Una victòria a lo València CF.

El futbol no entén de justícies. Açò va de guanyar, no de merèixer. Si buscarem una imatge que definira a la perfecció la paraula “competir” bé podria valdre-nos el partit que anit va realitzar el Manchester United. Crec que és sa davant el bany de laments, fer una anàlisi des del punt de vista visitant. El treball dels anglesos en la nit del dimecres recorda molt al que realitzava el VCF no fa molt. Si el nostre equip protagonitza el mateix paper en el Camp Nou o en Old Trafford traient el mateix resultat, probablement eixiríem al carrer en processó, anunciant l'arribada d'un nou trofeu (imaginari) a les nostres vitrines.

El ManU davant una falta de confiança brutal, va vindre a València amb les idees clares. La seua missió no era altra que aguantar i aprofitar la seua ocasió. La jugada li va eixir a la perfecció. Va complir el seu objectiu, no es pot dir que decebera. Ferdinand i Vidic van ser en tot moment dos murs infranquejables. Cap jugador del VCF va aconseguir superar-los. Carrick i Fletcher van ofegar a la perfecció a Tino Costa, deixant a Albelda en tot moment lliure, encarregat de pujar i baixar, de traure la pilota e iniciar jugada. Una estratègia intel·ligent.

Pablo va ser l'únic futbolista que va saber clavar la dent a la retaguardia roja. Durant la primera part va dur tot el perill, però els seus centres mai van trobar companys en l'àrea rival. La segona linea del VCF es trobava asfixiada, lluny de la zona de perill, a recapte del ferri doble pivot visitant. La batalla anit es va perdre en el centre. Els canvis realitzats per Unai, bons en forma, van arribar massa tard. Anit es va fer lo que es va poder i lo que ens va deixar el rival. De talla. Presentant una solidesa física i tàctica envejables. El United no va realitzar un partit vistós. El seu treball va ser silenciós, sibil·lí, es va disfressar de bon fajador, va encaixar a la perfecció els colps que rebia, i quan va cansar al rival, asestá el colp definitiu. Caiguerem en la seua trampa.

Amb Cuper i Benitez teniem una virtud, lo que no haviem pogut guanyar en 85 minuts, no el perdiem en un. Ara estem obligats a traure els sis punts davant el Rangers per a evitar tragèdies.

Jugar-li al VCF a casa contínua sent fàcil. Un mal endèmic d'este equip, mai hem sabut dur el pes dels partits. Anit vam veure en els anglesos les virtuts del gran València dels últims temps. Fora de casa és altra història. Vam tindre la nostra oportunitat i no l'aprofitarem. Va quedar clar la diferència de nivell entre els uns i els altres, ens mostraren quin es el sostre d'este equip. Que és molt i bo. Poques derrotes deixen tan bon sabor de boca. L'equip en lo que va de temporada té pocs peros, i quasi res que retraure.