! Pareu a Rory Delap !

Com si fora un malson infantil, així es presenta el Britannia en la prestigiosa Premier League, un feu de complicada conquesta capaç de perpetrar les aspiracions dels més grans del país. El Stoke City fa gala dels mateixos valors que antany lluïa el València CF, abans que este els posara en venda en un mercadet de barri a canvi de no-res, i gràcies als quals el conjunt del oest dels Midlans ha solidificat els fonaments d'un projecte que permet al club de la ciutat dels Potteries plantar cara a les multimilionàries potències britàniques. En Stoke-on-Trent els partits sempre duren 95 minuts, i cap estil invasor és capaç de trencar la seguretat d'un grup que va aprendre de la mà de Tony Pulis a deixar-se la vida en nom de conservar la imbatibilitat del seu estadi.

A pesar de coquetejar amb les floritures que intenta imposar una actualitat acostumada a sobre-dimensionar decorats de vodevil, l'estil del grup que dirigeix el modest preparador gal·lès destaca pels seus rudimentaris però efectius mètodes, garants de les essències històriques d'un futbol que jeu des de fa massa temps seduït per les fines aportacions continentals. Qui hui dia fixa la llum dels focus sobre un modest roster de jornalers està molt allunyat de les virtuts tècniques que va interpretar Stanley Matthews, símbol d'una institució quina militància adora a un jove més rude i menys tècnic que respon al nom de Rory Delap, tipus d'aspecte jovial, que de xiquet acostumava a ficar-se en embolics per practicar el seu passatemps favorit, el llançament de pedres contra ventanals, i que als seus 35 anys posa rostre a una filosofia que va dur al club terrisser a disputar la primera final de la FA CUP de la seua història, fet meritori tenint en compte que els Potters presumeixen de ser la tercera institució més antiga del món.

“No és cap secret, la gent ho veu per la televisió, estudien vídeos... és sempre la mateixa jugada, però si s'executa bé és impossible de detindre, dóna igual qui tinguem davant, sempre funciona” declara un jugador que abans de dedicar-se a la pilota va ocupar la seua pre-adolescència al llançament de javelina. Esta catapulta anglo-irlandesa – també conegut com The human sling, malnom posat per David Moyes després de patir-lo en les seues pròpies carns – va desaprofitar la seua qualitat en el Sunderland i Derby County, soles Pulis, un estratega obsessionat en vèncer les adversitats utilitzant qualsevol arma que tinga al seu abast, va ser capaç de dissenyar una jugada que provoca l'ovació fervorosa del públic local cada vegada que l'esfèric creua la línia de banda. Famosa per la repercussió que atorga una lliga com l'anglesa, els Potters ja solidificaren el seu sonat ascens amb Delap com estendard d'una acció que esta mateixa temporada els ha permès anotar quatre gols en l'Europa League, competició pràcticament inèdita per a una entitat que soles llueix un títol en les seues vitrines, la copa de la lliga de 1972.

Sabedors que la seua supervivència depèn dels seus resultats com a locals, subsistir una vesprada en el modest terreny de joc de l'olleria britànica suposa una tasca titànica, i molt més si qui visita el recinte llueix gal·les de noble, abillament que alimenta a un equip ja de per si hiper-motivat, ingredient que utilitza un club necessitat en traure-li el suc a centenars de jugadors que arriben desnonats a Stoke buscant una segona oportunitat que els ajude a sobreviure en la competitiva Premier League. Extres que els han comerciejat tal “fama” que ha dut al rictus victorià dels medialeaders anglesos a encunyar amb fina ploma i bona lletra un estàndard de qualitat que certifica que el Britannia Stadium ensenya al món qui és realment un bon equip i qui no.

“Ningú donava un cèntim per nosaltres en la primera fase, i no diguem ja en la fase de grups, per a nosaltres açò és un premi, no tenim absolutament res que perdre” Diu un Glenn Whelan que veu al equip d'Emery com “un club de primera classe, amb una enorme tradició i una història fantàstica, a més de tindre un gran conjunt de jugadors.” Belles paraules construïdes per la ignorància de qui desconeix la realitat d'un visitant que va perdre el decòrum pel camí, i els calçons negres del qual, regalats per la tradició històrica, oculten la seua tendència a tacar-los de marró en les grans cites.

En l'oest dels midlands, com en Genk, Sevilla, Gelsenkirchen, Leverkusen o Londres, el València CF tornarà a enfrontar-se al seu pitjor malson, a un equip de proposta física que buscará embotellar-lo en la seua àrea, concepte que a dia de hui i durant els últims anys ha servit per a destrossar a un equip incapaç de competir, propens a diluir-se en grans escenaris per abusar posteriorment dels més febles en la competició domèstica, maquillant amb tan “valenta” mostra d'autoritat les seues vergonyes. El Dijous nit, sobre un escenari plujós i davant un rival acostumat a la trinxera el conjunt de Mestalla haurà de demostrar posseir unes qualitats que de moment soles ens ha ensenyat en contades ocasions, perquè en Stoke, no hi ha prou amb tindre qualitat.

PD: Aspecte que ha passat desapercebut. Gràcies a que equips com el Liverpool van quedar fora de la passada Champions el VCF va poder accedir al bombo 2 en el sorteig de la màxima competició, i ho va fer com “últim.” Per tant fer una bona Europa League ajudarà a millorar un maltret coeficient UEFA que ens ajude a seguir gaudint de sortejos favorables en la pròxima edició, estar en el bombo 2 o en el 3 és la diferència d'evitar un grup com el que va patir el Vila-real en el present curs o caure en ell.