Entrevista vintage: Gonzalo Medina

Conta la llegenda que una moneda va decidir quin dels dos inseparables amics seria el primer president del València FC. Conta la llegenda, perquè Milego Díaz, i així ho testifica l'hemeroteca, sempre es va encarregar de desmentir dit fet afirmant una vegada i una altra, que si acceptà el càrrec va ser per la unanimitat amb la qual els seus companys ho van triar, amb posterioritat fent gala d'una insistència incansable. Emparant-se en una votació, potser Milego, va creure més legitim el seu nomenament. També diuen que fou Medina qui suggerí en un principi cridar a la sort per a tal elecció, sense trobar massa entusiasme entre els seus companys. Tal volta va ser ell l'instigador de la llegenda per a salvar el seu honor.

Fora com fora els papers mai van arreplegar testimoniatges que aclarisquen l'assumpte. Davant la rotunditat d'un sempre va aparèixer l'ambigüitat de l'altre, deixant el dubte per a l'eternitat. Els càrrecs menors que va ocupar, en comparació als que s'esperava d'una figura com esta, juntament amb el fugaç pas de Gonzalo Medina pel València FC sempre va deixar cert regust, o sospita, per que no dir-lo, a desencontre insalvable entre el grup de fundadors i el senyor Gonzalo.

Dit el qual, per a esta primera entrevista vintage hem triat al personatge per la seua importància i peculiaritat, trobant en les mans de Pepe Llorca (del que ja vam parlar ací) una interessant entrevista realitzada el 22 de Març de 1922 per al suplement “Levante Deportivo”.

Desconeixem el motiu pel qual al document original no apareixen transcrites les preguntes.

*****

En todas las poblaciones deportivas existen individuos que desinteresadamente, y a costa de grandes sacrificios, han conseguidos implantar el deporte. En Barcelona Haus Gamper, en Sevilla Paco Alba (q.e.p.d) y en Valencia ese Mecenas es Gonzalo Medina. Cuando los momentos más difíciles para el fútbol valenciano pasaron ya, cuando ha arraigado y ha tomado carta de naturaleza en nuestra tierra, a Gonzalo Medina lo vemos retraído, sumido en un ostracismo voluntario o circunstancial, pero sus entusiasmos no han disminuido, es el mismo, el indispensable para azarosos trances, el de carácter resuelto, el que arriesga incluso lo que no tiene, el que todo lo daría por el deporte.

Por eso nosotros, cumpliendo imperativos deberes de cortesía y gratitud, vamos, en obsequio de nuestros lectores, a dar a conocer la opinión de Medina sobre los momentos actuales del deporte. Medina amablemente se presta al martirio, y empezamos nuestra labor.

Antes de todo, quiere que hagamos constar sus más entusiasta felicitación a LEVANTE DEPORTIVO. Primeramente, la personalidad de Medina fue como jugador, acerca de ese asunto le inquirimos algunos datos.

- ¿...?
- Comencé a jugar a raíz de los partidos de la exposición.

- ¿...?
- Integré primeramente el Club Melilla, que luego fue valenciano, en él jugaban Polo, Queralt y Salelles, y juntamente con estos fundé el Deportivo. Luego pasé a la reserva del Hispano, en el que milité hasta que sufrí aquel percance que me apartó larga temporada de la vida activa futbolistíca, durante la cual el Hispania sufrió una gran crisis. Una vez repuesto, ingresé en el Sagunto, en las filas del Padre Viñas, e hice mi debut jugando de medio ala y marcando al fenómeno de aquellos tiempos, Alfonso Ferrer.

Luego jugué de defensa cuatro temporadas consecutivas. Nunca he sido una lumbrera, no pasé de medianía, pero siempre he puesto una voluntad enorme y todo mi entusiasmo, supliendo con esto la falta de juego.

- ¿...?
- Si, aquello fue el periodo embrionario de nuestro fútbol, que si alcanzó algo de nombre no se debió a su propio esfuerzo, sino a la eficaz ayuda que le prestaron las exposiciones regional y nacional, pues los colosos de aquellos tiempos, el Club Valencia y el Hispania, continuación uno de otro, vivieron mientras subsistió la pista, y prueba de ello fue la disolución del Hispania al desaparecer esta.

- ¿...?
- El fútbol pasó por entonces por momentos dificilísimos, manteniéndolo el Sagunto, el club nacido de las escuelas salesianas, del que fue alma y elemento el Padre Viñas. Y si no alcanzó grandes vuelos dicho club fue por no reunir condiciones y tener carácter público su campo de juego. Su disolución fue debida a que trasladasen al Padre Viñas a apartadas regiones. Fue el Sagunto una gran escuela de fútbol para casi todos los jugadores lumbreras de hoy, que pertenecieron a aquellos infantiles que tanto admiraron a propios y extraños.

-¿...?
- A raíz de ver la decadencia del fútbol y ante un movimiento deportivo que se inició en ésta, quedó constituida la federación valenciana de sociedades deportivas, fui secretario, quedando encargado de buscar terreno apropiado para la construcción de un estadio, lo encontré apropiado, pero debido a la avaricia y pocos sentimientos sportivos del propietario, echó a tierra todos mis planes. Esto fue debido también al desmesurado deportivismo de muchas sociedades que integraban dicha federación, que se dedicaban a otro deporte del que llevan por titulo.

Creo con esto haber contestado al amigo David, que me aludía en un articulo publicado en uno de los anteriores números de Levante Deportivo. De todo esto me quedó el entusiasmo de construir un campo de sport, para lo cual me uní al célebre Milego, y junto con otros que ya sabes quiénes son, fundamos el Valencia FC a principios del año 1919.

- ¿...?
- Contábamos con unas cuantas pesetas, no muchas, pero sí una enorme voluntad, que unida al gran amor que todos teníamos al deporte hizo que fuese un hecho lo que para otros fue una quimera irrealizable.

- ¿...?
- La afición acogió con mucho entusiasmo la construcción del campo de deportes.

-¿...?
- A base de elementos de los disueltos Deportivo y Sagunto se formó entonces el primer equipo del Valencia FC, que a pesar de ser bastante flojo, consiguió abatir a los que aún se titulan campeones, y ganar definitivamente la copa de Valencia.

- ¿...?
- La rivalidad Gimnástico y Valencia es hereditaria, proviene del Deportivo y del Sagunto.

- ¿...?
- Principió a desarrollarse el Valencia teniendo siempre como enemigos al resto de los clubes de la localidad, que encuentran en él un contrincante poderoso y al no poderlo vencer en el campo de juego, recurren a las malas artes para vencerlo sobre el tapete federativo.

- ¿...?
- Por espacio de un año fui el organizador de festejos del Valencia FC, pero debido a que no era de mi agrado la forma de llevar los asuntos del club, me retraí y todavía continúo en mi ostracismo voluntario.

-¿...?
- Discrepo primeramente en la forma en que se halla representado el club en la federación, siendo esta a mi parecer una de las mayores causas de que el Valencia no obtenga resultados positivos. Luego, de cierto antagonismo que reunían los elementos directivos.

- ¿...?
- Es falso, absolutamente todos son muy buenos amigos míos, lo que ocurre es que no soy partidario de su gestión, puesto que debido a su falta de energía, y no saberse defender ante la federación con reglamento en mano, ha sido descalificado el Valencia FC.

- ¿...?
- Aquél era un juego más duro y menos práctico, adolecía también de falta de rapidez y era extremadamente individual. El juego de ahora es más práctico, más elegante y menos individual, aunque a veces los jugadores vuelven a los tiempos antiguos.

- ¿...?
- Al Valencia FC noto que le falta un medio centro, cosa que creo fácil de conseguir.

- ¿...?
- De los jugadores valencianos, a Marín por todo y sobre todo, luego Montes, Piñol, Tarin, Civera, Puig y Cubells. Estos, para mi, son casi todos por un igual.

- ¿...?
- El ambiente deportivo en Valencia ha aumentado considerablemente, pero aún estamos en la mitad de camino a recorrer.

- ¿...?
- De los partidos jugados con equipos forasteros, el que más me aguardó fue el jugado por el Valencia y el equipo inglés Centaur. Ahora recuerdo lo que le acontecía al Valencia hace unos días con un equipo de la misma nacionalidad. Sobre las explicaciones dadas por el señor cónsul inglés al público valenciano, que no son lo suficiente convincentes, creo que hay gato tajado.

- ¿...?
- Referente al colegio de árbitros, creo que después de lo que les sucedió en Madrid, podían haberse ido a casa...

- ¿...?
- Después de haber quedado descalificado el Valencia, prefiero que haya quedado campeón el España.

Insistimos acerca de otros puntos de suma transcendencia, y Gonzalo se nos muestra reservadísimo, esquiva la confesión, vislumbramos que no se sigue su parecer en muchos asuntos. Medina, según dijo él, se halla sumido en un ostracismo voluntario, creemos, discrepando con su parecer, de no inmiscuirse en los asuntos directores de nuestro fútbol.

Su personalidad está dotada de gran presagio, los actuales mangoneadores balompédicos están desacreditadísimos, carecen de autoridad y capacidad necesaria para llevar a cabo su gestión. Gonzalo Medina debe ser uno de los regeneradores de nuestro fútbol, que necesita de su tutela paterna..

Pepe Llorca.

El futbol que ens han furtat

És de suposar que per al madridistacule esta època de dictadura mediàtica sense fi els ha de saber a glòria. Troben notícies, informació o imatges en qualsevol racó sense esforçar-se, servit en safata, fins i tot amb polèmiques absurdes per a entretenir-se en dies d'avorriment. Cal reconèixer que esta tendència perseguidora del diferent està triomfant. Fins al més bàsic, que seria contar amb un programa de resums decent, ha passat a la clandestinitat ocupant horaris intempestius per a no molestar a eixes berbenes infumables que consumeixen 90 minuts en 'analitzar', mentre l'espectador observa les mateixes imatges una vegada i una altra, els partits de marres dels dos de sempre. Obligant al seguidor neutral a entonar resignat un “ja ho veuré demà en Youtube” al veure's desposseït de la proximitat que asseguraven els canals autonòmics.

Este duopoli caníbal ha envaït tots els espectres possibles de l'entreteniment, intoxicant i modificant les formes de consumir futbol que durant més de vint anys han modelat els costums i horaris del aficionat autòcton. Fins amb traïdoria i nocturnitat el partidet del dilluns, programat al furgó de cua d'una mediocre TDT, incita a la deserció en les graderies. Potser esta sagnia malaltissa, basant-se en audiències insultants, i cuinades prèviament, busque una renovació a la baixa dels drets televisius al 2014 per alleujar a una productora indecent, que no dubtarà a invertir eixa diferència en augmentar les quantitats que actualment desemborsa als seus dos principals patrocinats.

Perquè del consum extern millor no parlar. A pesar de l'intent d'engany a l'opinió pública amb el pretext de la conquesta d'orient les noves franges horàries fan coincidir encontres intranscendents per al públic neutral amb duels atractius de la Premier League i la Bundesliga, tota una invitació a les plataformes externes a rebutjar la compra dels mateixos, mentre per darrere, les úniques marques que ven a dia de hui la LFP, segueixen jugant als horaris clàssics de sempre, dissabtes i diumenges de 18 a 21 hores. Estranya forma d'intentar guanyar exposició en un mercat emergent.

Dita estratègia no deixa de contribuir a que els clubs conten amb menys abonats, ja que els pocs amb disponibilitat per a adquirir-lo, es troben amb la disjuntiva d'estar pagant – amb els abonaments més cars d'Europa – per un dret que saben que no van a poder exercir en un mínim de sis o set encontres a causa de la inestabilitat horària d'una competició que ha passat del “me gusta el futbol los domingos por la tarde” a vendre com únic reclam la quantitat de partits del Madrid i del Barça que ofereixen les plataformes tenidores dels drets.

Amb dissimul i qüestionables formes la dictadura imposada per Roures aconsegueix que cada vegada més l'aficionat soles es preocupe, per raons òbvies, de seguir al seu equip, ignorant una competició que s'ha encarregat de deixar clares les posicions a ocupar per cada club, revestint a la mateixa, d'una intranscendència que la fa opaca per als seus propis consumidors. Per això, no és d'estranyar que la gran majoria descobrira a Michu després de ficar 3 gols amb l'Swansea i no per anotar 20 al Rayo Vallecano. O que Twitter, esclate davant qualsevol partit anglès mentre ignora una jornada en disputa d'una la lliga que ha aconseguit convertir en estèril la victòria.

Perquè la competició, interessar-li, només li interessa a dos. I a les seues necessitats es pleguen uns clubs que conforme passe el temps veuran com tots els seus ingressos (taquilla, TV, patrocinadors) no faran més que reduir-se conforme augmenten els dels dos dominadors. I tot ocorrerà sense queixa alguna.

(*) En referencia al assumpte del post pots llegir la carta que els aficionats de la Real Societat han enviat al seu president davant el maltractament que pateix el seu equip amb els horaris imposats per la LFP. clic ací.

De 'Broncos y Ligueros'

Aquells eren jugadors als quals la derrota els sabia a menció deshonesta cap a les seues mares, a puntada en les seues parts nobles als que res calia perdonar. Gent capaç de renunciar a la seua vida per a poder jugar en un Mestalla fumejant, constret per la fam i la sed de triomfs. Bussejar per les pàgines de 'Bronco y Liguero' és capbussar-se en somnis fets realitat, en escenaris de victòria dibuixats al detall que ens narren aquells temps de pèls esvalotats i èxits exagerats. D'equips que apenes gaudits ens torturen soles d'evocar-los durant estes caminades per arenes calentes e infinites. Per al militant, les 113 pàgines de prosa haurien de significar el mateix que per a un beat eixe rosari desgastat que espera en la seua tauleta de nit. Un clau al qual agarrar-se per a reconfortar l'ànima.

En tot just un esbós el lector curiós s'adonarà del caràcter avantguardista que va insuflar el fe-ce a l'esport del baló de cuir. Tant, que sense voler-lo, el club de Mestalla es va fer amb els serveis de Beckham quan les calces de les fèmines eren de coll alt i lluïen volants, per a presumir d'un jugador que donava assistències amb el pit, embogint a unes graderies, que temps després, victorejarien a un basc mig calb i sense patilles que feia de George Best abans que el nordirlandés tinguera consciència de si mateix. Històries que d'haver parit al club blanquinegre en el East End londinenc fa molt que hagueren sigut past del cel·luloide.

Perquè el relat de les lligues del València CF no és una història d'estadístiques i resultats, és una narració que té molt present a la societat imperant d'aquelles èpoques. Ens parla de xiquets amb lleganyes, del estraperlo, d'aquelles confiscacions de la guerra civil i de ciutats esportives truncades pel feixisme imperant després de 1936. De fartaes a Bilbao, d'amistats de barri i d'avis que lliuren al seu nét bufandes museístiques convertides en reafirmacions de fe. De pares, que per allò de que no li isca el xiquet madridista, encasta a la seua embarassada esposa en unes graderies despoblades de seients mentre sense voler-lo, un botiguer, abandona el mostrador per a fer al equip de la seua vida un dels millors campions que ha vist el futbol espanyol.

Però també ho fa de desbarats, del principal component que cus amb duresa el teixit històric d'una institució acostumada a ser derrotada per l'autoritat competent, havent d'esperar fins a 2004, per a poder guanyar un doblet antany furtat en infinitat d'ocasions per àrbitres alineats amb les altes instàncies, que en tot just una setmana, et feien perdre la lliga i la final de copa amb sengles actuacions escandaloses. Arguments de penúries sobre els quals s'ha edificat la llegenda del equip aspre, solidificat en uns anys cinquanta marcats per l'intervencionisme del poder en l'esdevenir d'un campionat que va trobar al VCF guerriller de Buqué i Puchades una de les seues víctimes favorites.

L'aficionat més profà en el coneixement del passat valencianista descobrirà en les pàgines de 'Bronco y Liguero' personatges insòlits, que amb paciència d'escrivà, van ajudar a alçar una institució del no-res fins a encastellar-la en la glòria infinita sense apenes un aplaudiment com agraïment. De com Madrid sempre va estar present per a regalar-nos insults transformats per un estadi irreverent en lemes amb els quals reafirmar-se en unes formes i un estil que des que este club va ser concebut en un Bar han compost la recepta del èxit. Mai vam saber guanyar d'altra forma. Concloent amb la narració d'un conclave tibant, que aquell Benítez de sofás y lamparas, va transformar en la primera victòria d'un equip irrepetible.

Aquells eren jugadors que no feien presoners, als quals ningú tenia que recordar-los que per a vèncer era necessari córrer. Aquells eren jugadors que davant l'olor a sang devoraven a la seua víctima sense contemplacions. Eren equips 'broncos y coperos', no de mitges figues construïts per gallecs tròspids. Aquells eren equips de mentalitat guanyadora inclús quan no guanyaven res. Aquells eren els València que tots volem.

(*) Encara pots comprar el llibre a través de la web, Sense despeses d'enviament, fent clic ací. Esgotada la primera edició.

Sobre sensacions tèrmiques

Mentre's uns van traure les ungles al maig amb la intenció de lluir-les fins a pasqua, altres, continuen dibuixant Montjuics sobre caps aliens en forma d'aparicions marianes. Entre tant de soroll, el VCF només suma quatre punts menys que la temporada passada a estes altures havent passat per eixos dos camps dels que sempre ix victoriós, i amb la gorra. Res diferent al que haguera ocorregut de donar continuïtat al castigat entrenador del Spartak. Potser el fet diferencial, més enllà d'invencions piadoses de qui vol veure més del que hi ha, residisca en que l'Atlètic colidera la taula en lloc de fregar els llocs de descens, i el Sevilla, en forma de càstig cap al seu president, ja no visca instal·lat en la mitja-taula per a fundar crisis que li permeten ser protagonista a Madrid.

Les ventafocs disfressades de Llevant ja no enganyen a les classificacions. Però ací segueixen els horrors defensius, canviant el rumb del relat després d'avortar un 1-1 amb la punta del peu. Estos dies de dents atapeïdes i crispacions artificials hauran servit als nous per a aprendre que ací la derrota sap a catàstrofe, i la victòria comuna, a dolça rutina. És el preu a pagar per enfundar-se una samarreta amb pes d'ànima e historia que defensar. Una benvinguda radical a l'elit, lluny de la pau d'un Coliseum per omplir que els contemple amb indiferència.

Entre els que s'aferren a un clau cremant, i els que maleeixen l'hora que l'apocalipsi va decidir prendre's un piscolabis, Pellegrino ha de modelar un equip analfabet en conceptes defensius, de mentalitat feble, que no li ha permès ni tan se vol el luxe de poder enviar a la merda a més d'un. Va ser sobre el dur camp de Minsk on la infermeria li va deixar introduir variants, inventar-se un triangle que subjectara a l'equip en la medul·lar i centrara a un Soldado obstinat a enganyar al proïsme amb les seues visites a la banda. I va guanyar. Amb un Tino, que lluny de parèixer un pollastre sense cap, va aportar criteri amb el baló en moviment ocupant una posició més d'acord amb el seu rol.

A l'espera d'un barrilete cósmico que adquirisca ritme i pose en pompa el seu cul per a convertir-se en mig equip esta massa amorfa va deixant veure algun peu i algun cap que ho aparten lleugerament d'eixa indefinició que ho ha tingut vivint entre el passat i el futur. Però no hi ha prou. Un bon partit no mata la irregularitat i menys en un grup que encara no sap salivar quan l'olor a sang fresca arriba a les seues fosses nasals. Per això este castell de naips edificat sobre un remat de cap tardaner pot dur a enganys als més creients.

El període d'aprenentatge no ha arribat ni al seu equador, i a Sevilla, més que una consolidació el probable és observar una nova regressió d'un equip obligat a trobar-se sobre la marxa, resant per aconseguir un colp de talent engendrat en un púber que li aporte l'espurna necessària que es requereix en les altes instàncies. Hi ha encara molt que perdre abans d'arribar a la maduresa, i eixe gest de proximitat amb les metes en una etapa de construcció revesteix de superioritat a un equip que està lluny de donar tot el que amaga.

Continuem deixant-los perdre en pau.

A Borisov no hi han impossibles

El gol de Olekhnovich faria pujar al marcador el 0-3 davant el Lille certificant el primer triomf del BATE en la màxima competició continental, escrivint davant un estadi bocabadat, una nova pàgina en la història d'una institució que des de mitjans dels noranta acostuma a transformar les utopies en fets quotidians. I ho va fer baix les directrius d'un jove de trenta-cinc anys que va veure des de la banqueta com allò que va començar a dibuixar sobre el verd del Olympiastadion arribava a la seua culminació.

Fou a Munich, davant el 1860, quan el genoll de Viktor Goncharenko es trencaria per a apartar-lo dels terrenys de joc. Era el punt final a 15 anys d'obsessió en fer realitat el somni d'un pare que va signar la seua acta de defunció quan aquella nit d'Abril de 1986 el quart reactor de la central de Txernòbil va estremir al món. En l'est, les circumstàncies no solen demanar permís a l'hora d'assotar a unes gents que han après a incorporar en la seua ADN l'afany de superació. I sobre eixa premissa, s'alça la industrial ciutat de Borisov amb els seus 150 mil habitants, una urbs acostumada a ser la ventafocs que deixen pujar a una carrossa de cristall per a alternar-se amb les més belles de la contornà.

El sonat triomf davant el subcampió europeu respon al inici d'una nova fita en la història del futbol bielorús, marginat per la supremacia del hoquei sobre gel i el seu estatus d'esport nacional. Amb una irreverència quasi infantil el club capitanejat per un empresari caigut en desgràcia habitua a riures en la cara del Dynamo Minsk i de Yuri Chizh, un oligarca que respon al patró que regeix en les ex repúbliques soviètiques, i la proximitat del qual amb el confident del dictador va llaurar una hegemonia que un repudiat BATE s'ha encarregat de volatilitzar amb sis títols consecutius.

Eixe delicat joc de poders imperant en els vells satèl·lits soviètics aparta per necessitat d'aliats futurs als enemics del present, culpable de que Anatoli Kapski dirigisca la Borisovskiĭ zavod AvtoTraktornogo Elektrooborudovaniya, la automotriu estatal des de la qual catapultaria al club del futbol regional fins a la primera divisió, guanyant el primer campionat en 1999. Una forma blana de venjar-se de la seua dissort política. Precisament eixa guerra és la causant que l'home miracle del BATE, aquell que va exercir de Guardiola abans que el propi Guardiola, ocupara un càrrec vacant per una retirada disfressada de malaltia que enviaria a Kriushenko al Dynamo com a castic pels seus èxits sobre el terreny de joc.

Amb un projecte de pedrera que de tant en tant exporta talents com Hleb s'ha construït una història europea sense saltar-se cap capítol. La Intertoto abans que la UEFA, la derrota en les prèvies de la Champions abans que la classificació, la humiliació com a pròleg del primer punt, i la dignitat en la derrota abans de convertir-se en la revelació del any. Tot un afront per a l'aristocràcia bielorussa que ha de viure veient com en l'estadi nacional, en el cor de la capital, l'equip que ningú vol derrota al Bayern de Munich consagrant al futbol en un estat que ho mira de reüll.

«Preferisc anar a un partit d'hoquei que veure al BATE». Paraules d'Alexander Lukashenko, l'últim dictador d'Europa, que evidencien la inferioritat d'una institució que va trobar en els sis-cents mil euros el traspàs més car de la seua història. Amb la convicció de que no hi ha utopia que la il·lusió no puga tombar l'equip de Goncharenko pot deixar encarrilada la seua classificació per a vuitens si per una d'aquelles, en un nou episodi d'èpica i superació, Bressan, al minut 90, com fera amb els alemanys, aconsegueix vèncer a un VCF que funciona tan bé que s'ha plantejat repartir dividends mentre la seua plana major es passeja per eixe parc temàtic de l'Europa post pacte de Varsòvia a costa del club.

Són les conseqüències de l'absència de problemes a solucionar.