Era una calorosa vesprada del dia 26 de Juny de 1999, tenia 16 anys. Era la primera setmana de les vacances d'estiu en l'escola, estava avorrit en casa, jugant a la play station, no recorde quin joc era, podria ser Spyro the Dragon?.
Allà cap a les 17:00 varen tocar al timbre. Era el meu amic Chechu, si , com el de "Medico de Família", va obrir la meua mare, al instant va cridar, "te criden", vivia en una casa unifamiliar per aquell temps, jo estava en la meua habitació, en la planta de dalt. Portava un xandall amb la camiseta del Peñarol, al baixar vaig vore al meu amic acompanyat d'altre xaval, no l'havia vist en la vida.
Chechu- ¿Tio te vienes a Mestalla?, el padre de este nos lleva (era taxista, i el xic era el seu vei), y nos recoge al acabar el partido.
Jo- A estar horas ? no habrá sitio ya, abrían las puertas a las 17:30, no llegaremos a tiempo...
Chechu- Que si, da igual, si no podemos entrar nos quedamos en el bar de Manolo.
Jo- Joder, vale, espera... , ( li ho vaig dir a la meua Mare )
La mare- Agafa algo de menjar !! - No, no tinc temps - Peró com te vas anar aixina, després tindràs fam i aplegaràs tard.. tin, agafa diners i compra't algo.. merda soles tinc 2 mil peses...
Al entrar en València, recorde el recorregut que varem fer amb el taxi del pare del veí del meu amic per Blasco Ibañez, veiem un goteig de gent per facultats anar cap al camp, tots disfressats, altres amb capes de senyera, o simplement amb la cara pintada i amb el cos al aire... en eixe moment el meu amic va baixar la finestra i traure la bufanda... el home del taxi va tocar el claxo, i varem estar saludant a tot el mon que es dirigia cap al camp... Una volta allà, varem acabar prop de la porta cero, la del palco Vip, però unes quantes files, diria que a 15 de distancia, de la gent que havia.. les portes no les varen obrir a les 17:30, sinó a les 18:30... va ser una espera de xiulits i de càntics.. "que abran ya que el publico se va" "Gil cabrón, saluda al campeon" , "la copa se mira , pero no se toca"... entre cant i cant, un tio amenitzava la velada pujant-se a una farola, i tirant-se contra la marea de gent que l'agafava en l'aire... Al obrir les portes, be, soles una porta.. en tota la tribuna, després vaig saber, que soles havia 2 tios per a obrir les portes, i havien mes de 50 mil esperant entrar, no va passar una desgracia de miracle, però l'estampida va ser brutal, una dona es va agafar al meu coll, em va arrapar, i va trencar el coll de la camisa.. es pot dir que li vaig salvar la vida, perquè si haguera caigut a terra conforme estava el pati, segurament haguera sigut xafada sense contemplacions... l'entrada va ser lamentable, i perillosa.
Ja dins del camp, acomodats, i després de pegar una espenta a una xica que la vaig enviar d'amunt de tres persones, agafarem cadira. Les pantalles que posaren eren prou lamentables, no es veien en tribuna, vaig seguir el partit pel vídeo marcador, l'únic que quedava, dir que estava a poques files del corner on actualment estan el Yomus, a unes 30 o 35 cadires.
El 1-0 de Claudio López , en la vida he sentit cantar un gol tan fort en Mestalla com eixe, l'esclafit va ser tan potent, que va impressionar, la ràbia continguda durant taaaaaants anys de patiment, va esclatar d'un colp.... el 2-0 va ser el dels abraços, crec que es l'única volta que m'he abraçat amb un tio. Al acabar el partit, invadirem el camp, jo em vaig tirar a terra, em vaig rebolcar, i els tres amics junts varem pegar unes carreretes per una zona reduïda... inclús anàrem al punt de penal del àrea. En això que vaig alçar la mirada, i em vaig posar a mirar les grades... des de el camp , Mestalla impressiona, la tribuna dona la sensació de que en qualsevol moment va a cauré damunt de tu, no te res que vore com es veu Mestalla des de tribuna o des de la grada a com es veu des de baix, es una perspectiva totalment diferent, dona la sensació de que el camp te va a engolir o caure't damunt. Fent cas a la megafonia.. de Radio9 , abandonarem el terreny de joc, però abans jo em vaig portar un tros de gespa, tros que encara conserve com un tresor en una caixeta de cristall.
L'únic que vaig comprar amb les dos mil pessetes que me va donar la meua mare, va ser un "kit-Kat" per a "sopar" ja que no havia res en els "chiringuitos" de Mestalla.. i una bufanda del VCF ,a l'eixida. Eixa Bufanda, juntament amb el tros de gespa de Mestalla que vaig arrancar al saltar al terreny de joc, els guarde com si foren un tresor... per a mi ho son, perquè nits com aquella, he viscut paregudes, però mai iguals. El primer titul es el primer, i com aquell, ami no m'ha sabut cap.
Al eixir al carrer, no sabíem cap on tirar, en eixa època no era costum el quedar-se en l'avinguda de Suècia a festejar, com si que va passar anys després... buscant el camí cap a la plaça de l'Ajuntament, que no trobarem, anàvem donant la ma a gent que no coneixíem de res, i tots amb el mateix crit de guerra.. "per fi som campions tio, per fi"... En eixe instant me vaig sentir el rei del mon, era una "simple" copa del Rey, però em vaig sentir com si haguérem guanyat la Champions... "ja som campions nano, ja som !, ja era hora..." Al final, dos hores després del final del partit, i quasi perduts, varem tornar a Mestalla, allà varem trobar a un amic del poble amb el seu pare, que treballa en les portes els dies de partit, i varem tornar a casa amb ells.. al aplegar, tot xopat, com si m'hagueren tirat un poal d'aigua d'amunt de lo suat que estava, varem brindar amb cava en casa del meu amic, anàrem a la falla.. no havia quasi ningú.. i d'ahi a casa, de camí, que passava per la carretera del poble, que es via ineludible per anar direcció a València, vaig anar saludant amb la meua bufanda a tots els cotxes que es dirigien al cap i casal a celebrar la copa... en la porta de m'ha casa tenia esperant-me a 15 tios, 15 tios de la meua classe, als quals havia promès rapar-me el monyo si el VCF guanyava la copa... i allà mateix es va consumar l'aposta.
PD: En el partit d'anada en el Camp Nou contra el Barça en quarts de final, amb aquell gol de Mendieta per l'escaire d'una treta de corner, eixa vesprada, cap a les 16:00, va faltar la meua "guela". L'únic que he vist d'eixe partit, es una foto en un diari... i va ser 1 any després.
27 de Juny de 1999 a 27 de Juny de 2008, 9 anys mes vell, i 7 tituls després. AMUNT !.
Copa del Rey , Sevilla 26 de Juny 1999 21:30 h. Estadio de la Cartuja. Atletico Madrid 0-3 Valencia CF. Piojo (2) Mendieta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada