En tot just un esbós el lector curiós s'adonarà del caràcter avantguardista que va insuflar el fe-ce a l'esport del baló de cuir. Tant, que sense voler-lo, el club de Mestalla es va fer amb els serveis de Beckham quan les calces de les fèmines eren de coll alt i lluïen volants, per a presumir d'un jugador que donava assistències amb el pit, embogint a unes graderies, que temps després, victorejarien a un basc mig calb i sense patilles que feia de George Best abans que el nordirlandés tinguera consciència de si mateix. Històries que d'haver parit al club blanquinegre en el East End londinenc fa molt que hagueren sigut past del cel·luloide.
Perquè el relat de les lligues del València CF no és una història d'estadístiques i resultats, és una narració que té molt present a la societat imperant d'aquelles èpoques. Ens parla de xiquets amb lleganyes, del estraperlo, d'aquelles confiscacions de la guerra civil i de ciutats esportives truncades pel feixisme imperant després de 1936. De fartaes a Bilbao, d'amistats de barri i d'avis que lliuren al seu nét bufandes museístiques convertides en reafirmacions de fe. De pares, que per allò de que no li isca el xiquet madridista, encasta a la seua embarassada esposa en unes graderies despoblades de seients mentre sense voler-lo, un botiguer, abandona el mostrador per a fer al equip de la seua vida un dels millors campions que ha vist el futbol espanyol.
Però també ho fa de desbarats, del principal component que cus amb duresa el teixit històric d'una institució acostumada a ser derrotada per l'autoritat competent, havent d'esperar fins a 2004, per a poder guanyar un doblet antany furtat en infinitat d'ocasions per àrbitres alineats amb les altes instàncies, que en tot just una setmana, et feien perdre la lliga i la final de copa amb sengles actuacions escandaloses. Arguments de penúries sobre els quals s'ha edificat la llegenda del equip aspre, solidificat en uns anys cinquanta marcats per l'intervencionisme del poder en l'esdevenir d'un campionat que va trobar al VCF guerriller de Buqué i Puchades una de les seues víctimes favorites.
L'aficionat més profà en el coneixement del passat valencianista descobrirà en les pàgines de 'Bronco y Liguero' personatges insòlits, que amb paciència d'escrivà, van ajudar a alçar una institució del no-res fins a encastellar-la en la glòria infinita sense apenes un aplaudiment com agraïment. De com Madrid sempre va estar present per a regalar-nos insults transformats per un estadi irreverent en lemes amb els quals reafirmar-se en unes formes i un estil que des que este club va ser concebut en un Bar han compost la recepta del èxit. Mai vam saber guanyar d'altra forma. Concloent amb la narració d'un conclave tibant, que aquell Benítez de sofás y lamparas, va transformar en la primera victòria d'un equip irrepetible.
Aquells eren jugadors que no feien presoners, als quals ningú tenia que recordar-los que per a vèncer era necessari córrer. Aquells eren jugadors que davant l'olor a sang devoraven a la seua víctima sense contemplacions. Eren equips 'broncos y coperos', no de mitges figues construïts per gallecs tròspids. Aquells eren equips de mentalitat guanyadora inclús quan no guanyaven res. Aquells eren els València que tots volem.
(*) Encara pots comprar el llibre a través de la web, Sense despeses d'enviament, fent clic ací. Esgotada la primera edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada