"Burro!!, Burro!!, Burro!!”

En nits com les d'ahir em ve a la ment una simpàtica vinyeta de JOTAUVE , històric humorista gràfic habitual de la premsa valenciana, on el trio arbitral vestit de karateka estava sent reprimit pel delegat federatiu al no assistir degudament uniformats al vell Mestalla. Aquells lineals col·legiats, caracteritzats amb l'habitual bigot i ratlla lateral tan representatius de certes èpoques, justificaven el seu abillament al·legant la duresa i bel·licositat del públic valencià envers l'estament arbitral. Vestits per a la guerra.

Més recentment, ja llençant de memòria infantil, t'enrecordes d'aquells anys de l'engabiat recinte, on l'extensió del braç de qualsevol dels habituals de les primeres files, les més properes al terreny de joc, podien fregar la cabellera del linier. Els més covards es deixaven en evidència als escassos tres segons de partit, després de creuar la linea i córrer la banda dins del terreny de joc, com si d'un carriler de l'equip local es tractara. En aquells incipients anys noranta, les taronges continuaven la seua mil·lenària tradició al exercir d'arma llancívol, contra el linier primer, i contra el jugador contrari després. Folklore local que les lleis anti-violència han bandejat, com aquella olor a pólvora que inundava l'estadi després d'un gol del València.

Antany no havia arbitre que trepitjara el verd del vell coliseu valencianista que isquera de rosetes després d'una actuació perniciosa. A sabentment fins i tot, que el recinte poguera ser sancionat amb el tancament. Les pluges de coixinets, taronges, encenedors, i fins a ventalls de senyores de bé postrades en llocs d'honor de la tribuna, solcaven l'espai aeri que separava la seua localitat del cap d'un precipitat arbitre fugint cap al vestuari. Anit, com tantes altres, vaig tornar a recordar i a trobar a faltar al vell Mestalla. Aquell que no permetia que se li faltara al respecte, ni tolerava àrbitres grotescs. Com si d'una evolució humanista es tractara, la vella expressió “violenta” de dècades passades, ha donat pas als mocadors i al simpàtic càntic en honor al noble animal, el ruc. Una definició massa laxa per a descriure a certs personatges "de pito en mano."