¡ Viva Cuba che !

Les gotes de suor recorrien els seus fronts com competint per arribar primer a la seua cita amb el terra. Eixa calor seca i penetrant de L'Havana marcava el ritme del treball. - Hui no més -. Aquella quadrilla d'argentins que es guanyaven la vida amb la fusta adornaven les seues estones mortes donant-li puntades a un baló de cuir. Un objecte estrany i quasi desconegut per al caribeny. Encara amb els ecos del Mundial'78 ressonant pel món, un dels treballadors va cridar al xiquet que amb cara d'interès observava l'avanç en la construcció de la seua casa. 'Vares vore el partit davant Perú?. 'Els holandesos encara no saben com han perdut'. Eren dies on calia imaginar els partits, sobretot a Cuba, on allò del futbol era un element quasi contrarevolucionari.

A la població de Zulueta els seus difunts fan un últim viatge abans d'escenificar el repòs etern al cementiri local. Els fèretres, en forma de reverència, acudeixen davant el monument al futbol que corona una de les entrades del nucli urbà, una pilota de ciment gegant pintada de blanc i negre que plasma l'afició de la regió a un esport històricament sense massa adeptes al país. Hui, jugar amb el baló és una nova forma de dissidència, una lluita sorda contra el règim castrista i la instrumentalització del beisbol durant més de 50 anys a favor de la causa. A l'última dècada, l'auge entre la població més jove ha dut a les autoritats a desviar les ajudes de la FIFA a la seua federació per a evitar que este es desenvolupe més enllà de la marginalitat.

Entre morters, rajoles i serres, Reinier González va aprendre a jugar al futbol, a estimar-lo escoltant com aquells desbaratats obrers parlaven del superclásico del diumenge, de les cabrioles d'un melenut que havia emigrat a Europa i que els va fer alçar la copa per primera vegada. Relats llunyans e idealitzats per la ment desperta d'un xiquet que s'ajudava d'ells per a amenitzar el lent ritme de la construcció, històries amb les quals pintar el temps mentre prenia forma la seua habitació i alçaven les parets d'allò que cridaria llar. Aquell pibe, que va quedar sepultat quan començava a convertir-se en llegenda per l'auge d'un barrilete cósmico, tornaria a alçar altres copes, recorrent els seus èxits un oceà de distància per a injectar-li uns colors a aquell menut observador que completava un equip format per destarotats durant l'esmorzar, per a fer-se aficionat a un esport ocult i desconegut, amant una frivolitat estrangera.

L'obstinació del règim a que el bat no caiga del pedestal al qual ha estat en l'últim segle, l'única arma amb la que Cuba pot derrotar a USA, encara que siga a un estadi de beisbol, va dur al govern a tallar el senyal d'un Reial Madrid – Barcelona quan començaren a formar-se cues als cinemes de la capital per a veure el partit. Un fet habitual quan hi ha un gran duel europeu, una final de Champions, un derby de Manchester o un Mundial. Eixa permissivitat, que va començar sent una anècdota simpàtica amb la qual fer els ulls grossos, comença a convertir-se en un perill per al establishment, un motiu per a actuar on abans es deixava fer.

Les aventures de Kempes amb Argentina, amb el València CF, amb River, narrades a través de El Gráfico van ser el còmic d'aventures d'aquell amic de fusters argentins, florint una militància blanquinegra des de la imaginació insuflada per aquelles pàgines gastades, pel poc que podia gratar dels turistes, d'algun diari estranger oblidat a un banc perdut, pels fullets que es van deixar abandonats aquells fanàtics de la serra i el baló una vegada conclòs el treball. Amb tot allò, va anar creixent des de l'èpica, i en menudes dosis, una inclinació per eixe esport importat que ja comença a odiar el poder.

A Zulueta, i a tota Cuba, perruqueríes i barberies s'erigeixen en el centre social de la comunitat, en menudes joies de la cultura undergound amb les seues parets tapiades pels ídols contemporanis. Anàrquiques i envellides, com tot a l'illa, tanquen entre les seues parets l'història vital de les gents que les visiten. Eixos menuts centres socials, insonoritzats a la censura i a la postura políticament correcta que es mostra a l'exterior, es converteixen en parabòliques encarregades de transmetre lo prohibit. Els seus espectrals televisors i les seues quasi museístiques ràdios connecten amb el món per a que este els parle. En elles és habitual veure congregades entorn a l'aparell radiofònic a gents de tota índole, assaborint el senyal que l'ona curta els porta de Ràdio Exterior d'Espanya, l'instrument amb el qual Núria Llopis ha substituït a les cabelleres del matador per a congregar a una menuda legió de cubans entorn a l'escut del rat penat. El mateix aparell que va fer usar Reinier per a imaginar al VCF durant tota la seua adolescència, donant-li forma a aquelles ones marginals transformant-les en imatges Full HD, fins que la televisió li va obrir els ulls per a pintar-li la militància de colors.

Potser, molta culpa de que açò de córrer darrere d'un baló haja arrelat tant entre els cubans menors de 30 anys, fins al punt de superar en preferències a l'esport nacional, siga d'ell, de Reiner González. Aquell menut i curiós xiquet de vuit anys que va acabar entaulant amistat amb els obrers que li van construir la seua casa, jugant amb ells al pati del darrere en les hores de descans, amb els quals compartia entrepà mentre li parlaven del gol a Holanda, de la poc honorable gesta davant Perú, que va descobrir el futbol amb retalls de premsa oblidats, va acabar tres dècades després presentant el programa “GOL” en la TV cubana. Un espai nascut quasi des de la clandestinitat a finals del segle passat (1998) amb escassos cinc minuts de temps on tractar l'actualitat de les grans lligues europees, i que després de molt barallar, ha aconseguit estendre la seua durada en 15 minuts més en horari intempestiu, a una franja horària on es pretén ocultar el futbol posant-lo a la vista de tots, sense dia fixe. Pot eixir un dilluns com un divendres, o no eixir durant dies.

La televisió nacional ni tan se vol retransmet partits de la selecció cubana, i a pesar de tindre grans jugadors en lligues com la mexicana, la Major League Soccer o a Puerto Rico, es segueix venent com un esport d'estrangers i per a estrangers. L'identitat nacional està lligada al beisbol i així ha de seguir. La popularitat entre la joventut ha fet que Zulueta, l'única regió que ha mantingut viu el futbol en l'illa durant el segle XX – especialment després de la revolució –, ja no siga un oasi enmig del desert. Cuba es resisteix a abandonar l'inèrcia de l'avanç del futbol en la conquesta global. Les seues places, i els seus carrers, es vesteixen amb estampes fins no fa molt inimaginables. Xiquets batent una pilota han deixat pas a xiquets pegant puntades a un baló. Barris pegats a la televisió seguint les sèries mundials han començat a sintonitzar Mundials i Eurocopes de futbol. Un fenomen que està impregnant tot el caribe, fins a no fa molt, una regió que vivia d'esquenes a l'esport que va conquistar les preferències dels seus veïns del sud durant el segle passat.

«Te voy a decir, yo soy un sufrido, mi club preferido es el Valencia que este año no llega a nada, está atravesando sus peores momentos en diez años». A una xarrada davant estudiants de periodisme a la Universitat de Cuba, el futbol pren protagonisme, i Reinier es destapa. «Le voy al Valencia porque en aquel momento la gran figura del fútbol mundial era Kempes y también con el Valencia ganó la Copa». Aquell xiquet de vuit anys que va fraternitzar amb obrers argentins mentre li alçaven un sostre baix el qual poder viure ha acabat sent la veu i el rostre d'un esport que avança ocult a una illa encara orgullosa del beisbol i les satisfaccions polítiques que li han donat al règim durant mig segle. La veu de la revolució generacional a Cuba és valencianista, i ho és per un fuster i un matador.

Es nota, es sent, Andreu president

La presidència interina d'Andreu Fajardo, un home que compara el seu sentiment valencianista amb tindre accions del BBVA, escenifica a la perfecció esta etapa de degradació moral i social sense límits que viu l'entitat des de fa massa temps. Aspectes que no fa molts anys haguérem desestimat per inversemblants, escandalosos e intolerables, hui els acceptem amb gust, amb total normalitat. L'atrocitat s'ha instal·lat a les nostres vides tan còmodament que ja tolerem qualsevol cosa amb una facilitat que espanta. El revolucionari gestor que comandarà la nau fins al 4 de Juny no deixa d'encarnar tots els pecats capitals que han dut al club a esta situació.

Fajardo es va lucrar venent les seues accions i és elevat a la presidència, com altres llueixen capitania després d'asseure a la institució davant un tribunal, com els que passegen lliurement pel carrer i acudeixen a la llotja sense conseqüències o hi ha qui encara se les dóna d'informador veraç quan han omplit les seues butxaques per a guanyar-se el seu silenci. Polítics que van arrossegar a la institució fins a l'abisme brinden amb cava la derrota en un judici per a dir-nos que no manen mentre no paren de moure els fils e imposar la seua voluntat a capritx. I tot amb complaents espectadors observant com juguen amb el seu equip i ho enfonsen un poc més sense moure una pestanya. Ens han furtat fins la capacitat de sorpresa.

L'última ocurrència d'una Fundació caòtica, perduda, contradictòria i basta, que transmet la sensació de no saber on està ni cap on anar, és inventar-se unes eleccions ja nascudes des del frau, buscant imposar voluntats i encotillar el ràdio d'actuació del que isca d'eixa potinga al·legal per a llevar-se de damunt la responsabilitat de les seues pròpies actuacions, carregant-se-les al ungit pel poble. Tal és el despropòsit que ens volen fer pagar el funeral d'un cadàver que és seu.

Tot este veletisme institucional, amb discursos vehements que a posteriori són ingerits amb guarnició, de clubs que no es venen llevat que vinga algú a comprar-lo, intencions de dirigir institucions en l'ombra reunint-se amb empleats en empreses de l'extraradi, amb Fajardos escenificant l'enfrontament entre les parts dient que té 40 o 50 vegades més accions que tot el patronat junt - patronat que ni és soci ni accionista - amb una Fundació dividida i una Generalitat enfrontada en dos faccions, no fa més que sumir al caos a una societat que es veurà paralitzada durant quasi tres mesos per la incapacitat dels seus governants d'assumir responsabilitats.

Varona està sent víctima del seu discurs de pressa de poder, on creia que podria imposar la seua voluntat amagat a un despatx i alçant el telèfon. Espantat ara per l'exposició del seu càrrec ix corrent tirant per l'excusat a una institució com el València CF per covardia i poca homenia. Tot este espantall que han portat quins deurien haver aportat estabilitat, confiança i seguretat, per quins tenien l'obligació de presentar un projecte sòlid en la direcció que fora, està sent consentit pel Carrer Cavallers.

Almenys tot açò ha servit per a què aquells que s'han passat quatre anys santificant a les institucions, a la Fundació, i fins al banc – que ha estafat a gent indefensa en les preferents – de sobte hagen descobert il·legitimitat en els dirigents, un club dirigit des de les altes instàncies, i un sens fi de problemes que vénen ocorrent des de fa massa però que la seua condició d'evangelitzadors del poder no els deixava vore.

De cop i volta, al VCF se li ha posat una cara anys 80 que fa tremolar.

Jonas és cineasta

El «chúparme la polla, carajo» va camí de convertir-se en la cançó protesta del valencianisme. El símbol de la nostra revolució dels clavells. Un gest ufà, representatiu de les misèries de l'home caigut enmig d'una tempesta per a fer-nos recordar que açò va de ficar un baló de cuir entre tres pals. Eixe simple gest d'un jugador turmentat pel dubte ens colpeja a manera de shock. Entre testaferros, lluites de poder i situacions fastigoses ens veiem immersos a un debat visceral sobre l'incidència emocional del futbolista, el club a punt d'anar-se'n a la merda i ací preocupats per Jonas i els seus escarafalls. Un detall meravellós entre tanta immundícia. Un gest d'humanitat necessari.

A risc que ho nomenen patró de la Fundació, Gonçalves anava per la vida amb la seua càmera de 35 mm veient el futbol, imaginant plànols preciosistes en blanc i negre mentre es veia a Cannes arreplegant el Palmell d'Or a la seua trajectòria. El brasiler exerceix amb botes i pantalons curts com eixos directors de cinema tan adorats per la critica com abandonats per la taquilla. Els seus fins traços dibuixats en cel·luloide són capaços d'omplir èpiques columnes i col·leccionar elogis amb tanta facilitat com incomprensió popular arrossega, és un cineasta que no emociona al gran públic, però que compleix amb elegància el seu somni d'aconseguir la perfecció.

O meteoro do Paixao amaga darrere del gol el mateix que s'oculta amb una excel·lent fotografia, els errors d'una història incompleta. En la seua lluita per arribar a la rellevància eterna s'ofusca a prendre les seues pròpies decisions pretenent protagonitzar el film tot ell, volent finalitzar tota jugada que li arribe, desoint millors opcions i equivocant-se en l'execució final. La seua obstinació per guanyar-se la devoció del món li fa abastar més del que pot, i ho fa delineant una pel·lícula agitada, moguda, quan la història requereix ser contada en glops curts, amb precisa pausa, apreciant el detall que li va fer gran. La seua vida ha arribat a eixe punt d'inflexió al qual vira el relat de l'argument, passant de l'acceptació general a voler construir un drama per dos moments puntuals. Dos moments puntuals en tres anys.

Jonas, llançat al terra a una cara habitació d'hotel acompanyat per ampolles de whisky buides, plora perquè vol ser comercial, perquè vol el seu Oscar, sense entendre que el seu leitmotive, el seu èxit, resideix en el festival, en la cinta preciosista i no en el tumult hollywoodiense. Cansat de la seua barba de tres dies i de la seua camisa descordada imperfectament anhela els vestits cars i els fotocol, perdent-se el seu talent en un embull d'esclats massius per a atraure a les masses que desvirtuen el seu sentit fi i elegant que tant li va donar en el passat. Ell sempre serà un gran director aclamat en festivals, però mai serà requerit per la gran indústria, encara que esta se la xuple pel camí.

Salvonos Power Electronics

El discurs de Varona a la seu de la Fundació, acompanyat per un extrem de la taula rovellat a manera de metàfora, va reunir tots els tòpics del governant novell al seu primer dia de classe. Al·legat a la pedrera – tan recurrent que duu ressonant per Mestalla des dels anys 70 en tot dirigent que es precie –, jura a la transparència – de primer de polític nouvingut –, anhel per acabar el nou estadi – proposició repetida per tot aterrat des del naixement del projecte – i un sens fi de bones intencions més. Una mica pobra per a la presa de possessió del president d'una entitat insolvent que posseeix la propietat d'un club arruïnat. Massa centrat a regar les oïdes dels pocs crèduls que encara no hagen sucumbit a esta onada de mesquinesa que es va iniciar al 2007 i molt allunyat de la situació d'estancament que viuen les dos institucions.

Potser siga el preu a pagar per arribar els últims a una orgia de mentides, i potser no haja sigut justa esta rebuda freda i descreguda, més amb el perfil professional de la majoria dels nous patrons. Però no és menys cert que ahir es van veure tics que no conviden a la confiança, tics massa repetits i observats amb anterioritat en altres ponderats. A penes tres hores després del seu nomenament ja havia qui es postulava públicament com a successor de Llorente en cas de... deslligant una reacció al propi club que va camí d'immiscuir-nos a una bruta i fastigosa guerra per la cadira presidencial. Un gest que podria explicar eixa fòbia a la venda de la propietat. Error massa significatiu en les primeres hores de govern com per a deixar-lo córrer, un gest maldestre que incideix encara més en eixa costum del dirigent local d'obviar els problemes reals de la SAD per a centrar-se en interessos personals, egos, i lluites intestines pel poder. La situació requereix més altura per les dos parts. I l'arribada urgent de diners.

Siga per error de càlcul, una provocació o per incontinència verbal – la qual cosa, quasi que seria pitjor – la Fundació deuria haver convocat una junta extraordinària i remodelar el consell – altament necessari a un club anquilosat en l'immobilisme – per a satisfer ànsies personals i col·lectives evitant patinades vàries i posicions de força surrealistes. Haguera sigut molt més sa que agafar de l'orella al president de la SAD a la vista dels mitjans presents i tancar-lo a un despatx, com volent escenificar un sord transvasament de poder. Molt més net que seguir pretenent dirigir el club amb comandament a distància. El temps de Llorente fa set anys que va acabar, encara que ningú es vulga donar compte. I el club necessita de gestors – com a mínim – del perfil amb els quals conta la nova Fundació, però amb un pla convincent que faça créixer a la institució i no minvar-la, la qual cosa ens duria a un abisme del que difícilment es podrà eixir.

Els nous dirigits de la Generalitat tenen un repte majúscul davant si. Guanyar-se la confiança d'una massa social – amb fets i no paraules – que anhela la dissolució d'un ens del que només veuen misèries i malsons, una massa social que ha d'observar amb massa freqüència com s'apel·la a ella en un absurd intent de parlar en el seu nom sense que ningú li haja preguntat que és el que vol. I ací entrem en una crisi social sense parangó. On el militant es topa amb l'absència d'un interlocutor vàlid que siga capaç de canalitzar una trista queixa. Els existents, viuen massa agafats pel poder com per insinuar un lladrament sense que els coste la vida.

Una caixa decreixent d'un club decreixent que juga a una lliga decreixent no pot ser qui sufrague el cost d'una operació que es va realitzar per a salvaguardar la imatge política d'un president valencià esquizofrènic i mediocre, quan la solució proposada per la SAD era presentar concurs de creditors i no una ampliació de capital parida des de l'inici amb la clara intenció de cobrir el sobrant mitjançant una operació pontejada. Si la solució màgica de la nova Fundació passa per enfonsar l'economia del club, arriscant el seu futur en posicions perilloses en la taula per a pagar accions, la graderia hauria de revelar-se de forma contundent. I més, si eixa oposició absent, una facció de la qual molt donada al pavoneig públic i altra partidària del silenci etern, demostren de forma irrefutable tindre solucions més avantatjoses per a totes les parts havent rebut un NO per resposta.

Per higiene institucional, hauria de posar-se fi de forma urgent a esta costum d'accedir al poder del València CF gratuïtament. Tot aquell amant de la cadira presidencial o pel control de la societat hauria de pagar per tal privilegi, i passar a la primera línia, no quedar-se en les ombres. Si el senyor Salvo vol ser ungit té la possibilitat de comprar accions, que no posseeix, i de rebot, convertir a Power Electronics – a la manera alemanya, tan preocupat ell de saber per què el Schalke ingressa més que el VCF – en un patrocinador-mecenes que reporte suculents ingressos anuals al club. I si no, ser capaç de trobar-los.

Per a desviar diners de la caixa de la SAD no fan falta tants tècnics. El repte està a fer créixer els ingressos d'ambdues institucions de forma independent, no transvasar a la manera Glazzer diners d'una propietat arruïnada per a sufragar els deutes d'un propietari insolvent. Cal gent que vinga a treballar i no a llançar un pols a Bankia utilitzant el futur del cub com a camp de batalla.

Where is Vicente?

«This is our Robert Prosinecki to Portsmouth moment» Escrivia David Hartrick a finals de 2011 a la revista Spiel, baix el títol 'Vicente: From the Mestalla to the Falmer'. El fitxatge de Vicente Rodríguez pel Brighton va ser rebut des del desconeixement típic del seguidor britànic. Centenars d'aficionats dels Seagulls van recórrer àvids d'informació a la Wikipedia per a saber d'eixa vella glòria arribada de no es sabia on. Les dolces lletres d'una biografia llegida des de la fredor que atorga la inconsciència va fer creure a molts que aquell interior que va aterrar a la segona divisió del futbol anglès aconseguiria donar-li a l'equip l'empenta necessària per a tornar a la Premier League.

«Diuen que no fa molt era considerat el millor jugador del món al seu lloc, el substitut natural de Giggs» escrivia Barrel Fun a The North Stand, «vaig saber d'ell gràcies a un crom que vivia oblidat a un calaix, posseeix cinc medalles d'or i ha sigut 40 vegades internacional amb Espanya, arrossega una base de fans més gran que la del Brighton. Sens dubte és el fitxatge més fi i famós que ha realitzat el club de la costa sud en tota la seua història». La premsa londinenca també va pecar d'optimisme: «No molts jugadors que han guanyat dos títols de lliga i una copa de la UEFA han passat pel Championship, sens dubte és una gran notícia per al futbol anglès que un jugador d'esta categoria arribe al nostre futbol» va redactar Nick Szczepanik a The Independent. Eren tot expectatives i bones sensacions, el famós punyal de Benicalap va recalar a un club en creixement constant, era la guinda al pastís.

Per al jugador, el moment era immillorable. S'havia alliberat de la tensió ambiental que li envoltava a Paterna, de les contínues baralles amb si mateix i de les seues pors. Allà, perdut al no-res, en mig del balneari d'Anglaterra i de la mà d'un entrenador que sabia el que podia donar, amb la confiança infinita que atorga l'absència d'objectius, podria per fi reenganxar-se al futbol, retrotraure's en el temps i superar aquella puntada de Bremen, aquell diagnòstic erroni, aquelles ansietats i dolors furtius que van voler acabar amb una carrera brillant.

El seu debut va tornar a copar titulars com als vells temps, fent realitats les il·lusions d'aquells càndids supporters que només sabien d'ell pel que deia la premsa e Internet. «El futbol anglès és molt més ràpid que l'espanyol, i això és un repte per a mi» va declarar només aterrar a les illes. Deixar assegut a Jamie Carragher i provocar un penal a la tercera ronda de la Carling Cup no està a l'abast de molts. Aquell eslàlom va posar en peus l'estadi i va servir per a somiar durant uns minuts amb el replay davant el mismísm Liverpool. Tot va coincidir al seu debut, amb la seua irrupció al terreny de joc. 30 minuts de partit i una carrera al veloç futbol britànic fou suficient per a guanyar confiança, per a tornar a creure una vegada més.

Una setmana més tard recorreria 20 metres a tot drap per anotar el gol del mes al Championship, una carrera sortejant rivals que va acabar amb l'esfèric a la meta rival. La velocitat del futbol anglès no pareixia ser cap repte per a ell. Van guanyar al Ipswich. La primera victòria en vuit setmanes després d'un inici fulgurant que havia fet creure al trist sud que el seu equip podia aspirar a la Premier League. Al The Amex ja ressonaven cançons fent referència al 'punal'. «Vindre ací no és per diners, es tracta de gaudir, de tornar a jugar al màxim nivell, de conèixer altra cultura» va dir a la seua primera entrevista com a jugador del Brighton. I pareixia estar complint a la tercera setmana. Tornava a gaudir, a fer gaudir als altres, a competir al màxim nivell. Tornava a anar tot bé.

Gus Poyet només rebia elogis per la seua perícia a l'hora d'haver trobat a aquell jugador, per haver estat capaç de convèncer-lo per a fitxar pel Albion - «És important per a mi tindre un entrenador que creu en tu de veritat, que et fa saber que és el que espera de tu» - Vicente tenia una oferta de l'Everton, molt més substanciosa en tots els aspectes, però no contava amb eixa seguretat que a una pizzeria buida de les afores Poyet li va saber transmetre. En aquell llarg uruguaià d'òrbites enfonsades i caràcter temperat havia trobat el que va reclamar durant molt de temps a Paterna. Al futur s'escriuran articles, llibres sencers, fins qui sap si una pel·lícula, del que podia haver sigut i no va ser aquell extrem esquerre si aquella vesprada de setembre de 2004 s'haguera quedat a la banqueta. Una història de ficció que ara cerca un final èpic des de l'anonimat que dóna la segona divisió, un punt gris a una història que va començar a pintar-se de color de rosa. L'element malenconiós que done al relat el sabor necessari. L'inici d'una nova història que també va començar un mes de Setembre, però de 2011.

'Hui vas a jugar 55 minuts', 'dins de dos setmanes tornaràs a tindre mitja hora'. El pla de Poyet per a recuperar al jugador pareixia funcionar. Amb un estadi nou recent inaugurat, amb un jugador com Vicente a les seues files, amb una ciutat lliurada al futbol, i amb un dels mànagers joves més desitjats del futbol britànic... era un moment dolç per al aficionat del Brighton, acostumat a les penúries esportives. «Vicente passarà un any amb nosaltres, fins que algun club gran es de compte que hem sigut capaços de recuperar-lo», l'optimisme plasmat en pàgines perdudes d'un fòrum en la xarxa són un reflex d'aquelles setmanes d'expectatives deslligades.

Però ni les fredes ones d'un mar estret trencant contra les roques, ni les gavines solcant un firmament gris com si no haguera un demà, ni el fred, van obrar el miracle. Els seus 19 partits de 36 possibles pareixien indicar que tot aniria bé. Però al present curs el 'where is Vicente?' ha substituït als càntics d'exaltació, recorrent com l'electricitat unes graderies que anhelen la qualitat del futbolista valencià en finals atapeïts. Ell torna a estar on sempre ha estat als últims vuit anys. A la graderia, recuperant-se. Fins al moment només ha participat en 9 encontres a la present temporada, dels quals 4 han sigut des de la banqueta, com revulsiu.

El fanzine amb més implementació en The Amex ( The Seagull love review) publicà açò el passat mes de novembre: «Estic devastat. Tinc el cor trencat. Estic desesperat. Pot algú dir-me on està Vicente? A les últimes 24 hores he estat incapaç de trobar una metàfora adequada per a descriure amb exactitud els meus sentiments sobre esta trista absència del Punyal, però simplement no puc trobar una. Tot en este home és un enigma. Sí, ja sé que ha estat lluitant contra les lesions, suposem que formava part del paquet quan ho varem fitxar. I sí, entenc que la regla de 3 substituts ha obstaculitzat greument les seues possibilitats d'obtindre 20 minuts d'ací i d'allà i poder jugar algun partit. Però no és suficient. Francament em molesta quan cada setmana escolte parlar sobre el seu renovat estat de forma, del seu afany per jugar, que esta vegada si. En el que duem de temporada el nostre ídol hispà només ha jugat un parell de partits d'inici, però no ha sigut capaç d'acabar cap. Jo ja no estic disposat a seguir esperant-lo.»

Eixa desesperació per la irregularitat acaba quan salta al terreny de joc i ofereix menuts centelleigs de qualitat. En eixe breu espai de temps la incertesa sobre la seua absència deixa pas a exclamacions d'admiració i aplaudiments que acompanyen a una fina coreografia de regats i passes en profunditat. Pot ser que Vicente ja no siga el mateix, que continue ocupant un seient a la graderia amb més freqüència que trepitja un terreny de joc, però segueix atresorant qualitat. La bombollejant escuma d'una ampolla oberta en dies feliços ha deixat pas al sempitern cava de caràcter gris, i plomís sabor. Els temps feliços apenes van durar el que una rosella desposseïda del seu arrel. Però eixos pocs minuts esgarrapats en aparicions quasi furtives paguen amb escreix l'eterna espera. Where is Vicente?, Vicente is here... vivint el seu moment Prosinecki al Brighton, la condició sine qua non per la qual els seguidors dels Seagulls poden tindre un jugador com Vicente, i per això, disfruten de les seues gotes de perfum quan poden.