Les Mighty Girls de Cambotja

Recorrent camins de terra esquitxats per gossos de costellam pronunciat, que dissimulen el seu abandó compartint trànsit amb els residents del indret, una camioneta esgavellada, va arreplegant a pols a les xiquetes que ixen a la carrera d'entre les tanques de fusta que fiten el modest rectangle que simula el jardí de la seua llar. Per enèsim dia, han esquivat el destí que la vida a Cambotja guarda a la immensa majoria dels seus joves.

El comboi que creua la llengua de ciment polsegós que exerceix d'autopista passa desapercebut entre la població per ser una estampa quotidiana. Anirán a una fabrica de cosir, o a creuar la frontera, per a formar part de les llistes d'esclaves sexuals que infesten els locals d'oci tailandesos. És el pensament que ocupa les ments de qui les observa. En un país on l'edat mitja de la seua població tot just arriba als 22 anys la vida apenes té valor, i la dona, és entre tots els elements de la societat la menys respectada. El seu final no és altre que acabar sent venudes a les màfies pels seus propis pares en canvi de diners amb els quals poder subsistir. O en el millor dels casos, mal viure en els carrers.

El vell aeroport militar de Battambang – segona ciutat del país – és un vetust record de temps passats banyats en sang que exerceix hui de refugi per a milers de joves cambotjanes. Les abandonades pistes, que en altre temps rebien carregaments de presoners per a engrossir la demència dels Jemeres, servixen de plataforma per a un grup de xiques que ocupen el temps, gràcies a la fundació SALT, pegant puntades a un baló m'entres s'instrueixen en el bell art del futbol. Una pràctica, com quasi tot el que realitza una dona en aquell país, mal vista entre l'escassa població adulta, que amenaça amb esborrar els seus rostres amb àcid.

Aquelles que arriben en furgoneta són les més afortunades. Els sostres del complex donen cabuda a unes cent xiquetes que no tenen esperança de sobreviure si abandonen el recinte a causa de les condicions dels seus progenitors, que en la majoria de casos, jeuen mutilats, víctimes de les mines en els camps d'arròs. Per a elles, Battambang exerceix de refugi. Desproveïdes de tan bàsic dret en el seu entorn, allunyades dels tentacles de les màfies, tenen accés a l'educació i aprenen un ofici quan unes botes no ocupen els seus peus.

Les Mighty Girls – nom que rep el programa – les va rescatar de la perdició per a enorgullir-se hui dia de ser el primer equip femení que va veure la llum a Cambotja, on moltes de les seues integrants formen part d'una recent creada selecció nacional. Apadrinats per la FIFA el programa els ha dut fins i tot a aconseguir beques per a passar llargues estades d'acollida al Regne Unit i USA, arribant a competir en l'estranger en tornejos amistosos. Les més veteranes inicien els estudis per a obtindre la llicència A de l'organisme mundial i poder exercir d'entrenadores per a continuar la tasca de la fundació en altres regions d'un país que conta amb més d'un terç dels xiquets malvivint en els carrers.

(*)Encara que de procedència estrangera, la fi última de l'ONG és deixar en mans dels cambotjans la gestió i organització dels seus programes. Pots ajudar a SALT a complir els seus objectius ací.

Társilo a la cubana

Empantanat. Així es troba el panorama accionarial del VCF quatre anys després de la jugada més estrambòtica que s'haja parit mai a la vora del Túria. La falta d'altura, coneixements i nivell per a ocupar càrrecs tant en el club com en les seues empreses afiliades ha estat consubstancial al llarg dels temps, però mai va arribar el nivell que els amics del fundacional Társilo Piles van mostrar en l'estiu de 2009. La seua jugada mestra va resultar ser il·legal. Obligar al club a sufragar un crèdit pont mitjançant aportacions dineràries i a retornar en el futur els diners, amb interessos, als notables buscats per a comprar accions una vegada sanejades els comptes de la mercantil era molt bonic sobre el paper de l'estultícia, però irrealitzable en un estat de dret. Aquell salvavides d'urgència s'ha tornat en una taula putrefacta enmig d'un mar estret els cels del qual amenacen tempesta.

El temps de comprensió i gràcia té un límit, i máxim, quan este ha estat utilitzat per a conrear mentides, enganys, alimentar estómacs agraïts i estafar al aficionat sense el més mínim rubor. Dalport ja és història. Víctor Vicente ha mort, i els tribunals han fet pols a eixa torba d'assaltadors. No obstant això el garbull accionarial que va veure la llum en un despatx a la calor del whisky s'ha enquistat de tal manera que amenaça amb transformar-se en una empresa de dubtós final. El fantasma que tan recurrentment es trau de l'armari per a fer callar veus i justificar (in)accions té el mateix efecte que el mite de l'home del sac sobre un adult de 30 anys. I resulta altament ridícul a estes altures.

Passivitat és el verb conjugat pel patronat. Un patronat on la majoria de membres no ha formalitzat durant este període de temps el seu càrrec, a més de que una part important va dimitir del mateix sense trobar encara substitut. I els que encara ho són, ni acudeixen, ni se'ls espera. De facte, la fundació és dirigida per la comissió de gestió que formen Manuel Llorente, Andreu Fajardo, i en els seus temps, Javier Gomez. És a dir, el consell d'administració de la SAD. Juntament amb algun que altre patró designat pel club que ha acabat recalant en l'entitat.

Mentre al abonat medi se li ha negat durant molt de temps la possibilitat de comprar accions mitjançant l'engany – Com va confessar el propi Piles, mai van acudir a la CNMV, passant-se quasi tres anys repetint fins a la sacietat estar pendents d'un fullet per a poder vendre al públic els títols – en les juntes d'accionistes diverses societats de nova creació, els fins de les quals es desconeixen, acudeixen per a delegar accions de nova compra al consell d'administració, així, com fan varis dels representants de capçalera del club. Encara que estos, es suposa, les obtenen com a pagament de deutes i favors, podent-les vendre en el futur. A qui?

La Fundació VCF , és ja un ens prostituït en esta nova etapa que viu allunyat de l'organització viva i social que va arribar a ser baix la direcció de Mariola Hoyos, quin pecat va ser oposar-se a que dit organisme es convertira en el que ha acabat sent, un mamotret sense vida el qual només es utilitzat en favor d'uns pocs. Seria erm atribuir a la incapacitat dels seus membres l'obtenció de solucions, ja que mai les van buscar. El president a sou de la nostra caixa amiga espeta amb entusiasme que el problema és de la Fundació, no seu, ignorant el lloc de poder que ocupa en l'organigrama de la mateixa i la repercussió que tindrà en el futur del club i en el seu propi.

El fracàs d'esta operació, que tot apunta que acabarà baix titularitat pública o pontejada per mans amigues, per a major vergonya de tots, no soles és atribuible a uns fracassats sense benefici posats a dit al capdavant de l'ens, sinó també de la societat empresarial i política valenciana, altament acomplexada, acritica e incapaç. La solució al problema s'ha convertit en un problema en si mateix mentre el món mira cap a altre costat com si no passara res.

Este assumpte, com el de New Coval, mereix una explicació clara i concisa de forma pública. No més silencis còmplices, ni mentides subvencionades. Solucions.

El Kurdistan valencianí

El passat dia 20 un atac terrorista va deixar 64 morts en l'enèsima onada d'atemptats que sacsegen amb freqüència Iraq i els quals ja no són notícia en occident. Dies després un grup armat assaltaria la casa d'un famós presentador de la televisió local acabant amb el seu fill de sis mesos i tota la seua família. Entre ambdós esdeveniments Hama Amin va obrir una pagina en Facebook des de la seua casa de Slemani, prop de Kirkuk, amb la finalitat de reclutar partidaris per a la causa del ratpenat en la convulsa regió kurda iraquiana. “Els meu amics riuen i em pregunten per què sóc del VCF i no del Barça o del Madrid, jo els responc que no sóc del VCF per guanyar, sinó perquè són els millors i sempre ho seran per a mi” Respon amb decisió.

Des de Mosul a Bagdag, des de El Caire a Rabat, en els dies de clàssic és habitual veure les terrasses dels bars, en les cases baixes amb el televisor arrossegat fins a la porta del domicili, legions de musulmans vivint el partit entre tasses de te i fum de tabac com si estigueren en La Castellana o Les Rambles, celebrant la posterior victòria amb una marea de cotxes tocant el clàxon, lluint orgullosos falsificacions amb els colors d'algun dels dos equips. Eixa cuasi exclusió social que no deixa lloc a més partits en els locals comunitaris obliga a gent com Hama a recloure's en el seu domicili per a poder veure al seu equip. “En el meu entorn soles conec a tres persones més que siguen del VCF, i després està el meu germà, que era del VCF però ja no vol saber res, es sent avergonyit, ara només és del Bayern” Com ens conta a través del xat de Facebook “Van ser molt dures les golejades tan habituals encaixades contra el Barça i el Reial Madrid, el 5-1, el 3-6..etc a més de la vergonya que sents com aficcionat et toca aguantar les bromes dels amics durant setmanes.”

Com tants altres que passegen amb decisió els colors de la bandera pels llocs més recòndits del planeta són assenyalats no ja asoles per la seua inusual adhesió cap a un club quasi clandestí a nivell mediàtic, i exempt de glamour, sinó per les seues derrotes habituals davant els dos de sempre. Amin, com molts, tampoc era partidari d'Emery, esperançat amb l'etapa Pellegrino es mostra segur de recuperar la senda del èxit per a arribar altra vegada a la glòria. Confessa que el gol d'Arizmendi, que va pujar al marcador el definitiu 2-3 al Bernabéu, va suposar un dels millors moments de la seua vida - “Per fi vaig poder riure jo d'ells” - Aquell remat de Puyol que va suposar el 2-1 en el partit que més prop ha estat el VCF de guanyar-li al Barça en l'etapa Guardiola va amenaçar amb dur al seu televisor al desballestament després de rebre una coixinada com a resposta a l'oportunitat perduda.

A diferència dels grups d'aficionats a Indonèsia, els països nòrdics, els Balcans o Polònia, al món àrab els partidaris del ratpenat no estan agrupats en cap club o penya, en una crua minoria es dispersen com llavors per una basta regió majoritàriament partidària de catalans i madrilenys. Encara que no per això amaguen la seu militància. En la xarxa es poden trobar menudes webs i blogs d'origen àrab que van des d'Aràbia Saudita fins a Egipte, passant pels països del Golf Pèrsic. En un món tan habituat a dividir-se per ètnies i minories la del valencianisme forma ja part d'eixe complexe i extens entramat social que dóna forma als països del vell orient. Fins en un racó perdut de l'antiga Mesopotàmia, quasi en la frontera amb Iran, hi ha un reduït grup de persones que llueixen orgullosos els colors del VCF trone o isca el sol.

Podeu visitar la pàgina de Facebook Valencia CF Kurdish fent clic ací.

Deixeu-li perdre en pau

Tal era la creença de que un canvi bastava per a solucionar-lo tot que alguns s'han dut una gran decepció al veure que moltes coses segueixen igual. Amb tot just un mes i dos setmanes d'entrenaments, d'introducció de nous conceptes a un grup acostumat durant anys a una rutina i a una forma de fer, hi ha qui exigeix veure ja una maduresa i un nivell de compenetració que en molts casos tarda decennis en aconseguir-se. Construir un equip és una tasca lenta i costosa, máxim si comptes amb la dificultat afegida d'agafar el testimoni després de quatre temporades d'un treball ja assimilat. Canviar costums, formes de fer i mètodes no és fàcil.

El cas estrany per tant, seria veure altra cosa. El normal, és contemplar errors, contradiccions, desajustaments i falta d'enteniment davant una nova lliçó de la qual soles s'han llegit dos paràgrafs. Pellegrino s'enfronta a un quàdruplex salt mortal.Pagarà la falta de cafès i sopars, aspecte que va gestionar molt bé el seu antecessor, que ja li comencen a costar comentaris solts per part de manipuladors nats. Farà front a la seua pròpia inexperiència i a un equip mal compensat en el centre del camp, línia vital, carent d'individualitats amb les quals equilibrar la balança durant el període d'aprenentatge.

El caminar d'este nou VCF per la lliga es presenta molt similar al cuperiá. Serà el propi entrenador qui durant este període de transició anirà descartant a aquells que hui veu com a garants de les seues idees per a rescatar als ja apartats d'elles, modificarà sistemes i motlurarà les seues pròpies conviccions conforme el grau de coneixement d'esta plantilla vaja en augment. Com li va ocórrer a tots els seus antecessors la primavera en esta nova etapa veurà l'alba quan el canvi d'any traga el cap i no amb els últims calors de l'estiu. Ens espera una temporada res lineal i molt menys monòtona, que anirà de menys a més si tot ix bé.

Este equip va a perdre, i va a perdre molt, abans de començar a guanyar. Deixeu-li perdre en pau.

Un partit com a símptoma

Encara perdura eixe breu record a altra època cada vegada que VCF i Deportivo es veuen les cares. Bebeto va deixar d'amargar la vida al valencianisme per a donar pas a Riki, augurant victòries segures on antany es veien malsons probables. L'auge i caiguda de dos conceptes similars han anat quasi de la mà, en paral·lel, com donant-se l'alternativa amb menyspreu. Primer tu, després jo, al final els dos. En Mestalla varen recordar el que eren quan van veure a un equip de segona estar a un penal de guanyar la lliga. Fou com un atac d'orgull que va fer desempolsar un pedigrí al qual quasi s'havia renunciat per pura estultícia.

Ambdós conjunts van representar durant els últims vint anys el concepte de democràcia futbolística, potències obstinades a evitar que la fórmula Cruyff acabara amb el que sempre va ser la lliga, un tots contra el Reial Madrid, on convidar a Sporting, Reial Societat o Las Palmas a lluitar al front quan la vella guàrdia es recloïa en els seus palaus d'hivern a llepar-se les ferides.

A la idea la van matar. Amb gol d'Aimar inclòs. Aquella moneda de cinc cèntims posa la frontera entre el que va ser i el que és, entre Valerón-Baraja i Oliveira- Soldado. Quins van formar una fèrria oposició a una tendència hui triomfant tornen a veure's les cares per a mesurar l'estat de la seua recuperació, separades només pel pes de la tradició que uns posseeixen i que altres mai van tindre. Eixe tornar a començar converteix al partit de la matinal del diumenge en un símptoma.

Des de la intranscendència actual, com record d'una lluita per un títol obert a tots, este “com estàs de lo teu” sense gent en les graderies ni atenció mediàtica de cap tipus identifica el present i passat d'una lliga que allarga la seua agonia a falta de que algú sàpiga posar-li fi. No deixem d'estar davant els únics, i últims, equips que van posar en dubte l'hegemonia imperant.