Sobreviure al entorn

No es sap molt bé en quin precís moment de la història recent això que nomenem entorn i allò altre que es diu afició van separar els seus camins i començaren a viure de forma dispar una mateixa realitat. No es sap molt bé el moment precís, però si es coneixen a les seues figures, eren dies de ressaca i en la banqueta havia un columnista engominat, un analista tàctic de programes diumengers que gosava posar en dubte els coneixements d'un conqueridor sense parangó, fins al punt, de qualificar de groller el seu estil. Des de llavors el que era intocable, l'aficionat, va passar a ser mancillat gratuïtament per alguns sectors venuts a les copes gratuïtes que es servien en certs locals nocturns, on es teixien relacions perilloses.

Ara, aquells que omplin hores de programes i págines de periòdics parlant-nos d'Emeradas, de migdiades místiques i altres tribulacions no dubten a posar en boca de la graderia els propis exabruptes que cuinen en les seues redaccions, ni en atacar al militant que fa un sobre-esforç per pagar el seu abonament si gosa utilitzar els arguments esgrimits constantment en púlpits mediàtics contra un equip o entrenador que no pot veure, potser, massa condicionat per l'aireg incessant d'uns defectes que en la majoria de vegades no són tals. Això cridat entorn, tan valent contra els febles, i tan covard contra els poderosos, va deixar fa molt d'exercir la seua funció per a convertir-se en una peça bàsica del discurs oficial. Capaços de vendre'ns una final de copa per adoctrinar-nos a l'endemà sobre la defecació inmunda en la qual s'ha convertit el VCF, i no contents amb això, tornar a bombardejar-nos amb evocacions de la final de la UEFA 2004, costum que perdurarà fins l'eliminació de la competició, sent justificada fent-nos veure l'idiotes que som per creure que un equip de regional podia assolir tals objectius.

Com insadollables que son, l'imperi del surrealisme segueix en la seua obstinació d'expandir fronteres amb un publi-reportatge en el qual se'ns diu entre vítols i pits plens d'orgull patri que un integrant de la plantilla, al que qualifiquen d'imprescindible, no corre ni en els entrenaments. Argument tan demencial com eixa recurrent teoria que ens adverteix que els bons partits de Banega, tots ells sense excepció, són obra del acompanyant en el doble pivot – quan ho té – per a posteriorment justificar els seus baixons futbolístics amb costums canallesques...

Obviant nacionalitats, paisanatges i currículums, la graderia només anhela bons rendiments d'aquells que salten al terreny de joc com via per arribar a grans cotes, mentre altres, exalten figures decadents en detriment de les necessitats del equip en un clar atac frontal als interessos generals d'una institució que es suposa els dóna de mejar. El simple fet de que Feghouli amb actitud i treball – també acompanyant amb menuts centelleigs de qualitat – haja deixat en ridícul a uns quants companys és venut entre menyspreus e insults cap al franc-algerià en reclam d'un suplent interessat des de fa massa temps en Ferraris i partides de golf més que en la seua professió, i l'actitud del qual, lluny de ser reprovada, és convertida en bandera per a posar en entredit a un entrenador que exerceix com a tal premiant el treball i la dedicació d'un banda dreta que sí té actitud, que sí té il·lusió pel futbol i que sí compleix quan se li dóna una oportunitat guanyada prèviament en els entrenaments.

Un mètode ja costumista que oculta errors d'embalum d'uns i exagera fins al infinit els d'altres, costant estigmatizacions i alçant obstacles que els denega a estos el luxe de permetre's la més mínima equivocació, sabedors de no contar amb el silenci còmplice que gaudeixen companys sospitosos, duent-los a pressionar-se a si mateixos en nom d'arribar a una perfecció que encara cap ésser viu ha aconseguit conquistar. Tal vegada estos condicionaments hagem que tindre-los més en compte del que els tenim a l'hora de jutjar a certs futbolistes, molts dels quals son víctimes d'aquells que no busquen més que protegir o conquistar el seu espai. I sense oblidar a l'entrenador, sobre les esquenes del qual s'alcen castells que ell no ha edificat. També en el seu càstig està acceptar carregar amb ells.