Peroné Vs Lligament.

En els últims dies qualsevol que haja perdut el seu valuós temps en llegir un parell de columnes, escoltar unes quantes tertúlies i veure altres tantes en el seu format televisiu, encara no haurà eixit de la seua sorpresa. Si és que encara es sorprèn per alguna cosa. L' últim que m'he desdejunat han sigut un parell de critiques tan infantils com estultes cap a Manuel Fernandes. El portuguès, jugador preferit per crítics i entesos, ara és acusat de no voler trencar-se el lligament i jugar infiltrat per a ajudar al seu equip. Sens dubte, una autentica vergonya.

Vist lo surrealista de tot açò, com ganes no em falten, i a estes hores de la nit temps tampoc, vaig a entrar al joc de l' absurdessa. Ara una insensatesa de grau superior, com lo de Bruno, és enaltit al vell estil patriòtic made in USA. En altra època, la recaiguda, la lenta recuperació del jugador, la imprudència i un llarg etcètera, haurien sigut suficient per a empresonar al cos mèdic del club al complet, amb fisios inclosos. Però este cas és diferent, qualsevol objecte és útil per a llançar amb traïdoria i nocturnitat cap a determinats elements.

Però com de tonteries va l'assumpte, i atès que en esta era de crisi es mesura el grau de compromís d'un jugador per la gravetat d'una lesió, afirmem tots sense por a fer el ridícul, que Manuel Fernandes és el número un en eixa faceta. Este, va jugar durant 40 minuts amb el peroné trencat, mentre Bruno solament ho ha fet amb una fisura en el seu lligament. Ja que done per bona la meua etapa en primària, arribe a comprendre que trencament és superior a fisura, per tant, és més i millor un turmell lús, que altre català. Un portuguès donant lliçons de compromís a un element patri. "Lo nunca visto".

Tot el món sap del nefast rendiment de Fernandes. En la temporada 08/09 soles va jugar 27 partits de lliga, 21 d'ells com a titular , amb una mitjana de 90 minuts per partit, anotant 3 gols. Va protagonitzar infames actuacions, com aquell 4-2 davant el Deportivo, on va caldre remuntar un resultat advers en els primers minuts de joc. O aquell vergonyós espectacle realitzat en el Alfonso Pérez de Getafe, on la seua participació va ser nul·la en aquell 0-3. Encara que algunes ments pecaminoses vulguen vendre'ns que el jugador va anotar el 0-1 que va obrir el marcador. Tal va ser la seua grotesca temporada, que aquell any, fins que es va trencar el turmell, va ser el millor migcampista del equip.

La nul·la professionalitat del xic ens duu a endinsar-nos en la pretemporada 09/10. El seu grau de compromís era tan ínfim, que el jugador, que es va passar tot l'estiu tractant-se a Paterna abans de viatjar a Holanda, va tindre la poca vergonya d'inventar-se molèsties i dolors en la zona afectada. Van obrar bé aquells que durant dies van difondre la sospita de que Manuelelé falsejava el seu estat de salut, atès que la seua actitud arriba a nivells escandalosos. No va haver perdó, ni rectificació alguna, quan unes, segurament manipulades, proves mediques van revelar que la seua lesió s'havia reproduït. No hi ha motiu per a no creure que esta recaiguda es va gestar durant el trasllat de la seua flota automobilística cap a Lisboa. Que tal trasllat no es realitzés, no és obstacle per a pensar que no va ser així.

El seu lamentable comportament va arribar a ser tan denigrant, que tot just rebuda l'alta medica, i saltant-se els protocols previstos de recuperació, el jugador va ser tan ossat de participar en diversos partits, ja que una plaga de lesions assolava la plantilla. No cal ser condescendents, el seu desplegament físic durant aquells encontres, on el seu nul grau d'implicació li va dur a jugar de central, va ser escàs per voluntat, res relacionat amb un llarg període d'inactivitat després d'una complicada lesió de mesos. Això del ritme de competició i altres fal·làcies no són més que llegendes urbanes. Les condecoracions per actes similars solament tenen cabuda per a nats de pura casta, i el protagonista d'esta història no ho és.

Ningú en el seu sa judici, davant tal historial de critica gratuïta, voldria permanéixer ni un segon més en esta autarquia esquizofrenica. No és una defensa cap al jugador, que molta culpa té en algunes coses. Però a dia de hui, és canari el que es va negar a viatjar a Sòria a jugar un partit sense estar lesionat ni sancionat. I valencià el qual ha cremat cinc anys de la seua vida inventant-se dolors i molèsties que no apareixien en cap prova medica. De la mateixa nacionalitat és aquell que va presentar demanda demanant una indemnització de 60 milions per menys de lo que està patint Sunny. Manuel Fernandes no és un sant, però tampoc la bèstia que amb tan dolentes arts ens estan venent. Busqueu-se altre entreteniment, ara la Xbox està d'oferta.