Es diu Albeldisme.

Probablement moltes de les aversions que arrossega la figura d'un dels capitans del València CF tinga molt a veure amb lo que genera mediàticament, més que amb el propi jugador. Una qüestió que no és gratuïta, ja que des de l'arribada al club de Vicente Soriano - aquell president que va ser aupat per un grup de comunicació i que va haver de pagar factures postreres - el rentat de cara i la potenciació de la imatge del jugador ha anat en augment. Fins i tot utilianzt l'art del subtil advertiment cap a aquells menys inclinats a entrar en el joc.

Eesta campanya, d'estil guerra-civilista, ha recuperat una figura que viu protegida i a la qual no s'ha dubtat en despullar-la de tot aquell rival que d'una manera o altra molestava al jugador. És com menys cridaner que aquells arguments que es van esgrimir per a desfer-se d'altres jugadors, per a este, no servisquen. La escusa manida dels estats de forma o de les altes fitxes formen part d'eixe joc del engany que tan bé teixit ha estat des de l'aparell de comunicació del club, principal precursor d'alçar una figura injuriada i amb una profunda e inesborrable taca sobre el seu historial. Les estadístiques van demostrar ja en el seu moment que tant Albelda com Baraja van calcar els seus números. Aquells guarismes comerciejats pel val·lisoletà van ser esgrimits per a no solament denegar-li una renovació a la qual estava disposat a accedir reduint-se la seua fitxa a la mínima expressió, sinó que un any més tard, van ser trets a la llum per a justificar la permanència del seu xicotet enemic en la caseta. Posats a igualar, ambdós ho van fer en el temps de repòs que van passar a l'infermeria per sengles recaigudes de velles lesions.

Pintar este assumpte de qualsevol cosa que no siga un motiu polític és absurd. L'estada d'Albelda en el club es deu única i exclusivament al capritx d'una prefectura a la qual li uneixen estrets llaços d'amistat, representant inclós. Un d'eixos arguments que segons qui els posseïsca es converteixen en una TARA insalvable, en arma llancívol per a major desprestigi del jugador, o en un fet insignificatiu al qual no cap parar esment. En totes les èpoques han existit esta classe d'unions i relacions, i en totes, segons qui les posseïra, era alçat als altars o picats publicament. Per extensió, la política de l'assumpte també ha impregnat les opinions d'una graderia dividida entre la resignació i la exaltació.

L'argument esportiu per a justificar la ja anunciada continuïtat del gran capità cau pel seu propi pes. Aquells que l'esgrimeixen utilitzen intangibles. Qualsevol amb una mínima capacitat per abstraure's de tot allò que embruta la figura del jugador – i de la qual este no té culpa – observarà les seues manques i deficiències sobre el terreny de joc, els seus errors i els seus perdudes cada vegada més habituals que generen contres perilloses, o la seua poca capacitat d'abastar camp, com feia antany. Sense negar, que la forma de jugar de l'equip, tant per a ell, com per a uns altres, no li beneficia massa a les poques virtuts físiques, típiques, d'un jugador de la seua edat. Encara que esta escletxa esportiva de la problemàtica tanca un macabre sainet que no cessa d'aparèixer cada cert temps. Alguns, en la seua humida exaltació cap a la figura del jugador cauen en tal ridícul que arriben a atribuir derrotes o victòries a la seua aparició o absència en el terreny de joc, obviant tal influència del semi-déu que ens venen, que quan la seua alineació en la catàstrofe es produeix, la incidència d'este s'evapora, recaent sobre l'empedrat la responsabilitat del accident.

Cercar arguments més enllà, és una perduda de temps. Baraja va deixar el club per motius no esportius, igual que ho va fer Marchena i de la mateixa manera que allarga la seua estada Albelda. Vendre'l d'una altra manera, disfressar-lo de mil coses, és enganyar-se a un mateix i al personal. En infinitat d'ocasions vaig deixar clara la meua postura. El Albeldime em satura, m'irrita la estulticia que genera. Així com em farta el 2004 i la seua herència. Per coherència, el club – que algun dia deixarà de ser un joguet en mans dels capritxos dels presidents – deuria haver impartit un tracte just a tots els seus mites, i en eixa proporció, Albelda deuria haver seguit els passos de Baraja i Marchena. O en cas contrari, que estos, hagueren seguit els d'Albelda.

PD: També es troba a faltar dita precipitació a l'hora de renovar entrenadors, o jugadors amb gran futur, com Jordi Alba, al qual, des de fa un any, se li estan donant llargues.