Anticipar-se. Amb eixa premissa es va vestir de mentida una de les tantes declaracions inventades ad-hoc en este València CF de crisi. El milió i mig d'euros promès per a potenciar una secretària tècnica que donara millors fruits i resultats va quedar, com tantes altres coses, solapada pel mantell dels interessos i les fal·làcies poc piadoses que tan acostumats estem a rebre. Encara que van ser, sense rubor algun, utilitzades per a justificar l'eixida d'un director esportiu, que a pesar de Carletto, no va tindre la sort de poder equivocar-se en set milions i mig d'euros amb un jugador.
Anticipar-se, és una estratègia que pareix natural, adequada quan no hi ha d'on traure, quan competeixes en un mercat quins rivals tenen mitja dotzena d'assalariats en la seua àrea i tu ixes a jugar amb prou feines amb tres o quatre, cinc a tot estirar, que van i vénen. Antany en cotxes particulars i dormitant en hostals. Hui, amb bitllets d'avió i en hotels de quatre estrelles. No hi ha res com caure en gràcia. Anticipar-se no és senzill, i menys quan no tens matèria primera amb la qual lluitar d'igual a igual en una selva repleta de perills.
En l'anticipació Braulio i els seus xics han demostrat certes dots, no són brillants, ni loquaços, ni tan sols ocupen la zona Champions d'una fictícia classificació de secretaris tècnics, però eixe treball, el de l'anticipació, ho solen fer bé. Van trobar a Jonas, van saber descobrir a uns altres, i van tancar a Rami abans d'augmentar el seu valor. Aplaudiments van rebre per això. I rebran. Amb tan escassos recursos poc més es pot fer. Molts diuen que a França resideix el daurat, com si no hagueren més terres on buscar, són aquells que desconeixen les limitacions amb les quals han de treballar, si l'hexàgon estiguera uns quilòmetres més enllà, soles un parell més, seria tan misteriós com Uganda.
Per a desgràcia del gallec, qui remata el seu treball és aquell que va signar amb Metrored i va traspassar a Mendieta sense avals. El mateix que obsessionat amb esgarrapar tres cèntims va llençar per la broda un treball de mesos amb Gameiro, que va intentar solucionar a última hora, a corre-cuita, davant la notícia que durant la seua migdiada primaveral un francès amb petrodòlars li havia avançat per la dreta. Tres cèntims escatimats que no es van voler invertir abans d'hora, la mateixa hora anticipada amb la qual es va evitar que Rami seguira el mateix camí. Amb Gameiro ja no ingressarem 25, ni els seus gols ens donaran tants altres arribats amb partits guanyats o èxits aconseguits. Per estalviar tres, vam perdre trenta, perquè este vènia per a ser venut.
L'afany per economitzar fins en idees ens ha conduït al retard en l'anticipació. La pedra angular de tot club pobre. A Jordi Alba no se li va voler renovar quan tocava per no gastar, millor donar-li una prima i anem fent, que més dóna que debute com internacional, ens esperarem a l'últim moment per a tindre amb que vendre'l. Hui el jugador té la paella pel mànec. Ens diran entre confeti i serpentines que ingressar 13 milions en lloc de 20 per l'internacional és una gran gestió. Vam voler fer tard. Com ho vam fer amb Isco. Però qui és Isco, amb qui ha empatat? Al Febrer se li va negar el pa i la sal, a l'Agost se li va oferir el que se li va negar durant mesos per a tindre coartada, sabent el seu compromís amb el Màlaga. Es van ingressar sis milions per no donar-li fitxa un any abans. Però s'ha perdut futbol, resultats i molts més euros pel escatimar de qui va voler jugar a secretari tècnic.
Este exercir de gustosa meretriu de Madrid i Barça amaga olors a podrit, a res bo. Ni tan sols ens podem aprofitar de la seua generosa liquidesa. Altres clubs els estafen venent per sobre del valor de mercat als seus jugadors, i ni tan sols als seus millors jugadors. Nosaltres hem de demanar perdó per ingressar menys diners per Alba que per Albiol. Per vendre a Villa per menys del que li va costar Agüero al City. O veure com Coentrao i Alexis valen el mateix que Silva o més que Mata. Ni al bon sabor de boca de l'estafa a l'opressor tenim dret.
L'error és creure que no hi ha error. L'error és viure pensant que l'errat és qui et diu que estàs errant. L'error és viure sense saber on estas vivint. L'error és trair els valors d'una institució llegendària per ensomiacions de dos addictes a un futbol fútil, inventat per a talents que mai vas tindre, ni mai tindrás, sustentat per qui creu viure dins d'un joc de consola sense aportar valor afegit a una plantilla limitada, d'aquells que limiten a un grup que de per si ja té límits. Errar és persistir en un model vacu, sustentat en el culte a una personalitat mediocre cimentada en models d'altra època, passats, que van alletar la decadència i que agonitzen per viure allunyats del temps en el qual van nàixer. Cal eradicar la marca Hacendado, regressar a les arrels, a la personalitat, a l'empleat que aporte valor afegit, al dirigent amb estudis superiors. A ser un club amb orgull i amor propi.
Cal acabar amb fitxatges-traspàs, cal demanar responsabilitats per Parejo, posar fi a l'estada de qui creu en jugadors blanets de regats demagògics i escasa empenta, en qui fitxa a un talent amb més "serà" que "és" per l'anhel de guanyar rendibilitat en uns anys. Cal tornar a asseure les bases d'un projecte guanyador des de la impressió de valors espartans, cal començar a contractar a aquells que van créixer bevent biberons de sang, aixafant Geypermans i arrancat caps a les Barbies. No es pot seguir jugant al PC Futbol, a la imitació obscena d'un Barça que va arribar per a destruir als oprimits per un productor boig. Cal exterminar a tot aquell que pregone laterals ofensius, que agrade d'un futbol que soles va portar mediocritat i derrotes a un València alimentat per la lluita i el sacrifici. Cal acabar amb el model que vol jugar amb Messi tenint a Piatti, amb Xavi tenint a Tino Costa. Cal acabar amb centrals com Víctor Ruíz i amb qui els van fitxar.
Cal preguntar per què Ayala i Pellegrino van costar sis vegades menys que els actuals titulars de la reptaguàrdia. Per què són tres vegades més cars Piatti i Pablo Hernàndez que Vicente i Rufete. Per què vas invertir set milions en Parejo quan Baraja et va costar 12. Cal acabar amb el malbaratament de fitxatges que arriben disfressats de producte financer, de traspassar jugadors de la pedrera sense haver tingut l'oportunitat d'equivocar-se en el primer equip. Cal construir una història nova amb generals nous, cal tornar a construir les muralles del club amb els materials que sempre ho van fer fort, amb scouting, encert, i enfocant el model cap al rendiment esportiu com precursor de la recuperació econòmica, i no al revés.
Cal acabar amb la dictadura de la mentida, amb el regnat de l'excusa, amb la tortura de la llàstima. Cal començar a buscar líders, i si per a això cal assaltar per les armes el palau reial, s'assalta. Cal acabar amb les beques, amb el màster avançat per a novençans engominats amb bona premsa. Cal posar fi a la contractació d'entrenadors de moda.
Hem de tornar a ser el València CF, i el València CF és, va ser i serà ordre, disciplina, rigor i lluita. Qui traïsca eixos valors bàsics hauria de ser cremat en la foguera per traïció. Ja està bé !!!!
Arturo Tuzón, envoltat pel fum de quinze cigarrets, e immers en una atmosfera carregada pels efluvis de la conspiració, permaneixia tancat i atònit en aquella habitació enmoquetada del pavelló social, intentant racionalitzar les punxades que els seus sentits li transmetien després de conèixer de primera mà la magnitud de la traïció. Per fi, després d'esquivar durant setmanes la seua mirada, es va topar de front amb una realitat més crua del que una confiada ment havia estat capaç de dibuixar. «Peris (Frígola), són més dels que creia» hagué de transmetre amb una enèrgica mirada al seu major amic i confident entre aquella gossada de famolencs papables, per a continuació, començar a escriure sobre ratlles tortes les primeres línies d'un epitafi que potser s'havia posposat en demesía. Pogué evitar des de la superioritat moral amb la qual vestia la seua figura el colp, però no la mortalitat d'este. Va comprendre només deixar la sala que allò era el principi de la fi, i ferit en el seu orgull, es va negar a acceptar-lo per a intentar morir matant.
Un gest insignificant en el seu inici, comú en el desenvolupament, va ser capaç de desencadenar el tránsit per aquell camí d'espines que es va veure obligat a recórrer en contra de la seua honesta voluntat. Tot va començar amb un simple «no», amb dos lletres parides des de la netedat d'un gestor responsable que havia conegut els abismes del excés, i el bon acompliment del qual havia aconseguit arrancar dels braços de la mort a una institució que en aquells albors noventers bategava amb més força que mai. Amb allò va intentar posar límits als capritxos i obcecacions d'un entrenador amb plens poders que va portar la modernitat del sistema anglès a un club hagut en reverdir llorers. «Tranquil don Arturo, per 400 o 500 milions ho traurem» no cessava a repetir un Guus Hiddink que va arribar al empar de Mestalla després de blindar de glòria el seu currículum dirigint al PSV.
Aquell brasiler de malucs rampants traçat amb el virtuosisme característic dels dibuixos animats tenia enamorat a un entrenador obsessionat en pal·liar la sequera golejadora d'un dinàmic equip, que jugava molt i bé, però incapaç de transformar en gols un vendaval ofensiu que començava a costar més del que donava. La negativa del president caute no va respondre en principi a res especial, era coneixedor per endavant de l'oferta de 1000 milions de pessetes que Jesús Gil havia realitzat per Romario, valor de mercat inassolible, que prompte va quedar volatilitzat al transcendir els primers contactes nocturns d'un baixinho deprimit, i que en boca del seu representant, «anava camí d'acabar com Maradona si no eixia d'Holanda» La depressió d'un fantasista enrocat en la rebel·lia va nàixer amb la fugida cap a la florida mediterrània d'aquell que li va concedir capritxos i manyagues que anaven més enllà del tolerable. Era un xiquet malcriat orfe del seu malcriador. Estem al gener de 1992.
El complex que tenallava a una massa social complaent i que començava a retrobar-se amb el seu equip després de la tragèdia del 86 va començar a diluir-se al escoltar per boca d'aquell bigotut holandès, regnant en l'Europa gran no feia a massa, les primeres paraules d'ambició i glòria en molts anys.. «Amb Romario podem aspirar al títol de lliga» .. no es cansava de repetir un tipus que va iniciar en secret un viatge a Holanda per a aconseguir sense esforç un «sí» rotund del astre carioca, fet que va encendre la metxa d'una pugna social que va dividir un vestidor, que considerant-se menyspreat pel seu cap, va trobar en Robert una boca gustosa per a la reivindicació «És innecessària l'arribada d'eixe tal Romario, som capaços de resoldre per nosaltres mateixos la poca capacitat realitzadora actual» foren les primers trinxeres excavades de forma discreta, i que acabarien tenint un alt cost per als implicats.
Els estius turbulents tan característics per estes terres hagueren de trobar en aquell any olímpic el seu pròleg. Sense suport de cap tipus en el club, l'holandès, addicte al cafè i amic del golf, va jugar amb la basa emocional d'una massa social que veia ja al mag del PSV vestint el blanc, obligant a transformar el «no» racional d'un president auster en una negativa arrelada des de l'orgull de qui apreciava les línies marcades per un profund sistema jeràrquic. Ja era un «amb mi o contra mi» a tomba oberta. Ferms en el seu propòsit i pendents de donar els primers passos cap a la conversió en SAD les peticions del entrenador van ser ofegades amb la seguretat d'una directiva que tenia la seua paraula per llei. Ni el retret de Hiddink en la presentació de Belodedic «No vaig a tolerar ingerències en la parcel·la esportiva, de la qual sóc únic i màxim responsable» van fer titubejar la postura aferrissada d'un president que de la nit al dia havia perdut el respecte d'uns socis que assistien atònits a una batalla absurda, i en la qual, s'havien posicionat del costat d'un insaciable i ja tingut per rebel entrenador. Però Guus estava a soles, de moment.
Alguna cosa turmentava a l'holandès díscol, aquella oportunitat fallida d'arribar a una final copera el torturava per les nits, no el deixava viure, «necessitem algo més» deia cada vegada que obria la boca amb l'únic propòsit de demanar clemència i accelerar l'arribada del seu capritx futbolístic. I a Eindhoven es va anar, altra vegada. Per aconseguir, altra vegada, un altre sí. Però esta volta era diferent, l'entrenador no va viatjar esperonat només per la seua ambició. Ni mogut pel seu empeny de situar en un plànol superior a un club temerós de donar un pas cap endavant. Este viatge, a diferència del realitzat l'any anterior, contava amb el patrocini d'alguns membres del nou consell d'administració, aliats introduïts en un òrgan antany hostil per als seus interessos que van trobar en aquella operació l'excusa perfecta per assaltar un poder prèviament anhelat. «El roin» es veuria obligat a dimitir – segons els seus plans – quan estos aparegueren en públic del braç d'un crack que va ser negat, i alimentat el seu fantasma durant any i mig, com a via de mantindre calentes les ensomiacions col·lectives d'una afició cansada de veure al seu equip nadar per a morir a la vora.
«Ni per 400 ni per 500, Romario no es va a fitxar, i si es fitxa, jo dimitisc» Van ser paraules d'un Peris Frígola cansat d'un assumpte que havia posat en dubte coses massa serioses. Aquells mesos de divisió i enfrontaments van asseure les bases de la desavinença, forjant enemistats des de les quals es van assentar pautes, actuacions i postures que estarien per arribar. L'alineació durant este conflicte marcaria les cartes, moltes d'elles, pertanyents al nucli dur d'un vestuari en la seua majoria autòcton i de pronunciat caràcter tuzonista, ja contraris al seu entrenador, que els servirien de bitllet d'eixida amb el canvi de règim. La divisió era total i el matrimoni impossible. Era la guerra.
En aquell escenari d'odis bizantins encara quedava per interpretar un últim acte, el qual posaria el punt final a un episodi que va marcar la història moderna de l'entitat. El 25 d'Abril de 1993, en teoria, la València futbolística deuria haver estat pendent del homenatge a Kempes, però en realitat, ho va estar d'un Romario que dormitava en una ciutat pendent de la seua contractació. Caldria preguntar-se qui va convèncer al Matador per a triar al conjunt holandès com rival d'un acte que ell mateix va organitzar, encara que havent teories i sospites sucoses que apuntar, serà millor fer ús de la literatura i vendre l'assumpte com una atzarosa coincidència. Siga com fora, en Mestalla es va presentar el brasiler, i amb ell, uns amics, que enrolats en el quadre local es van mostrar molt gustosos per a dispensar-li quantes comoditats feren falta per al seu millor lluïment públic. Aquella vesprada va acabar tot. Aquella nit, va començar tot.
«Ni jo, ni ningú en nom del club, negociarà el traspàs de Romario. Ni hi han, ni van haver, ni hauran negociacions» Una declaració d'intencions d'un president feble, sabedor que durant la pronunciació d'aquelles paraules, amagats en un cèntric hotel de la capital del Túria, el sector rebel mantenia una reunió amb la directiva holandesa de la qual es va eixir amb un acord de mínims. «El traspàs està al 60%» va tindre la gosadia de declarar un esquirol durant un recés, paraules senzilles que van incendiar una ciutat que dinava a esquenes dels tributs civils amb els quals va ser rebut un Mario Alberto indiferent a tota revolada, convertit en un actor secundari en el seu propi homenatge, vivint, com ho va fer deu anys abans, un acomiadament discret, insultant per a l'alçada de la figura històrica que representa eixa melena ondulada.
Però l'olor a traïció ja havia perfumat els carrers com ho fa la pólvora en falles. Caps girats cap a la llotja a cada gol de Romario, transformats en punyals dirigits al cor del president durant aquell amistós, van ser el preludi del que estava per arribar. Després del partit, al pavelló social. I allà, entre parets banyades per la decepció, en una sala carregada per l'odi de les enemistats, Arturo Tuzón va veure en tot el seu esplendor la magnitud de la revolta. Directius, empleats, jugadors, periodistes, gents que antany va considerar amics, companys i aliats es presentaven en el bàndol contrari ansiosos de sang, de poder, i amb una safata de plata preparada per a posar el seu cap i exhibir-lo com a trofeu. Es va evitar la immediatesa de la sacsejada, però es va fer crònic i extens durant aquella dècada les conseqüències d'aquell acte. De res van servir anys de gestió racional d'un home que va donar lliçons de com vestir-se pels peus, víctima d'aquell model de Societats Anònimes que va conjugar les enveges estructurals del futbol amb els sempre foscos interessos dels capitals creant un món massa hostil per a un home que tenia el defecte de l'honestedat.
Tres síes, que van ser tres noes. Aquell mateix estiu Romario fitxaria pel FC Barcelona, deixant a les seues esquenes un València CF moribund, amb un vestidor trencat, una directiva enfrontada i un entorn crispat. Brou de cultiu propici per a parir una temporada infausta que va tallar la progressió d'un equip que duia des del 86 en clara ascensió. Cada derrota Mestallera no era resposta amb xiulets ni amb mocadors, sinó amb un fragorós càntic «Romario, Romario, Romario» que ja era un crit de guerra alimentat per l'excel·lent actuació d'este amb la samarreta blaugrana. Arturo no va voler soltar els duros per qüestió de digne orgull, el mateix, que el va dur a destituir a Hiddink aquella mateixa tardor, caiguda que arrossegaria al propi dirigent. Era el24 de Novembre 1993, vesprada on el VCF clàssic, aquell d'orxata i fartons, de la general de peu i de Pasieguito, va signar oficialment la seua defunció.
Mentre Paco Roig signava el retorn del holandès rebel envoltat d'una horda de fotògrafs que rubricaren amb fulles de llorer el seu històric triomf electoral, Tuzón, en la humilitat de la seua llar, sopava bullit, amb fruita per a postres, reordenant en la seua ment una llarga llista de «tarambanes» perdut en la desmemoria d'una societat que en pocs dies havia esborrat l'etapa d'un home que va ser l'únic, mentre altres fugien, interessat en fer-se càrrec d'un club descendit i arruïnat. La glòria li fou esquiva, es va anar entre ganivets i menyspreus, i es va haver de morir per a que Mestalla, entre penediments, el tornara a aplaudir.
Si Arturo Tuzón haguera tingut mà esquerra en lloc de mà de ferro, ahir no haguera hagut de presentar la seua dimissió. Per a segons que coses Tuzón ha estat un president dubitatiu, intrigant, massa amant d'eixir en els papers. Ahir va pagar la seua penitència. Ara l'oposició demana comptes. On estaven quan Ramos Costa va deixar el club com un solar? Pobra València. Extracte d'una columna de Rogelio Román publicada el 25/11/1993.
No entiendo muy bien cómo funciona el proceso por el cual alguien se hace seguidor de algo. Intuyo que tendrá que ver con la presión social, con ver reflejada tu personalidad en ese algo o simplemente porque ese algo tiene éxito y se hace cómodo caminar a su sombra. Yo no sé por qué empezó a gustarme el València. No tuve ninguna presión social. En mi familia, afortunadamente, nunca ha habido tradición futbolera. Así que empecé a ser del València como el que, en un pueblo perdido en medio del oeste, comienza a interesarse por el surf. Quizá no tan exagerado, pero igual de absurdo. Tampoco fue por caminar a la sombra de algo exitoso. Porque cuando de verdad comencé a tomármelo como una obligación emocional, yo era un niño y el del València un equipo insulso sin demasiado rumbo que palmaba en el Heliodoro Rodríguez López con Leandro, Engonga y Karpin contra Moutang, Jokanovic y Neuville. Y quedaba décimo empatado a puntos contra el Tenerife. Todo más o menos en ese nivel. Éxito, bien poco.
Las cosas, un tiempo después, comenzaron a marchar. En Paterna me solía hacer fotos con Ranieri (que entonces todavía estaba vivo), porque todos los niños y las mujeres maduras iban detrás de él esperando que el romano les alegrara el día con su carisma y cuatro gilipolleces bien contadas. En la ciudad ya se empezaba a construir a granel y a vivir con optimismo, mientras que en el entorno del València había penetrado un virus de ambición inoculado por un tipo desastroso hermano de los dueños de Pamesa y Mercadona. Entonces, casi por casualidad, sucedió lo de Barcelona a principios de 1998. Cuando, justo después de lesionarse Guardiola, el Barça se puso 3-0. Y, justo después de que Morigi entrara por Mendieta, el València remontó hasta el 3-4 en 20 minutos.
Luego clasificación para la Champions, una Copa del Rey, dos finales de Champions, la ascensión de Ortí, un verano traumático, la elección de Rafa Benítez como entrenador después de que unos 148 entrenadores rechazaran dirigir al equipo, y entonces, otra vez casi por casualidad, sucedió lo de Barcelona a principios de 2001. Cuando el Espanyol se puso 2-0 y tras un descanso críptico y, justo después de que el pseudomilitar Salva Ballesta entrara por Aimar, el València remontó hasta el 2-3 en 7 minutos. Y ganó una liga. Y casi seguida otra liga. Y una UEFA. Y…
Y cuando faltaba poco tiempo para que la burbuja inmobiliaria nos explotara en los morros, el hijo de Bautista Soler (un reputado constructor que venía avisando que a la burbuja le quedaban dos tardes) pinchó los días de gloria del València debido a una inconsciencia, mezcla de arribismo y buenas intenciones.
Todo esto ya lo sabemos y queda ahí, para recordarlo. Desde ese momento, y hasta ahora -camino de una década entera, con la broma- se ha llegado a los últimos cuatro años, marcados por una sensación muy clara: la intrascendencia. Aunque han pasado muchas cosas, y el club se ha citado varias veces con su ejecutor, los años de Unai quedan lacrados por estadísticas correctas, pero por un vacío emocional de dimensiones esteparias. Y al final, estas cosas etéreas de las emociones son el nitrato que acaba definiendo los proyectos. Unai, pase ya lo que pase, gane lo que gane, pierda lo que pierda, no será un tipo importante en la historia de la entidad. Es verdad que es meritorio cómo Unai -y su colega Emery- han estado agarrándose a la tabla, demostrando resistencia e instinto para nadar sin ahogarse entre la corriente del club, aunque sin aportarle nada diferente y dando muestras de una capacidad formidable para, entre elegir bien y mal, escoger siempre fatal las señales a emitir hacia la gente.
Pero Unai no es el problema. Es una anécdota, con libro incluido, pero una anécdota.
Sí hay, sin embargo, un hecho mucho más significativo que permanecerá sin Unai: es la sistemática infravaloración que se le viene haciendo al club desde el propio club (y que en este mismo lugar en el que escribo se comenta con frecuencia). Hay una propensión -quiero pensar que involuntaria- a hacer creer que el València está donde está, pero que tampoco es para tanto, que tiene sus límites y que donde llegue ha llegado, y que la afición… ya se sabe la afición. Este ejercicio metódico se retroalimenta con los comentarios que desde Madrid, Barcelona o Albacete suelen hacerse sobre el espacio casi privado al que algunos nos gusta llamar Valenciastán (comentarios comprensibles dada la lejanía y el poco contacto con la epidermis del club). La imagen de Llorente en el vestuario del Bernabéu, haciendo gestos de victoria tras un empate, no es más que una chorrada. Una chorrada bien ilustrativa.
La realidad no se corresponde con todos estos mensajes. El València, datos en mano, es el tercer club de la Liga, la primera SAD del país, uno de los diez equipos europeos con más presencia en finales. Salvo algunas decenas de aficionados muy cegados, todos saben cuáles son las limitaciones de la entidad, pero también cuáles deben ser sus exigencias. Las exigencias, en el caso del València, y como los servicios sociales en España, no son un lastre, sino un valor, una virtud de supervivencia.
Porque es verdad que la situación económica del club ha sido extrema y que, aunque con ciertas sombras oscurísimas, se han salvado admirablemente bolas de partido. Pero no ser millonario no significa patear los principios y renunciar a tener un modelo de comportamiento. Bajo el mantra del peligro económico, se han camuflado úlceras imponentes. Como la subyugación y defensa de un patrón televisivo mortífero para el futuro de los que no se llamen Barça o Madrid. Como la permisividad con jugadores que no acaban de creer en sus vidas deportivas, anteponiendo la provisionalidad de un par de resultados a la seriedad estructural del club. Como la improvisación de un modelo de equipo blando y algo alienado, en las antípodas de las señas de identidad tradicionales. Como la opacidad en asuntos clave como el reparto accionarial post ampliación de capital y el acuerdo con Bankia- Newcoval.
Todo esto no significa, desde luego, que el club esté en una situación crítica. Más bien al contrario, está mucho más saludable que la mayoría. Pero está situado, sobre todo, en un momento decisivo para saber si va a dirigirse hacia sus años de combate (con un claro modelo deportivo de rudeza y voracidad, al margen de levantar o no títulos), o va a poner rumbo hacia los años de alineamiento en campos como el Heliodoro Rodríguez López, perdiendo habitualmente contra los Moutang, Jokanovic y Neuville del nuevo siglo, como en ese tiempo en el que yo me hice del València por motivos que ni Freud descifraría.
(*) Vicent Molins editor de checheche.net amb la poca vergonya de cridar-me senyor, preferint publicar esta entrada ací abans que en portals insubstancials - Com si este blog tinguera substància alguna – baix promesa de convidar-nos a tots a les festes de la mansió PlayBoy quan arribe a fama i riquesa en anys esdevenidors. Aneu fent lloc en l'agenda.
Des de Milà no m'havia sentit tan buit i trist com anit. Què és un 2-0 per a un equip normal? Res. Per al VCF una maleïda utopia. Si ni en unes semifinals són capaços de demostrar, no se quan dimonis ho van a fer. El gol de Costa en altra època t'haguera donat vida, l'esperança de veure a un equip guerriller immolar-se cercant la glòria en un estadi lliurat.
Però a estes hores eixe “dos” en “un quatre” no és més que un tub de plàstic connectat a una maquina que manté artificialment una realitat. Este roster no et deixa ni la trista opció de creure en el teu equip, que hauria de ser el mínim al que tinguera dret una persona en esta vida. I ara què? La desolació. Tan tremenda que la història d'un club que podia presumir de ser l'únic invicte en unes semifinals continentals s'anirà pel WC entre trossos de merda i despulles. Ni l'èpica, que serveix per a maquillar vergonyes, et deixa vestir-te amb el seu tratge, i ho fa dient-te a la cara que no eres digne d'ell.
Emery no deixarà títols, però si una basta i extensa col·lecció de golejades i humiliacions històriques que mai podran esborrar-se de la memòria col·lectiva, i encara que d'esta pogueren extraure's, sempre estaran ahí els papers per a pintar-nos la cara. El que antany era un accident que presenciaves cada deu anys, ara és un costum que et toca patir quatre o cinc vegades per temporada. Koeman, eixe ésser que podria qualificar-se de menyspreable, et va deixar una copa, a Mata, i un intent de netejar un vestuari que pareixia més a una cèl·lula d'Al-Qaeda que un equip de futbol. El basc s'anirà sense pena ni glòria, i a diferència del holandès, no ho podrem recordar ni per a insultar-lo. A les 48 hores no se'n recordarà ningú d'ell. Un trist llegat per a una trista aventura.
Impossible dir “ni una més”, ni una més ho hem dit milions de vegades, però som tan imbècils que quan arriba el dia tornes a caure, a creure, a imaginar que no pot ser tantes vegades que no, que esta serà que sí. Però res. Mai vaig veure a un grup de persones tan obcecades a convertir al ateisme una parròquia tan devota i desesperada per abraçar la fe com la valencianista. Tenia esperances en que esta UEFA calmara tants anys de quina, de suportar a Quiquismes, Albeldismes, Carbonismes, Moratismes, Solerismes, Llorentismes, Bancaixismes, Dalportismes, Sorianismes... de campanyes obscenes de periodistes denunciables, de tones de merda engolida, que fora un oasi en mig de la desesperació que produeix la frustració de veure't en un futbol que no et deixa avançar. Un títol per a alliberar-nos de tanta negació, per a escapar d'una realitat que amb el cap entens però que amb el cor et negues a acceptar, per a fugir d'aquells que es passen la vida menyspreant la història del VCF per a defensar a personatges transitoris.
Algun pecat hem comès. Arribarà el Dijous, llençaran a porta en el minut tres i t'enganxaràs al partit. Altra vegada enganyats? Doncs si, és el que té ser d'este equip, que en nits com la passada series capaç de pegar-te un tir o de fer-te del Unió Berlín amb la condició de no patir més, però demà, passat i a l'altre, tornaràs a estar ahí com un idiota esperant que s'alineen els planetes. Jo com tants altres ja som addictes i no haurà catàstrofe en este món que ens desenganxe d'estos maleïts/beneïts colors. Però hi ha una generació de diminuts éssers que estan agafant consciència en una època on contemplen passius el bombardeig impune de dos clubs aliens a esta terra, mentre en el propi interior, qui deuria lluitar contra dita invasió es defeca en lo que hauria de ser ensenya. I això dol més que una golejada.
Hui m'han mort. Ja no tinc forces per a aguantar més esta temporada. A estos, que els donen, em dóna igual la Champions o la Intertoto quan no tens un equip digne que estiga a l'altura de la samarreta que vesteixen. Penses. Però el pitjor de tot? que açò el Dimecres s'haurà oblidat, que tornaràs a estar com un yonki davant la teua dosi esperant el xiulet inicial per a tornar a ficar-te en vena una droga que et mata i et dóna la vida a parts iguals. I eixa és la gran putada de tota esta història, que ni pots ni vols desenganxar-te per molt que et foten nits com la d'ahir.
