Esta bogeria col·lectiva no és tan pròpia d'estes terres com creiem. Encara que ací l'elevem amb el nostre habitual enginy i gràcia a categoria especial. El VCF no seria el que és sense insofribles. Aquell partit de desempat a Lisboa davant un equip escocès (fins a tres partits van fer falta per a eliminar al modest Dunfermline) va ser la primera mostra que a Europa, si alguna cosa ens va, és trencar amb els mals auguris. Dins de tres setmanes visitem al Schalke amb l'enèsima espasa de damocles sobre els nostres caps. A pesar de no tindre a Kempes en les nostres files com en aquella màgica nit en Glasgow, posseïm un arma infadible. Som tan previsiblement imprevisibles, que fins a podem guanyar en Gelsenkirchen 0-4 sense despentinar-nos.
21 de febr. 2011
Sense impossibles no hi ha VCF.
El VCF afronta la seua enèsima eliminació prematura en competició europea. Bé saben aquells que van viure la Recopa del 79 lo que va tindre que aguantar Di Stefano després del rancuniós empat davant el Rangers en Mestalla. L'equip viatjava a terres escoceses eliminat, sense opció alguna, “per a que anar?”, i amb un entrenador rival que ja celebrara, a pesar d'estar en 1/8 de final, un triomf en la competició.
Esta bogeria col·lectiva no és tan pròpia d'estes terres com creiem. Encara que ací l'elevem amb el nostre habitual enginy i gràcia a categoria especial. El VCF no seria el que és sense insofribles. Aquell partit de desempat a Lisboa davant un equip escocès (fins a tres partits van fer falta per a eliminar al modest Dunfermline) va ser la primera mostra que a Europa, si alguna cosa ens va, és trencar amb els mals auguris. Dins de tres setmanes visitem al Schalke amb l'enèsima espasa de damocles sobre els nostres caps. A pesar de no tindre a Kempes en les nostres files com en aquella màgica nit en Glasgow, posseïm un arma infadible. Som tan previsiblement imprevisibles, que fins a podem guanyar en Gelsenkirchen 0-4 sense despentinar-nos.
Esta bogeria col·lectiva no és tan pròpia d'estes terres com creiem. Encara que ací l'elevem amb el nostre habitual enginy i gràcia a categoria especial. El VCF no seria el que és sense insofribles. Aquell partit de desempat a Lisboa davant un equip escocès (fins a tres partits van fer falta per a eliminar al modest Dunfermline) va ser la primera mostra que a Europa, si alguna cosa ens va, és trencar amb els mals auguris. Dins de tres setmanes visitem al Schalke amb l'enèsima espasa de damocles sobre els nostres caps. A pesar de no tindre a Kempes en les nostres files com en aquella màgica nit en Glasgow, posseïm un arma infadible. Som tan previsiblement imprevisibles, que fins a podem guanyar en Gelsenkirchen 0-4 sense despentinar-nos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ojala! Sería un alivio para la cabeza de Unai que nunca parece tenerla a salvo
igual algú es sent ofés i tot, però ami me recorda prou lo del Schalke a lo del Rangers... dos equips iguals, "sense anima" que tenien a tot el món cabrejat, sense identitat, jugant a no es sap que.. encara que aquell tenia qualitat. I els dos (rangers i Schalke) vestiexen igual, blau/blanc.
Publica un comentari a l'entrada