I Am Anti-Hero: Ever Banega.

Banega va brillar amb llum pròpia sobre el tapet de La Rosaleda. Ell a soles, multiplicant els seus esforços a causa de la inexistència del seu company de trinxera, va dirigir al VCF. Li va donar ordre i criteri en la construcció, i va contribuir en tasques defensives. Els seus canvis d'orientació, el seu joc interior, i el seu cada vegada més habitual tir de mitja distància es consagren a poc a poc en la medul·lar d'este equip de Low-Cost que dirigeix Unai Emery.

Com molts altres abans que ell, Banega ha passat de ser orfe, a trobar un pare en cada cantó. L'argentí va ser víctima del caos i la desídia que regnava en el sé del club a la seua arribada. Una presa fàcil per a les fanfarrones gargamelles del poder mediàtic. Ever ha sigut prematur en tot. El seu debut en Boca, i el salt cap a Europa, van coincidir en poc més de 12 mesos. Fins a prematur va ser l'escarni que va haver de patir gràcies a la seua famosa webcam. Una excusa perfecta per a endolcir la particular caça i captura que va emprendre massa gent al uníson.

No ho va tindre fàcil, també van contribuir els seus propis errors. Potser els habituals en un adolescent que dóna el salt cap altre país, a altra cultura, i es troba a soles, sense una esquena en la que trobar suport. La seua part de culpa va tindre. Al igual que el propi club, que no va ajudar en res al jugador en una etapa tremendament complicada de la seua vida. Durant molt de temps l'argentí va ser un fitxatge de Soler. Incessantment recalcat este fet fins a l'extenuació. No soles era roin, sinó que havia costat massa. Altre jugador ariet amb el qual atacar al constructor. Com si no hagueren arguments, i de més pes, amb els quals fer-ho. Ara, l'argentí ja no pertany al jou apocalíptic del "gordito con bigote". Ni tan sols és eixe jugador fitxat per un aficionat, que va auspiciar al nefast dirigent de Torís a contractar a tan ingrat element. Una vegada el diable s'ha convertit en àngel, la paternitat de la criatura també ha sigut modificada.

Sempre s'ha dit que no n'hi ha prou amb valdre, ni en arribar, sinó també amb tindre sort. Al final, després de massa pedres en el camí, Banega es va creuar amb la fortuna. El temps ha enterbolit la realitat. Es va quedar pel que es va quedar, i es va quedar de la forma en la que es va quedar. Per moltes medalles que molts vulguen atribuir a dit, l'hemeroteca està per a pintar-los la cara. Eixos que ara s'atribueixen l'estada del jugador el passat estiu, són els mateixos que en declaracions i entrevistes, apostaven per la seua necessària e inevitable eixida de la plantilla.

Encara existeixen moltes llacunes en el seu joc, i en la seua personalitat. Ha d'aprendre a ser més constant. L'algaravia del nou 8 del València, cridat a fer-nos oblidar a Baraja, resideix en que ni de bon tros es troba en el seu zenit. El marge de creixement del jugador és molt ampli. I després de la seua redempció el passat curs, esta temporada ha de servir per a la seua consagració. Pas fonamental cap a l'explosió definitiva, que a dia de hui, encara queda lluny.

Senyals des de Wembley.

Els dies de sorteig de Champions sempre són dies per a comentar, il·lusionar-se, fer cabales, i fins i tot travesses. Eixa és la salsa de dies com este per al comú dels mortals. No obstant això, per a míster Llorente, eixe gran gestor poc valorat pel món, l'única cosa il·lusionant del retorn del València a la champions és el taquillon que va a realitzar el club amb la graciosa visita al nostre pertret feu del Manchester United. I no solament això. El segon motiu d'alegria, segons declaracions realitzades després del sorteig a l'ens autonòmic, és l'estalvi en viatges. Per al nostre president, quina promesa de reducció salarial ha complit rigorosament, és més aprofitable viatjar al Regne Unit que a Kazan, o al Quebec. No sabem que club canadenc milita en la Champions 2010/11, però segur que trobem algun.

Fora d'estos avatars sense importància, i sent evident que lo que a continuació vaig a relatar frega l'estupidesa, i manca de fonament algun, és quant menys curiós la sèrie de coincidències i efemérides que acompanyaran al València en el seu retorn a la màxima competició continental. La primera d'elles fa esmena a l'últim èxit assolit pel club en la lliga de campions. Esta temporada, la 10/11, es compleix una dècada de la segona i ultima final que ha disputat l'entitat en la competició reina. Una efeméride sense importància, que ve acompanyada amb l'emparellament de dos clubs fetitxe. Tant Rangers com United, s'han creuat amb el VCF en el seu camí cap a Heysel, París i Milà. Les tres finals europees més importants que ha disputat l'entitat valenciana en la seua història.

Altra de les coincidències a ressaltar d'este retorn europeu és la situació de la plantilla. La temporada de la final de Milà es va iniciar amb el desmantellament del exitós equip que es va cobrir de glòria en la Cartoixa de Sevilla. Al igual que enguany mig equip va ser traspassat. Llorente, com hui dia, era el màxim responsable de la gestió del club. Per si no havia poca coincidència. Tirant la vista arrere, un es pot adonar de les estupideses que solen acompanyar a la lírica futbolística. El substitut de Claudio López, va ser un tal Tornado Alonso. Uruguaià golejador, amb bona rematada, es deia per aquell temps. Un altre dels ídols d'aquell estiu va ser Zahovic. Jugador balcànic provinent del Porto. La maquinària mediàtica de Canal9 va funcionar d'allò més bé. Després de setmanes repetint els mateixos gols del jugador en els seus informatius, va acabar per convèncer-nos de que Zlatko era el substitut natural de Gerard. Talentós mitja-punta traspassat al Barcelona per quasi 4000 mil milions de pessetes.

El davanter que vènia a completar una atac de somni, era noruec, 1'90, i es va fer famós per fallar una vintena de gols cantats davant el R.Madrid en l'anterior edició de la Champions. Per si no fóra poc, la guinda a l'equip va ser un central argentí procedent del AC Milan. El suplent del suplent. La confiança en ell era tan gran, que fins al tancament del mercat es va estar treballant en la seua cessió al River Plate, per a recuperar la forma després dels seus quasi 2 anys d'inactivitat en el calcio. Makelepesó al Lorenzo Sanz, Baraja, un sub-21 desconegut que vènia de baixar a segona, va ocupar el lloc deixat per Farinós. Un migcampista creatiu, que formaria parella en el mig del camp amb un canterà que venia de dos anys de cessió en el Vila-real, eixe jove de 22 anys responia al nom d'Albelda. Un estiu il·lusionant. No hi ha dubte, que igual que ara, el planeta futbol tenia en compte al València per a alçar-se amb tots els trofeus en liza. (entenga's l' ironia).

Com a guinda a esta guia de l'estupidesa, ens trobem que la final de la Champions es disputa en Wembley, l'estadi on els somnis es fan realitat. El mateix feu on l' Ajax, contra tot pronòstic, es va alçar amb la seua primera Copa d'Europa en 1971. El United es va coronar en la catedral britànica, també per primera vegada, en 1968. Al igual que el Barça en 1992. L'últim somni realitzat en l'estadi londinenc es va produir al final de la passada campanya. El Blackpool, gràcies a la derrota en l' última jornada de 3 equips, es va colar com a sisè classificat en els play-off d'ascens. Després d'eliminar al Nott.Forest, tercer en el Championship, va accedir a la final. Un club de províncies, amb més historial en la League Two que en la segona divisió, va tindre que remuntar per dos vegades un resultat advers davant el Cardiff per a poder aconseguir l'ascens a primera.

Este VCF te les mateixes opcions de fer algo important en Europa que el Blackpool de pujar a primera el passat curs, o inclús menys de les que tenia el Llevant d'aconseguir l'ascens en el seu centenari. Les mateixes, o inferiors, al València de Paris. Però que es el futbol sinó un somni impossible?

Quatre anys sense Wilkes.

Tal dia com hui de fa quatre anys va faltar a l'edat de 82 anys Faas Wilkes. Va ser el primer crack estranger que va xafar la gespa de Mestalla amb la samarreta del València. Manolo Mestre, company i admirador del holandès, va dir d'ell que era l'únic jugador capaç de fer una pared amb si mateix. Wilkes te l'honor de ser el millór jugador holandès de la suea època, i el segon en desenvolupar la seua carrera en l'estranger. També va contar amb l'idolatria de Johan Cruyff , confés admirador de Wilkes.

Després d'enlluernar a tota Europa amb el seu futbol, i de fer carrera en el Torí, provant amb anterioritat fortuna en l'Inter de Milá, va aterrar en Mestalla. La seua contractació es un tant rocambolesca. Els italians començaven a traure el cap després de la tragèdia de Superga. En l'amistòs que varen disputar els dos conjunts a Mestalla, l'internacional holandès va fascinar a tots els presents. Un directiu fent gala de la socarroneria valenciana, va preguntar als dirigents del "Toro" quants camions de taronges costava aquell davanter. L'oferta va ser entesa com seriosa per la comitiva italiana. Aquella vesprada Wilkes es convertiria en jugador valencianista.

En el 54 van coincidir en la lliga Di Stefano en el Madrid, Kubala en el Barça i Wilkes en el València, tres dels cinc millors jugadors del món. El boci va truncar la carrera de Faas. En la seua primera temporada va anotar 18 gols en 24 partits. En 1957 abandonaria València incapaç d'oferir un òptim rendiment per culpa de la nomenada afectació. Anys més tard tornaria a la capital del Túria, però per a jugar en les files del Llevant, amb el qual va disputar una promoció d'ascens a primera divisió. La qual no va acabar de forma positiva per als interessos granotes. L'internacional per Holanda soles va aconseguir amb el València la copa de 1954 (3-0 al Barcelona). Encara que la seua participació va ser nul·la en dit torneig, gràcies a la normativa franquista de no poder alinear estrangers en dita competició.

Amb la seua selecció va ser capaç d'anotar 35 gols en 38 internacionalitats, una marca que va superar en 1998 Dennis Bergkamp. Faas es va retirar en el seu club de formació, el Xerxes Rotterdam, en 1964. El president de la federació holandesa d'aquell moment, Henk Kesler, va tancar el seu discurs d'homenatge al jugador afirmant que Wilkes va posar a Holanda en el mapa del planeta futbol.

Nou Mestalla: Obra inacabada.

Ja varem vore com es troba el camp desrpés de mesos d'abandonament. Però poques voltes hem vist les obres del nou estadi en plena activitat. Desprès de visualitzar la cara amarga, no está de més un breu repás al interior del recinte quan encara tenia activitat. I ací un resum més ampli, des de l'escomençament de les obres. El estadi ha conegut temps millors, ara ocupat per la pols, rates i demés insectes, un temps arrere, estava ocupat per obrers fins a les 2 de la matinada com ens mostra este somnolent veí. En aquell temps havia presa per acabar el camp. Ara no sabem que es té.

Ser una samarreta alemanya.

Fa uns mesos sport-market va valorar a la Bundesliga com el campionat més rendible d'Europa, per davant de la Premier League. Un reflex del constant creixement del futbol alemany, que contínua a velocitat de creuer acostant-se al campionat anglès en audiència televisiva i èxit financer. Soles un exemple, els quatre primers classificats de la lliga anglesa el passat curs, acumulen un deute quatre vegades superior al total dels 18 clubs de la primera divisió alemanya.

Vist l'èxit s'entén com les principals marques publicitàries d'este campionat estiguen presents en l'accionariat dels seus clubs. Audi al març de 2010 va adquirir el 9% del Bayern de Munich, lo que li va suposar un desembors de 90 milions d'euros, convertint-se en el segon màxim accionista del club bavarès, soles per darrere d'Adidas, que es situa al capdavant amb el 12%. Dir, que la llei de conversió en societats anònimes a Alemanya transformà als clubs en una espècie de cooperativa. El 51% de l'accionariat és opac, en propietat del club, i té prohibit utilitzar-se en una junta d'accionistes. La resta del capital es va vendre al millor postor, amb una limitació per persona i empresa (inclosos hooldings) del 18% (inicialment). A causa de posteriors ampliacions de capital, alguns clubs en l'actualitat tenen el límit per accionista situat en el 25% o 28%.

Nota: la farmacèutica Bayer i la seua sòcia Schering, tenen la majoria accionarial del Leverkusen. En Stuttgart la automobilística Mercedes es la major accionista. Benz es va desprendre d'una part del seu paquet que ha caigut en mans de EnBW. Volkswagen en Wolfsburg és el màxim accionista del seu club de futbol.

El 5 d'Agost de 2010 Reviersport va publicar un estudi sobre els ingressos que genera la publicitat en les samarretes dels 18 clubs alemanys de primera divisió. Destaca l'augment en 15 milions respecte a la temporada 08/09, arribant a superar els 170 milions d'euros en l'actualitat. Els nous contractes han donat una bolcada als llocs d'honor. Fins ara Bayern i Schalke eren els clubs millor pagats de la seua lliga. Després de la renovació de l'acord entre Volkswagenn i el Wolfsburg tot ha canviat. Els llops amb 20 milions d'euros per temporada es situen per darrere del Bayern, que es resisteix a abandonar el seu privilegiat lloc gràcies a que al febrer de 2010 va renovar el seu contracte amb T-Home (Deutsche Telecom), passant de 20 a 24 milions d'euros per temporada.

Nota: 1º Bayern(T-home) 24 milions/any 2º Wolbsgurgo(Volkswagenn) 20 mll/any, 3º Schalke(Gazprom) 18 mll/any 4º Leverkusen(Teldafax) 7 mll/any, 5º Hamburg(FlyEmirates) 7 mll/any 6º Dortmund(Evonik) 6,7 mll/any 7º Stuttgart(EnBW) 6 mll/any 8º Werder(Targobank) 6 mll/any 9º Gladbach(Postbank) 5 mll/any 10º Nürnberg(Areva) 4,8 mll/any %[…] 18º Friburg (Ehrmann) 2,7 mll/any

El campionat alemany amb 6,26 milions d'euros de mitjana es situá com la lliga millor pagada d'Europa, superant en quasi tres milions a la Premier League, amb una mitjana de 4,8 milions per club. La lliga espanyola es situá en el tren de cua, soles té per darrere al campionat francès. El Reial Madrid és el club millor pagat de la nostra lliga. No obstant això si ho comparem amb Anglaterra o Alemanya, no estaria entre els 4 primers. Per això s'entén que el modest Nürnberg alemany, amb els 4,8 milions per temporada que rep d' AREVA, seria el segon club millor pagat de la lliga BBVA. No soles es un fenomen de primera, el Eintracht Braunschweig, de la 3.Lliga (Segona B) ingresa 940 mil euros per la publicitat en la seua equipació.

Nota: Premier League: 1º Man.United(Aon) 25 mll/any 2º Liverpool(Chartered) 22 mll/any 3º Chelsea(Samsung) 15 mll/ Any 4º Arsenal(Emirates) 15 mll/any. Lliga BBVA 1º R.Madrid(Bwin) 12,5 mll/any 2º Vila-real(Aeroport) 3,6 mll/any 3º València CF(Unibet) 3,2 mill/any 4º Atletico(Kia) 3 mll/any 4º Sevilla(12bet) 2,5 mll/any.

Un dels aspectes que més crida l'atenció en el patrocini del futbol espanyol es la nul·la implicació de les empreses nacionals. En Alemanya tota multinacional autòctona, o estrangera que s'establis-ca en la país, utilitza als seus clubs com suport publicitari o com a estandart de la seua política, en busca de simpatitzar amb la població autòctona dallà on la companyia tinga la seu. Ací per contra, la majoria de patrocinis tant en primera com en segona correspon a empreses o entitats publiques. En segon lloc es troba la mitjana o xicoteta empresa local, i en últim terme, amb una presencia residual, es troba la multinacional, principalment estrangera.

Valencianistes pel món.

Fa un parell d'anys de forma casual vaig descobrir un fòrum àrab format per seguidors del valència en arabia saudita i els països del golf. No he estat capaç de tornar a trobar-lo, per aquell temps el VCF rebia en Mestalla al Barça de Ronaldinho, aquell partit va acabar 2-1. La llunyania semblava no restar efusivitat a aquella gent. Impossible de comprendre el que deien, solament cabia observar les imatges amb les que van il·lustrar el post d'aquell partit. Va sorprendre el grau de mofa cap a certs integrants culés. Sobretot cap a l'estrela brasilera, la palmá se la va dur un foto-muntatge sobre Ronaldinho disfressat de beduí mendigant en el carrer.

Poc després va arribar l'anunci de la creació de la penya Chescandinavia. Meitat valencians emigrats a aquelles latituds, meitat autòctons de la zona que van trobar en el VCF un al·licient a la seua passió futbolera. Tot prou normal. El més sorprenent és trobar un blog suec compost per dones aficionades al València. Algo inusual si fem cas a aquells dinosauris que no cessen a llançar soflames sobre la inmundicia que suposa este club fora de les fronteres valencianes.

Segons pareix Locos4losche n'hi han uns quants lluny d'ací. Com este nord-americà, natural de Springfield, Ohio, que no entén de discursos buits. Com compta en la seua pròpia pagina, intenta reclutar un menut grup de militants valencianistas en el país de les hamburgueses. ArmadaNaranja i l'espai dedicat al València en theoffside.com pertanyen al seu cercle d'amistats. No cal oblidar, que encara sense presència en la xarxa, Nova York sempre ha sigut terra amb algun que altre seguidor valencianista. Al igual que Florida. Brasil i el món de parla portuguesa també s'han afegit a la militància valencianista en la red. Es tira a faltar el món sud-americà.

A uns quants quilòmetres d'Ohio i Rio de Janeiro, més concretament a Indonèsia, podem trobar altre grupet de bojos que segueixen com poden l'actualitat del seu club. En este cas es tracta de dos germans, un dels quals, més bé una, fa escassos mesos que s'ha traslladat a València per a passar una temporada. No molt lluny d'allí, en la terra del anime, antigament la del sol naixent, ens topem amb un japones de 30 anys seguidor blanquinegre. Lo més entranyable del la seua passió futbolera és que en 2005 va ser pare d'una xiqueta. A la qual se li pot veure en el seu blog vestida amb els colors del València des del seu naixement fins a l'edat actual de cinc anys. Takatoshi Okuyama, va començar a ser seguidor taronja en la temporada 98/99, quan es va retransmetre per primera vegada en Japó els partits de la Lliga BBVA.

Molt poca gent seria capaç de dir quina és la capital d'Azerbaitjan sense mirar un mapa. Aslan Maharramli és un seguidor valencianista per aquelles terres, que mostra les seues inquietuds en la xarxa des de 2008. Com compta en la seua pròpia pagina, un dels somnis de la seua vida és poder assistir a Mestalla i poder penjar una bandera amb un logotip que ell mateix ha creat, on es pot llegir la paraula "València", formant la figura d'un ratpenat. Coses de la vida, el tret comú que comparteix tota esta gent, és que tots apareixen fotografiats amb la samarreta de València-Experience. Un dels majors desenganys, a la par que Metrored, de la història del club ha tingut la seua repercussió a nivell mundial.

Fins ara tots s'han caracteritzat per persones o un menut grup d'elles. El València CF Balkan Fan club sobrepassa eixe límit. Esta pagina, establida a Croàcia, recluta en forma de penya virtual a tots aquells seguidors valencianistes que existeixen repartits per les antigues repúbliques iugoslaves. De moment el número d'integrants no arriba als 100 membres. Macedònia i Geòrgia són altres menuts llocs que conten amb seguidors amb presència en la xarxa. Sense oblidar a Rússia, Alemanya, Rep.Checa o Polònia, països clàssics en el món del valencianisme cibernètic.

Moltes de les pagines citades són membres del projecte “AmuntValència.org”. Una comunitat que pretén agrupar a totes les webs o blogs dedicats al València en l'exterior. On els seus autors pugen compartir material, ajuda i difusió, actuant com una menuda associació.

Capità Marchena.

Al de Dos Cabezas mai li han fet falta pactes amb el diable per arribar a ser el que ha sigut. Sempre allunyat de les camarilles mediàtiques que falsegen la realitat per interessos entrecreuats. Ni tan sols ha exercit d'ariet de ningú per a satisfer el seu propi ego, a costa de saber que és utilitzat com un mer joguet. Eixes males arts de fàcil qualificació queden relegades per a certs personatges de baixa moral. Marchena, afortunadament, no és de la terreta. Potser per això haja sentit més que altres la samarreta que s'enfundava, i sempre ha actuat pel bé comú, que també era el propi.

No es tracta de santificar a ningú. El central andalús com tot futbolista té els seus atacs d'egoisme i tots els defectes congènits que comporta ser un jove ric i adulat. La diferència d'este, com la de tants altres, amb la resta del món, el seu món, és el seu major grau de proximitat a la realitat. Marchena mai ha sigut eixa classe de futbolista que ha viscut d'un passat tan gloriós com escarit, este sempre ha fet mèrits per a viure del dia a dia, deixant a un costat l'ahir, potser per a que altres pogueren tindre alguna cosa que dur-se a la boca, degut a que la seua trista realitat els aportaria poc o res al seu compte corrent.

Generós capità. Este no té un còmic amb el que enganyar a les generacions futures. A pesar d'això, el seu llegat com integrant del València és ampli i lloable. Mentre uns desitjaven que el seu club descendira si amb això eixien guanyant, l'andalús, juntament amb Baraja, Moretti i algun que altre jugador, van sacrificar el seu futur per traure avant la nau. No es van parar a pensar en les tares que podien adquirir per fer el seu treball, honrar l'equip que els havia fet grans i acabar amb una rebel·lió perpetrada des de l'estultícia. Al lateral italià aquella empresa li va afectar en gran manera, Moretti no se'n va anar del València, va acabar fugint d'ell.

A tots aquells que van saber posar calma enmig del caos, mai se'ls estarà prou agraïts. El sevillà se'n va del club sense poder acomiadar-se de la gent com correspon, en el camp. Tanmateix el seu retorn a Mestalla sempre serà especial. Un clar exemple de que un jugador honrat adquireix el reconeixement que es mereix per part del públic sense necessitat de pretorians mediàtics. Encara que la gratitud cap al veritable capità del València en els últims temps siga silenciosa, per part de la gent sempre la tindrà.