21 d’ag. 2011

La puta realitat.

Que alce la mà qui pensara que Mata no eixiria del València. Una qüestió evident en els temps que corren, en un club que compra per a vendre, esquiva renovacions, i contracta jugadors cedits amb opcions de recompra per a traure sis milions de benefici per productes que no són seus. Una tendència mercantilista que arriba a el seu punt més grotesc quan una part de la massa social celebra , amb tant o més èmfasi que els gols que fica el seu equip, les sumes de sis xifres per les quals venen als seus jugadors. Per a entendre el cas Mata cal retrocedir en el temps, a aquells dies en els quals al jugador se li negava el pa i la sal, en els que eren esquives les seues pretensions per aconseguir un sou digne, temps en els quals veia atònit com allò que a ell li negaven - al·legant impossibilitats econòmiques - s'el duia qualsevol jugador recént fitxat, alguns, amb el corresponent traspàs. L'asturià ha hagut de viure una era marcada per l'afany recaudatori, un necessari afany, el lema del qual, com bé va apuntar Llorente, és aquell de que cal obtindre el màxim rendiment esportiu i econòmic d'un jugador. Encara que darrere d'eixes paraules, soles lloables en un projecte assentat i amb provada continuïtat, s'amaga altra realitat: Fem el que faça falta per assegurar els més de 16 milions d'euros que hem de pagar-li al banc tots els anys.

En eixe escenari el pare del jugador, discretament molest amb les arts Llorentianes, ha estat menejant al seu fill durant mesos a la recerca del millor postor. A pesar de segellar una “falsa” renovació en la qual resaven estrambòtiques i perilloses clàusules que no van fer més que advertir que el final estava prop. No soles el burgalès de sang astur, o astur amb sang burgalesa, ha hagut de patir negatives contractuals amb vista a una major rendibilitat en un futur traspàs. Isco és altre dels casos al que se li va negar l'accés al primer equip per a afrontar una renovació en millors condicions. Encara que no esperaven trobar-se amb un futbolista embravit per una paraula donada que no es va complir, i que a més, vènia patrocinat per un xeic malagueny disposat a banyar-lo en or. La incursió del jove internacional en primera comportava un risc, no és el mateix asseure's a negociar amb un púber amb l'àlies de “don nadie” estampat en el carnet que fer-lo davant “el jugador revelació” de la temporada. Un torneig amb la seua selecció va llençar per terra una estratègia enquistada durant mesos, i que va viure alimentada per menyspreus i desvergonyiments per part d'ambdues parts, on es van veure exemples tan ufans com oferir-li, una vegada sabut el seu compromís amb els milionaris andalusos, allò que li havien negat fins a la sacietat baix els palabros del "qui et creus que eres per a cobrar 800 mil euros.” Una bona disfressa que ha aconseguit el seu objectiu, crear la figura del roïn en una situació en la qual tant jugador com club tenen molt que amagar.

La conjuntura que viu el VCF està més que acceptada, amb exemplar maduresa, per part de la massa social. Encara que no ha nascut l'ésser humà que tolere l'engany. Un assumpte amb el qual juguen moltes entitats. Simplement per militància els aficionats són capaços d'engolir-se-les de diferents formes i grandàries per temps il·limitat, però no provinents de la mateixa persona. I el contingent d'enganys per part del senyor Llorente ha arribat al seu límit. Entrem amb açò en la part que no agrada de la venda de Mata, un jugador que ha estat utilitzat amb calculada fredor per a solucionar problemes socials parells a la situació que viu el club, com ja es fera amb Silva i Villa i la famosa ampliació. L'eixida de l'extrem deixa en caixa una xifra superior al desembors realitzat per la contractació dels nous jugadors, amb un sobrant suficient com per a obtindre un central de garanties. Encara que tot haja sigut a costa d'enganyar a la gent per a cobrir campanyes d'abonats que es preveien nefastes amb paraules com: “Enguany no hi ha necessitat de vendre jugadors”,Mata serà la referència del València del futur”, i la meua preferida, “No facilitarem la venda de Mata baix cap concepte” … encara que va faltar afegir: fins a arribar al dia de tancament de la venda d'abonaments i passar la pertinent presentació de la il·lusió.

Encara queden molts Matas en la plantilla, jugadors que no se'ls renovara buscant suculents traspassos abans d'arribar als dos últims anys de contracte (en el millor dels casos). Una llosa que caldrà aguantar amb estoicitat mentre la prominència no es duga per davant un crèdit usurer que llastra la tresoreria de l'entitat per a maquillar el compte de resultats d'un creditor, que des de la seua fusió amb Caixa Madrid, no ha fet més que augmentar la pressió de la seua mossegada sobre la presa, ja amb serioses dificultats per a respirar, encara que els palmers a sou i patrocinats d'anuaris ens vengen les bondats d'una banca que mai s'ha caracteritzat per tindre cor. I en eixe plànol, al president a sou de la nostra caixa amiga, se li van acabant els escuts de traspassos milionaris i entrenadors timorats.

Al setembre comença el seu gran repte, començar a mostrar solucions que no es centren única i exclusivament en la recaptació per vendes, difícil ho tindrà com no isca bona la nova collita. En esta situació cada triomf de l'equip és un punt de fortaleça cap a la figura de l'entrenador, el joguet preferit del gestor per a desviar l'atenció, i cada derrota, una mirada més cap a la llotja. Conforme avançe el temps, i més jugadors deixen diners en caixa, menys excuses té l'actual directiva per a justificar obres d'estadi abandonades i obligacions vàries que molts pareixen haver oblidat tindre gràcies a la comoditat de viure amagats darrere d'un espanta-pardals disfressat d'herència.

5 comentaris:

Marina ha dit...

Jajaja te has echo famoso, no para de salir esto en todas partes ! me alegro por ti.

Yo solo recuerdo las palabras de Marchena antes de irse: "Espero que mi venta sirva para poner un ladrillo en el nuevo estadio"

PD: a ver si vuelves pronto que se te tira a faltar

B7s

THB ha dit...

Creia que havia quedat prou claret, però com veig que hi ha gent que no ha entés una merda de que va l'entrada copie un comentari aparegut en Foroche parlant sobre el tema que crec que ho deixa prou be.
---------------

Como dicen por ahi es "la puta realidad" de este club, fichar para vender. Lo menos que podian hacer es no tomarnos el pelo con declaraciones de promesas que no se cumplen y planes magicos que no llegan. Ya sabemos que "puta realidad" tenemos, pero no nos tomeis por tontos al menos.

----------------------

I no va soles per Mata, va per com es ven que es ven Mata, per passar-se la vida amb castells en l'aire i maquillant discursos d'ambicions..etc

Senyos honestedat, que ja sabem (i acceptem) com estem, vagen a vendre cabres a altra part.

Anònim ha dit...

te felicito. Y por cierto hoy en la tertulia de onda cero valencia se ha hablado de esto y han coincidido al 99% con lo que dices aquí, y en lo de Isco te han dado la razón.

Tofolet ha dit...

vaya ha sido irse mata y fichar al lateral y central que era una prioridad desde enero pero que nunca llegaron hasta recaudar 29 kilos por un traspaso.

Pero el no queria... evitarlo supongo

Marina ha dit...

J. V. Aleixandre

Debe estar Olivas bailando sobre un pie. Y no por los éxitos del Barça, el equipo de su corazoncito, ni por la suculenta anualidad que se ensaca. No. El motivo de regocijo del vicepresidente de Bankia —Bancaixa, hace un siglo, más o menos— no es otro que el buen comportamiento de Manuel Llorente, quien le cumple a pedir de boca con sus tareas administrativas. Le ahorra en fichas, le traspasa cada verano las más valiosas joyas del escaparate y le mantiene estable la deuda —amortizar ya es otro cantar—. Buen chico, Manolo.
De manera que Olivas puede presumir ante su jefe supremo, el madridista Rodrigo Rato, de que el VCF no es el boquete financiero que se temía. Al contrario: no solo esta justificada la renovación del crédito, sino que, puestos a negociar, a ver que ventajosas condiciones se le pueden ofrecer. No ha habido más secreto que ese en la venta de Juan Mata. Como tampoco los hubo en las de Villa o de Silva.
Y, mientras la situación del club no cambia, prepárense para el próximo verano. Jugador que se ponga a tiro de mercado, será traspasado. Y quien mantenga lo contario, o es ingenuo, o va con mala intención.
Si así sucede, que ocurrirá de no obrarse un prodigio inmobiliario sobre el viejo Mestalla, tampoco habrá que rasgarse las vestiduras. De la tradición del Valencia forma parte la necesidad de vender. Poco, eso si, pero caro. Vender bien y comprar mejor. Esa es la clave. Y cuando algún presidente —Ramos Costa o Soler— se ha crecido y ha cerrado las puertas a los traspasos, el club se ha situado al borde de la bancarrota y lo ha pagado muy caro. Con el primero, la megalomanía acabó en descenso. Con el segundo, ahí anda todavía, pasándolas putas. Porque retener futbolistas que han sido tentados por el Barça, el Madrid o cualquier otro potentado europeo, supone un lujo que el Valencia no se puede permitir. Esa guerra no es la suya. Su filosofía debe ser otra. Los últimos éxitos con Rafa Benítez se lograron tras aparentes sangrías de futbolistas. Afortunadamente, un tiro por la escuadra, o una defensa perfectamente ordenada, todavía son capaces de abolir las leyes del mercado.

http://www.levante-emv.com/deportes/2011/08/28/llorente-feliz-olivas/835062.html

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...