Senyals des de Wembley.

Els dies de sorteig de Champions sempre són dies per a comentar, il·lusionar-se, fer cabales, i fins i tot travesses. Eixa és la salsa de dies com este per al comú dels mortals. No obstant això, per a míster Llorente, eixe gran gestor poc valorat pel món, l'única cosa il·lusionant del retorn del València a la champions és el taquillon que va a realitzar el club amb la graciosa visita al nostre pertret feu del Manchester United. I no solament això. El segon motiu d'alegria, segons declaracions realitzades després del sorteig a l'ens autonòmic, és l'estalvi en viatges. Per al nostre president, quina promesa de reducció salarial ha complit rigorosament, és més aprofitable viatjar al Regne Unit que a Kazan, o al Quebec. No sabem que club canadenc milita en la Champions 2010/11, però segur que trobem algun.

Fora d'estos avatars sense importància, i sent evident que lo que a continuació vaig a relatar frega l'estupidesa, i manca de fonament algun, és quant menys curiós la sèrie de coincidències i efemérides que acompanyaran al València en el seu retorn a la màxima competició continental. La primera d'elles fa esmena a l'últim èxit assolit pel club en la lliga de campions. Esta temporada, la 10/11, es compleix una dècada de la segona i ultima final que ha disputat l'entitat en la competició reina. Una efeméride sense importància, que ve acompanyada amb l'emparellament de dos clubs fetitxe. Tant Rangers com United, s'han creuat amb el VCF en el seu camí cap a Heysel, París i Milà. Les tres finals europees més importants que ha disputat l'entitat valenciana en la seua història.

Altra de les coincidències a ressaltar d'este retorn europeu és la situació de la plantilla. La temporada de la final de Milà es va iniciar amb el desmantellament del exitós equip que es va cobrir de glòria en la Cartoixa de Sevilla. Al igual que enguany mig equip va ser traspassat. Llorente, com hui dia, era el màxim responsable de la gestió del club. Per si no havia poca coincidència. Tirant la vista arrere, un es pot adonar de les estupideses que solen acompanyar a la lírica futbolística. El substitut de Claudio López, va ser un tal Tornado Alonso. Uruguaià golejador, amb bona rematada, es deia per aquell temps. Un altre dels ídols d'aquell estiu va ser Zahovic. Jugador balcànic provinent del Porto. La maquinària mediàtica de Canal9 va funcionar d'allò més bé. Després de setmanes repetint els mateixos gols del jugador en els seus informatius, va acabar per convèncer-nos de que Zlatko era el substitut natural de Gerard. Talentós mitja-punta traspassat al Barcelona per quasi 4000 mil milions de pessetes.

El davanter que vènia a completar una atac de somni, era noruec, 1'90, i es va fer famós per fallar una vintena de gols cantats davant el R.Madrid en l'anterior edició de la Champions. Per si no fóra poc, la guinda a l'equip va ser un central argentí procedent del AC Milan. El suplent del suplent. La confiança en ell era tan gran, que fins al tancament del mercat es va estar treballant en la seua cessió al River Plate, per a recuperar la forma després dels seus quasi 2 anys d'inactivitat en el calcio. Makelepesó al Lorenzo Sanz, Baraja, un sub-21 desconegut que vènia de baixar a segona, va ocupar el lloc deixat per Farinós. Un migcampista creatiu, que formaria parella en el mig del camp amb un canterà que venia de dos anys de cessió en el Vila-real, eixe jove de 22 anys responia al nom d'Albelda. Un estiu il·lusionant. No hi ha dubte, que igual que ara, el planeta futbol tenia en compte al València per a alçar-se amb tots els trofeus en liza. (entenga's l' ironia).

Com a guinda a esta guia de l'estupidesa, ens trobem que la final de la Champions es disputa en Wembley, l'estadi on els somnis es fan realitat. El mateix feu on l' Ajax, contra tot pronòstic, es va alçar amb la seua primera Copa d'Europa en 1971. El United es va coronar en la catedral britànica, també per primera vegada, en 1968. Al igual que el Barça en 1992. L'últim somni realitzat en l'estadi londinenc es va produir al final de la passada campanya. El Blackpool, gràcies a la derrota en l' última jornada de 3 equips, es va colar com a sisè classificat en els play-off d'ascens. Després d'eliminar al Nott.Forest, tercer en el Championship, va accedir a la final. Un club de províncies, amb més historial en la League Two que en la segona divisió, va tindre que remuntar per dos vegades un resultat advers davant el Cardiff per a poder aconseguir l'ascens a primera.

Este VCF te les mateixes opcions de fer algo important en Europa que el Blackpool de pujar a primera el passat curs, o inclús menys de les que tenia el Llevant d'aconseguir l'ascens en el seu centenari. Les mateixes, o inferiors, al València de Paris. Però que es el futbol sinó un somni impossible?