8 d’abr. 2011

Gràcies a Palermo, Aimar.

Immers en una de les seues habituals crisis socials va rebre el valencianisme la notícia de que Martín Palermo havia fitxat pel Vila-real. Per aquell temps l'ariet bonaerense era la núvia preferida de mitja Europa després de la seua exhibició en la intercontinental davant el Reial Madrid post-París, unes recurrents postres que servien en safata a força de titular lo més granat de la premsa mundial, darrere d'ell, els principals clubs del món. Quan no era l'Inter, era el Barça, i si no el Chelsea. La veritat és que el jugador de moda en el panorama futbolístic va recalar 60 quilòmetres al nord de València, a l'únic club que es va atrevir a passar a l'acció.

Fernando Roig va aconseguir posar en el mapa futbolístic al submarí groc. Encara que ajudat per aquell rebuzno de Maradona, que va carregar fortament contra Martín per la seua absurda elecció. El circ estava muntat, i en el València, acorralat per una fèrria oposició, les suors fredes es van transformar en pressions en blanc sobre negre, en inquietuds socials, i en exigències fruits d'un atac de banyes. Com és possible que un equip de poble fitxe a tal jugador i no nosaltres? El triomf de Fernando va ser triple, va donar un colp d'efecte en les aspiracions europees del seu equip, va situar al club en la primera plana a nivell mundial, i per primera vegada en la història, li va marcar el ritme als de Mestalla.

Aquell mateix dia, un 13 de Gener de 2001, Pedro Cortés, a través de les connexions argentines de Jaume Molina i Jesús Martínez, va iniciar els contactes amb River Plate per Pablo Aimar. Costara el que costara, era una qüestió d'orgull, doncs nosaltres no anàvem a ser menys. L'entitat argentina va jugar al ratolí i al gat tot el que va voler, arribant a canviar en dos ocasions les condicions pactades prèviament, deixant amb el cul a l'aire al club, que va anunciar el fitxatge havent de fer marxa enrere hores després – “El jugador no ix per eixa quantitat”- va confirmar l'en aquells dies president de River. Sobre la botzina, pagant molt per sobre del valor inicial, el 31 de Gener, tot just 20 dies després – i 24,5 milions més comissions- de l'arribada del golejador de Boca a la lliga, el mag de Rio-Cuarto aterrava a Manises.

Conta la llegenda que Roig va descobrir que el seu equip havia de competir a Europa després de patir un atac de gelosia durant les seues habituals estades per Mestalla en partits de Champions, era l'ay 2000, soles una temporada més tard faria realitat la seua profecia. Encara que la contractació resultara poc fructífera a nivell esportiu, aquell episodi va suposar el principi de la fi a una relació de germanor entre ambdós clubs i va ser sens dubte, la primera pedra del Vila-real actual. Des de llavors, amb relacions degradades i enfrontaments soterrats, el conjunt de la plana ha aconseguit fer el seu camí, però sempre, creant insufles i ressentiments en els seus veïns, que no poden deixar de veure com l'antany simpàtic club castellonenc, creat a força de cessions provinents de la factoria de Paterna, ha anat menjant-li terrè i marcant el pas al ritme que la influència política del seu president anava in crescendo.

5 comentaris:

Sempre Che ha dit...

Ja eixe estiu, abans de començar la temporada, es va tindre el dubte de si portar a Aimar o a Zahovic... al final vi Zahovic perquè en eixe moment tènia mes nom a Europa i a més era mes assequible económicament... Siga quin siga el motiu de la seua arribada, Aimar era un projecte de grandíssim jugador que fa la sensació que es queda a mitjan camí. Una verdadera pena. Un abraç molt fort.

THB ha dit...

El debat Aimar genera fins a violència XD , per a mi no es tan bluff com es diu, va tindre molts condicionaments, com una lesió de pubis a la que es va negar a operar-se (encara l'arrosega)

A més, està el factor expectativa.. crec que la gent es va fer una imatge de lo que podria ser que no era real.

Jo tinc un bon record d'ell, però no el tinc com un crack.

Lobo ha dit...

Yo era Aimarista, a pesar de no ser el jugador extraordinario que prometía, si fue un jugador valioso que dió más de lo que en principio parece. Y además reconozco que es la única vez en mi vida que he ido a recibir a un jugador, el día que apareció por Manises con ese jersey a rayas para fichar por el VCF yo estaba allí, ilusionado como el que más.

Pillgrim ha dit...

Lo triste es que este club siempre ha funcionado igual, a base de golpes de timón (pensat i fet). Asquerosos que somos che.

Marina ha dit...

Vamos pablito aimar que la gloria volverá, como Kempes y el piojo, otro pibe inmortal.

Quizá sea esta canción el mayor aporte que nos haya dejado. Siempre me pareció un tipo un tanto ploff... para ver algo que te dejara con la boca abierta te tenia cinco partidos a pan y agua.

Para mi su gran momento fueron sus dos primeros años, luego se fue diluyendo como un azucarillo en un café.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...