Joma, la temptació.

Després del precipitat adéu de Kappa com sponsor tècnic del València, moltes marques s'han interessat per vestir-nos. Poques, veient els endèmics problemes estructurals de l'entitat i el seu escàs posicionament en el mercat, ofereixen una quantitat digna. Joma fins al moment, marca nacional establida a Toledo, és l'única que ha presentat una oferta prou decent.

Ha pesar de no tindre el pedigrí d'altres firmes internacionals i davant la possibilitat que abandone després de molts anys al Sevilla, s'ha llançat amb tot per a captar al club de Mestalla. Com en temps de crisi, la pela és la pela, i no queda altra que obviar els nombrosos inconvenients estètics, pot ser que vaja sent l'hora d'assimilar la marca.

Per això, el meu col·lega NYRONK , dissenyador establit en Jerez especialitzat en el sector tèxtil i creador d'Ainara-Sport, ha perdut uns minuts del seu valuós temps per a fer alguns esbossos amb Joma, escollint com a patrocinadors SIEMENS i Canal9 per pur capritx gráfic. Cal tindre en compte que la qualitat d'estos dissenys probablement son molt superiors als reals. Però mentre ens els ensenyen, juguem amb la imaginació.

El Quote

Mentre Adidas-Espanya va signar un acord amb el VCF, la central de la marca en Alemanya va paralitzar-ho tot, al vores immersa en la elaboració del seu nou pla estratègic 2011-15, en el qual l'inclusió del club genera molts dubtes. Per si de cas el club ja tanteja altes alternatives, entre les quals, Joma es la millor situada a dia de hui.

Noticia relacionada: Goodbye Kappa?

I de sobte... tenim diners.

Caldria fer una votació al pur estil Baló d'Or per a determinar que esdeveniment és més estrany: Que la Royal Society li demane a l'ONU que elabore un pla d'actuació davant una possible invasió extraterrestre, que les companyies petrolieres pressionen per a que els deixem cercar or negre a València, o que Llorente es moga d'ací cap enllà gastant diners en jugadors. Tres rareses que deixen estupefacte al més pintat.

Fa escassament set mesos el club regalava a Marchena i traspassava a Alexis, este sobre la botzina, al·legant ruïna, en total sis milions d'euros recol·lectats amb els dos, més l'estalvi de les fitxes. Set mesos després i en la mateixa situació ruïnosa eixos diners han sigut reinvertits en un central, internacional per França, procedent del Lille. Esta operació, que es sàpiga, no respon a un sobtat atac de fortuna, al pur estil Carlos Fabra. Per si no fóra poc un club amb tres porters en nòmina es llança de cap per a contractar a un altre, un tal Diego Alves, valor cotitzat pel qual s'ofereixen prop de tres milions d'euros. Els dies dels jugadors a cost zero, han passat a millor vida.

Sent tan desafortunats com som, cal descartar que en el subsòl del vell Mestalla s'haja trobat algun jaciment petrolífer. Per tant, no hi ha lloc per a pensar que el petro-euro és el culpable dels set milions d'euros que segons la premsa francesa ha oferit el club per Kevin Gameiro, habitual de la selecció Bleu. Altra raresa en tan estrany camí. Per a postres, les negociacions per a renovar a Guaita s'han iniciat, i les de Mata, pareix (per enèsima vegada, ergo cal posar-lo en quarantena) que han finalitzat amb èxit. De cop i volta els negres nubarrons que entristien el paisatge s'han convertit en torrents de color rosa que han bandejat tan dolents auguris.

Este joc d'anades i de vingudes es converteix en entretingut per l'enigma que es suposa que tanca. Prompte veurem a que respon tanta activitat a tan primerenca edat. Si a un torrent de milionaris traspassos, a una bona ratxa en el joc de la loteria, o a un bon final per a l'assumpte de les Parcel·les, quedant exempt el club de destinar 20 milions d'euros tots els anys a sufragar els interessos del crèdit. Haver moviments estranys, els hi ha, a que siguen deguts, prompte ho coneixerem. El 30 de Juny no està tan lluny.

El Quote

Els possibles 42 milions gastats en jugadors. Traspassat Villa per 40 milions al Barcelona es prou cridaner, si les operacions de Gameiro i Alves es concreten, comprovar com en apenes 8 mesos ens hauriem gastat integres els diners arreplegats amb la venda del davanter asturià. En total, als 18 de les suposades operacions hivernals caldria sumar els 24,5 d'este estiu.

Resultadista eufóric.

En el pitjor moment de la temporada el VCF guanya, i ho fa al pur estil Reial Madrid. Sense jugar bé, sense merèixer-lo, en l'últim tram de partit i amb gols en fora de joc. Ja fins ens xiulen penals que no són. Amb un alt grau de fortuna l'equip d'Emery va traient els partits amb sofriment, accidents copers a banda. Estant en un període critc de l'any és molt més que una bona notícia.

I ho és perquè guanyem sense armes. El València va demostrar moltes vegades que quan enfronta a un conjunt que uneix qualitat amb pundonor ix esquilat. I ho fa per diversos motius, massa coneguts a dia de hui com per a perdre el temps tornant a parlar d'ells. Faltant jugadors que donen profunditat a l'atac i que creen joc des de la medul·lar, este equip, tosc, lleig i arrugat soluciona per la via criminal tots els seus encontres. Nou punts de nou sense jugar a res. Dondades les circumstàncies ens topem amb un oasi enmig del desert, i això, pot suposar la diferència entre mort i supervivència.

Evidentment parlar de falta de futbol, i la seua generació, és una obvietat. Banega es l'únic futbolista en tota la plantilla capaç de fabricar-lo, i es troba en una situació que no convida a pensar que en un futur pròxim pugam contar amb ell. No hi ha més que acceptar la realitat i esperar que una , desitgem, llarga ratxa de resultats (A cavall regalat no li mires les dents) acaben per generar la confiança suficient com per a canviar la dinàmica de joc.

N'hi han dos formes d'afrontar esta situació. Acceptant la realitat, i gaudint com un xiquet dels últims triomfs (amb tots els seus accessoris i regals arbitrals) o amargar-te i convertir els llargs mesos que queden de temporada en un infern. Per molt que sabem, vegem, i coneguem, la situació no té solució fins a Juny. Mentre es vaja guanyant....

Sopitas al loro....

Al llarg de la teua infància els avis et conten històries que no entens, que qualifiques d'absurdes.. Que em vol dir?. Mai els trobes valor, i no saps molt bé perquè, encara passant els anys, en certes ocasions ix a relluir una vegada i una altra l'anècdota. Pot ser que relats sense sentit com els quals ens conten als xiquets els nostres majors, existisquen perquè adquireixen rellevància en dies com els de hui. La meua àvia era una gran aficionada als animals, filla de comerciant, i nora d'una família de veterinaris, tenia una història sobre un lloro, una veïna seua i un tràgic accident entre els dos.

Amb tenacitat sempre trobava el buit entre una conversa per a traure a relluir el tema i poder crear el brou de cultiu necessari per a introduir la història. No recorde molt bé el desenvolupament exacte, però si que era extens i carregat de simpàtiques anècdotes, simpatia que va perdre el relat per repetitiu, però tenia la seua gràcia a oïdes d'un “novell”. Este animal vivia com un rei a casa de la senyora, veïna de la meua soltera àvia. El company de viatge del pirata il·lustrat era obsequiat i complimentat amb tot tipus de capritxos per la seua ama. El portava amb orgull, fins ho va amaestrar per a dur-lo al muscle. Mai va tindre responsabilitats, la propietària sempre va traure la cara per ell davant les seues contínues “malifetes”, furtar fruita de les tendes, substraure objectes de valor...etc La dona era coneguda per un característic cántic: “Sopitas al Loro!... Sopitas al Loro!” la forma amb la qual indicava a l'animal que el menjar estava llest.

Les seues vides van transcórrer de forma lineal fins que un dia el lloro va deixar de delinquir de portes cap a fora per a fer-lo en la seua pròpia casa. El descobriment del fet, va portar a la seua dòcil ama, molt donada a manyagues i a concessions d'excessos, a reprimir-lo. Els seus escarafalls , ventall en mà, van pujar de to conforme la gravetat de l'assumpte anava sent descoberta. Quan es va plantar davant l'animal, va intentar esbroncar-lo, sense sort. El lloro es va llançar sobre el seu cap, i en un moment durant l'atac, li va traure un ull a la fins llavors permissiva dona. Tota una moralitat.

Menys "sopitas al loro".. i més disciplina i exigència amb l'animal.

"Burro!!, Burro!!, Burro!!”

En nits com les d'ahir em ve a la ment una simpàtica vinyeta de JOTAUVE , històric humorista gràfic habitual de la premsa valenciana, on el trio arbitral vestit de karateka estava sent reprimit pel delegat federatiu al no assistir degudament uniformats al vell Mestalla. Aquells lineals col·legiats, caracteritzats amb l'habitual bigot i ratlla lateral tan representatius de certes èpoques, justificaven el seu abillament al·legant la duresa i bel·licositat del públic valencià envers l'estament arbitral. Vestits per a la guerra.

Més recentment, ja llençant de memòria infantil, t'enrecordes d'aquells anys de l'engabiat recinte, on l'extensió del braç de qualsevol dels habituals de les primeres files, les més properes al terreny de joc, podien fregar la cabellera del linier. Els més covards es deixaven en evidència als escassos tres segons de partit, després de creuar la linea i córrer la banda dins del terreny de joc, com si d'un carriler de l'equip local es tractara. En aquells incipients anys noranta, les taronges continuaven la seua mil·lenària tradició al exercir d'arma llancívol, contra el linier primer, i contra el jugador contrari després. Folklore local que les lleis anti-violència han bandejat, com aquella olor a pólvora que inundava l'estadi després d'un gol del València.

Antany no havia arbitre que trepitjara el verd del vell coliseu valencianista que isquera de rosetes després d'una actuació perniciosa. A sabentment fins i tot, que el recinte poguera ser sancionat amb el tancament. Les pluges de coixinets, taronges, encenedors, i fins a ventalls de senyores de bé postrades en llocs d'honor de la tribuna, solcaven l'espai aeri que separava la seua localitat del cap d'un precipitat arbitre fugint cap al vestuari. Anit, com tantes altres, vaig tornar a recordar i a trobar a faltar al vell Mestalla. Aquell que no permetia que se li faltara al respecte, ni tolerava àrbitres grotescs. Com si d'una evolució humanista es tractara, la vella expressió “violenta” de dècades passades, ha donat pas als mocadors i al simpàtic càntic en honor al noble animal, el ruc. Una definició massa laxa per a descriure a certs personatges "de pito en mano."