Ever versus Banega

Recent eixit de la closca. Així va aterrar este menut argentí, natural de Rosario, enmig del Vietnam. Grandilocuents titulars amarillistes el van catapultar cap a les portades nacionals sense haver pegat una roina puntada a un baló. Turbulentes circumstàncies que van obligar a aquell volant de 19 anys i d'arrelament humil - que apenes 30 partits abans del seu desembarcament en València pilotejava en el predio de Ciutad Evita sense més presència que la de tres familiars i quatre amics - a desenvoluparse-se en un entorn hostil.

Amb lo posat, hagué d'entrar en un vestuari dividit per guerres tribals i freturós de tota ètica professional, veient-se en l'obligació d'exercir de motor d'un equip burgès, trotó i poc inclinat a practicar el gentil art de córrer. Eren dies de vaga. Situat en l'encriptada frontera que separa l'adolescència de la maduresa va recórrer en solitud un camí replet d'espines i cristalls trencats en el sé d'un club en ple enfonsament. Sentint-se atacat i abandonat enmig del no-res, desprotegit per una institució cateta i deixada de la mà de déu, va passar per circumstàncies que pocs joves són capaços de superar per si asoles, deixant-se abraçar, amb entusiasme, per la nit d'una ciutat que es va presentar davant de si com l'única disposada a ajudar-lo en la dura tasca de calmar el seu ferit esperit.

Tan dispers com imperial sobre el tapet, encara pareix creure jugar en la Bombonera. O això es desprèn dels seus “gambeteos” impossibles. Addicte a moure's en les quatre rajoles que tot ésser viu ocupa com espai vital, convida a pensar, que durant la seua execució, interpreta mentalment una apoteosica narració de Marcelo Araujo i Macaya Márquez al unison que companys i públic entonen preocupades queixes per l'encara evident argentinització del seu joc. Tics que no ha aconseguit polir però que ha sabut modelar-los fins a convertir-los en virtuts, armes de joc, que li permeten protegir el baló com ningú i esmunyir-se de fèrries marques amb un simple, i perillós, moviment de cintura.

D'igual manera que fa per a protegir l'esfèric posant en pompa el seu cul – sense connontació sexual alguna – es va mostrar disposat durant aquella roda de premsa a salvar la seua carrera. “Un ja té una edat com per a deixar de fotre.” Va dir. Com tot esperit errant ens mostra de tant en tant espertenecs d'un passat trist que es malda en amagar conforme pot. Amb molta més gent pendent d'ell, i en un club que per força li ha acceptat fins al punt de cuidar de “la seua altra vida” Banega va assentant-se com a peça fonamental en un equip tan difícil de catalogar com el look que llueix el mig-centre argentí.

Perseguit per un vídeo, estigmatitzat per la signatura de qui va estampar la seua contractació, l'otrora fitxatge de Soler (quan era roin) i actualment obra mestra de Salom (ara que és bo) ha sobreviscut a una institució que va rebutjar a córner el problema, en lloc d'atallar-lo, amb una estranya cessió al Atlètic de Madrid. La seua supervivència en el roster blanquinegre és una successió de casualitats, soles circumstàncies alienes a ell li han permès continuar en un equip que no és capaç de jugar al futbol si no conta amb la seua presència en una medul·lar llastrada per la mediocritat. Apartat estant en els JJOO de Pequín, amb un traspàs tancat al Stuttgart que només va parar una lesió de Baraja, i anunciada als quatre vents la posada en el mercat durant la seua estada en la Copa Amèrica, i després de quatre puntades ben donades a un baló, és venut com l'home del futur, el mig-centre pel qual “tot el món va apostar" permetent-li lluir galons sense haver de demanar perdó.

Mig retirat de la particular lliga d'alçament del colze que es disputa amb pronunciat entusiasme en el vestuari, viu privat de tot reconeixement per la seua candidesa. Incapaç d'entrar per la porta del darrere i de signar aliances del silenci com fan l'immensa majoria dels seus companys, les fites que aconsegueix sobre el terreny de joc queden aombrades per errors propis, venuts des de l'etern dubte, que ajuden a exagerar els alts-i-baixos naturals de la competició. Supervivent de si mateix i de les circumstàncies, Ever ha aconseguit obrir-se pas de forma casual en un club que mai el volgué entre les seues files.

El pivot que va aterrar enmig de la tempesta ja sap, que per molt que faça, mai se li va a reconèixer. Fins a la seua elecció de dorsal va causar rebuig en un entorn acostumat a entretenir-se amb ninots del pim-pam-pum que exerceixen de divertit parapet. Almenys de moment, eixa lluita interior que enfronta a Ever amb Banega, podrà continuar la seua èpica batalla vestint el blanc i el negre m'entres escriu noves pagines d'una historia que difícilment trobará la línia recta.

L'estranya aposta de JOMA

Fa anys que les grans marques esportives van deixar d'apostar per l'exclusivitat dels seus patrocinis en nom de guanyar quota de mercat, estenent els seus tentácles fins als llocs més inversemblants. Fins ara era estrany veure a Adidas o Nike vestir equips de segona o a clubs sense massa tradició en els seus campionats. Però hui dia els seus templates genèrics ja llueixen fins i tot en estadis de tercera divisió, encara que en estos casos no desemborsen - llevat d'excepcions - cap cèntim en concepte de patrocini.

Per a les grans marques soles un grup reduït de clubs estan beneïts amb l'exclusivitat en els seus dissenys, pasant a formar part de la política d'imatge de la corporació – aprofitada en anuncis, gires o amistosos. – Per contra, la segona línia de firmes esportives, que conten amb una cartera més modesta de representants, solen tirar la resta amb els pocs clubs importants que patrocinen. Així es va plantejar des del principi la relació de JOMA amb el València CF.

Encara que des de l'empresa toledana s'afirma que els treballs per als seus clubs d'elit són exclusius, sense pronunciar-se sobre si el contracte que els lliga al club valencianista estipula alguna clàusula d'exclusivitat, podem observar com recentment en la presentació de les noves línies de roba dels seus patrocinats americans han optat per repetir els models que van dissenyar per a l'entitat de Mestalla. L'Once Caldas colombià, el Deportivo Saprissa Costa-riqueny o el Motagua hondureny llueixen sense embuts copies de les adaptacions que porta el club presidit per Manolo Llorente.

Potser esta acció responga a l'amortització de la línia presentada el passat estiu en el port de València, degut al fet que ja s'està treballant en la nova tendència amb vistes a la 12/13. Des des la mateixa empresa reconeixen, que en ocasions, es modifiquen els treballs que més èxit han tingut, eliminant menuts detalls dels mateixos, per a re-utilitzar-los amb altres equips. Encara que sorprèn l'afirmació que es desprèn des del propi departament de màrqueting de la firma esportiva espanyola, a la qual hem tingut accés gràcies a l'ajuda de terceres persones, de que “este, no és el cas del VCF.”

També cap destacar que des de la unió amb JOMA la presència de material esportiu del club en les principals tendes on-line a nivell mundial s'ha reduït fins a arribar a cotes residuals. Crida l'atenció el cas de Weston, la major tenda asiàtica - que conta amb la pròpia JOMA com a partner - en quina tenda no hi ha ni un sol producte del València CF, sorprenent la presència d'entitats com el Getafe, Sevilla o Espanyol.

Altre dels grans buits que va deixar la marxa de Kappa va ser en la popular KitBag, sent resolta amb el canvi d'any. Encara que el catàleg de productes ha passat d'incloure tot tipus de material – Balons, borses o xandalls – a reduir-se a les dos samarretes principals del equip. Com a curiositat, aquells que accedisquen a esta web trobaran presidint la galeria de “productes” el logo de l'empresa italiana.

Llàstima que una unió que ha suposat una fita sense precedents per a l'entitat manxega no estiga sent aprofitada tot lo que es deuria.

Els patrocinis sostenibles

Sent els clubs que menys ingressos perceben de les televisions, com és possible que la Bundesliga tinga sis entitats entre les 20 que més facturen a Europa.? Després de l'explosió de la bombolla televisiva a principis del segle XXI les societats alemanyes, al costat de la pròpia lliga, van establir uns criteris d'equitat per al nou repartiment audiovisual que respectara un principi bàsic: el de no cobrar més del que genera l'explotació dels drets en les plataformes digitals. Des de llavors els ingressos per este concepte ha passat de suposar el 55% del total a no sobrepassar el 25% dels mateixos.

Aquell sacrifici va acabar amb la presència dels clubs teutons en les competicions europees, deixant en l'oblit els vells dies de dominació continental, suposant un cost elevat en el plànol esportiu. La pèrdua de potencial econòmic va derivar en el cessament de l'arribada de jugadors estrangers de nivell induint a l'eixida d'aquells que ja residien en la lliga. Un xicotet pas enrrere que els va dur a adoptar un model de negoci que els ha situat, dotze anys després, dos passos per davant de la pràctica totalitat dels clubs.

Des d'un prisma global i esperonats per una federació que va imposar severes normes de rigor econòmic, es va impulsar a les societats a emprendre un pla d'expansió comercial que els reportara majors ingressos, tenint com eix principal d'esta política els seues espectaculars i moderns recintes esportius. Dits ingressos comercials, en poc menys d'una dècada, han passat de suposar el 20% dels guanys dels clubs a representar el 56%, el que ha degenerat en una diversificació del seu model de negoci que situa al campionat alemany com l'únic rendible del món, superant en ingressos per patrocinis a la pròpia Premier League.

I tot amb un “Arena” com a punt d'inici. Encara que estos moderns estadis no solament són una font ingent d'ingressos directes e indirectes, sinó que també produeixen elevats costos, tant de construcció com d'amortització i de gestió diària. A més, els diferents acords comercials que generen estan sotmesos a les inclemències de la conjuntura econòmica global, com ja va patir el propi Schalke quan l'empresa tenidora dels drets d'explotació de les llotges VIP va tancar després del octubre negre de 2008, provocant un forat en el club de 20 milions d'euros que prop va estar de suposar un descens administratiu. Este risc cada dia més latent està duent als clubs a vendre cada vegada més paquets comercials, sent habitual que empreses com T-Home desemborsen de mitja tres milions a les institucions punteres per tindre l'exclusivitat de les xarxes Wi-Fi i 3G en els recintes, així com posseir còrners en els anells interiors des dels quals vendre els seus productes de telefonia als milers d'aficionats que acudeixen els caps de setmana als estadis.

Este nou pla d'explotació comercial està duent a la Bundesliga una nova modalitat d'ingressos que són generats pels ja coneguts com Patrocinis Sostenibles.

Un nou model que no solament aconsegueix reduir a la mínima expressió les despeses en manteniment de les instal·lacions, augmentant amb això els ingressos nets que generen, sinó que contribueix també a respectar el medi ambient reduint les emissions de CO2. El projecte més ambiciós en dit aspecte va sorgir en Bremen fa dos anys. El Werder, de les poques institucions que encara posseïen un estadi clàssic, va cercar una solució per a mantindre el seu nivell competitiu augmentant la capacitat econòmica. La solució més viable que es va plantejar va ser la remodelació del Weser des d'un prisma "verd". L'acord arribat entre club i empreses ( EWE i SWB ) va trobar en una coberta trufada amb 200 mil plaques fotovoltaiques el finançament necessari per a escometre l'obra i generar, venent l'explotació energètica, ingressos suficients per augmentar la capacitat financera de la societat anònima esportiva.

Esta classe d'acords en poc de temps han passat de ser puntuals a estendre's com la pólvora. El Borussia Dortmund a finals d'any va signar un plà d'actuació amb Q-Cells per a instal·lar en els 80 mil metres quadrats de la coberta del Iduna Park plaques energètiques que no solament sufragaran el cost energètic del recinte, sinó que a més generaran al club nou milions d'euros anuals per la cessió del sobrant. De la mateixa manera, en este 2012, el Bayern va arribar a un acord similar amb Imtech, empresa establida a Hamburg i posseïdora del naming right de l'estadi del HSV, per la qual, a canvi de quatre milions d'euros, es farà càrrec de l'explotació energètica del Allianz Arena, projecte que compartirà amb la xinesa Yingli Solar, que el passat estiu va arribar un acord amb el club bavarès a raó de dos milions d'euros per promoure iniciatives verdes en el recinte muniqués.

Hui dia l'explotació energètica dels nous estadis s'està erigint com una nova font d'ingressos, que deixarà molt prompte la venda dels drets del naming en un segon plànol. Leverkusen i Hoffenheim també han signat acords d'esta indole, i pròximament el Colònia farà el mateix re-negociant amb el tenidor del nom comercial del estadi - RheinEnergie - el seu contracte, que aconseguirà triplicar de cara a la pròxima temporada.

Estem davant el naixement d'un model de negoci, o davant l'inici d'una nova bombolla en el centre d'Alemanya.?

La realitat és que les empreses energètiques són un dels pilars fonamentals en l'economia germana, tenint el seu menut paradís terrenal en les regions del Rin i del Ruhr. De moment, mentre este fenomen es va assentant en el futbol centre-europeu, les entitats han trobat una forma ecològica i simple per a multiplicar per dos els ingressos que generen els estadis, i de passada, estalviar-se el rebut de la llum.

Altres articles relacionats: Diners baix les pedres

Quan València tenia derby

Encara cuejaven els fastos de la bandera, i en aquelles hores, mentres arreglaven el terreny de joc i endreçaven les solitàries graderies del recentment estrenat Mestalla, els mossos recordaven entre bromes aquella vesprada del ja llunyà Setembre, on Cubells, portador il·lustre del símbol fundacional, era rebut amb una atronadora ovació en la seua irrupció en el coliseum valencianista. Aquells pre-adolescents lluint un pronunciat aire rebel imitaven aquells actes que tant van significar en la ciutat, somiant desperts - e immiscuïts conscienciosament en un clar exercici de desatenció a la feina - amb poder convertir-se en els protagonistes futurs d'aquella menuda epopeia social.

Però ja llunyans aquells dies, el matí de joguineig infantil seria el preludi d'altre esdeveniment d'igual magnitud. Els dos principals clubs de la ciutat es tornarien a veure les cares aquella vesprada per enèsima vegada durant la temporada futbolística, i en esta ocasió, seria en un duel a vida o mort, sense marge d'error per al campió vigent, el València FC, entossudit a conservar el títol que havia guanyat amb tantes dificultats l'any anterior.

Des dels cafès del carrer de La Pau, fins a la sempre eixerida rúe del mercat central, els comentaris a viva veu entre mercaders i clientela, entre amics colorits de blau i companys de militància blanca, eren monopolitzats "Pel Partit.” Encara estaven vigents els ressentiments d'aquell penal anotat per Esteban - molt protestat pel sector blanquinegre, i que va generar àrdues paròdies i encesos debats mediàtics - que va suposar una dolorosa derrota del Fe-Ce per 1-2 davant l'equip del riu, ! i a Mestalla. ! Afront de la qual es va donar bon compte en el partit de tornada, jugat el 21 de Desembre de 1924, amb gol de Montes, retornant-se així, i molt convenientment, el colp al enemic... argumentaven els adolorits valencianistes, temorosos de que la igualtat regnant en aquells duels hegemònics els deixara – com ja va passar dos anys arrere – sense campionat que celebrar, i amb això, altres tants mesos d'aguantar sobre les seues esquenes la ramassada granota.

Mentre les paraetes de castanyes i cotó dolç s'instalaven en la esplanada que donava accés al recinte, els primers senyorets en arribar als seus polits seients en la elitista tribuna observaven amb estupor les prèvies del encontre escrites baix múltiples capçaleres. Tant el VFC com el Gimnàstic arribaven a aquell duel de desempat en igualtat absoluta, ambdós, soles havien perdut un partit, com a locals, en sengles derbys i per idèntic resultat, 1-2. Ni tan sols els cinc gols que van portar la victòria ens el Club Espanya – històric campió regional – en l'última jornada van ser suficients per a trencar l'igualada i deixar en solitari al conjunt Mestaller en el més alt de la taula. Així que no havia altra per a evitar la moneda a l'aire que vores les cares en un partit definitiu, entre dos veïns enemistats en lo esportiu, però capaços de conviure - com així es va demostrar en aquells actes on el club va tirar al carrer a la ciutat per a beneir la seua bandera, coincidint amb els actes de celebració del XV aniversari del Gimnàstic - en lo social.

Amb prop de mil sorollosos i entusiastes blaugranes perfectament identificats, i en una graderia repleta de barrets acompanyats dels seus inseparables diaris vespertins baix l'aixella, que solien transformar-se durant l'encontre en amenaçadores porres improvisades amb les quals atemorir a rivals i col·legiats, va donar inici el partit del any. Ja en els primers instants el que havia estat una història de competència de tu a tu, amb episodis “tràgics” de pèrdues de títols en enfrontaments directes, va començar a decantar-se cap al costat local, en una espècie d'avís sobre lo que el destí li tenia preparat al futbol Valentí. Rino, en el minut 9, va transformar en gol l'insultant domini local, inclinats estos cap a la porteria de Boro en la seua intenció d'evitar que el veí poguera tindre la més mínima oportunitat de sentir-se còmode.

En plena algaravia, el València FC celebrava haver arribat als tres mil socis, inaugurant nova seu social – Carrer de la Pau nº28 – com a colofó a una era de bonança que tenia en Mestalla la joia de la corona, un estadi, que lluia durant aquella vesprada un ple sense precedents, acollint les linies de calç dels corners a picars infants que havien aconseguit sortejar la vigilància per a colar-se en el recinte, e inaugurar amb això, una tradició que s'allargaria durant generacions entre la joventut valencianista. En el crepuscle d'aquell 8 de Febrer de 1925 amb el 3-0 que anotaria Montes només reprendre's la segona part, el públic ja festejava el campionat. Quedava per derimir per quants goals es guanyaria a un desdibuixat Gimnàstic, incapaç de presentar batalla, i que solament havia evitat una golejada major en els primers 45 minuts mercè d'una extraordinària actuació del seu porter.

Però el que semblava ser un funeral granota en un match que pretenia passar a la posteritat tenia guardat un final apoteòsic, que convertiria aquella humiliació a les mans del seu enemistat company de fatigues, en un encontre recordat durant generacions. Amb el gol de Calvo de penal, el Gimnàstic feia pujar el tant de l'honor, quedant estampat un 6-1 en el marcador amb el qual el Fe-Ce celebraria amb magnificència renovar el seu títol de campió, i amb ell, el seu passe a l'eliminatòria davant el CD Castelló, per a esclarir quina entitat valenciana representaria al seu futbol en la Copa d'Espanya.

Però entre aquella gaubança blanquinegra, havia un xic, natural d'Algirós, e irremeiablement irreverent amb l'ortodòxia imperant en el foot-ball de l'època que encara no havia dit la seua. Aquell dia, estrany en ell, no va destacar sobre la resta. Encara que el partit li va preparar l'oportunitat de pujar-se al carro dels “herois” que ja havien quedat immortalitzats durant aquella vesprada en els rotatius de l'època. El senyor López Espinós, que seria perseguit durant setmanes baix l'acusació de ser “merengot”, va assenyalar un penal en el 84 com a càstig a una roina actitud del quadre visitant, interessat des de feia massa minuts a parar aquella sagnia a força de puntades i antisportius gestos.

Però Cubells no era d'eixa classe de tipus que es conformaven amb ser un més. El primer valencianista en arribar a la internacionalitat volia posar el fermall d'or, i de forma especial, a un dia meravellós. Amb el campionat en la butxaca i l'encontre freturós d'interès per a un respectable més pendent d'ofendre al rival amb les seues celebracions que del terreny de joc, aquell que de xiquet volia ser torero i al qual la vida li va regalar el futbol com a compensació al seu frustrat somni, va decidir llançar la pena màxima d'esquenes, posant en evidència eixa rebel.ldia quasi crònica de la qual feia gal·la sobre la gespa.

Gosadia que no va ser recompensada, encara que Arnet, extrem blaugrana, va eixir disparat cap al baló, lent en el seu trànsit cap a la linía de corner, introduint-lo, amb un pronunciat gest de ràbia, en la seua pròpia meta. Ja establit el 7-1 en el tanteig definitiu, es va dirigir cap a Cubells reciminant-li en una parenceria d'homenia, que es deixara de contemplacions, ja que a ells no els afectava perdre per set, ni per vuit, mentre no se'ls faltara al respecte, com va intentar fer “el cucala”, que sense voler-ho, s'havia erigit en protagonista d'una història recurrent que va fer córrer rius de tinta, sent entonada entre copes i degustada baix el fum dels purs durant més d'una dècada, el temps que va durar aquella rivalitat intramurs en un Cap-i-Casal que es va rendir a l'hegemonia blanquinegra, capaç d'acabar, amb un lent degoteig d'anys, amb qualsevol competidor.

Més de vuitanta anys després, ambdós conjunts, sent el Llevant UD hereu d'allò - a pesar de lluir el topònim que no li correspon per sobrenom, colors e història - tornen a enfrontar-se en una situació de quasi paritat, que pot resultar, si els granotes aconsegueixen sobreviure en l'elit, l'inici d'una recuperació que li retorne a València el coneixement del significat de la paraula derby, amb el qual va acabar la creació de la lliga de futbol professional en 1928.

Continua: Quan València tenia derby (II)

Es diu Albeldisme.

Probablement moltes de les aversions que arrossega la figura d'un dels capitans del València CF tinga molt a veure amb lo que genera mediàticament, més que amb el propi jugador. Una qüestió que no és gratuïta, ja que des de l'arribada al club de Vicente Soriano - aquell president que va ser aupat per un grup de comunicació i que va haver de pagar factures postreres - el rentat de cara i la potenciació de la imatge del jugador ha anat en augment. Fins i tot utilianzt l'art del subtil advertiment cap a aquells menys inclinats a entrar en el joc.

Eesta campanya, d'estil guerra-civilista, ha recuperat una figura que viu protegida i a la qual no s'ha dubtat en despullar-la de tot aquell rival que d'una manera o altra molestava al jugador. És com menys cridaner que aquells arguments que es van esgrimir per a desfer-se d'altres jugadors, per a este, no servisquen. La escusa manida dels estats de forma o de les altes fitxes formen part d'eixe joc del engany que tan bé teixit ha estat des de l'aparell de comunicació del club, principal precursor d'alçar una figura injuriada i amb una profunda e inesborrable taca sobre el seu historial. Les estadístiques van demostrar ja en el seu moment que tant Albelda com Baraja van calcar els seus números. Aquells guarismes comerciejats pel val·lisoletà van ser esgrimits per a no solament denegar-li una renovació a la qual estava disposat a accedir reduint-se la seua fitxa a la mínima expressió, sinó que un any més tard, van ser trets a la llum per a justificar la permanència del seu xicotet enemic en la caseta. Posats a igualar, ambdós ho van fer en el temps de repòs que van passar a l'infermeria per sengles recaigudes de velles lesions.

Pintar este assumpte de qualsevol cosa que no siga un motiu polític és absurd. L'estada d'Albelda en el club es deu única i exclusivament al capritx d'una prefectura a la qual li uneixen estrets llaços d'amistat, representant inclós. Un d'eixos arguments que segons qui els posseïsca es converteixen en una TARA insalvable, en arma llancívol per a major desprestigi del jugador, o en un fet insignificatiu al qual no cap parar esment. En totes les èpoques han existit esta classe d'unions i relacions, i en totes, segons qui les posseïra, era alçat als altars o picats publicament. Per extensió, la política de l'assumpte també ha impregnat les opinions d'una graderia dividida entre la resignació i la exaltació.

L'argument esportiu per a justificar la ja anunciada continuïtat del gran capità cau pel seu propi pes. Aquells que l'esgrimeixen utilitzen intangibles. Qualsevol amb una mínima capacitat per abstraure's de tot allò que embruta la figura del jugador – i de la qual este no té culpa – observarà les seues manques i deficiències sobre el terreny de joc, els seus errors i els seus perdudes cada vegada més habituals que generen contres perilloses, o la seua poca capacitat d'abastar camp, com feia antany. Sense negar, que la forma de jugar de l'equip, tant per a ell, com per a uns altres, no li beneficia massa a les poques virtuts físiques, típiques, d'un jugador de la seua edat. Encara que esta escletxa esportiva de la problemàtica tanca un macabre sainet que no cessa d'aparèixer cada cert temps. Alguns, en la seua humida exaltació cap a la figura del jugador cauen en tal ridícul que arriben a atribuir derrotes o victòries a la seua aparició o absència en el terreny de joc, obviant tal influència del semi-déu que ens venen, que quan la seua alineació en la catàstrofe es produeix, la incidència d'este s'evapora, recaent sobre l'empedrat la responsabilitat del accident.

Cercar arguments més enllà, és una perduda de temps. Baraja va deixar el club per motius no esportius, igual que ho va fer Marchena i de la mateixa manera que allarga la seua estada Albelda. Vendre'l d'una altra manera, disfressar-lo de mil coses, és enganyar-se a un mateix i al personal. En infinitat d'ocasions vaig deixar clara la meua postura. El Albeldime em satura, m'irrita la estulticia que genera. Així com em farta el 2004 i la seua herència. Per coherència, el club – que algun dia deixarà de ser un joguet en mans dels capritxos dels presidents – deuria haver impartit un tracte just a tots els seus mites, i en eixa proporció, Albelda deuria haver seguit els passos de Baraja i Marchena. O en cas contrari, que estos, hagueren seguit els d'Albelda.

PD: També es troba a faltar dita precipitació a l'hora de renovar entrenadors, o jugadors amb gran futur, com Jordi Alba, al qual, des de fa un any, se li estan donant llargues.

L'equip que no vol ser segon

Comoditat, conformisme, mires curtes, realitats esbiaixades, descontextualizacions d'escenaris.. Eixe còctel d'estupidesa que ens fan beure certs gurús de la comunicació ens ha privat en el passat, i ens privarà en el futur, d'arribar a punts màxims de rendiment que ens traguen d'una avorrida monotonia, d'este limb etern, que no aparenta dur-nos a cap lloc.

Sense necessitat de cremar 500 milions en pressupost, ni contant amb un nanet que seria de la B en el seu país i que soles és famós “allá en España”, el València CF es situá a quatre punts del Barça com si foren 14. La comoditat que dóna eixe aïllament, la falta de complicacions que reporta veure's assegurada una plaça que es creu pròpia per dret, ens priva de la tensió necessària i de l'ambició indispensable per a superar una barrera – més psicològica que esportiva – que s'alça davant nosaltres com un abisme inabarcable.

Eixa sensació d'indiferència davant metes superiors és el que duu a esta plantilla a prendre's vacances planificades una vegada es sent amb un marge suficient de punts respecte als seus perseguidores. Bàlsams per a guarir la sensació de temporada finita al març, delectant-nos amb baixades de braç lluny de Mestalla, actituds, que van acompanyades d'una calculadora que exerceix de fre de mà daurat i que ens impedeix mirar cap a endavant en la nostra constant obsessió per adular el retrovisor.

L'excusa perpetrada és finísima, ha calat profund en la mentalitat general, i per tant, no hi ha perquè fer 8, si amb 7, l'aprovat és el mateix. Dóna igual que la superioritat del VCF, eixe club que alguns s'obstinen a vendre com si fora el Numància, siga abismal respecte a la immensa majoria dels seus competidors, o que el seu encertat treball en cuines, li permeta distanciar-se d'aquells que més pròxims estan. La llei del mínim esforç campa a pler, les desconnexions en moments amb excusa fabricada, imperen sobre el general, tan estultes en la seua execució que són les encarregades d'embrutar i sollar un treball més que plausible, tornant-se de forma mortal com un boomerang cap als propis protagonistes.

Eixa mieditis, eixa por de mirar cap al front, eixa falta d'anhel per esperar “un miracle” que et permeta donar un pas més, mai s'alcançarà, perquè en cas que la competició t'ho dóne, la teua pròpia renúncia de facte, farà impossible que arribes a ell. Per això, soles competim per a distanciar-nos del quart classificat, no per arribar al segon. Per això, quan ens vegem a sis o set punts d'aquell que tinguam darrere nostre, baixarem els braços centrant-nos solament en els partits que disputem com a locals. Per això, quan el Barça torne a punxar, en lloc de situar-nos a dos punts, ens quedarem en cinc, en sis.. en 20 al final de temporada. Per això, jugadors com Rami, ja van impregnant-se del relax que tan captivador es mostra en este particular limb en el qual ens hem instal·lat.

Acceptant polp com animal de companyia, soles cal esperar, que la malaltia que ens afligeix, no acabe enunt-se per davant, altra vegada, competicions tan abellibles com la Copa del Rei, o la UEFA. Lliurar-nos del mal.!

La copa com renovació.

La Copa del Rei va ser menyspreada fins a la sacietat perquè “no era d'equip gran interessar-se per ella”, afirmaven els savis com excusa per a deixar passar oportunitats i moments de glòria que podrien haver trufat d'èxits les vitrines de qualsevol club que haguera mostrat un mínim esforç i altre tant d'interès en la competició del K.O. Ara, des de l'altra cara de la moneda, quan torna a ser de grans guanyar-la - encara que siga per a perpetuar un monopoli - la grandiloqüència del trofeu i les ànsies de tot el món per conquistar-lo el fa tornar a escena, abandonant l'ostracisme crònic en el qual vivia, per a convertir-se en l'anhel d'aquells que tenen en esta competició l'única via d'escapada per a eludir la dictadura mediàtica i esportiva en la qual viuen.

En esta interminable carrera per la contradicció hem passat de quasi celebrar humiliacions coperes en mans d'equips de Segona B – per permetre centrar-nos en la champions o en la lliga – a que les mateixes provoquen destitucions, frustracions, i arravataments d'ira amb els quals omplir el purgatori de projectes nonats, que deixen pas a profundes crisis, de les quals, molts, soles són capaços d'eixir a força de garbelles internes i revolucions absurdes. En eixe camp minat i esquizofrènic, amb la copa lluenta de nous brios, haurà de trobar el bo d'Unai Emery la signatura de la seua pròxima renovació.

El torneig, especialment en el València CF , ha contat sempre amb una generalitzada simpatia, dotant d'un aura de lluita sense caserna l'escenari de la contesa per a fer les delícies d'un públic addicte al futbol bronco i a les nits coperes d'antany, que tant han marcat l'esperit combatiu d'un club, que sempre, va tindre clar l'estil a practicar per arribar al èxit. Essències que van servir d'embalatge per a exercir de taüt sobre aquells que urdíen derrotes útils o es deixaven vèncer sense oposició davant equips menors, però que per contra, també van servir d'encimbellament per a rosters dispersos i poc competitius, com va ser aquell de 1979, que va trobar en els torneigs curts el camí ideal per arribar a la immortalitat que atorga la història.

El calendari, com ho va ser anys arrere, és propici per a que, donant un pas endavant i mostrant una seguretat fins al moment inusitada en els moments clau, es puguen arribar a unes semifinals amb les quals rescabalar-se de tants colps injustificats en eixos moments on tot equip ha de decidir si quedar-se en el furgó de cua o donar el pas cap al vagó de cap. En tot just 20 dies, el VCF Emeristíc té l'oportunitat de demostrar al món que és capaç de competir. En cas contrari, el sobre-esforç al qual es veurà obligat en el futur serà un obstacle de difícil superació per a que el preparador basc trobe la indulgència, i per tant, una renovació que a dia de hui es troba oculta entre la gespa del Sanchéz Pizjúan esperant ser rescatada.