29 d’ag. 2010

I Am Anti-Hero: Ever Banega.

Banega va brillar amb llum pròpia sobre el tapet de La Rosaleda. Ell a soles, multiplicant els seus esforços a causa de la inexistència del seu company de trinxera, va dirigir al VCF. Li va donar ordre i criteri en la construcció, i va contribuir en tasques defensives. Els seus canvis d'orientació, el seu joc interior, i el seu cada vegada més habitual tir de mitja distància es consagren a poc a poc en la medul·lar d'este equip de Low-Cost que dirigeix Unai Emery.

Com molts altres abans que ell, Banega ha passat de ser orfe, a trobar un pare en cada cantó. L'argentí va ser víctima del caos i la desídia que regnava en el sé del club a la seua arribada. Una presa fàcil per a les fanfarrones gargamelles del poder mediàtic. Ever ha sigut prematur en tot. El seu debut en Boca, i el salt cap a Europa, van coincidir en poc més de 12 mesos. Fins a prematur va ser l'escarni que va haver de patir gràcies a la seua famosa webcam. Una excusa perfecta per a endolcir la particular caça i captura que va emprendre massa gent al uníson.

No ho va tindre fàcil, també van contribuir els seus propis errors. Potser els habituals en un adolescent que dóna el salt cap altre país, a altra cultura, i es troba a soles, sense una esquena en la que trobar suport. La seua part de culpa va tindre. Al igual que el propi club, que no va ajudar en res al jugador en una etapa tremendament complicada de la seua vida. Durant molt de temps l'argentí va ser un fitxatge de Soler. Incessantment recalcat este fet fins a l'extenuació. No soles era roin, sinó que havia costat massa. Altre jugador ariet amb el qual atacar al constructor. Com si no hagueren arguments, i de més pes, amb els quals fer-ho. Ara, l'argentí ja no pertany al jou apocalíptic del "gordito con bigote". Ni tan sols és eixe jugador fitxat per un aficionat, que va auspiciar al nefast dirigent de Torís a contractar a tan ingrat element. Una vegada el diable s'ha convertit en àngel, la paternitat de la criatura també ha sigut modificada.

Sempre s'ha dit que no n'hi ha prou amb valdre, ni en arribar, sinó també amb tindre sort. Al final, després de massa pedres en el camí, Banega es va creuar amb la fortuna. El temps ha enterbolit la realitat. Es va quedar pel que es va quedar, i es va quedar de la forma en la que es va quedar. Per moltes medalles que molts vulguen atribuir a dit, l'hemeroteca està per a pintar-los la cara. Eixos que ara s'atribueixen l'estada del jugador el passat estiu, són els mateixos que en declaracions i entrevistes, apostaven per la seua necessària e inevitable eixida de la plantilla.

Encara existeixen moltes llacunes en el seu joc, i en la seua personalitat. Ha d'aprendre a ser més constant. L'algaravia del nou 8 del
València, cridat a fer-nos oblidar a Baraja, resideix en que ni de bon tros es troba en el seu zenit. El marge de creixement del jugador és molt ampli. I després de la seua redempció el passat curs, esta temporada ha de servir per a la seua consagració. Pas fonamental cap a l'explosió definitiva, que a dia de hui, encara queda lluny.

2 comentaris:

Juan Al ha dit...

Ha empezado igual que la temporada pasada. Ahora sólo le falta que aguante más tiempo a nivel superior

Lobo ha dit...

Está feo ponerse medallas, pero yo era, junto a otros ilustres de SC, de los pocos que creía en él cuando la mayoría se le tiraba al cuello por ser "un fiestas" y un lastre, más o menos lo mismo que ahora es Fernándes, que aún no ha podido quitarse de encima a las hienas como sí ha podido Ever. Al final se está viendo que el chaval es un superclase que disfrutamos aquí de puto milagro, y no gracias a muchos de esos que ahora se suben al carro esperando que no recordemos lo que decían en su momento.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...