6 de març 2012

La quarta errada d'Emery

Fer una retrospectiva de la figura mediàtica d'Unai Emery durant estos quatre anys és recórrer un camí tèrbol on ens trobarem rostres rígids, caps intentant amagar-se darrere de l'estàtica de les sales de premsa en els moments on s'ha de donar la cara, a un tipus nerviós i tibant incapaç d'articular una sola frase bé construïda i d'enllaçar dos minuts d'elocució pública soltant un discurs coherent i entendible. El transeünt que emprenga el viatge per este món de perversió arribaria prompte a la conclusió de que estem davant una greu falta de comunicació, davant un home que incompleix el decàleg amb el qual es construeix la definició de la paraula lideratge, incapaç de manejar-se en un escenari que hauria de ser el seu hàbitat natural a causa del càrrec que ocupa.

Encara que en este aspecte l'inquilí de la banqueta de Mestalla ha protagonitzat una evident evolució, potser al unison amb l'evidenciada en el terreny esportiu – que existeix, encara que no es vulga veure – on ja s'adorna amb bromes que estan a mig camí entre el recurs comunicatiu i el gag mediàtic amb el qual ajudar a consolidar allèn les nostres fronteres eixa assolida imatge de tipus singular. I potser siga la seua gran conquesta en este plànol, haver construït un personatge basat en el bonísme, potenciant un perfil baix que siga capaç d'assentar la creença de que Emery careix de dret a l'opinió, que està ací per al que se li mane, quan darrere d'eixa mastegara de gendre ideal s'amaga una home que ha protagonitzat sonades bregues amb presidents, directors esportius, periodistes i jugadors del primer equip, aconseguint imposar, mal que bé, pautes, condicionant en certs aspectes tant les eixides com les arribades en les diferents planificacions en les qual ha participat.

Si entenem esta actitud pública com una estratègia premeditada caldria subratllar la paraula fracàs en el seu epitafi. La incapacitat per a donar un colp damunt de la taula quan l'ocasió així ho requeria, la seua ineptitud per a ser loquaç i explícit quants més dubtes s'alçaven davant de si, i l'absència d'un lideratge infrangible quan més sotsobre semblava existir en la nau valencianista han brillat per la seua absència en nom de mantindre l'equilibri amb el qual alimentar la figura d'home pacificador, fins al punt, de tornar-se-li en contra amb certa virulència. Al perdre l'escut que durant algun temps li ha permès quedar fora de certes turbulències i debats ha quedat desprotegit, nu, davant una realitat tossuda, quedant volatilitzades la condescendència i la comprensió mostrada temps arrere per la reiteració en els seus propis errors.

Intentar corregir eixes carències comunicatives, eixa falta de sapiència a l'hora de vendre el producte, mitjançant la publicació d'un llibre és una estratègia plausible, i fins i tot encertada. Però lluny de solucionar l'error s'ha incidit en ell gràcies a una apressant falta d'intel·ligència, permetent posar en el mercat un treball que inclou definicions sobre la seua persona que freguen l'espantall, píndoles massa estridents com per a passar desapercebudes i que han ajudat a que la mofa i el to burleta segresten una biografia que podria haver ajudat a entendre la seua figura. Encara que el document està preparat com a trampolí sobre el qual donar-se suport de cara a una futura aventura exterior, la qual cosa justifica certes coses, hi han aspectes que ni la millor de les reputacions són capaços d'aguantar, i molt més si esta té els seus fonaments solidificats en el tele-text de TVE.

La figura d'Emery és suficientment rica i abellible per a elaborar una bona història, per a construir una imatge amb la qual dotar de prestigi una llavor diària poc valorada, però l'acuitada malaptesa per a saber vendre's li han tornat a dur al punt de partida, trobant la guinda a este cúmul de despropòsits la presentació del llibre, on l'auto-proclamat expert en lideratge no va tindre altra ocurrència – amb la qual acabar de rematar la seua obra – que apuntalar els fonaments del “mètode Emery” enarborant les virtuts del mateix en la victòria parcial per 3-2 amb la qual el VCF va vèncer al Reial Madrid en la segona meitat d'aquell infaust 3-6, la pitjor derrota de la institució en els seues quasi cent anys de vida.

L'excessiu afany per alimentar un ego aparentment mal nodrit ens deixa una autobiografia col·laborativa on biografiat i biografista pareixen nadar en una àmplia piscina d'estupefaents, venent escenaris que la realitat ens dicta que no han existit, però com ja s'ha dit, en una obra pensada en clau promocional cap a l'exterior és comprensible que fins i tot estos escenaris irreals s'intenten vendre com virtuts i assoliments conquistats. Encara que per als de casa, més enllà d'indignar-nos amb certes ficades de pota, ens quedarà això de que no hi ha res pitjor que no saber vendre un bon producte que vendre'l malament, que en definitiva, eixe ha estat el legat d'Unai a València.

Benvingut al valdanisme míster.

5 comentaris:

Miguel ha dit...

Una llàstima. Sempre he sigut i soc pro-Emery, peró no puc vore mentalitat guanyadora on només escolte conformisme "tot bé, som tercers".

Valent ha dit...

i més quan el teu equip cada volta que ha tingut que donar la cara ha fet el ridícul.

i això no lleva altres coses, però este llibre ha sigut fer-se un hara-kiri de la forma més estúpida.

Anònim ha dit...

jojojo no veo que comentes el momento que le preguntan a Unai que defina el estilo del VCF y contesta "no sabria definirlo.... pero...mmmm tenemos personalidad"

este libro es muy patetico...

Pillgrim ha dit...

Unai se cayó en una lancha...

Noé Hernández ha dit...

Com sempre Valent, gran entrada i carregada de raó.

Emery no pot parlar de mentalitat guanyadora quan en els 4 anys que porta al VCF només ha demostrat conformiste.

Si volía reafermar la seua personalitat, ha clavat la pota fins el final, perqué el que ha fet es ser objecte de burla i risa de propis i extranys.

Adèu!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...