Jonas és cineasta

El «chúparme la polla, carajo» va camí de convertir-se en la cançó protesta del valencianisme. El símbol de la nostra revolució dels clavells. Un gest ufà, representatiu de les misèries de l'home caigut enmig d'una tempesta per a fer-nos recordar que açò va de ficar un baló de cuir entre tres pals. Eixe simple gest d'un jugador turmentat pel dubte ens colpeja a manera de shock. Entre testaferros, lluites de poder i situacions fastigoses ens veiem immersos a un debat visceral sobre l'incidència emocional del futbolista, el club a punt d'anar-se'n a la merda i ací preocupats per Jonas i els seus escarafalls. Un detall meravellós entre tanta immundícia. Un gest d'humanitat necessari.

A risc que ho nomenen patró de la Fundació, Gonçalves anava per la vida amb la seua càmera de 35 mm veient el futbol, imaginant plànols preciosistes en blanc i negre mentre es veia a Cannes arreplegant el Palmell d'Or a la seua trajectòria. El brasiler exerceix amb botes i pantalons curts com eixos directors de cinema tan adorats per la critica com abandonats per la taquilla. Els seus fins traços dibuixats en cel·luloide són capaços d'omplir èpiques columnes i col·leccionar elogis amb tanta facilitat com incomprensió popular arrossega, és un cineasta que no emociona al gran públic, però que compleix amb elegància el seu somni d'aconseguir la perfecció.

O meteoro do Paixao amaga darrere del gol el mateix que s'oculta amb una excel·lent fotografia, els errors d'una història incompleta. En la seua lluita per arribar a la rellevància eterna s'ofusca a prendre les seues pròpies decisions pretenent protagonitzar el film tot ell, volent finalitzar tota jugada que li arribe, desoint millors opcions i equivocant-se en l'execució final. La seua obstinació per guanyar-se la devoció del món li fa abastar més del que pot, i ho fa delineant una pel·lícula agitada, moguda, quan la història requereix ser contada en glops curts, amb precisa pausa, apreciant el detall que li va fer gran. La seua vida ha arribat a eixe punt d'inflexió al qual vira el relat de l'argument, passant de l'acceptació general a voler construir un drama per dos moments puntuals. Dos moments puntuals en tres anys.

Jonas, llançat al terra a una cara habitació d'hotel acompanyat per ampolles de whisky buides, plora perquè vol ser comercial, perquè vol el seu Oscar, sense entendre que el seu leitmotive, el seu èxit, resideix en el festival, en la cinta preciosista i no en el tumult hollywoodiense. Cansat de la seua barba de tres dies i de la seua camisa descordada imperfectament anhela els vestits cars i els fotocol, perdent-se el seu talent en un embull d'esclats massius per a atraure a les masses que desvirtuen el seu sentit fi i elegant que tant li va donar en el passat. Ell sempre serà un gran director aclamat en festivals, però mai serà requerit per la gran indústria, encara que esta se la xuple pel camí.