L'AZ torna a ser un au fènix

Va nàixer de la mà de milionaris i va ressuscitar gràcies als bitllets morats. L'AZ va irrompre a Holanda en els seixanta per a revolucionar el futbol tulipà, i en la seua prompta joventut, ho va aconseguir. Somni realitzat d'una dinastia adinerada – els Moleenar – es va recolzar en la seua base pudent per a emprenyar a les elits del panorama futbol amb èxits tempraners, interromputs per un inesperat abandó dels patriarques que va acabar per enfonsar a un gegant amb peus de fang, obligat de sobte, a topar-se amb la crua realitat que proporciona un bastió d'escassa població. Després de passejar-se per categories inferiors el maná dels florins els van rescatar per a l'elit, però esta vegada, acompanyats d'un pla estratègic que va veure en la formació de joves talents i en la recuperació de velles glòries la formula perfecta per a tornar al glamour d'aquells albors vuitenters plagats de títols i finals europees.

Jove i robust, la salut de l'equip d'Alkmaar batega amb vigor per la Eredivisie més competida en cinquanta anys, liderant una taula que torna a comandar després de quasi quatre anys de paüra, on va arribar a ficar el cap en l'abisme quan la crisi financera que assolí Europa es va dur per davant el holding construït per Scheringa – propietari del DSB Bank que va finançar la construcció del nou estadi comprant el naming i la publicitat de les samarretes – i autor de la resurrecció de la institució més moderna i progressista dels Països Baixos. Gràcies a este flagell els Zaanstreek han pogut comprovar que les bases que van assentar de la mà de Co Adriaanse són prou solgudes com per a aguantar una sacsejada de tal calibre.

De peculiar filosofia, l'AZ inverteix els seus diners en infraestructures, contant amb una divisió de scouting equipada amb l'última tecnologia posada al servei d'una dotzena de tècnics que cuinen en les entranyes del AFAS Stadion les línies d'un model que va perfeccionar Van Gaal, culpable de que els aires de grandesa del banquer més boig d'Holanda no involucraren al club en una espiral de despesa desmesurada amb el qual atraure rutilants estrelles. En tot just deu anys els Rot-Weiss han tornat a enverdir vells llorers potenciant la seua política de formació. Conscients d'haver de desprendre's dels seus millors jugadors, els traspassos soles s'escometen quan el seu nodrit grup de gurus tecnològics veuen en les seues formules estadístiques els primers signes d'estabilitat d'una otrora alcista corba de rendiment.

Anhelant conquistar el seu tercer títol de lliga, i eliminats de les semifinals de copa pel modest Hèracles, el conjunt dirigit per Gertjan Verbeek torna a tindre l'oportunitat de fer realitat un antic somni Alkmaares, conquistar el vell continent. Subcampió de la competició en 1981, i semifinalista en 2005, el sempre coquet conjunt de la regió septentrional neerlandesa afronta estos quarts de final davant el València CF com una oportunitat històrica de trencar l'hegemonia del big three en les competicions internacionals. Encara que lluny queden els temps de Kurt Welzl i Georg Kessler, volen tornar a cridar, llibertat !

(*) Llibertat és una canço d'un grup local adoptada pels aficionats del AZ com a himne no oficial.

De professió, conseller del VCF

Orfes de burgesia autòctona que es faça càrrec d'allò que té a mà, el VCF ha estat governat per la quarta casta empresarial des de fa massa generacions, víctima de tarongers i empresaris fets a si mateixos - amb estudis bàsics en el millor dels casos - que batejaven amb l'epítet de “lo millor del món” qualsevol estridència sense sentit que se'ls ocorreguera construir. Una estirp basta i burlesca, bufona, que ha anat representant tots els clixés del taujà adinerat que tan comunament s'ha vist reflectit – quan les Falles eren les Falles – en les eternitzades festes josepfines del cap-i-casal.

Entre eixe vergel de “talents” encorbatats ha anat sobrevivint el club, amanint la vida d'un entorn que es divertia, per no plorar, amb les seues estridències i sensentits. Tant per les seues permanents critiques com per les seues eixelebrades defenses, les juntes d'accionistes – o de compromisaris – han sigut una bona pedrera. D'elles han eixit il·lustres en totes les èpoques, gent capaç de defensar el propi i el contrari depenent de la seua situació en la sala, faristol o taula presidencial, sense el més mínim rubor.

Els temps de José Gascó – directiu i portaveu – en els quals s'omplia el club de bruixots per arruixar els dolents esperits causants d'una ratxa de resultats negativa han passat a millor vida gràcies a la dictadura dels capitals, propiciant que esta estirp de estultes supins, graciosos i extrovertits directius que assentaven els seus fonaments en l'honestedat, hagen desaparegut del bestiari general per a donar pas a barruts de rostre blindat.

L'etern directiu

La verbigràcia i posseir la preuada propietat del suro – flotar en totes les aigües – és una virtut necessària per a eternitzar-se en tot càrrec que duga associat la marca VCF. Repassar els diferents òrgans de govern dels últims 35 anys és recórrer un laberint sense fi edificat amb instantànies que reflecteixen sempre els rostres d'uns personatges que no cessen d'anar i de vindre per a tornar al mateix punt de partida una vegada i una altra. D'entre esta classe d'espècimens destaquen dos variants que es personifiquen en cognoms reconeguts pel valencianista mig.

Potser el cas més paradigmàtic siga el de la família Barrachina, el patriarca de la qual va iniciar una dinastia de longeus consellers que va donar pas al nostre simpàtic i faller Jesús – la Champions és la Champios i a tu et vaig conèixer en el carrer – , qui fins i tot va compartir cadira de cuir i taula cristal·litzada amb el seu il·lustre pare allà per finals de la sisena dècada del segle XX, eternitzant-se des d'aquell moment en un càrrec que ha ostentat en infinitat d'ocasions amb especial habilitat per a traure profit en totes elles, acollint en el sé empresarial múltiples actes i serveis, degudament compensats.

La segona baula de tal graciosa espècie ho representa un d'eixos tipus que pareix no estar mai però que sempre està. Vicent Silla és un home que es deixa voler i que es conforma amb poc, qualitat imprescindible per a sobreviure a malaventures palatines de ganivets dançants i la permanència del qual en les llistes és de les més extenses i duradores de quantes es coneixen, interrompuda només en 2008, per la que potser siga la seua única patinada en tan extensa fulla de serveis. Per això podríem erigir-lo com patriarca del clan dels Vicents, el pare eteri dels Vicent Gil i Vicent Alegre, altres recurrents directius, que han compartit cadira rotatòria amb els López Lluch, José Garrido, Martín Vila, Ramón Romero o García Moreno quasi de forma ininterrompuda des de la constitució de la SAD.

Gestors, negocis i liquidacions.

Del simpàtic al macarra. La varietat en l'espectre governamental és ampli, i potser este, siga el seu branc més negre i tòrrid. D'esperit aombrat i rictus seriós, avantsala d'una moralitat dubtosa i d'un matonisme palès, dit perfil de conseller respon a un caràcter que podria encaixar sense estridències en la caricaturització que tan fabulosament va traçar Matt Groening per a donar vida al Tony el gros. Fins i tot estos personatges podrien protagonitzar sense desentonar, inclús millorant-la, una sèrie com Els Simpsons.

Entre moltes de les marcianades delirants que ens van fer viure, conta la llegenda urbana que en aquelles primeres calors d'agost de l'any 2000 un directiu, després de passar 15 dies de vacances a Londres, va entrar a la primera reunió post-vacacional del consell d'administració al crit de “he fitxat a Deschamps.” 600 milions de pessetes i un traspàs que es va tancar per telèfon aquella mateixa vesprada van fer del francès la primera contractació sorpresa en la història del club. Fins al propi Cúper, que hores abans des d'Àustria havia donat per tancada la plantilla a l'espera de Baraja, es va assabentar de l'arribada del jugador cinc minuts abans d'anunciar-se a la premsa.

Encara que d'influencies en l'ala directiva podria donar un màster Jaume Molina, “l'argentí”, altre d'eixos estridents éssers que seria habitual del Bar de Mou, quins viatges de treball a Buenos Aires van servir per a solidificar amistats infrangibles amb Mascardi i Paco Casal, comerciejant-se a cada retorn la contractació d'un Diego Alonso, un Fagiani o un Aimar. Operació que va dur als tribunals argentins al que fora president de River Plate per aquell temps. Personatge tan peculiar que els seus enemics sempre van dir d'ell que deixava obert el seu telèfon mòbil en les reunions de la cúpula per a que cert periodista d'esta ciutat – que pagava taxis per aquell temps – poguera cobrar-se en espècies una part de la suculenta aliança comercial establida amb aquella directiva.

Encara que l'etern imitador del look texà, adaptat al costum valencià, tenia dura competència. L'advocada d'aquell consell i dona de ferro de la SAD en l'era post-Roig, Beatríz Delgado, es va guanyar fama de pistolera per la velocitat en la qual emetia les minutes a cobrar per les seues, en molts casos, dubtosos actes de servei. A més d'encapçalar el front anti-Llorente d'aquell consell d'administració - arribant a urdir un colp que va intentar arravassar el poder al hui gestor a sou de la nostra caixa amiga - sempre va estar bé relacionada amb Deloitte, encarregada d'elaborar informes tèrbols, com aquell de tan alta quantia per a justificar els interessos d'un crèdit demanat a Bancaixa totalment inútil a tots els efectes.

Moviments que a pesar de ser duts als tribunals per Paco Roig van ser arxivats per la justícia , uns, i rebutjats per falta de documentació – que havia d'aportar l'entitat – altres. La dama tosca, mestra d'un tendre Javier Gómez, va ser posseïdora del primer contracte blindat en la història de la societat, que va fer efectiu, amb la seua corresponent indemnització milionària, abans d'abandonar el vaixell. Moda que va seguir un Subirats al que mesos abans de la seua rescissió li havien augmentat els seus emoluents, de 145 mil a 220 mil euros, per a deixar en Garcia Pitarch un successor també milionari.

Els consellers regents.

Molts dels tipus més singulars i estrafalaris que han passat per l'entitat han trobat l'èxit basant la seua estratègia en la paciència. Tant Jaume Ortí , altre longeu, com Pedro Cortés van arribar a la presidència després d'anys d'anhels i malaventures, protagonitzant fins i tot guerres palatines al pur estil Borgia. Encara que el missatger de Seur va ser el més llest. Conseller des dels vuitanta, i Vicepresident en 1986, va aprofitar el caos institucional de per aquell temps per a ostentar la presidència durant uns mesos, fugint una volta consumat el descens. No era moment per a ostentar un càrrec tan abellible. Encara que abans de marxar-se per a tornar amb Tuzón una vegada constituïda la societat anònima va signar el traspàs de Robert al Barça per a que els afins pogueren cobrar-se les prestacions aportades mesos enrere, en detriment d'unes arques buides i necessitades, algo que duien fent els seus antecessors des de la fundació de l'entitat sense haver-se cobrat ni un cèntim de la caixa.

Per a este menut eriçó que presumeix d'haver fitxat tota bestiola vivent amb un mínim de glamour va arribar el seu moment de major glòria després de la dimissió de Paco Roig, on esta vegada – i a pesar d'amenaçar amb dimitir en mil i una ocasió – va lluir la banda presidencial durant uns quants anys, construint-se amistats amb representants romanesos, pares i amics de jugadors del filial, de la qual molts van traure profit. Tant com es va aprofitar ell, i els demés, venent les seues accions a preu d'or.

Del bestiari general sobresurt per sobre de tots un personatge, el més fosc, el de rostre més pétri i de moralitat més dubtosa, un ésser que ha estat capaç d'exercir de flagell del govern des de l'oposició i justificar des del poder el que en el seu moment ell mateix va criticar. No hi ha biografiá més suculenta en la història casposa i turbulenta d'esta societat que la de Andreu Fajardo. Tresorer ja amb Tuzón que va tindre l'ocurrència de dimitir acusant a este de “gastar massa diners.” Estratègia que va repetir al febrer de 2004 abandonant la comissió econòmica per desavinences amb la gestió, sense tindre objeccions a reconèixer la situació límit en la qual es trobava l'entitat:

“La situació és preocupant, els temps de grans fitxes i contractacions ha d'arribar a la seua fi pel bé de tots, caldrà desprendre's de jugadors i escometre una reducció dràstica de la despesa si no volem incórrer en causa de dissolució”

Sense tindre objeccions per afirmar en 2008 en una entrevista a Las Provincias:

“Quan nosaltres ens vam anar (en realitat ell es va anar mesos abans) el club estava en una situació immillorable tant econòmica com esportivament [...] Després va arribar este senyor (Soler) i ho va destrossar tot, va disparar la despesa, el deute.... un desastre.”

El senyor Burns que s'amaga darrere de Fajardo és ric en contrasentits i clars-foscs. L'home de les concursals pot presumir d'haver-se enrolat en totes i cadascuna de les directives del València CF – fins a amb la de Paco Roig, de la que va dimitir – des de que entrara per primera vegada en els vuitanta. En totes menys en la de Soler, a la qual va refusar en nom de guanyar-se una bonica jubilació venent els seus títols. Només el seu càrrec com administrador del Llevant va evitar que hui siga – altra vegada – membre del consell, encara que no ha sigut impediment per a que faça el seu agost com a asseor extern del mateix.

Potser este siga un mal que afecte a tots els responsables de l'àrea econòmica del València CF, ja que l'afable Alberto Martí, més conegut com Míster Cash Flow, va exercir de flagell del Llorentisme en matèria econòmica en els seus dies d'accionista ras, amb grans duels en les juntes d'accionistes, per a profetizar en ple enfonsament de l'era solerista, i ocupant la vicepresidència econòmica, que l'únic problema que tenia el club “era d'una menuda punta de tresoreria” tan menuda que soles va ascendir a 470 milions de deute i unes pèrdues de 45 al tancament d'aquell exercici. Encara que a favor del senyor del cash cal apuntar que encara hui segueix defensant “allò” sense variar un ápice les seues paraules, però si justificant-les.

Per a que tenen que vindre de fora, tenint als de casa prests i amanents a fer el negoci?

(*) foto del primer consell d'administració del VCF: Arturo Tuzón, Melchor Hoyos, Vicente Pons, Ramón Romero, Pedro Cortés, Ernesto Estellés, Peris Frigola, Paco Roig, Agustín Morera, Vicente Alegre, Vicente Silla i Vicente Fayos. El 90% d'ells han ocupat un càrrec en la directiva al menys tres vegades des de que es va realitzar eixa foto.

El problema de no ser el Getafe

Emery, com algun jugador, abandonarà el club sense ser conscient d'on ha estat entrenant estos últims quatre anys, i ho farà víctima de les seues pròpies aliances i bogeries. Una peculiar i estúpida política d'arribismes ens han dut a la prostitució dels valors que un dia van sustentar esta institució, obstinats molts dels seus integrants a cercar la glòria entre la mediocritat, incapaços d'arribar al veritable lloc que atorga el triomf en la història. I això ha estat alimentat per importants sectors mediàtics, encarregats – previ pagament del seu import – a emfatitzar una guerra que ens ha dut a creuar línies roges que mai es deurien haver traspassat. El menyspreu al pes històric del club per part d'estos va donar pas a un segon nivell, l'atac a la graderia.

Obrir el meló del públic – al que se li atribueixen coses que mai van succeir amb espasmosa impunitat – és un debat que deuria fer-se, enriquidor e interessant, però sempre des de la fredor i la pausa, i no com arma de divisió i confrontació, que és com el grup PRISA i periodistes diversos ho han estat utilitzant des de l'arribada de Quique Sánchez Flores per a justificar aliances polítiques. Tant, que no es tallen a l'hora de cobrar, i alimentar, campanyes com la del "Cree" per a posteriorment insultar a qui va tindre la bondat d'abraçar la fe i marxar, al costat de dos mil persones, a Londres o Barcelona. I ahí segueixen els pares de troleig, obrint programes amb música relaxant instant al respectable a gaudir de la mediocritat.

Tant tècnics com jugadors, i també dirigents, deurien ser conscients de la sort que han tingut de que el VCF acabara en la ruïna. De no ser per això gent com Soldado estaria jugant a Getafe o en Vila-Real, i Emery, potser, en el Saragossa o el Betis, rebent aplaudiments per quedar vuitè o passejant-se en autobusos per ser cinquens. Per molt que alguns s'obstinen el club de la ratapenada mai serà com estos, perquè tan sols som el 25º equip amb més partits en la història de la Champions League – per davant d'uns quants campions d'Europa – que té la desgràcia d'estar entre els déu clubs amb més finals continentals a les seues esquenes i tan desafortunat que les classificacions més repetides en la lliga al llarg de la seua història són la quarta posició, la segona, la tercera i la primera.

Una pena que ja fórem algú abans que Unai arribara a Mestalla. Viure de la comparança absurda és el recurs que els queden a qui anhelen veure al valencianisme eixir al carrer per a celebrar un quart lloc, sense entendre que equips com l'Atlètic de Madrid soles han aconseguit colar-se entre els quatre primers dos vegades en setze anys, per sis en les últimes nou temporades dels blanc-i-negres. I tanmateix, l'única exigència que demana el aficionat als seus és pundonor i coratge, no triplets ni títols impossibles.

Venuts els valors i l'ètica com en una casa de lenocini, hem arribat a perdre el oremus, oblidant que açò, que el futbol, és per a la gent, acceptant amb normalitat aberracions com les perpetrades per Javier Gómez, aguantant insults i menyspreus tant com enganys per part de mitjans de comunicació e institució, o que assessors externs dels quals es desconeixen les seues funcions reben minutes per no se sap molt bé que. Que Paterna, haja estat durant anys gestionada per un amiguet que soles es feia càrrec d'ella a temps parcial, o que agencies afins campen a plaer per l'entitat sense control, o que s'oferisquen 10 milions per un jugador amb l'única finalitat de vendre'l als sis mesos per 25.

Desconec que buscava l'entrenador a l'hora de fer la maleïda roda de premsa, però ell no és ningú ni en el món del futbol ni en el València CF per a eixir a donar lliçons de com ha de voler un aficionat al seu equip, fent gala d'una irresponsabilitat de campionat va actuar com un bidó de benzina sobre unes brases, espurna que pot fer esclatar per l'aire un ambient carregat. Per a llançar tals missatges no soles cal tindre carisma i pes suficient, sinó saber expressar-se. I en este terreny el basc naufraga sense remei algun, tan estult en la matèria, que ha aconseguit que el seu discurs es torne en una bomba de rellotgeria que li explotarà en la cara si tant el Dijous com el Diumenge no és capaç de solucionar la papereta, llençant per la broda una eixida discreta i blanca del club per a deixar pas a una figura tacada. Injustament.

En este escenari no ens queda més que engolir. Altra vegada. Com ho vam fer amb l'ampliació de capital, i amb tantes altres coses pel bé de l'equip. Si els aficionats no mirem per la institució no ho faran els jugadors, que et denuncien. Ni els entrenadors, que s'esborren a les primeres de canvi culpant-te. Ni els dirigents, que t'enganyen, et furten i es riuen en la nostra cara. Ara soles és moment d'estrènyer el cul, mossegar-se la llengua i fer possible que la temporada acabe amb la major de les tranquil·litats, amb el VCF en Champions i guanyant, si és possible, la UEFA. Són moments per a apel·lar a la responsabilitat, els dies de critiques i advertiments eren els dies del matalàs de punts. Quan les matemàtiques dicten el final, serà el moment de demanar caps, cridar en contra de qui calga cridar i de demanar una regeneració total, començant per la presidència i acabant pel vestuari.

Rock per al Lobo Diarte

Vaig arribar a la Avinguda de la Plata propulsat des d'altre barri del mateix districte de Quatre Carreres, Malilla, en aquells dies, i com dirien els més ancians, soles havia horta, no es veia res més fins on arribava a la vista, soles horta.

Ara hi ha asfalt i formigó, molt formigó i molt asfalt. El primer que vaig veure quan vaig aplegar fou al Lobo Diarte, a més d'una fàbrica de fusta que partia en dos el carrer i que estava reduïda a enderrocs, tan sols quedava un enorme mur i una gran ximenera, en definitiva, un gran solar que separava el col·legi dels salesians de la resta de la civilització, sent impracticable l'accés en línia recta, tenint cada vegada que realitzar una gran marrada per a accedir al mateix, i de passada, sortejar algun que altre problema col·lateral.

El cas és que Diarte ja caminava per allí, se'l veia habitualment pel carrer, en el col·legi, gaudint d'algun partit de futbol amauter, anys després en el bar. En aquells dies, i crec que ja ho he dit abans, soles havia un solar. No ho coneixia, no ho havia vist jugar en el València, per edat principalment, però havia escoltat parlar d'ell, del que representava per al futbol de la ciutat i en concret per al valencianisme, dels seus anys heroics en el València C.F. i dels seus dots futbolístics. Vaja, el més prop d'un mite del que mai podríem imaginar, i en el meu cas, el més important que havia en el barri.

Un jugador d'èxit entre xiquets que passaven hores i hores donant puntades a unes boles artesanals fetes amb el paper d'alumini del berenar, i que uns altres utilitzaven per a altres menesters que no vénen al cas. Per aquell temps sospite que acabava d'arribar del Olimpia, amb qui va guanyar la lliga a Paraguai i on es va retirar definitivament com a jugador. Va ser llavors quan va aparèixer pel barri, esta vegada com ajudant en la banqueta del València C.F, deduïsc que seria l'any 88. La meua experiència personal amb el futbol no era molt gratificant, era, el que es diu, un autèntic paquet. En el barri era l'única cosa que es practicava, imagine que com en qualsevol altre. Supose que va ser la raó per la qual vaig començar a escoltar els meus primers discos de AC/DC, Sex Pistols o Ramones, fugint de les arts futbolístiques, no obstant això El Lobo sempre estava allí, i per a mi sempre va ser una icona pop, una espècie d'estrella del rock, però en el futbol, amb una presència imponent, o almenys així em semblava, tal vegada pel efecte de l'admiració.

Era aficionat a la música, molt variada, va arribar fins i tot a fer els seus pinets en la cançó. Una vegada quan un servidor presentava el programa de música Ozono en XTV es va acostar quan estava desdejunant en el bar i em va dir: “Et veig en la tele”, clar, per a mi eixes paraules em van retrunyir, el mite que jo veia i admirava de xiquet resultava que veia el meu programa de televisió, la meua reacció, entre la timidesa, la vergonya i la sorpresa, va ser dir-li: “Jo també t'he vist en la tele”. Va somriure i va demanar la seua consumició. Una icona del carrer i de la pista, un personatge com la vida mateixa, lluitador i autèntic, va viure en un barri en el qual si pares esment. encara se'l pot escoltar udolar.

(*) Rául Tamarit Cantant i guitarrista de Los Radiadores. Los Radiadores i La Gran Esperanza Blanca ho van veure clar. Diarte i Kempes ho mereixien. I posant al servei de la memòria les seues armes, ho van fer. El aullido del Lobo i Nostalgia de Bell Ville formen, en conjunt, La balada de Diarte i Kempes. Dos jugadors irrepetibles, units pel gol i per la música. La música va ser una de les passions de Diarte i junt amb els gols, marcats a cabassos per estos dos grans del València C.F, conformen una encertada simbiosi en dos cançons que els recorden. Podeu comprar-les fent click ací.

Tot va començar a Eindhoven

Durant aquell últim setembre de segle els dubtes vivien sepultats per un joc arrollador, ineficaç a l'hora de sumar punts, però enlluernador en els seus últims metres fruit d'una fèrria intensitat, en clar contrast amb “els horrors defensius” d'una saga recént constituïda i freturosa d'escuders d'impórtancia que apuntalaren des de la medul·lar la seua ingrata tasca. Eren temps de rombe sense qualitat – Aimar arribaria al gener de l'any següent – i desordre en el centre del camp, manques proclius a deixar escapar amb una facilitat pasmosa partits que es tenien guanyats. La constitució de la cuperativa va deixar encontres per al record, però no triomfs, aquell València CF de entretemps va viatjar als Països Baixos sent cuer i amb el marcador de punts sense estrenar, sumant el pitjor inici de lliga de la seua dilatada història.

Es va executar en camp propi, era una falta intranscendent, llançada per un lateral esquerre que sobrepassava la trentena i procliu en els seus inicis a ser expulsat, però aquella paràbola des de més de cinquanta metres va traçar durant el seu recorregut, mentre saludava des de les altures a uns desprevinguts holandesos, el pròleg d'una història èpica amb trist final. En terres de tulipes i vida afable es va gestar un canvi de sistema que engreixaria una maquina perfecta, més eficaç però menys brillant, nascuda a la calor d'una "bolea pioja” que va fer pujar al marcador un gol en dos tocs que ja dorm com un dels millors de la història de la competició.

Però Holanda, la sempre complicada Holanda, també va escriure l'inici d'un final. Després d'aquell partit, empatat pel PSV fruit d'un replegament intensiu del VCF, es va llaurar una enemistat llegendària que deixaria al ídol de masses amb peu i mig fora del equip. L'home gris que s'amagava en Cúper va esgotar aquella vesprada les últimes gotes d'una paciència que pareixia infinita, tocant el seu final un parell de mesos després, forçant a altes hores de la matinada – al regressar d'un infaust partit – una reunió en la qual va amenaçar amb dimitir si no rebia el suport del club per a executar la seua sanció: Apartar a Cláudio López. Una situació que va derivar, després de substituir al argentí en el seu retorn a l'onze titular, amb un Mestalla enfurit que va entonar el sempre recordat, manipulat i tret de context “Cúper vés-ten ja.”

El retorn al Philips Stadion es realitza amb una classificació contraposada però llaurada des dels mateixes defectes e inseguretats – amb poc més d'una dècada de distància – que van afectar internament a aquell equip. En terra conquerida el VCF de Cúper va posar la directa des de la correcció interna, que li va permetre sumar el seu primer punt – un de quinze – i abandonar el fanal roig després d'un sonat triomf en el Bernabéu, primer escenari on es va doctorar la nova tàctica de la ratapena - tots penjats del travessant - autora de que un 0-3 en els primers 45 minuts es convertira en una victòria que per moments es va transvestir d'impossible, permetent enganxar-se a una lliga a la que es va fer quatre jornades tard de poder guanyar. En el mateix escenari, el d'Emery, haurà de sobreviure a la seua bipolaritat per a fer-se fort, i sobreviure per a renàixer en l'única competició que pot salvar una temporada tediosa que amenaça amb fer-se eterna.

L'esgotament de la reiteració

Cansament, fastig, avorriment, pesadesa... més dur que evidenciar l'enèsim error d'embalum d'un equip de convivència esgotada és afrontar una setmana, una altra, on els arguments esgrimits, les contra repliques, les critiques, queixes i atacs, s'escolten i sustenten per milionèsima vegada sobre els mateixos fonaments que les van veure nàixer fa decennis. La reiteració en l'error, en la seua defensa o atac, acaba per esgotar a propis i estranys per a desarmar-los. Tot argument ha estat esgrimit, rebatut, donat la volta i derivat en milers de variants que han tornat sobre els seus passos amb la mateixa esterilitat que la primera vegada. Ja no hi ha res que dir, soles que repetir.

Ni les aclaparants estadístiques, la pedra roseta que ens feia entendre en massa ocasions l'encriptat joc d'un equip de difícil catalogació, sustenten ja a un Unai Emery que viu pres dels seus propis dubtes mercè d'estar calcant la mateixa segona volta que ens va deixar de regal Ronald Koeman. Hi ha pitjor indicador que este per a fer-nos encendre les alarmes, o hem d'esperar a veure'ns fora de la zona europea.?

El preu per haver alimentat una pudent massa acrítica sustentada des d'un poder mediocre i acomplexat que viu captiu en la seua pròpia paranoia serà continuar fomentant la recerca de l'enemic extern amb el qual justificar errors propis. Les xiulades del diumenge són una bona cortina de fum per a això, la sempre amorfa afició, sense cara ni veu, ens que ho aguanta tot sense protestar, serà responsabilitzada de tots els mals del equip per haver gosat acomiadar als seus amb mocadors al vent. Un bon esquer amb el qual tapar que el VCF soles ha guanyat dos partits en tres mesos i dotze dies, o que en el mateix període de temps s'ha passat d'estar cinc punts per sobre dels registres del passat curs a estar vuit per baix.

Cada día que passa aquella llauna de Benítez advertint als seus jugadors que els quedaven tres mesos d'aguantar-se va agafant actualitat i raó de ser, més enllà d'actituds i resultadismes el cansament del personal arriba a nivells de difícil tolerància, fent mossa de forma discreta en la moral col·lectiva. Ja no ens aguantem ningú, ni uns ni altres. Per a què la pel.lícula tinga un final feliç és imprescindible corregir des de l'auto-critica. Ni tot està bé, ni tot és justificable baix una classificació que penja cada dia més d'un fil.

Politik auf der Tribüne

Durant el passat mes de Gener, en la celebració d'un partit benèfic que duu organitzant-se més de trenta anys en un modest pavelló municipal de la ciutat d'Hamburg - congregant a famílies senceres aprofitant les vacances escolars - els ultres del St.Pauli i del HSV van iniciar un enfrontament que va acabar amb més de vuitanta ferits i cent detencions. Un episodi que podria passar desapercebut, o vendre's com puntual, però el bé cert és que es tracta d'un problema estés per tot el país, tancat en les fronteres d'una Bundesliga que ven a l'exterior ambients familiars, opulència financera i estabilitat.

La incidència de les FanKurve en la vida social de les societats esportives té un pes cabdal gràcies al treball d'imatge que han aconseguit llaurar-se des dels anys 80, on la mort d'un adolescent de 16 anys en un enfrontament entre ultres en el conegut com NordDerby va posar fi als anys daurats del hooliganisme alemany. Des de llavors, purgues, legislacions i actuacions agressives enfocades a estos racons dels estadis van acabar implicant a les agrupacions d'aficionats en accions comunitàries, a centrar els seus dies a fomentar la integració juvenil i l'educació cívica entre els adolescents més desfavorits de la societat. Un dur treball d'imatge que es va consolidar en els 90 i que hui dia ha aconseguit que dits col·lectius siguen vists amb bons ulls per la immensa majoria de la població, augmentant amb això la seua influència.

Despullats de la càrrega política – encara que soles en aparença en molts casos – el nou leitmotiv dels principals grups s'erigeix baix el romàntic lema del “no al futbol modern”, que ha aconseguit arrelar amb força en un complex societari que respecta al soci i li dóna el poder de decisió a l'hora de triar als seus representants. Baix esta senyera, accions ciutadanes, campanyes urbanes i recollides de signatures fomentades per estes associacions han arribat a imposar certes pautes, d'això poden donar compte en Bochum i Nürnberg, que amb el pretext de la destrucció de la memòria col·lectiva i la pèrdua d'identitat les institucións s'estan veient sotmeses a dures pressions per a renunciar a la venda del naming del seu estadi, un menyscapte que afectaria a més d'un terç dels seus pressupostos.

Este bon civisme els ha permès agrupar-se en federacions nacionals, des de les quals han aconseguit menudes conquestes, com imposar rebaixes en els preus de les entrades i altres beneficis a l'hora d'ajudar i fomentar el desplaçament d'aficionats per tot el país. Encara que este ardu treball va aconseguir desagrupar a l'extrema-dreta – que ha seguit acudint a l'estadi en aparent desorganització – cert relax ha permès que tornen a veure's en alguns arenes, i amagats en menuts racons, perillosos grups que es van donar per extingits fa ja més de vint anys.

Violència soterrada

Quan se'ls qüestiona sobre la seua ideologia política saben desembolicar-se gràcies a un curat llenguatge i un estudiat discurs amb el qual vendre el Status Quo que els permet accedir als estadis. Encara que en aparença la política és algo que diuen ser d'àmbit personal e intransferible que ha de quedar fora d'una FanKurve bé és cert que el mapa de rivalitats en la Bundesliga està profundament marcat per este component.

Els Hansa Rostock - St.Pauli – dels quals no existeixen quasi precedents esportius ni de bon tros proximitat geogràfica – és conegut com el derby del odi per la virulència deslligada entre els seus seguidors, oposats en l'extrem polític, que ens va deixar fa quatre mesos disturbis e incidents en les graderies, on es van exhibir símbols i cántics extremistes que van implicar durisimes sancions per a un club que es va demostrar estar darrere d'estos esdeveniments, i la transcendència mediàtica dels quals, li va regalar la perduda dels seus principals patrocinadors deixant al excampió de la RDA en una situació financera molt delicada.

Clubs de culte

Encara que el simpàtic conjunt de la barriada portuària d'Hamburg haja transcendit mundialment com una icona del futbol social, els clubs de culte en la Bundesliga estan estesos de llarg a llarg del país, cadascú amb la seua motivació especifica. Encara que és en el futbol regional on la politització arriba a cotes preocupants. En 2010 el Red-Star de Leipzig va haver de renunciar a participar en el grup III de la lliga saxona al ser enquadrat en un campionat on la predominança de les diferents tendències d'extrema dreta copaven la divisió. Un problema que també afecta al desaparegut Sachsen, històric campió de la RDA, que ha vist després de la seua defunció com els dos col·lectius d'animació més importants que li donaven suport han fundat sendes entitats – proclamades hereves úniques del TULA – a imatge i semblança de les seues vinculacions polítiques.

Pràctiques comunes ja en el deprimit est, on les tendències neo-nazis envaeixen els estadis que fa 25 anys eren copats pels cadells del politburó, potser el cas més extrem siga el del sempre maltractat Dynamo Berlín, equip dirigit i fomentat per la Stasi en temps del règim comunista que hui dia abraça al nacional socialisme amb una cuidada i estructurada estètica. La preocupació per estos casos ha arribat a tals cotes que el govern alemany va obrir una investigació a la germana Thor Steinar – marca de roba amb influencies nórdiques d'ús estés entre estos col·lectius – que va finalitzar amb una petició expressa per a que modificara el seu logotip – basat en runes – per a aclarir i evitar interpretacions sobre el seu significat.

Però sent molt temptador quedar-se amb episodis destructius i casos sonats, el bé cert és que també els hi ha positius. Els clubs d'ascendència turca – sobretot a Berlín – han exercit un paper vital en la integració d'immigrants, així com haver aconseguit traure a molts altres de la marginalitat amb programes d'ajuda fomentant l'aprenentatge de l'idioma i la posterior orientació en el mercat laboral. També existeixen casos agradables, encara que amb cert component amarg, com els clubs que fomenten la integració de futbolistes homosexuals, que encara que al principi van nàixer per a participar en les competicions ordinàries han hagut de crear les seues pròpies federacions a causa dels casos de violència i atacs que van patir en les categories regionals, contant amb el suport de la DFB des del primer dia, encara veu reticències a l'hora d'acceptar la seua reintegració en l'estructura ordinària al·legant motius de seguretat.

A pesar de l'aparent tranquil·litat que exporta la lliga alemanya, els problemes de violència i les tensions entre grups ultra són el pa nostre de cada dia en un país que es desperta tots els caps de setmana amb les seues ciutats i poblacions assaltades per ingents quantitats de policies, furgons blindats i helicòpters custodiant als milers de seguidors que es desplacen per tot el país, causa principal de que els enfrontaments siguen escassos. Alemanya ha aconseguit dotar al seu futbol d'un envejable i solguda estructura cultural, on els barris es decoren amb simbologia de suport als seus clubs i es fomenten actes socials al voltant de les institucions, a pesar de que encara hui dia arrossegue un menut punt fosc que es refugia en els fons dels estadis.

Reminiscencias de los 90

(*) Entrada escrita per Quico Muñoz - @QuuicoM -

“Tengo la solución pero no la puedo decir." Con estas palabras se podría tratar de resumir, cosa difícil, la entrevista realizada por parte de un programa de radio que sigue la actualidad valencianista al Consejero del Valencia CF, Fernando Giner. Lo primero que llama la atención de todo esto es que sea un simple consejero el que salga a dar la cara en un momento como el actual, cuando los resultados han dejado de acompañar y por primera vez en mucho tiempo el objetivo básico del equipo, la tercera plaza, se tambalea. Porque seamos sinceros, la afición podemos rasgarnos las vestiduras ante cada desaire que sufre el equipo en las competiciones de copa, pero todos sabemos, que como bien ha dicho Emery en más de una ocasión, que la Liga es la “competición madre” y la única que preocupa en la zona noble del coliseo de la Avenida de Suecia.

Esta evidencia da aun más notoriedad al hecho de que haya sido Fernando Giner y no Manuel Llorente o Braulio Vázquez quien haya sido elegido para acudir a la llamada de los periodistas y tratar de dar explicaciones por lo ocurrido. Es obvio que alguien tenía que dar la cara por el club tras la reunión mantenida ayer tras el partido con el entrenador, pero desde luego alguien con tan poca fluidez verbal no debería haber sido el elegido, ello nos deja con el Coordinador de la Secretaria Técnica y el propio Presidente. ¿Por qué ha sido elegido Giner? Se podría dar una explicación algo más elaborada, pero, sin que suene a tópico, el de Alboraya se ha convertido en el nuevo escudo de un Llorente que ve como poco a poco las miradas van girándose hacia el palco.

El tema de la mirada hacia el palco de una parte de la afición puede dar para hablar largo y tendido, pero me gustaría centrarme esta vez en la figura del consejero intrépido, un hombre que ha llegado al club entre acusaciones de amiguismo y con serias dudas sobre su capacidad para el puesto, destacándose ante todo su falta de habilidad ante un micrófono como ha dejado patente esta tarde. Los motivos de que Giner este ahí no son importantes, como mínimo para este artículo, pero su presencia sí que es una muestra de cómo la mediocridad se ha instalado en el órgano de decisión del Valencia CF.

El Chufa, pese a haber debutado mucho antes, se hizo importante en la temporada 1986/1987, cuando el club pagaba sus errores pasados con el paso por la Segunda División, afianzándose en una defensa con nombres ilustres como Voro o Arias. La historia ya es conocida, seria un hombre importante de aquel equipo hasta su salida del club en el 1995 rumbo al Sporting de Gijón. El Valencia de principios de los 90, del que formó parte, fue un equipo con muchas semejanzas al equipo actual, cumplía objetivos, daba la cara en ciertos momentos pero poco más. Era un equipo de casis, subcampeón de mucho, campeón de nada.

Pero las semejanzas no se quedan en eso, el de los 90, el de Giner, era un equipo capaz de lo mejor, pero también de lo peor y que fallaba en los momentos cruciales por falta de ambición y de creérselo. ¿Les suena? Pero tenemos más, aquel grupo de jugadores fue capaz de hacer la cama a un entrenador que les pedía y exigía más de lo necesario. Incluso, para terminar con las semejanzas aquel equipo, bueno, uno ligeramente posterior y dirigido por Guus Hiddink, el Valencia era admirado y valorado en el resto de España por su juego ofensivo y alegre, aunque también por su debilidad y por ser, en resumidas cuentas, un equipo simpático que no asustaba a nadie. ¿Les suena? Incluso aquel equipo se paseaba por Europa donde cualquiera, incluso un tal Karlsruhe, le pintaba la cara y le devolvía a la realidad con una bofetada. ¿Les suena? Y para terminar una semejanza algo más bizarra, aquel equipo también se vio humillado en pretemporada por el Real Madrid con un 1-7 de infausto recuerdo.

Con todo esto no quiero acusar a Giner de nada, pero las semejanzas con ambos equipos son bastante claras y ahora, con la perspectiva que da el tiempo, se ve en aquel Valencia de principios de los 90 un equipo con momentos de lucidez y capacidad para jugar al futbol pero sin el carácter y la garra que permiten a un equipo dar el salto, pasar de ser el equipo simpático que no llega a mas a ser el equipo campeón, el mejor ejemplo de ello puede ser la “Final del Diluvio del 1995” donde de nuevo el Valencia volvió a naufragar en la orilla. De lo que pasó después ya se sabe, aquel grupo de acomodados fueron poco a poco saliendo del equipo de la mano de gente como Aragonés o Ranieri y el Valencia no solo volvió a ser quien fue dos décadas antes, sino que alcanzó el mejor momento de su historia bajo el mandato de Cuper y Benítez.

En mi opinión las semejanzas con ambos equipos son bastante claras, lo que unido a la presencia de algunos miembros de aquella generación en la junta directiva actual (Ya paso antes FGC) me hace temer una nueva época de acomodamiento y meninfotisme, de volver a ser el equipo del casi, de llegar a mucho pero acabar sin llevarte nada. La fórmula para evitarlo la conocemos, limpieza de vestuario, mano dura y ambición desde la presidencia. ¿Pero está dispuesta la cúpula directiva de este club, con gente de esa época, a tomar dichas medidas?

(*) Entrada escrita per Quico Muñoz - @QuuicoM -

La quarta errada d'Emery

Fer una retrospectiva de la figura mediàtica d'Unai Emery durant estos quatre anys és recórrer un camí tèrbol on ens trobarem rostres rígids, caps intentant amagar-se darrere de l'estàtica de les sales de premsa en els moments on s'ha de donar la cara, a un tipus nerviós i tibant incapaç d'articular una sola frase bé construïda i d'enllaçar dos minuts d'elocució pública soltant un discurs coherent i entendible. El transeünt que emprenga el viatge per este món de perversió arribaria prompte a la conclusió de que estem davant una greu falta de comunicació, davant un home que incompleix el decàleg amb el qual es construeix la definició de la paraula lideratge, incapaç de manejar-se en un escenari que hauria de ser el seu hàbitat natural a causa del càrrec que ocupa.

Encara que en este aspecte l'inquilí de la banqueta de Mestalla ha protagonitzat una evident evolució, potser al unison amb l'evidenciada en el terreny esportiu – que existeix, encara que no es vulga veure – on ja s'adorna amb bromes que estan a mig camí entre el recurs comunicatiu i el gag mediàtic amb el qual ajudar a consolidar allèn les nostres fronteres eixa assolida imatge de tipus singular. I potser siga la seua gran conquesta en este plànol, haver construït un personatge basat en el bonísme, potenciant un perfil baix que siga capaç d'assentar la creença de que Emery careix de dret a l'opinió, que està ací per al que se li mane, quan darrere d'eixa mastegara de gendre ideal s'amaga una home que ha protagonitzat sonades bregues amb presidents, directors esportius, periodistes i jugadors del primer equip, aconseguint imposar, mal que bé, pautes, condicionant en certs aspectes tant les eixides com les arribades en les diferents planificacions en les qual ha participat.

Si entenem esta actitud pública com una estratègia premeditada caldria subratllar la paraula fracàs en el seu epitafi. La incapacitat per a donar un colp damunt de la taula quan l'ocasió així ho requeria, la seua ineptitud per a ser loquaç i explícit quants més dubtes s'alçaven davant de si, i l'absència d'un lideratge infrangible quan més sotsobre semblava existir en la nau valencianista han brillat per la seua absència en nom de mantindre l'equilibri amb el qual alimentar la figura d'home pacificador, fins al punt, de tornar-se-li en contra amb certa virulència. Al perdre l'escut que durant algun temps li ha permès quedar fora de certes turbulències i debats ha quedat desprotegit, nu, davant una realitat tossuda, quedant volatilitzades la condescendència i la comprensió mostrada temps arrere per la reiteració en els seus propis errors.

Intentar corregir eixes carències comunicatives, eixa falta de sapiència a l'hora de vendre el producte, mitjançant la publicació d'un llibre és una estratègia plausible, i fins i tot encertada. Però lluny de solucionar l'error s'ha incidit en ell gràcies a una apressant falta d'intel·ligència, permetent posar en el mercat un treball que inclou definicions sobre la seua persona que freguen l'espantall, píndoles massa estridents com per a passar desapercebudes i que han ajudat a que la mofa i el to burleta segresten una biografia que podria haver ajudat a entendre la seua figura. Encara que el document està preparat com a trampolí sobre el qual donar-se suport de cara a una futura aventura exterior, la qual cosa justifica certes coses, hi han aspectes que ni la millor de les reputacions són capaços d'aguantar, i molt més si esta té els seus fonaments solidificats en el tele-text de TVE.

La figura d'Emery és suficientment rica i abellible per a elaborar una bona història, per a construir una imatge amb la qual dotar de prestigi una llavor diària poc valorada, però l'acuitada malaptesa per a saber vendre's li han tornat a dur al punt de partida, trobant la guinda a este cúmul de despropòsits la presentació del llibre, on l'auto-proclamat expert en lideratge no va tindre altra ocurrència – amb la qual acabar de rematar la seua obra – que apuntalar els fonaments del “mètode Emery” enarborant les virtuts del mateix en la victòria parcial per 3-2 amb la qual el VCF va vèncer al Reial Madrid en la segona meitat d'aquell infaust 3-6, la pitjor derrota de la institució en els seues quasi cent anys de vida.

L'excessiu afany per alimentar un ego aparentment mal nodrit ens deixa una autobiografia col·laborativa on biografiat i biografista pareixen nadar en una àmplia piscina d'estupefaents, venent escenaris que la realitat ens dicta que no han existit, però com ja s'ha dit, en una obra pensada en clau promocional cap a l'exterior és comprensible que fins i tot estos escenaris irreals s'intenten vendre com virtuts i assoliments conquistats. Encara que per als de casa, més enllà d'indignar-nos amb certes ficades de pota, ens quedarà això de que no hi ha res pitjor que no saber vendre un bon producte que vendre'l malament, que en definitiva, eixe ha estat el legat d'Unai a València.

Benvingut al valdanisme míster.

« Graná, ¡ maldita Graná ! »

Puntuals com un rellotge, les molèsties i els dolors afloraven entre els jugadors quan el calendari marcava una ineludible cita amb Granada, provocant un engreix massiu en les llistes de baixes dels equips, absències sonades. Los Carmenes s'alçava com un malson infantil enmig d'una tormentosa nit, no feia falta fer prediccions màgiques, era pura matemàtica saber que eixirien del recinte sense punts en el caseller, encara que els davanters, els més talentosos, sempre portaven de tornada una bona quantitat en els seus turmells a manera de record inesborrable amb el qual augmentar pors futures. L'equip dels Granaguayos era per a homes, temible per a vedettes, i això era tan sabut que esborrar-se de la llista més que una qüestió de covardia era un assumpte de principis.

Els Pedro Fernàndez, Aguirre Suàrez i Montero Castillo no feien distincions, les seues extremitats eren tan temudes que Iribar no va tindre objeccions en afirmar que en l'Athlètic els tenien pànic. Per al conjunt de Mestalla el desplaçament a la ciutat dels siríes sempre va ser un turment, lloc habitual on morir com un soldat covard baix un bombardeig, en el qual tintar de groc l'uniforme mentre s'observava als capitans saltar per la borda al crit de covard l'últim. Aquelles velles graderies de ciment despoblat i rectangle de gespa mal sembrat tanquen entre les seues entranyes llunyans i costumistes desencontres entre l'aficionat valencianista i el seu equip, una història perduda de derrotes incendiàries que provocaven indicis d'infart en el dirigent més robust.

Així va ser com entre sol i gaites es va deixar escapar una final de copa que va exercir de turbulent epitafi a uns cinquanta que van veure al VCF més competitiu que mai haja existit, capaç de lluitar de principi a fi per tota competició sense descans, i que en el seu final, ens va regalar la primera destitució d'un tècnic – Luis Miró – en la història del club. Soles el pare d'aquell model va ser capaç d'acabar amb la candidesa dels promocionats del CD Mestalla i canalitzar el talent dispers de Joel Martins, un extrem anàrquic que ens va regalar, gràcies al marcatge al que li va sotmetre Jacinto Quincoces, una fugaç però estel·lar coreografia on va mostrar una miqueta de la molta màgia brasilera que atresorava per ajudar a conquerir, després d'una remuntada sense precedents, el podi de la lliga.

Encara que la història haja deixat irrefutables derrotes i batalles perdudes impossibles d'explicar, en el bell racó que acull a La Alhambra l'entitat blanquinegra sempre ha contat amb un nodrit e important nínxol de valencianisme, dispers, potser estrany, i no se sap molt bé si atrets per la gràcia en el caure derrotats davant l'equip de la seua ciutat, però el degoteig de fidels a la causa de la ratapenada ha estat constant des dels temps de la Hispano-Suïssa. Terra agraïda com és, ens va deixar a manera de contra-prestació a un tipus com Castellanos, tan acostumat a menjar xiquets vestit de roig com a empetitir-se per un Mestalla que es va venjar de tanta derrota en la seua terra natal centrant en la seua figura les ires irrespectuoses amb aquell València dels setanta, que quan escoltava la paraula “Granada”, no podia evitar contestar amb un lacònic “maleïda Granada.”