17 de gen. 2013

Coixinets al àrbitre

Encara cuejaven els ressons d'aquella gesta del Chamartín, un partit, que per proximitat, no havia adquirit les formes pròpies del mite a un temps on l'amor propi formava part de l'essència del futbol. Amb aquell gest, València va eixir al carrer per a rebre als seus com a herois, victorejant a un Amorós que d'haver nascut en una ciutat amb orgull hui tindria una cèntrica avinguda al seu nom, i no al del seu avi, amb estàtua de deu metres inclosa en l'epicentre de la mateixa, per a recordar a l'eternitat que va haver un temps on este club era cosa seriosa i no un espant a l'espera d'escorxador. Ara tocava venjar-se a la lliga, a primera divisió, per fi, després de sofrir el greuge d'haver hagut de jugar-se-la davant el Racing a una promoció perduda, baixant a les catacumbes pel veto 'dels grans' a entrar a la lliga màxima, com es va conèixer als seus inicis el campionat. I amb tal expectació generada, que les peticions d'entrades van superar en molt l'aforament d'aquell menut Mestalla amb graderies de fusta, tribuna elitista, i solgudes esperances.

El fè cè eixiria al terreny de joc vestit de roig bordeus i pantalons negres, acompanyat per un residu del seu passat més immediat. El viscaí Gumb. Aquell gudari que va defensar l'elàstica del Gimnàstic en aquells dies d'alirons i hurres a una València primitiva, on els duels entre els dos conjunts simulaven un conat de paralització de la ciutat, deixant per a l'història penals llançats d'esquena, títols postrers, desempats agònics i polèmiques variades que desposseïen al perdedor d'arguments en la revàlida de cafè i pur dels dilluns. Gumb arbitrària aquell diumenge l'encontre, i ho faria acompanyat per Milego i Reverter, dos amics, que mutarien el seu color de pell al blanc pàl·lid després de viure en persona allò que el seu company de negre perpetraria. Aquell 20 de Desembre de 1931 Mestalla rebia a la Primera Divisió en gran, esperant aconseguir sobre el terreny de joc allò que dos temporades enrere un infaust àrbitre li havia negat. La victòria davant el Reial Madrid.

L'encontre va transcórrer seguint les pautes d'una bona opera fins que el cant de la grossa va posar el fermall a una actuació per a recordar. El domini del Madrid va ser total al primer quart d'hora, aquell equip de blanc seria el primer Reial Madrid gran fins que la dictadura decidira fitxar a Di Stéfano i cridar a Bernabéu per a solucionar una mediocritat de tres dècades. I encara li quedaria un últim colp que sestar al VCF en una, per aquell temps, pròxima final de copa. Un òbol a un duel replet de derrotes en moments àlgids esquitxats de polèmiques arbitrals. Al minut 16 Hilario (jugada de la foto) va rematar de cap un córner per a posar el 0-1 i silenciar un estadi lliurat als seus i rabiós amb els altres, esperant el moment d'explotar. I per a això estava allà Gumb, per a posar de manifest la seua arbitrarietat característica, un col·legiat, que setmanes enrere, havia protagonitzat altre escàndol al fer ús de sentimentalismes martiritzant a la Reial Societat per les seues vinculacions amb l'Athlètic.

El gol visitant va fer reaccionar a un timorat València FC, dominador des del minut 17 del partit, el gol es sentia tan pròxim que les dolentes arts visitants van començar a fer la seua aparició davant la passivitat del col·legiat. En una jugada intranscendent en banda, Bonet (Madridista) va soltar el colze de forma intencionada impactant al rostre de Rino per a deixar-lo grogui fins al punt d'haver de retirar-se del terreny de joc inconscient. Aquella trompada sense conseqüències va fer saltar la contenció d'un estadi que es veia superior i olorava la construcció de l'empat. Des d'eixe moment el partit entrà en barrina, les graderies van començar a queixar-se fins de la direcció del vent i el que va començar sent un encontre d'alt nivell va acabar derivant en una baralla de pati de col·legi.

Potser els primers símptomes de por, coneixent com coneixia a Mestalla, de roina fama pel seu mal tracte als col·legiats  – Enrique Molina, als anys 20, va haver de rescatar a un àrbitre acorralat assaltant amb el seu cotxe l'estadi – Milego va convidar a Gumb a assenyalar un més que rigorós penal després d'un control amb el pit de Ciriaco. 1-1 i les coses lluny de calmar-se, anaven a més. L'empat feia justícia al domini local, encara que soles portaria una breu calma abans de la tempesta. Potser va ser un recurs davant la inferioritat palesa, o potser va ser fruit de la tranquil·litat que dóna saber jugar amb la complicitat arbitral. Fora el que fora el Reial Madrid no deixava de parar el joc amb faltes, puntades i dolentes arts escalfant un ambient ja de per si hostil a un camp que observava amb espasme com soles havien fouls per a un costat i no per a l'altre. Les expectatives de que la vesprada portara entreteniment, sabent que un granota amb passat dirigia un partit que va adquirir fama vint-i-quatre mesos enrere, eren altes. Gumb, com sempre, estava disposat a complir amb allò que s'esperava d'ell.

Bastaren vint minuts d'entrades a destemps i empentes poc esportives per a que els locals, en al·legoria amb l'equipació que lluïen, es deixaren la sang sobre la gespa retirant a dos dels seus integrants per lesió desprès de rebre agressions que no van ser amonestades, fins que l'assumpte va esclatar. Melenchón, en una acció intranscendent, va fer una falta de les nomenades tàctiques al mig del camp que li va costar l'expulsió per capritx. Decisió tan incomprensible que fins els propis jugadors madridistes van protestar a Gumb de que allò era massa rigorós per a tan poca cosa. El partit va deixar d'existir des d'eixe mateix moment, les graderies van esclatar després de molt aguantar, Melenchón es negava a retirar-se, i van començar a ploure tota classe d'objectes sobre el terreny de joc. «Només a un trastornat se li pot ocórrer expulsar a Melenchón» va arribar a escriure Josimbar al diari La Correspondència.

El públic va exigir des dels seus seients que l'equip es retirés, evocant a Amorós, a l'orgull i a la rivalitat amb el Gimnàstic. No havia necessitat d'aguantar més aquell despropòsit on uns lesionaven a uns altres impunement, mentre els valencianistes eren expulsats per posar el muscle sobre el contrari. No es tornaria a jugar. A cada servei de banda els partidaris furtaven la pilota. A cada aproximació a la graderia el col·legiat rebia una pluja de coixinets i projectils vitals amb regal inclòs. Fins a l'autoritat civil present a Mestalla, en un dels innombrables parons que van provocar els aficionats, va amonestar al col·legiat verbalment per la seua incendiària actuació. Allò ja no era un partit, sinó un clam.

El primer duel entre el València FC i el Reial Madrid a primera divisió, després d'aquella famosa eliminatòria copera, ja mitificada en l'imaginari blanc-i-negre, va acabar suspenent-se a falta de set minuts per al final per impossibilitat de que el partit transcorreguera amb normalitat, amb Gumb havent de ser escortat per la benemèrita per a poder abandonar el recinte una vegada decretat el precipitat final del encontre. Allò seria una constant, sumant uns quants partits suspesos més per la reacció de la graderia en l'historial d'este encontre, esquitxat des del primer de tots amb polèmiques i rivalitats de tota classe, moltes oblidades en la nit dels temps, altres magnificades, però sempre seguint el mateix patró.

El desencontre està lligat a estos dos clubs sobre un terreny de joc, on la raresa no és la polèmica, sinó l'absència de la mateixa. Que el VCF siga perjudicat davant el Reial Madrid és una tradició i no un accident. Són 80 anys d'arbitratges estranys, massa com per a qualificar-los de curiosa casualitat.

5 comentaris:

Noé Hernández ha dit...

Sempre han sigut, i sempre seràn el Trampas CF.

Desme Mou ha dit...

La veritat és que el tema dóna per a un llibre, però si que es curiós vore com es estrany trobar un partit amb el RM, siga allà o ací on no haja polèmica arbitral.. ja pots buscar als anys 30, 40 o als 90... és un patró que es repeteix...

Ángel Ruiz ha dit...

Y lo malo es que seguirán calificándolo como anécdota, como unos errores puntuales, el típico "unas veces te dan y otras te quitan" pero que siempre te quitan cuando más duele.

Anònim ha dit...

"Siempre robando"

Miquel UoDt ha dit...

Et vaig a contar dos curiositats que m'has recordat amb aquesta entrada. La primera es que la història d'Amorós fou una de les meues primeres colaboracions amb la web de Don Balón. La segona es que el iaio de una ex companya de treball va jugar aquell partit... en el Madrid! Esparza.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...