Cap a on vas VCF?

Una nova porta que s'obri, un nou parany al qual caus. Cada solució ad-hoc que inventen al se del club per a solucionar l'última invenció ajuda un poc més a la mercantil a perdre's en un laberint per al qual no es va dibuixar eixida. El salt de mata s'ha postulat ja com únic pla existent, fent-nos partícips en una carrera eterna cap al no-res. Eixe aura de provisionalitat que irradia la institució és el més desesperant. Ho va ser sempre. Fins i tot al moment de voler vendre, en nom de guanyar imatge, un protocol agafat amb pinces com un acord definitiu. La tragèdia per a la massa social valencianista, és que ací, les mentides, s'han convertit en costum. En una acció impune que pretenen que acollim entre aplaudiments davant el consentiment d'una critica silenciada.

L'accionista que fa quatre anys va ser cridat a comprar accions per a salvar a l'entitat de la fallida, veu atònit com els seus títols – pels quals va pagar un preu per sobre del seu valor real – van a valdre la meitat amb el mateix argument. Un fet, el de l'equilibri patrimonial per pèrdues acumulades, que s'hauria d'haver realitzat un any després de la mateixa ampliació, ja que en eixe exercici els 48 milions arrossegats per dit concepte deixaven a la societat en una situació complexa. Ara, amb tres milions menys, i coincidint amb la premora fundacional, la Societat Anònima Esportiva reduirà el seu capital un 50% escudant-se en una causa de dissolució de la qual no s'ha eixit des de 2008.

Assistim doncs a la constatació d'un fracàs majúscul d'una operació mal parida des del primer dia, sustentada amb prou feines durant un temps sobre la base de futurs escenaris que la realitat s'han encarregat de volatilitzar. Serà la por infosa a les masses a través d'estacions subvencionades, altra vegada, l'encarregada de justificar una nova capa de maquillatge financer que només té una finalitat: assistir econòmicament a la fundació per a que esta pague el crèdit de les accions. Eixe problema que segons el president, i així s'ha encarregat de recordar-lo durant 4 anys, no era del VCF, ja ens afecta.

Els deu milions d'euros que aproximadament li costarà a l'entitat el repartiment de dividends per a dotar a la Fundació dels corresponents 5,6 milions, introduirà a la ja de per si complexa situació financera de la institució en un escenari encara més complicat, reduint les vies per a una possible solució. Com si en una tela d'aranya estiguera, el VCF a cada moviment que fa intentant eixir, s'embulla més en el fil de seda que teixeix la mort.

El garbull a l'hora de pagar la totalitat del crèdit a la fundació augmenta considerablement al reduïr el valor nominal dels títols, convertint en utòpic que un futur comprador accepte adquirir les accions a un preu major que ajuden a liquidar el deute amb el banc. A manera d'hipòtesi, esta operació pareix encaminada a que siga la SAD i la Generalitat a parts iguals els encarregats de sufragar el mateix. Lo positiu en esta eterna agonia és que ja no hi ha temps per a continuar fugint. Ha arribat el moment de triar si 'mueres o Jeques'.

I mentrestant, ací, ningú dimiteix.