"United, anem a per tu."

Amb eixa frase, Kevin Keegan en 1995 va revolucionar el futbol britànic. Lo que va pareixer una fanfarronada d'una vella glòria enrolat en la banqueta d'un dels pitjors equips de l'última dècada, es va convertir en el revulsiu que va transformar a les urraques de modest aspirant a seriós candidat al títol. Aquell Newcastle va ser capaç de posar en perill la que per aquells dies pareixia una incontestable hegemonia del United d'Alex Ferguson.

Després de la seua retirada, prompte es va fer càrrec Keegan del "seu" Newcastle, amb el que va aconseguir regressar a primera després d'un desastrós 1989. En tot just uns anys, i no exempt de poderío econòmic, les urraques van aconseguir armar un més que atractiu equip que va combinar a la perfecció veterania amb joves estrelles. Gillespie, Lee, Alan Sherar (traspàs rècord des del Blackburn), Faustino Asprilla, David Ginola, Ferdinand,Nicky Butt... van ser alguns dels protagonistes que a mitjan els noranta van convertir al Newcastle en el primer rival seriós del Manchester United en la nova era Premier.

Lo mai vist fins al moment, l'estada de Keegan a Alemanya li va proporcionar una visió del futbol distinta que va ser capaç d'incorporar en la seua etapa com entrenador. Aquell Newcastle, per primera vegada en el futbol britànic, va fer ús de la superioritat numèrica en el centre del camp com arma, un plantejament que amb la velocitat impresa en el seu joc, va convertir al seu equip en una engreixada maquina de guanyar, capaç de traslladar a un futbol tradicionalment tosc el joc al primer toc.

El triangle màgic format per Shearer-Ginola-Asprilla, va causar estralls. La consagració del mètode Keegan va arribar amb una èpica golejada per 5-0 al Manchester United en St Jame's Park que va consolidar als magpies com alternativa. Encara que en cap de les dos millors campanyes de l'equip es va ser capaç de fer-se amb el campionat, sempre quedarà per al record la plasticitat del futbol desplegat per aquell equip dirigit pel "King" Keegan.

Potser el seu vessant més tràgic es va viure a l'abril de 1996 en Anfield. On els xics de Keegan, a pesar de ser superiors al seu rival, van caure contra pronòstic per 4-3 davant el Liverpool, una derrota que els va fer perdre el liderat (després de 12 jornades) en detriment del Manchester, i afrontar els últims 4 partits a contra corrent en un territori que el conjunt de Ferguson coneixia molt bé ja que vènia de perdre el campionat davant el Blackburn en l'últim tram de 1993 i de remuntar un desavantatge de 9 punts a favor del Aston Villa en 1992. Els diables rojos van saber gestionar el seu avantatge de dos punts a conveniència, fet que va obligar al Newcastle a conformar-se amb el subcampionat.

Encara que han passat més de deu anys, ara després de l'ascens matemàtic del Newcastle a la Premier League, gràcies a l'empat del Forest davant el Cardif City, el nou Newcastle de Chris Hughton amenaça amb repetir èxits amb un ambiciós projecte de futur en el qual es preveu incloure a algun jugador de renom en una plantilla composada per més que atractius jovenets calmats pels veterans amb classe que composen la seua actual plantilla. Les Urraques amenacen amb tornar, i més fortes que mai.