Ves-te'n al atac.

Un 4-3, un partit boig i una mostra més de lo epiléptic que pot arribar a ser este equip han bastat per a tornar a posar de manifest les obvietats del València Emerista que ens ha tocat viure. Com si no ho coneguérem, com si ens haguera enxampat per sorpresa un equip tritura centrals i engola dobles pivots, com si l'estiu haguera esborrat de la nostra ment les experiències viscudes anys arrere, potser el sexapil que desprèn el central francès obnubilara la nostra ment fins al punt d'encegar-nos. Però un partit ha bastat per a certificar el que està més que provat. No demanem la lluna en un cove, no demanem a este València, que ha finalitzat les dos últimes lligues amb quasi 50 gols en contra en cadascuna d'elles, que defense, perquè no sap, i potser, no dega.

Tal volta Rami es convertisca en el detonant que acabe de transtornar a Emery. Molt donat a jugar amb laterals-extrems, dotant al seu complex sistema ofensiu d'una figura insòlita, la del central mitja punta. Adil és un tipus entusiasta que ha enamorat a Mestalla i que anit, per voluntat pròpia o per exigències del guió, va agafar un protagonisme ofensiu que va acabar per enterbolir més del necessari l'incomprensible entramat tàctic de l'equip. El nou joguet del doctor Jekyll està cridat a alçar dels seus seients al públic, i este en ple èxtasi, a coronar-lo en l'olimp dels mites del rat-penat, però amb una contraprestació que potser, molt gustosament, alguns accepten pagar.

El francès va estar present en tota l'estratègia ofensiva, i en la majoria d'ocasions, exercint més d'organitzador que de defensor. Un element que ens donarà molt de joc en atac, que ho convertirà en una icona, però que en ocasions, donat el desordre generalitzat i a la partició en dos del grup, ens costarà disgustos com els d'ahir que acabaran solucionats amb una explosió col·lectiva en els minuts postrers gràcies al enèsim gol del davanter Soldado, un home amb cara de pillo, que ha evolucionat com ningú en un equip que no evoluciona a ulls del populo. Este València, i amb ell Emery, no enganya a ningú, mai ho va fer, qui ho estiga és per voluntat pròpia. Així que posats a no aspirar a res, és millor fer-lo divertint-se.