12 de març 2012

L'esgotament de la reiteració

Cansament, fastig, avorriment, pesadesa... més dur que evidenciar l'enèsim error d'embalum d'un equip de convivència esgotada és afrontar una setmana, una altra, on els arguments esgrimits, les contra repliques, les critiques, queixes i atacs, s'escolten i sustenten per milionèsima vegada sobre els mateixos fonaments que les van veure nàixer fa decennis. La reiteració en l'error, en la seua defensa o atac, acaba per esgotar a propis i estranys per a desarmar-los. Tot argument ha estat esgrimit, rebatut, donat la volta i derivat en milers de variants que han tornat sobre els seus passos amb la mateixa esterilitat que la primera vegada. Ja no hi ha res que dir, soles que repetir.

Ni les aclaparants estadístiques, la pedra roseta que ens feia entendre en massa ocasions l'encriptat joc d'un equip de difícil catalogació, sustenten ja a un
Unai Emery que viu pres dels seus propis dubtes mercè d'estar calcant la mateixa segona volta que ens va deixar de regal Ronald Koeman. Hi ha pitjor indicador que este per a fer-nos encendre les alarmes, o hem d'esperar a veure'ns fora de la zona europea.?

El preu per haver alimentat una pudent massa acrítica sustentada des d'un poder mediocre i acomplexat que viu captiu en la seua pròpia paranoia serà continuar fomentant la recerca de l'enemic extern amb el qual justificar errors propis. Les xiulades del diumenge són una bona cortina de fum per a això, la sempre amorfa afició, sense cara ni veu, ens que ho aguanta tot sense protestar, serà responsabilitzada de tots els mals del equip per haver gosat acomiadar als seus amb mocadors al vent. Un bon esquer amb el qual tapar que el VCF soles ha guanyat dos partits en tres mesos i dotze dies, o que en el mateix període de temps s'ha passat d'estar cinc punts per sobre dels registres del passat curs a estar vuit per baix.

Cada día que passa aquella llauna de Benítez advertint als seus jugadors que els quedaven tres mesos d'aguantar-se va agafant actualitat i raó de ser, més enllà d'actituds i resultadismes el cansament del personal arriba a nivells de difícil tolerància, fent mossa de forma discreta en la moral col·lectiva. Ja no ens aguantem ningú, ni uns ni altres. Per a què la pel.lícula tinga un final feliç és imprescindible corregir des de l'auto-critica. Ni tot està bé, ni tot és justificable baix una classificació que penja cada dia més d'un fil.

3 comentaris:

Noé Hernández ha dit...

Anem de mal en pitjor company, en les dos últimes temporadas al menys teniem un "descontrol controlat", ara ni aixó. Ja ni els resultats acompanyen.

Tant de bó l'equip torne a l'inercia guanyadora, sigam altra volta tercers, i quan acabe la temporada a fer una profunda renovació en el club.

Salutacions.

Valent ha dit...

A mi em va parèixer una vergonya que el senyor Eduardo Esteve acusara ahir a l'afició del VCF de tindre un complot preparat per a incendiar Mestalla a la mínima excusa.

En serio, si este es el nivell del entorn del VCF no se que que cony estem demanant als jugadors i al club....

Jose Ramón Fuertes ha dit...

Escusarse en la gente es de necios, una excusa recurrente con la que justificar errores más profundos.

que arreglen primero su casa y luego que se quejen de lo otro.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...