Aquella nit va nàixer el Bayern

Un centre des de la dreta, executat sense massa precisió, va acabar en l'òrbita de Franz Brungs per a que este, de xilena, anotara el seu quint gol en aquella apoteósica i fosca vesprada bavaresa, encara hui evocada per les cròniques i relats que ens transporten als vells temps. A aquells en els quals el Nürnberg era l'únic rei del futbol teutó. Dita acció va tindre en un jove i atordit Beckenbauer un espectador de luxe, assistint impotent a la construcció del sèptim gol que encaixava el seu equip. Era la culminació a una desastrosa actuació. A una humiliació rotunda.

Una sensació coneguda i ja assaborida no massa temps arrere per qui encara no posseïa el títol de “Kaiser”. Un espigat adolescent de 13 anys viatjaria en una freda vesprada de 1953 al districte muniqués de Giesing per a complir amb el somni de tota una vida. Ingressar en les files del TSV München 1860, el gran equip de la ciutat. Allà, en els camps de fang, el seu club de procedència, jugaria el seu últim torneig abans de ser absorbit per l'estructura del TSV. Però allò, com la visita al Franz-Stadion de 1968, acabaria convertint-se en una sonora decepció.

En un intent d'enganyar al destí va exercir en els seus inicis de "9" traçut, de fi ariet, en un futbol que premiava als seus millors davanters amb un trofeu en forma de canó en al·legoria al joc industrial i de disciplina militar predominant. Repliques en miniatura d'aquells Horst Leupold i Friz Propp que van massacrar al Bayern, es traslladaren als primers cinquanta per a vestir-se de lleons e infligir una derrota que va acabar amb el jove Beckenbauer embardissat en una tángana que li tancaria les portes del paradís. Aquella punyada propiciada al capità del München 1860 el deixaria fora, en el carrer, desemparat.

A l'est de la ciutat, un modest equip acostumat a ser humiliat pels seus veïns, es convertiria en la seua única via d'escapada, una entitat, que com ell durant aquella vesprada a Giesing, s'havia passat tota la seua existència rebent colps que li impedien fer realitat els seus anhels. Va haver de créixer veient com els seus vells companys anaven traguent el cap en el futbol professional, acompanyant als Petar Radenkovic, Rudolf Brunnernmeier, Hans Rebele o Peter Grosser en la seua epopeia en la Bundesliga, destrossant al seu nou equip per a deixar-los fora de la nova competició, i observar, com després de quatre anys en segona, els lleons de Munic martiritzaren a aquell recént ascendit per a ser campions de lliga.

Però tot va canviar amb el 7-3 de 1968. En aquell precís moment, durant l'encaixada de mans entre Wenauer i Beckenbauer a manera de cordial comiat després de 90 minuts de guerra sense caserna, es van intercanviar els rols d'ambdós clubs. El Nürnberg seria campió mostrant una superioritat insultant que confirmava la seua hegemonia sobre el futbol alemany durant aquelles primeres sis dècades del segle XX. El Bayern, que va ascendir en 1966, no era més que un nouvingut a primera divisió. Però ja res tornaria ser igual després d'aquella nit.

Com si d'una premonició es tractara, Der Altmeister (el vell mestre) estava entrenat per un Merkel, per Max Merkel, iniciant amb aquell títol una decadència que encara hui no ha escrit el seu últim capítol. La xilena de Franz Brungs va posar punt final a aquella història per a donar pas a la del Bayern de Sepp Maier, Beckenbauer i Gerd Müller, encarregats de construir un mite sobre les ruïnes del seu vell senyor. Una temporada després de ser humiliats davant un país s'encer, el hui afamat club bavarès guanyaria el primer campionat de la seua història per a iniciar amb ell una dinastia que pareix no tindre fi.