22 de gen. 2013

Eterna metàfora parisenca

La paranoia era tan gran que campant cinc roscos al marcador una graderia encara exacerbada exigia a l'àrbitre venjança, rebent amb entusiasmes, com si esperara una remuntada èpica, els desviats tirs que passaven per la porteria visitant. Quan es tracta de l'equip del règim poc importa que la humiliació transcendisca fins al punt de ser ells els que et deixen jugar com a llastimós favor per a maquillar les teues vergonyes. Es segueix enfurismat contra tot això que representen els de blanc. I es contínua. Esperant altre impossible a la copa que acabarà en l'enèsima nit parisenca, fruit d'eixa coreografia de l'auto-engany que desembocarà en una recurrent malenconia alcoholitzada.

Sorprèn que encara haja qui estiga disposat a creure en este VCF, tan descafeïnat, que hi han científics que es pregunten com evita el coma davant tal absència de tensió. La crisi de fe entre la militància arriba a cotes de desesperació que expliquen que s'estiga disposat a creure en qualsevol cosa que presente unes mínimes dosis de versemblança, encara que es faça sabent per anticipat la ficció que s'abraça davant la monstruositat de la realitat. El valencianista està vivint coses que no s'haguera ni imaginat, sentint-se per moments com si fora un aficionat del Espanyol, aplegant a un estat depressiu sense diagnosticar que contagia a entrenadors que obliden la seua normalitat per a mimetitzar la bogeria col·lectiva a un equip que va deixar oblidada la seua ànima en un after hours.

Toca repetir fins la sacietat els mateixos clixés i frases fetes que duen retrunyint en les nostres oïdes des que l'interí del Chelsea arrancara per la força a les seues filles d'un casal faller, fins a enfrontar-nos al Granada de torn, i tornar a mentir-nos amb una maquillada normalitat.

L'absència d'una marcada cultura de club faria dubtar a uns ulls aliens a l'hora d'afirmar que ací la gent és d'un col·lectiu i no de jugadors, tan acomodats que transformem irregularitats i parsimònies d'aquells que cauen bé en virtuts, convertint eixos mateixos símptomes en aquells que odiem en defectes per absència de ferro sentit en prejudici de nosaltres mateixos. La desídia és estructural, prevalent els interessos personals per sobre dels col·lectius en una absència d'autoritat superior que permet arrelar vicis i defectes que mai ens abandonaran per molt que canviem les plantilles.

Destapant-se actituds servils en detriment dels interessos de la institució en nom de guanyar-se una butaca remunerada a la lliga de futbol professional, venent portades mentideres via Madrid per a projectar un producte que el mercat fa temps que deixà oblidat als quioscos per la seua baixa qualitat, regalant renovacions incomprensibles gestades en xalets amb barbacoa entre negacions a altres elements que no formen part de la roda d'interessos.

Sense club hi ha anarquia i l'anarquia convida a la vida còmoda i tranquil·la a aquells que no tenen a ningú a qui témer. Vivim enganyats volent creure'ns els inspiradors d'una exigència suprema que ens durà cap al bé, quan en realitat l'única cosa que hem fet es deixar que ens acomplexen fins a institucionalitzar la complaença, habitant una constant nit parisenca calmada per estupefaents que construeixen davant els nostres ulls realitats ficcionades per a fer més passable l'única veritat existent, la decadència sense fre d'un club endogàmic, abocat a morir atrapat a un passat que mai tornarà.

I així fins a rebre altra golejada que ens torne a fer parlar de canvis i repetir discursos vacus que no tindran mai efecte mentre Getafes i Bursaspors es creuen al nostre camí per a emborratxar-nos, fent-nos oblidar, que altre Paris és impossible.

2 comentaris:

Mestalla ha dit...

¿Qué puedo hacer para mejorar?

Desme Mou ha dit...

Psicoanalistas deprimí, con un transtorno bipolar.

La lletra de la cançó és fantàstica si la escoltes donant-li un prisma valencianista.

Que puedes hacer para mejorar? canviar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...