Encara que tot el món en el seu interior més íntim siga conscient d'això, per molt que la lògica aixafe qualsevol conat de rebel·lió, esmunyint-se així de ser capturada per part dels malvdats il·lusos afanats en recuperar allò que senten que els va ser furtat, la Champions desperta el sentiment d'esperança més pur i primitiu en el militant valencianista. Fins al punt que arriba a substituir el Cha pel Che per a personalitzar el nom d'una competició que sentim com a nostra per molt poc que hàgem de dir en ella. Un sense-sentit que atempta contra la història, la lògica i contra tota llei natural, però això mai va importar, sempre forem d'alcançar la utopia per a reinventarla i rellançar-la a posteriori a l'escenari amb un grau superior d'impossibles a les seues esquenes.
Imaginem a la justícia divina jugant per nosaltres, convertint al Tino Costa en la millor versió de Lampard i al bo de Jordi Alba en la beta evolucionada de Gareth Bale, això de que ens deuen una creiem que transforma a Emery en Bob Paisley i al València en lo que no és, per això ens importa poc que Àngel Dealbert siga el nostre comodí o que un tipus com Miguel passege els seus quilos de més per la banda, la Champions juga per nosaltres aquells partits que ens va furtar un porter alemany en una calorosa nit de Maig provocant-nos una ferida en l'ànima que mai cicatritzarà fins que alcem una orelluda que grave en les seues esquenes el nom del València CF.
Per això ens dóna igual grups de la mort, Chelsea's matones o Leverkusen's que atresoren un grapat de jugadors que serien titulars amb la gorra en el VCF. Tenim eixa convicció moral, real o no, justificada o sense justificar, de que la Champions acabarà sent la Chempions per molt tossuda que esta es pose i per molts Banega's que amb la seua actitud ens posen palets en les rodes. Ens han enquadrat en el grup E de suar, de gaudir i de patir. Però ens dóna igual, tant com els anys que hàgen de passar i les frustracions que hàgem de viure, vivim amb la seguretat de que, com en les pel·lícules romàntiques, el lleig acabarà duent-se a la xica gràcies a la seua obstinació.
Si ja ni podem somiar....
5 comentaris:
Bacalao al pil-pil.
Desde aquellas dos finales ya no volvimos a ser igual. Y cada año tenemos la esperanza de que la justicia nos de al menos una Chempions. A ver si por casualidad pasa esta vez. Saludos.
Una cita:
"No hay hombre más desgraciado que aquel que ha perdido la capacidad de soñar"
!
buf, la veritat llegint-lo ara em done copte que es la cosa més ridicula que he escrit en la meua vida !!!
deu meu... ! xD
No és gens ridícula senyor. El que podria fer o haver fet ja el VCF veent la pinta que porta la lliga bbva és preparar-nos per a guanyar una champions des de ja, a segona no anem a descendir i una chempions il·lusiona més que una lliga impossible. No sé si caldria tirar a Emery o fitxar a un davanter exclussiu per a semis i final però alguna cosa, tota una maquinària per a tornar-nos el que és nostre.
Publica un comentari a l'entrada