D'exigències i altres bestioles

Del mateix puny i lletra. El decàleg de justificacions a certes actituds copia línia per línia i lletra a lletra aquell que va servir per a protegir al València CF de Quique Flores. Durant aquells dies, igual que ara, l'equip avançava les seues vacances cada vegada que veia aconseguit "l'objectiu mínim” augmentant la seua distància respecte al líder a sis o nou punts. Una nimietat si ho comparem amb els 24 que ja ens trau el Reial Madrid. No obstant això, el discurs en aquell temps, contant amb pressupost i plantilla, era idèntic a l'actual. Distintes èpoques, diferents entrenadors, mateixes excuses, mateixos defectes.

Fins i tot els enyorats jugadors de qualitat, i aquells altres que sense tindre tanta aportaven l'arpa i esperit que ara es desitja, formaven part d'un equip que va acabar per abonar-se al sofà i al pijama davant una preocupant absència de reptes. La falta d'un discurs guanyador, d'un ambient d'exigència interna que impregne al futbolista des de la seua arribada al club i eixe excés de coartades amb les quals es retro-alimenta el roster és el primer defecte que cal corregir. L'esperit inconformista amb els resultats obtinguts no és més que l'ingredient secret que converteix als equips guanyadors en el que són, i quina absència és capaç d'acomodar en la mediocritat al més talentós professional que haja parit el baló de cuir.

En estes circumstàncies en 2004 mai s'haurien remuntat 8 punts de distància per a ser campions, i això, ho han de saber quins s'encarreguen d'alimentar este ambient de creuer per a jubilats que impera en una institució que ja va ser responsable en 2007 de deixar escapar una lliga guanyable, i que en l'actualitat, ens impedirà arribar a cotes majors quan les circumstàncies ens ho permeten. En definitiva, el futbolista viu massa còmode en el València CF, eximit de tota responsabilitat, sense obligacions que atendre i sense ningú que se les faça complir, al que se li riuen les gràcies i se li justifiquen les desgràcies. Sense estímuls és impossible créixer, i per això a dia de hui, el club i el seu entrenador son esclaus del capritx dels jugadors, aspecte al que també contribueix l'absència total d'un rival domèstic que amenace seriosament l'estatus d'un club anquilosat en la seua pròpia condescendència, adoctrinant a propis i estranys fins al punt de fer-nos creure que passe el que passe, ací mai passa res.

Sobre dit parapet, edificat amb l'ajuda de l'aparell contractat per a tal efecte s'amaguen i justifiquen infinitat de males praxis i llastos que perjudiquen a un club que antany es va fer gran des de l'auto-exigència, provocada per una oposició capaç d'assaltar el poder al més mínim resultat mediocre. Acostumats ja a viure en absència de fiscals que posen en perill l'estatus del dirigent, la institució viu captiva d'un clientelisme ranci i arcaic, els responsables del qual, soles pareixen viure per i per a mantindre sous desorbitats i llocs que ja arriben al rang de funcionarials. La dictadura de la rutina, el proteccionisme excessiu que sustenta a este club actua com l'òxid sobre el vell metall, minant lentament el futur d'una societat que pareix embardissada en una àrdua lluita per a evitar el seu creixement, incapaç d'alçar els fonaments sobre els quals edificar una nova època.

Com escriu hui Ramón Besa en el seu article: “Pertànyer sentimentalment a un club no significa servir als seus representants, sinó ser més exigents amb el teu equip que amb els adversaris.” Una menuda frase que tanca molt dels obstacles externs que llastren a una SAD ocupada a construir justificacions des dels altaveus que subvenciona, desviant atencions amb plans màgics bancaris, o arremetent contra el públic com a responsable de tots els mals cada vegada que este mostra el seu descontent. L'esquizofrènia governamental arriba a tals cotes que ja ni es tallen a menysprear el pes històric de la institució i els seus éxits, aconseguits amb esforç i coratge, tot amb tal de defensar xafogors com les del diumenge passat.

La degeneraciò en la qual estem immersos resulta alarmant, i la seua solució no passa per canviar d'entrenador, ja que davant la falta d'una cultura de club que marque el camí a seguir, d'un entorn fort i lliure que exercisca un paper fonamental per a evitar complaences i defenses de vedats privats, el substitut d'Emery serà altre Emery, amb diferent cara, amb diferent pentinat, però subjecte a les mateixes tares. Potser el canvi hauria de començar per posicions de més altura i continuar descendint per la cadena de comandament fins arribar en última instància a la banqueta. Preguntem-nos quina funció ocupa Andreu Fajardo per a cobrar tan suculentes retribucions per ser assessor extern del president, o perquè Juan Sànchez ha hagut de ser cridat d'urgència per a posar ordre en una Ciutat Esportiva assaltada per l'amic a sou del president. Mentre la filosofia que impere en la institució siga la de Juan Roig, eixe home que viu del culte a la seua personalitat, de la promoció del amic, i que talla tot besllum de triomf protagonitzat per aquell que gosa fer-li ombra, continuarem vivint amb Quiques i Unais.

Sense critica, sense exigència, sense ningú que demane responsabilitats, el VCF està condemnat a passar-se l'eternitat al llimbs. Tant de bo tot el problema fora d'entrenador. Encara que el més trist de tot açò, és que els anys de lluita, de batalla, de construcció d'alguna cosa gran, no han servit per a res, han desaparegut com una rosella després de la primavera per a deixar que els trists 90 regressen amb més força, i esta vegada, amenaçant amb quedar-se per a sempre.

Història econòmica del VCF

Descarrega't el PDF amb la comparativa s'encerca fent click ací.

El període comprès que ací es reflecteix inicia la seua marxa en 1985, any que el futbol abandona el seu rang d'esport per a donar els primers passos en la indústria del baló. En dita etapa i durant els seues primers deu anys (85-95) la irrupció de les televisions porta amb si l'arribada dels contractes de patrocini. Donant situació a que les marques siguen les quals deixen de cobrar als clubs per subministrar-los material esportiu per a començar a ser elles les que paguen pels mateixos.

A igual manera, la publicitat en les samarretes deixa de ser una extravagáncia, per a convertir-se en un exercici obligatori per a poder quadrar els pressupostos. Este període d'ingent creixement econòmic en l'esport rei va ser qualificat en l'època com “l'arribada dels ingressos atípics.” Responent com un pas fonamental del pla de sanejament del futbol, que va tindre la seua culminació en la creació de les Societats Anònimes durant 1993. Repassar l'evolució dels ingressos per estos conceptes en el València CF durant quasi 30 anys revela una incessant nul·litat a l'hora de generar guanys més enllà dels provinents dels ens multimèdia, únic apartat que ha permès a la SAD augmentar la seua capacitat econòmica, observant-se una escassa evolució en la resta de partides des de llavors, fent palès el nivell en el qual es troba l'entitat a nivell màrqueting en el panorama futbol, que no és altre que en un quart graó. L'escassa presència de la marca VCF en el mercat global impossibilita arribar a grans patrocinis, i amb ells, tindre la posibilitat de comptar amb grans ingressos.

Esta escassa diversificació fa més latent el risc que pateixen les finances de la institució en cas que Mestalla seguisca perdent afluència d’espectadors. El descens en ingressos per taquilla ja és una evidència, havent-se arribat a perdre algo més de tres mil abonats en l´última temporada, en total més de cinc mil en les últimes quatre. Per desgràcia les prediccions no conviden a ser optimistes, deixant entreveure una clara tendència descendent que ens situen a nivells dels primers anys 90, deixan ja molt lluny aquells temps on havia llista d’espera.

Descarrega't el PDF amb la comparativa s'encerca fent click ací.

Intentar comparar les xifres del club de la ratapenada amb entitats que tots tenim interioritzades com “similars” a nosaltres resulta obscè per les aclaparants diferències econòmiques que ens separen. Soles l'Hamburg, sense presència continental en els últims cursos, ja multiplica per tres els ingressos per màrqueting, que dir dels 90 milions d'euros per conceptes comercials que genera el Schalke, o els 42 del Tottenham. En este aspecte el futur del club estaria garantit si poguera contar amb un estadi modern en propietat, amb ple ús dels seus espais comercials i explotació interna amb el qual poder realitzar potents programes d'hospitality, encara que eixa possibilitat, a cada informació més confusa que l'anterior respecte a l'acord amb Bankia, es va aombrant.

La comparativa es va realitzar molt abans de la publicació del informe Deloitte de 2012, pots consultar l'entrada dedicada al assumpte fent click ací.

D'on trauen els grans els diners?, entrades relacionades amb la temàtica:

- Diners baix les pedres.
- Patrocinis sostenibles.
- Patrocinis estratègics.
- L'utopia televisiva dels club.
- Si la lliga mor, el VCF també

L'etern jugador positiu

Benito Roca és un d'eixos personatges que ha estat maltractat pel lent passar dels anys, sepultat, com tants altres, per una recurrent volta al tòpic que pareix fer-nos veure que en aquells temps no existia més que un pique social entre montistes i cubellistes, on soles dos jugadors destacaven sobre la resta i ocupaven les hores de tertúlies i les fulles de periòdic gràcies a les seues actuacions. Este menut i robust mig ala barceloní va aterrar en una ciutat on les falles eren coronades per bous i raquetes de tennis, on l'esport dominant era la tauromàquia i el debat en els mitjans il·lustrats feia èmfasi en el poc futur que tindria el foot-ball si es convertia en un esport “per a tot l'any.” I va aterrar per a enamorar a un públic que de seguida ho va acollir entre els seus preferits.

Tant en la tragèdia com en l'èxit més rotund les actuacions de Roca sempre eren destacades, era l'únic que resistia estoicament en els moments de sotsobre, i el qual acompanyava en joc i actitud en els dies d'inspiració de les estrelles. Gràcies a això va aconseguir guanyar-se l'àlies de “El Positiu” al col·leccionar puntuacions destacades en les cròniques de l'època. La seua devoció per este esport era tal que prompte va ser utilitzat com exemple per a definir a aquells que deien jugar per amor a uns colors, erigit com estàndard a seguir, va actuar de tot menys de porter, i en tot va sobresortir.

Tal discreta ha acabat sent la seua figura que s'obvia que va ser company de Cubells en l'stage de preparació de la selecció nacional, acompanyant del primer internacional absolut del València FC en l'equip “blanc” durant aquelles jornades prèvies al partit davant Portugal del 5 de Maig de 1925. Uns amistosos típics d'un temps passat que omplien estadis per a veure enfrontar-se a la selecció B amb la selecció A sense altra intenció que la d'exercir de garbella per a confeccionar la llista definitiva. I allà, sent escuder de Cubells, va veure en com a convidat de pedra com Quesada, un bast i tosc jugador del Reial Madrid, li va enfonsar les costelles d'una puntada al davanter valencianista posant en perill la que va ser la seua posterior internacionalitat.

Dur i temperamental Benito Roca pot considerar-se com la primera figura que va crear discòrdia en una llista de la selecció, deixar-lo fora del combinat va incendiar una premsa esportiva que va acusar a aquell equip de falta d'estatus per a representar al futbol nacional com corresponia. El seu idil·li amb la internacionalitat mai es va veure compensat, en dies on imperava el cinema mut, els cántics en la graderia tampoc eren tendència, però el clam existent envers la seua figura va parir el "Roca Selecció” en les hores de pur i copa, traslladant la pressió al paper i tinta després de signar la seua enèsima consagració vestint la blanquinegra en Les Corts, on va posar en peu als seus paisans.

Parlava poc perquè el que tenia que dir ho deia en el camp, les seues rematades de cap arribant des d'arrere es transformaven en obusos incapaços d'atallar per als guardametes, el seu afany per tapar els buits propis i aquells que deixaven els seus atrevits companys d'equip li feien parèixer incansable, va jugar 155 partits amb el València en una etapa on les temporades tot just tenien 25 encontres, i els 155 els va jugar de titular. Quan va abandonar el club en 1928 per indicacions de la directiva, que el va considerar massa major per a continuar rendint a eixe nivell, es va incendiar Mestalla estant prop de provocar la caiguda de la junta directiva.

Sense Roca el València FC era altre, la seua absència era tan enyorada que al més mínim accident la seua figura erra reivindicada per la graderia, la critica i fins i tot per alguns companys. L'home dels cinc pulmons va marcar una època que ha quedat oblidada pel estrellat etern dels seus coetanis.

(*) Benito Roca aplegà al VCF en 1923 i ho deixà en 1928. El seu últim partit el va jugar davant l'equip reserva del club el 23-09-1928 a mode d'homenatge davant la pressió popular.

Sobreviure al entorn

No es sap molt bé en quin precís moment de la història recent això que nomenem entorn i allò altre que es diu afició van separar els seus camins i començaren a viure de forma dispar una mateixa realitat. No es sap molt bé el moment precís, però si es coneixen a les seues figures, eren dies de ressaca i en la banqueta havia un columnista engominat, un analista tàctic de programes diumengers que gosava posar en dubte els coneixements d'un conqueridor sense parangó, fins al punt, de qualificar de groller el seu estil. Des de llavors el que era intocable, l'aficionat, va passar a ser mancillat gratuïtament per alguns sectors venuts a les copes gratuïtes que es servien en certs locals nocturns, on es teixien relacions perilloses.

Ara, aquells que omplin hores de programes i págines de periòdics parlant-nos d'Emeradas, de migdiades místiques i altres tribulacions no dubten a posar en boca de la graderia els propis exabruptes que cuinen en les seues redaccions, ni en atacar al militant que fa un sobre-esforç per pagar el seu abonament si gosa utilitzar els arguments esgrimits constantment en púlpits mediàtics contra un equip o entrenador que no pot veure, potser, massa condicionat per l'aireg incessant d'uns defectes que en la majoria de vegades no són tals. Això cridat entorn, tan valent contra els febles, i tan covard contra els poderosos, va deixar fa molt d'exercir la seua funció per a convertir-se en una peça bàsica del discurs oficial. Capaços de vendre'ns una final de copa per adoctrinar-nos a l'endemà sobre la defecació inmunda en la qual s'ha convertit el VCF, i no contents amb això, tornar a bombardejar-nos amb evocacions de la final de la UEFA 2004, costum que perdurarà fins l'eliminació de la competició, sent justificada fent-nos veure l'idiotes que som per creure que un equip de regional podia assolir tals objectius.

Com insadollables que son, l'imperi del surrealisme segueix en la seua obstinació d'expandir fronteres amb un publi-reportatge en el qual se'ns diu entre vítols i pits plens d'orgull patri que un integrant de la plantilla, al que qualifiquen d'imprescindible, no corre ni en els entrenaments. Argument tan demencial com eixa recurrent teoria que ens adverteix que els bons partits de Banega, tots ells sense excepció, són obra del acompanyant en el doble pivot – quan ho té – per a posteriorment justificar els seus baixons futbolístics amb costums canallesques...

Obviant nacionalitats, paisanatges i currículums, la graderia només anhela bons rendiments d'aquells que salten al terreny de joc com via per arribar a grans cotes, mentre altres, exalten figures decadents en detriment de les necessitats del equip en un clar atac frontal als interessos generals d'una institució que es suposa els dóna de mejar. El simple fet de que Feghouli amb actitud i treball – també acompanyant amb menuts centelleigs de qualitat – haja deixat en ridícul a uns quants companys és venut entre menyspreus e insults cap al franc-algerià en reclam d'un suplent interessat des de fa massa temps en Ferraris i partides de golf més que en la seua professió, i l'actitud del qual, lluny de ser reprovada, és convertida en bandera per a posar en entredit a un entrenador que exerceix com a tal premiant el treball i la dedicació d'un banda dreta que sí té actitud, que sí té il·lusió pel futbol i que sí compleix quan se li dóna una oportunitat guanyada prèviament en els entrenaments.

Un mètode ja costumista que oculta errors d'embalum d'uns i exagera fins al infinit els d'altres, costant estigmatizacions i alçant obstacles que els denega a estos el luxe de permetre's la més mínima equivocació, sabedors de no contar amb el silenci còmplice que gaudeixen companys sospitosos, duent-los a pressionar-se a si mateixos en nom d'arribar a una perfecció que encara cap ésser viu ha aconseguit conquistar. Tal vegada estos condicionaments hagem que tindre-los més en compte del que els tenim a l'hora de jutjar a certs futbolistes, molts dels quals son víctimes d'aquells que no busquen més que protegir o conquistar el seu espai. I sense oblidar a l'entrenador, sobre les esquenes del qual s'alcen castells que ell no ha edificat. També en el seu càstig està acceptar carregar amb ells.

! Pareu a Rory Delap !

Com si fora un malson infantil, així es presenta el Britannia en la prestigiosa Premier League, un feu de complicada conquesta capaç de perpetrar les aspiracions dels més grans del país. El Stoke City fa gala dels mateixos valors que antany lluïa el València CF, abans que este els posara en venda en un mercadet de barri a canvi de no-res, i gràcies als quals el conjunt del oest dels Midlans ha solidificat els fonaments d'un projecte que permet al club de la ciutat dels Potteries plantar cara a les multimilionàries potències britàniques. En Stoke-on-Trent els partits sempre duren 95 minuts, i cap estil invasor és capaç de trencar la seguretat d'un grup que va aprendre de la mà de Tony Pulis a deixar-se la vida en nom de conservar la imbatibilitat del seu estadi.

A pesar de coquetejar amb les floritures que intenta imposar una actualitat acostumada a sobre-dimensionar decorats de vodevil, l'estil del grup que dirigeix el modest preparador gal·lès destaca pels seus rudimentaris però efectius mètodes, garants de les essències històriques d'un futbol que jeu des de fa massa temps seduït per les fines aportacions continentals. Qui hui dia fixa la llum dels focus sobre un modest roster de jornalers està molt allunyat de les virtuts tècniques que va interpretar Stanley Matthews, símbol d'una institució quina militància adora a un jove més rude i menys tècnic que respon al nom de Rory Delap, tipus d'aspecte jovial, que de xiquet acostumava a ficar-se en embolics per practicar el seu passatemps favorit, el llançament de pedres contra ventanals, i que als seus 35 anys posa rostre a una filosofia que va dur al club terrisser a disputar la primera final de la FA CUP de la seua història, fet meritori tenint en compte que els Potters presumeixen de ser la tercera institució més antiga del món.

“No és cap secret, la gent ho veu per la televisió, estudien vídeos... és sempre la mateixa jugada, però si s'executa bé és impossible de detindre, dóna igual qui tinguem davant, sempre funciona” declara un jugador que abans de dedicar-se a la pilota va ocupar la seua pre-adolescència al llançament de javelina. Esta catapulta anglo-irlandesa – també conegut com The human sling, malnom posat per David Moyes després de patir-lo en les seues pròpies carns – va desaprofitar la seua qualitat en el Sunderland i Derby County, soles Pulis, un estratega obsessionat en vèncer les adversitats utilitzant qualsevol arma que tinga al seu abast, va ser capaç de dissenyar una jugada que provoca l'ovació fervorosa del públic local cada vegada que l'esfèric creua la línia de banda. Famosa per la repercussió que atorga una lliga com l'anglesa, els Potters ja solidificaren el seu sonat ascens amb Delap com estendard d'una acció que esta mateixa temporada els ha permès anotar quatre gols en l'Europa League, competició pràcticament inèdita per a una entitat que soles llueix un títol en les seues vitrines, la copa de la lliga de 1972.

Sabedors que la seua supervivència depèn dels seus resultats com a locals, subsistir una vesprada en el modest terreny de joc de l'olleria britànica suposa una tasca titànica, i molt més si qui visita el recinte llueix gal·les de noble, abillament que alimenta a un equip ja de per si hiper-motivat, ingredient que utilitza un club necessitat en traure-li el suc a centenars de jugadors que arriben desnonats a Stoke buscant una segona oportunitat que els ajude a sobreviure en la competitiva Premier League. Extres que els han comerciejat tal “fama” que ha dut al rictus victorià dels medialeaders anglesos a encunyar amb fina ploma i bona lletra un estàndard de qualitat que certifica que el Britannia Stadium ensenya al món qui és realment un bon equip i qui no.

“Ningú donava un cèntim per nosaltres en la primera fase, i no diguem ja en la fase de grups, per a nosaltres açò és un premi, no tenim absolutament res que perdre” Diu un Glenn Whelan que veu al equip d'Emery com “un club de primera classe, amb una enorme tradició i una història fantàstica, a més de tindre un gran conjunt de jugadors.” Belles paraules construïdes per la ignorància de qui desconeix la realitat d'un visitant que va perdre el decòrum pel camí, i els calçons negres del qual, regalats per la tradició històrica, oculten la seua tendència a tacar-los de marró en les grans cites.

En l'oest dels midlands, com en Genk, Sevilla, Gelsenkirchen, Leverkusen o Londres, el València CF tornarà a enfrontar-se al seu pitjor malson, a un equip de proposta física que buscará embotellar-lo en la seua àrea, concepte que a dia de hui i durant els últims anys ha servit per a destrossar a un equip incapaç de competir, propens a diluir-se en grans escenaris per abusar posteriorment dels més febles en la competició domèstica, maquillant amb tan “valenta” mostra d'autoritat les seues vergonyes. El Dijous nit, sobre un escenari plujós i davant un rival acostumat a la trinxera el conjunt de Mestalla haurà de demostrar posseir unes qualitats que de moment soles ens ha ensenyat en contades ocasions, perquè en Stoke, no hi ha prou amb tindre qualitat.

PD: Aspecte que ha passat desapercebut. Gràcies a que equips com el Liverpool van quedar fora de la passada Champions el VCF va poder accedir al bombo 2 en el sorteig de la màxima competició, i ho va fer com “últim.” Per tant fer una bona Europa League ajudarà a millorar un maltret coeficient UEFA que ens ajude a seguir gaudint de sortejos favorables en la pròxima edició, estar en el bombo 2 o en el 3 és la diferència d'evitar un grup com el que va patir el Vila-real en el present curs o caure en ell.

En el nom de la Champions

El passat estiu, en la Reeperbahn strasse, una de les artèries principals del barri roig d'Hamburg coneguda com la milla del pecat ( die sündige Meile ), el St.Pauli va obrir el seu dotzè punt de venda oficial, la segona megastore d'una àmplia xarxa de venda directa (vídeo inauguració). El simpàtic conjunt alemany des de finals de 2006 va iniciar una reconstrucció de la seua marca, de la mà del estrambòtic president Corny Littmann, que li ha dut a situar-se per sobre de 18 dels 20 clubs de la lliga espanyola en quant a ingressos per venda de productes oficials. Superant ja els cinc milions i mig. I tot gràcies a una treballada explotació de la seua imatge que ha aconseguit fer del símbol pirata una font ingent d'ingressos atípics (veure catàleg línia urbana) que va molt més enllà dels productes bàsics als quals estem acostumats. L'èxit pel gran èmfasi que han posat en la seua tendència urban-wear, les més reeixida del vell continent, ha servit d'inspiració per a que potències com el Manchester United estiguen ultimant el llançament de la seua pròpia marca.

Este soles és un exemple simple i mundà de les diferències existents entre clubs diversificats, generalment alemanys i anglesos, i la resta. El València amb tot just quatre milions en vendes per estos conceptes, ha perdut la carrera contra equips de segona divisió, per múltiples motius: socials, econòmics.. però sobretot, logístics, que han implicat trencar amb els seus dos darrers proveidors, Nike i Kappa. Els tímids intents per explotar la imatge del club en mercats emergents i a llançar el seu pròpia marca de roba urbana van quedar en flors de primavera, en intents a cegues de fer algo sense saber molt bé com. La re-entré en el Top-20 de la Football Money League que realitza Deloitte des de principis de segle, i després de dormitar tres anys en els últims llocs del top-30, segueix evidenciant any darrere anys els mateixos defectes i virtuts d'una SAD que només és capaç d'alçar-se entre els últims llocs del rànquing cada vegada que supera la fase de grups de la Champions, com orcorre en l'estudi de 2012, la quinta aparició, que coincideix amb anys d'èxits a Europa: 2002 (final Champions 2001), 2005 (Campió Uefa 2004), 2006 i 2008 (1/4 final Champions 06/07)

Mentre el València necessita amb urgència eixos 17-20 milions que li permeten superar el seu tope històric de 99 milions d'ingressos ordinaris (sense bonus champions), els mateixos que generen entitats com l'Ajax o West-Ham, clubs com el Nàpols continuen la seua meteòrica progressió cap a l'elit financera continental. El conjunt italià s'ha situat en els últims quatre anys a tir de pedra de l'entitat de Mestalla en ingressos, amb la diferència que el conjunt del sud d'Itàlia no competia a Europa, mentre el valencià si. La SAD presidida pel singular Aurelio De Laurentiis apareix en este estudi amb dos milions menys en la vintena posició sense necessitat d'haver disputat la Champions League, i amb la previsió que en el pròxim any, per primera vegada, superarà a l'entitat presidida per Manolo Llorente gràcies a la progressió en la màxima competició. El punt fort del club transalpi resideix en els seus ingressos comercials, situats en 35 milions d'euros, i en un solid augment d'ingressos per machtday que han augmentat un 52% respecte al curs anterior, mentre els del València, s'han reduït un 3% en dies de partit i un 5% , els més baixos no soles del top-20 sinó també dels 7 que van per darrere, en conceptes comercials.

Intentar comparar les xifres del club de la ratapenada amb entitats que tots tenim interioritzades com “similars” a nosaltres resulta obscè per les aclaparants diferències econòmiques que ens separen. Soles l'Hamburg, sense presència continental en els últims cursos, ja multiplica per tres els ingressos per màrqueting, que dir dels 90 milions d'euros per conceptes comercials que genera el Schalke, o els 42 del Tottenham. En este aspecte el futur del club estaria garantit si poguera contar amb un estadi modern en propietat, amb ple ús dels seus espais comercials i explotació interna amb el qual poder realitzar potents programes d'hospitality, encara que eixa possibilitat, a cada informació més confusa que l'anterior respecte a l'acord amb Bankia, es va aombrant.

De moment la realitat ens diu que econòmicament la institució està situat en un quart graó europeu, i amb serioses amenaces de perdre un estatus guanyat sobre la botzina, sent summament complicat de recuperar si la solució comercial de l'entitat queda capada per un expoli dels drets terciaris del Nou Mestalla, que unit a una contínua proliferació d'inversors estrangers a Europa, que es sumaran als experiments coneguts a Màlaga i Getafe (per iniciar este estiu), farien encara més gran la llosa que llastra a una entitat condemnada a viure en un campionat bi-polaritzat que s'alimenta gràcies a una estudiada i pactada dictadura mediàtica que ha dut a la LFP a patir una caiguda en la inversió per patrocinis sense precedents.

D'on trauen els grans els diner?, entrades relacionades amb la temàtica:

- Diners baix les pedres.

- Patrocinis sostenibles.

- Patrocinis estratègics.

- L'utopia televisiva dels club.

- Si la lliga mor, el VCF també

(*) Els detalls de la situació i realitat del VCF en l'estudi europeu i en el panorama futbolístic mundial seran amplament detallats en una pròxima entrada, acompanyada d'una infogràfia.

Quan el lladre lluïa ratlles roges

Entre fum de tabac i aroma a moca recent fet es debatia en els budells del Cafè El Siglo l'afer EPI: “- ! Com és possible, xe, este home no té cap consideració !" - “Açò és culpa de la directiva, si hagueren tractat a EPI com es mereix, no hauria actuat d'esta manera!” Les velles taules de fusta, desgastades ja per una excessiva acumulació d'hores de tertúlia, exercien de púlpits públics, de veritables xarxes socials, que alimentaven acalorades discussions amb les quals una munió despolititzada intentava arreglar els mals del món, dies d'asuet intel·lectual que transcorrien sense entendre la marxa d'un jugador que només unes setmanes arrere havia aconseguit amb el seu gol l'últim títol del València CF elèctric. Epifiano Fernàndez va trencar unilateralment el contracte que el lligaba al club per aterrar a Donosti, en secret, i amb Edmundo Suàrez com únic confident, provocant un cisma en una institució que viuria el primer conat de dimissió dels molts que protagonitzaria Luis Casanova fins la seua eixida deu anys més tard.

Però allò no va ser més que el primer capitol d'un canvi inevitable, conseqüència natural d'una època que tocava a la seua fi. Aquell equip de virtuosos jugadors que havien fet història començava a deixar pas a un grup més jove i aguerrit, capaç d'eixir al terreny de joc amb ferides en el cap que tintaven de roig una immaculada elàstica blanca, rebent com únic premi a tan sorprenent acte una transfusió de sang a la fi del encontre (*Nota). L'art de Mundo i la qualitat d'Amadeo es van transformar en el coratge d'Igoa i Seguí, en els expeditius Puchades o Santa Catalina, posant el físic del incombustible Quiliano Gago on Gorostiza deixà la màgia.

Transició cimentada sobre una estirp d'arrocers naturals de Sueca en les esquenes dels quals quedaria brodat per primera vegada, i en lletres d'or, l'apel·latiu d'equip bronco y copero, guanyat a pols gràcies a gestes alçades amb les seues desgastades botes de cuir, històries que engrossirien la llegenda d'un club que començava a deixar arrere els temps de gloria per a donar la benvinguda als dies del “quasi.” La insaciable competitivitat d'un roster d'amics que jugava per a guanyar va transformar a un grup de talent escàs en un corredor de fons temible, capaç de remuntar eliminatòries impossibles davant l'Athlètic o a protagonitzar escalades en la lliga duent-lo a lluitar per un títol que en aquells temps va deixar escapar fins a en quatre ocasions en l'úlima jornada.

“És que l'Atlètic pesa molt en altes instàncies Tonico, què vols que et diga que no sàpigues ja”, amb eixes paraules va intentar calmar Salvador Estruch, altre fantàstic futbolista natural de Sueca que va fer carrera amb els matalassers, als seus veïns a la fi del partit.

- “No hem guanyat perquè el senyor Arque (àrbitre) ens ha fet de tot.” - “En el segon penal si em deixen, ! m'ho menge !” Argumentava un desesperat Antonio Pérez, hereu d'Eizaguirre, posant cara al desgreuge patit aquella vesprada.

Ni el tempraner gol d'Igoa, ni el 0-2 de Quiliano Gago que el col·legiat va anul·lar per capritx, ni el penal inexistent que va errar l'Atlètic, ni tampoc l'arrencada de coratge que va dur al València CF a lluitar amb ungles i dents per aquells dos punts que li bastaven per a alçar-se amb aquella lliga de 1950, van ser suficients per a superar unes circumstàncies que dirigiren el match fins al empat final (4-4), únic resultat que necessitava l'equip del exèrcit, un Atlètic, que gràcies aquell arbitratge es va dur una lliga que no estava cridada a ser seua.

Arrere va quedar la crisi generada després de l'eixida d'Epi i Eizaguirre, una primera volta turmentosa que va llastrar a un equip inexpert en molts aspectes donant pas als últims dies de Mundo. Les golejades per 3-6 en San Mamés, el 4-0 al Barça o la humiliació patida pels matalassers (6-0) al seu pas per Mestalla van quedar reduïts després d'aquell desengany madrileny a una simple estadística: 71 gols anotats en 26 jornades. Xifra, que ni tan sols l'equip de Benítez en 2004 va poder superar en un campionat amb 12 jornades més.

Acostumat a re-inventar-se cada cert temps, a lluitar contra els elements i contra si mateix, el València CF va seguir durant aquella dècada presentant batalla a propis i estranys, al Barça de Kubala, al Madrid de Di Stefano, i fins i tot a la riuada de 1957, dotant de contingut i continuïtat a les acalorades tertúlies del Cafè El Siglo, assemblees fiscalitzadores d'un equip amb identitat pròpia, escultor d'unes essències, que des de llavors han servit d'identificador per a un club amb massa tendència al oblit.

Encara contant amb el beneplàcit d'un govern militar el rival d'aquella vesprada de llàgrimes va poder gaudir pocs mesos més tard d'altra “gesta” a Sevilla, quedant anul·lat un gol minuts després de la treta de centre que va privar al conjunt sevillista d'un títol que tornaria al Manzanares gràcies a altre empat injustificat. Privilegis perduts amb un gir de canell de Franco que donà pas a l'etapa política que exigia els EEUU com a condició per a rebre la legitimació pretesa per la dictadura, gir que va bressolar l'evolució del intractable equip del govern cap al sempitern pupas, començant a perdre com estava acostumat a guanyar, desapareixent de l'elit per a viure a l'ombra del nou ullet dret dels tecnòcrates, un Reial Madrid, que acabava de ser coronat per Santiago Bernabéu.

Més de cinquanta anys separen aquell empat de la mamella de Zigic, dos règims polítics, i un canvi hegemònic en el futbol, però encara hui en les àrees del Calderón el VCF continua patint passatges funests d'una època oblidada.