L'història de Transcaucasia és una història de guerra, de poders caiguts i d'altres nascuts des de les seues ruïnes, de conflictes ètnics i religiosos que han destruït una regió rica i prospera, bressol de grans poetes i artistes universals que ens conten el relat d'un poble derrotat convertit en màrtir, la crònica d'una desolada regió sense reconeixement internacional. Esta és l'història de la República d'Artsakh i de la seua veïna Azerbaijan, la d'un conflicte oblidat que enfronta a azeríes i armenis des de fa dos dècades i que ha immiscuït als seus clubs de futbol en reivindicacions nacionals fins a convertir-se en símbols d'una lluita.
L'equip del poble
Ağdam és una ciutat fantasma, la capital de la desolació, poblada per edificis derruïts al capritx de les bombes de l'aviació i de l'artilleria pesada, els seus carrers es presenten vestits de pastura i matolls amagant el rastre pel qual transitaven antics pobladors, alçant-se boscos entre records de xiquets jugant al futbol en els seus frondosos parcs rosats. Ağdam olora a mort, a malsons, a records oblidats que mai es recuperaran. Els seus habitants només són una ombra en l'imaginari col·lectiu del càucas sud, refugiats pels quals no preocupar-se. Allà on es celebraven noces i soterraments, el lloc en el qual dormitaba l'esperit del déu musulmà, és hui el refugi d'un ramat de cabres assilvestrades, úniques habitants d'una urbs que contempla muda com l'edifici que acollia la fe dels creients s'ha convertit en el cagader oficial dels paramilitars armenis.
A més de 10 hores en cotxe per serpentejants carreteres, allunyat de la terra que li dóna nom, juga el FK Qarabağ Ağdam, sinònim de turcs per als seus vells veïns, és a dir, d'odi. Patrocinat per una gasística otomana i convertit pel govern de Bakú en símbol de la seua lluita política els poltres disputen els seus encontres en l'estadi nacional de Tafik Bakharamov, en la capital azerí, acollint a militars entre unes graderies a mig omplir, repletes de pancartes que ens diuen que “Karabakh is a heart of Azerbaijan” en record d'aquell títol de 1993 conquerit en plena guerra amb Armènia que no va impedir a un estadi abarrotat esquivar bombes i celebrar gols com tribut a una ciutat que es va veure obligada a desprendre's dels seus habitants, sentenciats al exili sense bitllet de tornada.
Com tantes ciutats frontereres Ağdam va convertir-se en la punta de llança des de la qual l'exercit azerí va iniciar les seues ofensives militars contra Stepanakert, capital de la cobejada Nagorno-Karabakh, sent esborrada del mapa després de la seua capitulació davant l'exercit armeni-artsakhes al juliol de 1993, els seus 32 quilòmetres de distància amb la zona de conflicte no li van ser suficients per a evitar ser conquerida quan Azerbaijan va perdre la guerra, i amb ella, part d'un territori que no estava en disputa, convertint a més de mig milió de persones en refugiats en el seu propi país, en apàtrides amb passaport.
La vella regió de Karabakh és hui dia una illa envoltada, una vella davant el seu ventanal esperant en pause a que la derrotada Bakú recupere un territori perdut que s'erigeix en monument a la vergonya nacional, tenint en la vilipendiada Ağdam la seua capital, una ciutat fantasma condemnada a convertir-se en mont, en un record perdut en els llibres d'història, ja que ni turcs (aliats de Bakú) ni russos (aliats de Yerevan) estan disposats a que el conflicte es reavive gràcies als importants interessos gasístics i petrolífers que posseeixen en una regió que va oblidant conforme augmenta la seua renda per cápita aquells dies de reivindicació nacional, condemnant a Ağdam a desapareixer baix un eslògan i a Nagorno a morir de vella per a fer-la vestir bandera armènia.
En eixe doble joc participa un govern que segueix ocultant darrere d'un baló reivindicacions patriòtiques que acontenten a una comunitat de refugiats que no oblida, i que han convertit al FK Qarabağ Ağdam en el club més popular del país, en el símbol de la seua resistència, veient al 2009 una ocasió immillorable per a l'internacionalització del conflicte, l'oportunitat de cridar-li a Europa “ací estem” omplint els carrers de la capital amb manifestacions demanant reconeixement al pas que l'Europa League s'introduïa en un estadi engalanat per a l'ocasió.
Base de la selecció nacional, de peculiar política, el primer campió de lliga d'Azerbaijan després de la seua independència va eliminar al Honka finlandès primer i al Rosenborg després per a plantar-se a Holanda, en el bressol de la justícia universal, per a reptar al Twente i al món, collint una derrota que tingué gust a victòria, tornant a tenir-la a l'abast en 2010 davant el Borussia Dortmund, tornant una vegada i una altra al continent per a no cessar en la seua obsessió d'aconseguir el passe a la fase final d'una competició europea des de la qual projectar la seua lluita, guanyant l'altaveu que li nega una comunitat internacional venuda al poder econòmic imperant en una zona històricament castigada.
El FK Qarabağ Ağdam és notícia tots els estius gràcies a les seues sonades eliminatòries en rondes prèvies, per passar a ganivet a equips com el Bruixes, enlluernant a una parròquia que no cessarà en la seua obstinació de poder tornar a la seua ciutat, i a força de gols si és necessari. El futbol és l'única arma que els queda, l'últim recurs que els permet utilitzar el domini econòmic extern, l'única esperança de ser escoltats per a reivindicar el seu dret a regressar a una ciutat de pertinença natural a un país que es va resistir a perdre una regió annexionada per la força durant el comunisme.
On està el meu país?
Stepanakert és un punt de llum enmig d'una república convertida en tenebres, l'últim halo que emet un far abans d'apagar-se per a sempre. La capital de la regió de Nagorno-Karabakh, d'Artshak en definitiva, llangueix com a pagament pel seu triomf en un referèndum que els va separar d'Azerbaijan. Recórrer les seues terres és trobar-se amb ciutats a mig poblar, amb pobles abandonats i camps sense conrear, amb carreteres controlades per militars. El país que ningú reconeix amenaça ruïna mentre guarda en espera el retorn d'aquells que li van donar vida.
Sense la protecció del difunt imperi soviètic Nagorno és un vaixell a la deriva, les restes d'un naufragi convertits en objectiu militar. Cristià-armeni de tradició va ser inclosa pel kremlin en la musulmana Azerbaijan en resposta a les seues ànsies d'independència, quedant baix domini militar de Yerevan en 1994 guanyant una guerra de tres anys que la va despullar de la seua sobirania i de gran part de la seua població, sent absorbida per un aliat que la sustenta com a protectorat a expenses d'annexionar-la.
No hi ha racó sense cicatriu que no ens relate l'aixafada produïda per una victòria que es va transformar en extinció, i que tinta de negre les bugades dels seus escassos habitants, per a dir sense paraules que no hi ha ningú que no plore en silenci la pèrdua dels seus semblants. Falten veïns, i els que hi ha, són massa majors com per a augurar un futur. Les seues militaritzades fronteres aïllen del món un conflicte mut, que busca amb impossibles la supervivència d'un país demogràficament devastat, que contempla en massa ocasions com els seus ancians són soterrats a mans d'un sacerdot ortodox que no conta amb més companyia que la de les seues oracions rebotant en els vessants de les veïnes muntanyes.
De mans d'una vella glòria local, d'un ídol de masses en dos regions unides per les bombes, el FK Lernayin Artshak intenta recuperar els dies perduts durant aquells cinc anys en fora de joc que va fer malbé a la seua millor generació, aquella que li va permetre lluitar per la lliga armènia en la seua estrena com equip representatiu d'una nació lliure i que va acabar, amb l'esclafit de la guerra, sent subhastada a preu de saldo pels grans clubs de Yerevan.
En esta història de refugiats el club de Nagorno regressa a Stepanakert després de quinze anys d'exili en la capital aliada per a trobar-se amb la desolació, partint de zero amb Nicolás Kazarian - campió de la URSS amb el Ararat Yerevan en 1973 - al comandament per a transformar-lo en el símbol de la nova Karabakh, un país que intenta recuperar a marxes forçades als seus refugiats, a tots aquells que van ser seus, començant per la seua entitat més representativa, l'equip de futbol.
A diferència del FK Qarabağ el Lernayin mai va trobar calor ni recolzament en el seu exili, sempre va ser vist com un estrany en sòl amic, al que ningú va gosar acostar-se per a mostrar-li suport. Vivint en la clandestinitat pública va perdre als seus jugadors, no va trobar empresari en el seu sa judici que apostarà per ells i va acabar enfonsat en la misèria, la seua situació no li va permetre competir a Europa a pesar de guanyar-se el dret. Marginat per la federació armènia va abandonar la lliga en 2009 regressant a la seua llar per a dotar al país d'una lliga nacional que exerceixi de sustent a una joventut testimonial que compagina els entrenaments amb el treball en les forces armades armènies, única eixida laboral en una regió a la qual se li va parar el rellotge amb el primer tir que va iniciar una guerra tenyida de genocidi.
Un club invisible en un país invisible que lluita pel reconeixement internacional, per l'oportunitat que la FIFA permeta a la República d'Artshak, a la vella Nagorno-Karabakh, competir internacionalment per a poder cridar al món que existeixen, per a recuperar una població exiliada a un país d'emigrants, per a omplir centenars de cases abandonades d'una nació que va contar amb 300 mil moradors i que apenes conserva 70 mil veïns, la lluita d'un país que s'aferra a la seua pròpia supervivència buscant a través del futbol la dimensió mediàtica que li nega la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada