Quan l'entorn rebuzna conformisme, quan el discurs de molts convida als fidels a eixir al carrer a celebrar els punts que li traiem al cinquè, quan professionals del engany ens venen cabres de cartó pedra cada dia de l'any, quan el club dóna per finalitzada l'aventura europea en vuitens després d'haver sadollat el seu afany recaudatori, quan la copa és vista com una despesa, quan es dóna per excel·lent la temporada faltant 10 partits, quan tot això passa, arriben espectacles com els de la Romareda.
Tenim el que hem construït amb les nostres pròpies mans. Un equip de prestidigitadors que apaguen el motor davant l'imminent calendari casolà i el seu posterior premi matemàtic, ja han complit amb la seua comesa. Vitorejats per un entorn pusil·lànime que amaga amb malícia una falta de competitivitat alarmant. Bursaspor i Rangers, Rangers i Bursaspor són les úniques potències que han sucumbit al poder del VCF. Eixos són els causants de tan immensa i satisfactòria temporada continental. La pitjor de les crisis que pateix el club no és econòmica, sinó moral, social i estructural. Ha de fer-nos reflexionar que qui més demostre estar molest, el que més sent tot açò i l'únic pateix vergonya a cada espectacle que ens ofereixen els jugadors siga l'entrenador. El dilluns, els remunerats apòstols del govern eixiran a tapar el daltabaix, la setmana segurament la ocuparan airejant balanços econòmics i en amenaces de desaparició. La mateixa que duen pregonant des de 1996.
La falta d'objectius acabarà enfonsant al club en un coma del que serà difícil despertar. A cada pas que es dóna aquells foscos anys 90 estan més presents, són més reals, instal·lant-se de forma silenciosa entre nosaltres. Que les temporades es convertisquen en eternes es un peatge que cal pagar per haver-se convertit en un club sense aspiracions, fet que acaba per desesperar a propis i estranys, convertint a l'entorn en culs inquiets que acaben per no aguantar-se a si mateixos, avorrint les cares i els discursos prefabricats que s'encarreguen de llançar al carrer. Eixa desídia acaba sempre triomfant, tirant de la graderia al públic i sumint a l'entitat en un travessia pel desert sense fi. La temporada, un any més, per al València ha finalitzat en Falles. Ara li toca a esta plantilla de mentiders gestionar l'avantatge amb la comoditat que els donarà la condició de local. I per descomptat, amb els corresponents aplaudiments del entorn.
Quan Marcel Ziemer va marcar el definitiu 3-0 davant el Colònia al maig de 2008 una explosió d'alivi va fer retrunyir les graderies del vell Fritz Walter Stadion. El mític conjunt del Palatinat, base d'aquella selecció alemanya que va guanyar el seu primer mundial a Berna, acabava de salvar-se in-extremis d'un descens a la 3.Lliga que setmanes arrere semblava inevitable. L'autor del menut miracle local era un croata de 50 anys acostumat a renàixer de les seues pròpies cendres, abonat a l'èpica futbolística des dels seus temps de jugador. Milan Sasic va ser porter del NK Karlovac, famós en la vella Iugoslàvia per tombar en la seua condició de David a diversos monstres de l'extinta república.
Sasic té fama de tipo dur, exigent, e intolerant amb l'apatia, encara que ell sempre es mostra molest i emmurriat quan se li qüestiona sobre l'assumpte: “És una etiqueta que m'han posat, sap que significa el meu nom traduït a l'alemany?, Amor”. Va contestar en una de les seues ultimes entrevistes. Este apassionat del futbol modern, de la pressió asfixiant i del joc ràpid a un toc es venagloria de tractar als seus jugadors com si foren els seus fills: “Els meus xics són la meua família, i els tracte com un pare tracta als seus, els reprimisc i els exigisc pel seu bé.” Sempre va tindre problemes amb el jugador dispers i telentós, els seus enfrontaments amb estos són els que li han creat fama: “No entenc que un futbolista amb talent malbarate les seues qualitats per no aplicar-se lo suficient en el camp, amb eixa qualitat són ells els que més han d'aportar a l'equip.” Sentència.
Fidel profeta de la relació face-to-face amb el jugador convida als seus homes a que no es tanquen en si mateixos quan no els ixen les coses, dialogant i avar ha aconseguit guanyar-se els cors del futbol modest a Alemanya. Este benaventurat va arribar al país formant part d'un contingent de refugiats en 1993. Després de guanyar-se la vida en el que bonament va poder el destí li va donar l'oportunitat de recuperar la seua relació amb la pilota. En un gest de bona voluntat l'equip d'aficionats de Gebhardshain-Seteinebach el va acollir en el seu sé. En eixe moment la relació amb la banqueta evocaria a la de la seua tormentosa biografia, va patir l'engany i el menyspreu per la seua condició d'apàtrida, i a pesar dels seus evidents resultats, la convivència va arribar a un punt d'esquizofrènia intolerable. Resignat i desnonat va abandonar el DJK a la recerca de millor fortuna.
Karlovac va ser fundada per l'imperi austro-hongarès com bastió contra la invasió Otomana, una ciutat acostumada a la guerra (2 mundials i 2 civils en els últims 120 anys) ha modelat el caràcter de les seues gents amb el patró de la supervivència. D'esperit aguerrit e irreductible són els veïns d'una població descasos 50 mil habitants. Així una vella glòria de la regió va acabar en 1995 de conserge en la afamada escola de Hamm-Sieg (prop de Bonn). On a banda de sembrar la gespa, i d'arreglar alguna canonada perniciosa, s'ocuparia en el seu temps lliure d'entrenar als xiquets. Hamm sempre va ser una escola formativa, acostumada a nodrir als juvenils dels principals clubs del sud, encara que l'èxit remunerat en trofeus sempre els va ser esquiu. De la mà de Sasic van arribar els primers, i després, ja enrolat en el primer equip, els més sustanciosos. La seua labor com domador de talent li va donar fama i prestigi en l'univers de les divisions inferiors.
Al mateix temps que la nova llei de regulació per als refugiats obligá al nostre protagonista a abandonar Hamm en ares d'un lloc de treball en Heuzert, el TuS Koblenz es va endinsar en una espiral ruïnosa, obligat a desfer-se del seu patrimoni, venent a la seua primera plantilla professional i caent en mans dels creditors, la viabilitat del club estava en dubte després de donar amb els seus ossos en la cinquena divisió. Un projecte desauciat que buscava solucions arriscades. Després de complir amb rigor l'any necessari per a obtindre la residència permanent, Sasic, gràcies a la seua fama aconseguida en Hamm, es va fer càrrec del Koblenz (a 70 quilòmetres de distància). Recorda amb estupor el seu actual president el moment en el que va arribar Milan al club: “No teníem vestuaris, ni dutxes, erem apenes 5 persones que treballaven en un pis llogat en el centre de la ciutat.” Amb retals, veterans i juvenils va eixir a competir aquell equip, que de forma sorprenent, va sumar ascens darrere ascens fins a arribar a la segona divisió, una fita en la història de la societat. "Koblenz existeix gràcies a Milan Sasic", resava amb honor una de les pancartes del renascut Oberwerth el dia dels seu comiat.
Aquell grup va sorprendre pel seu un joc atractiu i veloç: “Al futbol es juga igual a tot arreu, són 11 contra 11 en un rectangle” amb eixa sorna despatxava les incomodes preguntes sobre la inferioritat del TuS respecte a tots els seus rivals. Els resultats van retornar la confiança en els inversors, regressant després de molt temps d'absència. El public, va recuperar la il·lusió per un club que se la va furtar a força d'enganys. Les inexistents graderies van eixir de la terra com per art de màgia, l'estadi buit es va omplir de gent i el rectangle tornava a estar copat de panels de publicitat, estampant-se de nou en les samarretes un patrocinador. Tot va nàixer gràcies a un baló de cuir lligat a un refugiat croata que va portar la prosperitat esportiva a una societat tocada de mort. Koblenz va créixer al ritme que ho va fer el seu entrenador, creant una nova entitat del no-res, modelant una estructura derruïda que va donar pas a un club modern gràcies a la calor del triomf. Mentre l'equip sorprenia a propis i estranys lluitant en la part mitja-alta de la segona divisió, la gran institució del sud, el Kaiserlautern, veí i rival del conjunt morat, s'enfonsava en la taula. Un projecte de joves talents creat per al ascens veia a poc a poc com el seu futur s'anava enfosquint. Sense dilació, i després de cinc anys d'èxits continuats, Milan Sasic va acceptar el repte, el seu major repte, entrenant a tot un mite en la història del futbol teutó. Kaiserlautern havia caigut en mans de l'home miracle.
En tot just 15 jornades va salvar als roten-teufel del descens, però no va ser suficient. Com li passara en Gebhardshain, va ser mal tractat, enganyat, menyspreat per una dirigencia que es va aprofitar de la seua modèstia i talent per a salvar un projecte en el qual mai van confiar. Entre loor de multituds, amb l'estima publica i privat d'una plantilla de jugadors que va arribar a adorar-lo, va ser acomiadat, sense motiu, un any després de la seua arribada. La inmadureça del roster era infinita, insuficient per assolir un ascens exigit amb vehemència i despropòsit. Este "bonachón" d'aparença, acostumat al sofriment i a treballar amb saldos va agafar la seua encoratginada maleta per a buscar un millor destí. El periple en el Palatinat el va catapultar. Del sud al est, de Hamm a Kaiserlautern, i d'este a Duisburg. Altre vigia del futbol alemany va cridar a les seues portes.
Al juliol de 2009 es faria càrrec de les zebres. Un dels primigenis dominadors de la Bundesliga, habitual en els seixanta i setanta en ocupar el podium de la primera divisió i que duia massa temps enfonsat en la segona categoria, sense motivació, esperança ni rumb. El club va posar en les seues mans un modest projecte a quatre anys per a aconseguir retornar al seu habitat natural, la divisió d'honor. Amb la habitual paciència, amb la pausa que soles ell sap donar-li a un procés tan complex, va iniciar un camí que en la seua segona temporada ja ha aconseguit una fita. Després de 13 anys, i com a equip de segona, el MSV Duisburg tornarà a disputar una final de la POKAL. Un repte, altre més, un impossible, altre més, una utopia, altra més, en la carrera de Milan Sasic. En el mes de Maig l'Olímpic de Berlín es convertirà en el nou camp de batalla, el Schalke, el seu nou adversari, i Sasic, vell guerrer, posarà en joc, com solament ell sap fer, la seua capacitat per a vèncer a la lògica. Altre miracle, Milan, altre miracle.!
Fa temps que aquell argument d'equip bronco i coper va passar a ser un eufemisme sense aplicació practica. No se'ns donen bé les eliminatòries. En la copa del Rei soles el Racing de Santader com equip de primera sap el que és caure eliminat davant el VCF. I a Europa, el Werder (per diferència de gols) i el Bruixes després d'una prorroga, han sigut les úniques víctimes. Deia Rafa Benítez que una cosa és el control i el domini efectiu del partit, i altra, la sensació de control, basada en la possessió de la pilota (eixa gran mentida) o en tindre un major numero de llançaments a porta (no necessàriament entre els ters pals). El Schalke sense generar ocasions, ni perill, eixa classe de perill que infon por per embotellar-te en l'àrea, ha sigut capaç d'eliminar al VCF a pesar de la seua aparent inferioritat i dels seus pocs mèrits per a traure endavant l'eliminatòria, ha controlat en major mesura i amb millor encert que nosaltres els dos encontres. I a pesar de contar amb el factor sort (gol de Raul en Mestalla) ha guanyat este assalt als punts. En este trieni de descalabros en partits del KO hi ha un punt en comú, almenys en els enfrontaments continentals.
I és la superioritat física dels equips. Una superioritat que no té res a veure en la preparació, sinó en la fisonomia, en l'altura, la fortalesa, l'empaque, en la major costum d'esforç, de ritme alt i joc de xoc. Aspecte en el qual sempre ens hem vist inferiors, incapaços de superar en velocitat a qualsevol adversari, a superar-los en jugada aèria, o a intentar realitzar amb èxit alguna paret. El mur que teníem davant sempre va atallar qualsevol possibilitat, perjudicant-nos, anul·lant les nostres virtuts, la velocitat en el toc, el joc combinant..etc. Han contribuït també errors propis, en 9 de cada 10 ocasions Aduriz hauria sentenciat el partit amb les tres clarísimes oportunitats que va tindre, sempre, fixeu-vos en el detall, desequilibrat per la major força física (incapaç de traure-li el cap per velocitat) del defensor. És una rémora d'este equip, que posseïa qualitat amb Villa i Silva, que la posseeix amb Joaquin, Mata i Banega, però que no té eixe punch necessari que atresoren a cabassos els equips europeus.
En general la Champions realitzada pel VCF és senzillament bona, brillant per moments. Simplement decebedor per no saber competir, eixe aspecte en el que va posar l'accent Aragonès no més fer-se càrrec de la selecció és el defecte que hem collit nosaltres en esta època. Acostumats a tot el contrari devem acceptar, si es vol com defecte, que en envits com els de ahir, a falta de ser tremendament superiors en quant a qualitat tècnica, sempre estarem per darrere. Mèrits per a estar en quarts s'han fet, que foren suficients és altra cosa. Este equip està en reconstrucció i en ple creixement de la mà d'un tècnic que encara ha d'aprendre, i quines millores, a pesar de ser lentes, acaben arribant. Fracàs, si, perquè som guanyadors, perquè hem deixat veure que amb millor encert i més experiència tindrem millors premis, perquè hem plantat cara al Manchester United i al Barça. La complaença i el conformisme viu a Sòria, en Orriols o en llocs variopints, per a qualsevol entitat gran perdre sempre és un fracàs del qual s'alça. Bandegem la mediocritat. El conformisme no et deixa créixer ni millorar.
Estan indecisos, no saben com justificar un tracte de favor que va en perjudici d'uns i a favor d'altres. S'escuden en arguments buits, en poses falses, utilitzen dogmes caducs que atempten contra la raó. No hi ha remordiments, perquè per a això, fa falta tindre consciència i atresorar uns grams de vergonya, simplement busquen un discurs oficial amb el qual tapar el seu concorregut cercle d'interessos. No defrauden gràcies a la seua afamada estultícia, per ser basts de postin, snobs i radicals. No tenen però els demanen motius, certeses, i explicacions que no saben donar. Són així de freds, fan gala d'un rostre dur i d'una desvergonyia excelsa.
Molts justifiquen el fet enarborant la bandera teològica, l'essència identitària, de la representativitat i el pes sobre un grup de jugadors, pel que sembla, incapaços de governar-se per si sols. Com si uns altres, d'idèntics galons, meritatges i virtuts foren excrescències que cal oblidar, i quina experiència i valors no foren dignes de ser difosos entre un grup freturós de referents. Apel·len als numeros, es basen en les mentideres estadístiques, però el seu afany de revenja els cega, tant que són incapaços de veure que el ungit i el defenestrat calquen xifres, partits i sensacions sobre el terreny de joc. Bessons d'infermeria que han recaigut de velles lesions, no obstant, per a un no hi ha motiu de salut que valga, per a l'altre, és l'excusa perfecta que justifica la seua sentència.
El tracte és denigrant, qui no va tindre paraules de consol, d'esperança, ni bons gestos se li va abandonar a la seua sort, esperant de bona lid una cridada que mai va arribar. Les paraules que va haver d'escoltar per televisió se les van negar fins a la sacietat, covards com són per a donar la cara. Expectant va permanèixer, esperant el moment per a donar un SI VULL que li relegara al furgó de cua gràcies a una sensible reducció de salari. Una estratègia que serà utilitzara amb el favorit per a gravar la seua imatge en el temple, preparant els carrers sobre els quals passejarà aupat als lloms d'un ruc per a gaubança de tots nosaltres.
Buscaran, habides carronyeres com són, formes per a justificar. Totes d'una vacuïtat sublime, soles a l'abast de mentiders compulsius. Justificar este acte és més senzill, sa i fins a decent. A Baraja se li va donar la puntada per un simple motiu de venjança. A Albelda se li renovarà per ser amic íntim, soci, col·lega i fins a pot ser que algo més. Defecar-se en un símbol d'esta forma té el seu merit, insultar a la intel·ligència de l'aficionat, és delictiu. Si tingueren una mica de trellat actuarien de forma equitativa, amb justícia, tractant a la història com es mereix. Tots o cap. Cap o tots, tracte just i per igual. Però el mal ja està fet, les portes segellades per als de sempre, i obertes de bat a bat per als mateixos. Que just és que allò que deien odiar és ara lo que apliquen a ulls clucs. Soles canvia el color de la senyera, però la pàtria, segueix sent la mateixa, com ho són els excrements que ploguen sobre els nostres caps, eixits del mateix cul que sempre va mancillar la terra sobre la que vivim: els interessos personals.
Quan l'entorn rebuzna conformisme, quan el discurs de molts convida als fidels a eixir al carrer a celebrar els punts que li traiem al cinquè, quan professionals del engany ens venen cabres de cartó pedra cada dia de l'any, quan el club dóna per finalitzada l'aventura europea en vuitens després d'haver sadollat el seu afany recaudatori, quan la copa és vista com una despesa, quan es dóna per excel·lent la temporada faltant 10 partits, quan tot això passa, arriben espectacles com els de la Romareda.
