L'etern jugador positiu

Benito Roca és un d'eixos personatges que ha estat maltractat pel lent passar dels anys, sepultat, com tants altres, per una recurrent volta al tòpic que pareix fer-nos veure que en aquells temps no existia més que un pique social entre montistes i cubellistes, on soles dos jugadors destacaven sobre la resta i ocupaven les hores de tertúlies i les fulles de periòdic gràcies a les seues actuacions. Este menut i robust mig ala barceloní va aterrar en una ciutat on les falles eren coronades per bous i raquetes de tennis, on l'esport dominant era la tauromàquia i el debat en els mitjans il·lustrats feia èmfasi en el poc futur que tindria el foot-ball si es convertia en un esport “per a tot l'any.” I va aterrar per a enamorar a un públic que de seguida ho va acollir entre els seus preferits.

Tant en la tragèdia com en l'èxit més rotund les actuacions de Roca sempre eren destacades, era l'únic que resistia estoicament en els moments de sotsobre, i el qual acompanyava en joc i actitud en els dies d'inspiració de les estrelles. Gràcies a això va aconseguir guanyar-se l'àlies de “El Positiu” al col·leccionar puntuacions destacades en les cròniques de l'època. La seua devoció per este esport era tal que prompte va ser utilitzat com exemple per a definir a aquells que deien jugar per amor a uns colors, erigit com estàndard a seguir, va actuar de tot menys de porter, i en tot va sobresortir.

Tal discreta ha acabat sent la seua figura que s'obvia que va ser company de Cubells en l'stage de preparació de la selecció nacional, acompanyant del primer internacional absolut del València FC en l'equip “blanc” durant aquelles jornades prèvies al partit davant Portugal del 5 de Maig de 1925. Uns amistosos típics d'un temps passat que omplien estadis per a veure enfrontar-se a la selecció B amb la selecció A sense altra intenció que la d'exercir de garbella per a confeccionar la llista definitiva. I allà, sent escuder de Cubells, va veure en com a convidat de pedra com Quesada, un bast i tosc jugador del Reial Madrid, li va enfonsar les costelles d'una puntada al davanter valencianista posant en perill la que va ser la seua posterior internacionalitat.

Dur i temperamental Benito Roca pot considerar-se com la primera figura que va crear discòrdia en una llista de la selecció, deixar-lo fora del combinat va incendiar una premsa esportiva que va acusar a aquell equip de falta d'estatus per a representar al futbol nacional com corresponia. El seu idil·li amb la internacionalitat mai es va veure compensat, en dies on imperava el cinema mut, els cántics en la graderia tampoc eren tendència, però el clam existent envers la seua figura va parir el "Roca Selecció” en les hores de pur i copa, traslladant la pressió al paper i tinta després de signar la seua enèsima consagració vestint la blanquinegra en Les Corts, on va posar en peu als seus paisans.

Parlava poc perquè el que tenia que dir ho deia en el camp, les seues rematades de cap arribant des d'arrere es transformaven en obusos incapaços d'atallar per als guardametes, el seu afany per tapar els buits propis i aquells que deixaven els seus atrevits companys d'equip li feien parèixer incansable, va jugar 155 partits amb el València en una etapa on les temporades tot just tenien 25 encontres, i els 155 els va jugar de titular. Quan va abandonar el club en 1928 per indicacions de la directiva, que el va considerar massa major per a continuar rendint a eixe nivell, es va incendiar Mestalla estant prop de provocar la caiguda de la junta directiva.

Sense Roca el València FC era altre, la seua absència era tan enyorada que al més mínim accident la seua figura erra reivindicada per la graderia, la critica i fins i tot per alguns companys. L'home dels cinc pulmons va marcar una època que ha quedat oblidada pel estrellat etern dels seus coetanis.

(*) Benito Roca aplegà al VCF en 1923 i ho deixà en 1928. El seu últim partit el va jugar davant l'equip reserva del club el 23-09-1928 a mode d'homenatge davant la pressió popular.