Segurament el futbol europeu s'haja perdut a un dels millors centrals que podria haver tingut, el primer gran defensa en la història del futbol. Però les condicions polítiques i socials que li va tocar viure a Charles Gyamfi van ser dures i complicades. Hui dia el talentós jugador ghanès hauria abandonat el seu país a primerenca edat rumb a Europa per a recalar en alguna de les reputades escoles de formació que li hagueren catapultat a qualsevol gran club del vell continent.Però no va ser així, a Kalle li va tocar viure en el primigeni món del segle XX, es va perdre una guerra mundial per ben poc i va conèixer de prop la segona. Ghana en 1949 va deixar de ser colònia alemanya. La derrota germana en la II guerra mundial acabava de dividir al món en dos blocs. Les metròpolis van abandonar Àfrica, i el continent va començar a escriure la seua pròpia història. El Fortuna Düsseldorf va ser el club escollit per a viatjar a la vella colònia en commemoració de la seua independència. En 1959 una multitud de joves, molts d'ells encara alemanys, van rebre en la capital portuària al vaixell procedent d'Hamburg que transportava als afamats jugadors orientals.
El que fora millor jugador del país va rebre com a capità del Hearts of Oak als jugadors alemanys a Accra. Kalle va destacar en gran manera sobre la resta, la seua potència, velocitat i elegància amb el baló en els peus van enlluernar als integrants de l'expedició europea. Erich Juskowiac, posteriorment amic i mentor de l'africà, va preguntar al fornit central després d'acabar el partit sobre el material amb el que estaven fetes les seues cames, “Dures com l'acer” va argumentar el capità alemany. Eixa mateixa vesprada el ghanès es convertiria en jugador del Fortuna, sent així el primer futbolista de color que jugaria a Alemanya. L'escassesa de recursos van convertir a Gyamfi, igual que a tots els seus companys, en un portent físic. Acostumat a jugar descalç el futbolista va adquirir una robustesa física envejable que va acompanyar a la seua innata velocitat.
La vida de Charles va discórrer entre drassanes i vaixells, en la seua joventut jugava en els equips dels mariners alemanys que poblaven les costes de Ghana, allà va aprendre tot el que tenia que aprendre sobre l'estil de futbol europeu. La seua arribada al futbol alemany es va produir en la recta final de la seua carrera, amb tot just 28 anys complits va aterrar en Düsseldorf. L'expectació que va alçar el primer jugador de color a recalar en la Bundesliga va ser gran, gents de totes parts de la conca del Ruhr van viatjar fins a la capital aeroportuaria per a poder presenciar en directe els primers partits del jugador africà.
No va ser el seu primer contacte amb Europa, en 1951 la recent creada selecció ghanesa va fer una gira per Irlanda i Anglaterra. Els jugadors van poder comprovar de primera mà el racisme colonial que encara predominava sobre la societat europea. Els internacionals van ser reclosos en un gueto. La seua curta estada en les illes va ser humillant, els funcionaris designats per a la seua vigilància van obligar als jugadors a ser rentats amb espart per a la seua desinfecció, segons confessa el jugador en les seues memòries “Ens preguntaven si érem negres perquè no ens rentàvem”. Al tercer dia el combinat africà va abandonar la gira negant-se a complir el seu contracte.
Afortunadament Kalle va ser un home lliure en la seua curta estada a Alemanya. El seu debut en lliga va ser espectacular, un tir al travesser, dos assistències de gol. El Beckenbauer africà, com se li va conèixer anys més tard, va captivar a les gents de Düsseldorf. Prompte entre les velles graderies de fusta de l'estadi olímpic va començar a corejar-se el “Kalle-Kalle” com mostra d'afecte. L'adaptació no va ser fàcil, el clima i la dificultat amb l'idioma van complicar molt la seua estada. Després de tres temporades al futbol europeu, va tornar a Àfrica.
El jugador va abandonar el Fortuna per a iniciar la seua carrera com entrenador. La selecció de Ghana, fins al moment dirigida per entrenadors blancs, va deixar bacant el lloc. Gyamfi era l'únic jugador amb experiència a Europa, amb coneixements suficients i contava amb l'admiració i respecte de la població. El president del país, amb carrera en USA, va anunciar amb estes paraules la seua designació: “Lo que ha pogut crear un blanc, també pot fer-lo un home negre.”
El debut de Kalle com a seleccionador, davant Nigèria, va acabar amb estrepitosa derrota. Un any més tard, en 1963, Ghana alçaria el seu primer títol, la copa d'Àfrica. Charles Gyamfi va ser el primer entrenador africà de color en aconseguir-lo. En 1965 repetiria èxit. El colp d'estat produït eixe mateix any va obligar al jugador a exiliar-se, era membre de la federació i contava amb l'amistat personal del deposat president. En 1982 després de la caiguda del règim, Gyamfi va tornar a prendre les regnes de la selecció. En Líbia, Ghana conquistaria la seua tercera copa africana, Kalle va ser el primer entrenador de la història a conquistar tres títols continentals de seleccions. Èxit sols igualat recentment per l'actual seleccionador egipci.
El gran repte del futbol africà i el de Ghana en particular continuen sent els mundials. Els èxits en categories inferiors del combinat africà són múltiples i alguns sonats, però solament fins a ara una de les moltes generacions d'or del futbol ghanès ha aconseguit arribar a un mundial, i no solament això, han donat el salt als quarts de final. Una oportunitat d'or que contarà amb la benedicció i presència de Gyamfi en les graderies com president d'honor de la federació de futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada