R.Schlienz: heroi d'Stuttgart

Les guerres no han sigut indiferents per a ningú, han afectat a totes i cadascuna de les capes socials dels països afectats. El futbol mai va ser una excepció, els diversos conflictes bèl·lics que van assolar Europa en les primeres dècades del segle XX van acabar amb multitud de clubs i centenars de jugadors. Robert Schlienz podria haver sigut un caigut més de la II Guerra Mundial, altre dels xics del FV Zuffenhausen morts en el conflicte. Però va tindre sort, una bala soviètica li va impactar en el mentó i ho va tornar a Alemanya. El Front rus havia acabat per a ell.

Després de la guerra, la desolació. El club de la seua vida, amb el qual havia jugat i s'havia fet un nom, on va debutar en el primer equip amb 16 anys, va desaparèixer. Schlienz va ser dels pocs jugadors de l'equip que va sobreviure al conflicte. Els que no van morir en el front, van acabar en camps de concentració russos. Qui va eixir viu d'ells va acabar massa tocat com per a reenganxar-se a la vida. Stuttgart era l'única via disponible.

En la ciutat automobilística crearia el seu mite. 45 gols en 30 partits va ser la seua carta de presentació en el Gottlieb Daimler. Aquella temporada l'Stuttgart guanyaria el seu primer títol de lliga. El seu mentor en l'equip ratllat va ser Ernst Schnaitmann, porter i capità, que va coincidir amb ell en la selecció juvenil i amb el qual es va enfrontar en diverses ocasions en la Gauliga Süddeutscher. Davanter ràpid, habilidós.. un jugador franquícia que era capaç de guanyar ell a soles els partits. La seua desimboltura i la seua simpatia li van servir de complement al seu futbol per a calar entre la gent. No va ser mai un exemple de professionalitat, la disciplina no anava amb ell, era capaç de saltar-se algun que altre entrenament en nom de conrear les seues relacions amb les xiques més atractives de la ciutat.

La vida encara li tenia preparada una desagradable sorpresa, que li canviaria per a sempre. Després d'acudir al soterrar de la seua mare, va agafar prestada una furgoneta d'un dels seus familiars per a recórrer els 40 quilòmetres que li separaven de la resta dels seus companys. Eixa mateixa vesprada el seu equip jugaria un crucial encontre per a determinar el campió federal. Amb la ràdio a tota pastilla, i amb el seu inseparable cigarret, a 30 graus de temperatura, Robert, va baixar la finestreta del cotxe i va traure el seu braç esquerre per a refrescar-se. La velocitat i el mal estat de la carretera van fer la resta. El vehicle va bolcar, i l'avantbraç del jugador, va quedar amputat.

Una desgràcia que podia haver retirat del futbol a qualsevol. Però no a ell. Gorg Wurzer, entrenador del equip, li va convèncer per a que continuara jugant. Els dubtes eren evidents. Com s'enfrontaria als defenses? Com afrontaria una caiguda després d'una entrada?. De la tragèdia va eixir un gran futbolista. Wurzer va treballar amb ell en solitari durant mesos per a preparar-lo, va retardar la seua posició, allunyant-lo del xoc amb els centrals. Des de la seua demarcació de mitja-punta, Schlienz es va convertir en el millor jugador del país.

Soles quatre mesos després del seu accident, va tornar a aparèixer sobre un terreny de joc. Amb la samarreta lligada a l'altura del monyó i davant 86 mil espectadors, l'Stuttgart amb un gol seu guanyaria per 2-1 al Bayern de Munich. La premsa de l'època va atribuir l'èxit de l'equip a la presència del jugador. "Els surenys mai haurien sigut campions sense Schlienz", va titular en portada Kicker. I pot ser que no els faltara raó. La millor actuació del davanter en la seua nova etapa la va signar davant el Saarbrücken en la final del campionat nacional de 1952. Després d'anar perdent 0-1 en el descans. L'estrela del Neckar va delectar al públic amb una magistral actuació. Ell a soles va ser capaç de guanyar el partit, va assistir en els gols, per a imposar-se per 3-2 al conjunt del Sarre, i va dirigir a l'equip des de la mitjana per a conquerir el segon campionat de lliga en la història de l'entitat del sud d'Alemanya.

Anys més tard, Di Stefano, que es va enfrontar als alemanys amb el R.Madrid en un amistós, va declarar que el millor jugador que havia vist sobre el terreny de joc en aquell partit, soles tenia un braç. En temporades successives, Schlienz, ja com capità de l'equip, va conduir als seus cap a altra final de lliga, que perdrien davant el Kaiserlautern, i a conquerir dos copes alemanyes. Va ser declarat durant 4 temporades consecutives com millor jugador del país, tancant la seua carrera en 1960 havent anotat 190 gols en 300 encontres.

La intransigència i els prejudicis no li van deixar posar la guinda a la seua carrera. Sepp Herberger sempre es va mostrar reaci en dur-lo al combinat nacional. La seua dilatada estada al capdavant del seleccionat teutó, va perjudicar greument la carrera internacional del jugador. Soles va poder vestir-se com a internacional en tres ocasions, ja en el final de la seua carrera, i com homenatge a la seua trajectòria. Robert Schlienz va morir en 1995, estant considerat com el millor jugador de la història del Stuttgart, donant nom a l'estadi que forma part de la ciutat esportiva del club.