En el nom de la Champions

El passat estiu, en la Reeperbahn strasse, una de les artèries principals del barri roig d'Hamburg coneguda com la milla del pecat ( die sündige Meile ), el St.Pauli va obrir el seu dotzè punt de venda oficial, la segona megastore d'una àmplia xarxa de venda directa (vídeo inauguració). El simpàtic conjunt alemany des de finals de 2006 va iniciar una reconstrucció de la seua marca, de la mà del estrambòtic president Corny Littmann, que li ha dut a situar-se per sobre de 18 dels 20 clubs de la lliga espanyola en quant a ingressos per venda de productes oficials. Superant ja els cinc milions i mig. I tot gràcies a una treballada explotació de la seua imatge que ha aconseguit fer del símbol pirata una font ingent d'ingressos atípics (veure catàleg línia urbana) que va molt més enllà dels productes bàsics als quals estem acostumats. L'èxit pel gran èmfasi que han posat en la seua tendència urban-wear, les més reeixida del vell continent, ha servit d'inspiració per a que potències com el Manchester United estiguen ultimant el llançament de la seua pròpia marca.

Este soles és un exemple simple i mundà de les diferències existents entre clubs diversificats, generalment alemanys i anglesos, i la resta. El València amb tot just quatre milions en vendes per estos conceptes, ha perdut la carrera contra equips de segona divisió, per múltiples motius: socials, econòmics.. però sobretot, logístics, que han implicat trencar amb els seus dos darrers proveidors, Nike i Kappa. Els tímids intents per explotar la imatge del club en mercats emergents i a llançar el seu pròpia marca de roba urbana van quedar en flors de primavera, en intents a cegues de fer algo sense saber molt bé com. La re-entré en el Top-20 de la Football Money League que realitza Deloitte des de principis de segle, i després de dormitar tres anys en els últims llocs del top-30, segueix evidenciant any darrere anys els mateixos defectes i virtuts d'una SAD que només és capaç d'alçar-se entre els últims llocs del rànquing cada vegada que supera la fase de grups de la Champions, com orcorre en l'estudi de 2012, la quinta aparició, que coincideix amb anys d'èxits a Europa: 2002 (final Champions 2001), 2005 (Campió Uefa 2004), 2006 i 2008 (1/4 final Champions 06/07)

Mentre el València necessita amb urgència eixos 17-20 milions que li permeten superar el seu tope històric de 99 milions d'ingressos ordinaris (sense bonus champions), els mateixos que generen entitats com l'Ajax o West-Ham, clubs com el Nàpols continuen la seua meteòrica progressió cap a l'elit financera continental. El conjunt italià s'ha situat en els últims quatre anys a tir de pedra de l'entitat de Mestalla en ingressos, amb la diferència que el conjunt del sud d'Itàlia no competia a Europa, mentre el valencià si. La SAD presidida pel singular Aurelio De Laurentiis apareix en este estudi amb dos milions menys en la vintena posició sense necessitat d'haver disputat la Champions League, i amb la previsió que en el pròxim any, per primera vegada, superarà a l'entitat presidida per Manolo Llorente gràcies a la progressió en la màxima competició. El punt fort del club transalpi resideix en els seus ingressos comercials, situats en 35 milions d'euros, i en un solid augment d'ingressos per machtday que han augmentat un 52% respecte al curs anterior, mentre els del València, s'han reduït un 3% en dies de partit i un 5% , els més baixos no soles del top-20 sinó també dels 7 que van per darrere, en conceptes comercials.

Intentar comparar les xifres del club de la ratapenada amb entitats que tots tenim interioritzades com “similars” a nosaltres resulta obscè per les aclaparants diferències econòmiques que ens separen. Soles l'Hamburg, sense presència continental en els últims cursos, ja multiplica per tres els ingressos per màrqueting, que dir dels 90 milions d'euros per conceptes comercials que genera el Schalke, o els 42 del Tottenham. En este aspecte el futur del club estaria garantit si poguera contar amb un estadi modern en propietat, amb ple ús dels seus espais comercials i explotació interna amb el qual poder realitzar potents programes d'hospitality, encara que eixa possibilitat, a cada informació més confusa que l'anterior respecte a l'acord amb Bankia, es va aombrant.

De moment la realitat ens diu que econòmicament la institució està situat en un quart graó europeu, i amb serioses amenaces de perdre un estatus guanyat sobre la botzina, sent summament complicat de recuperar si la solució comercial de l'entitat queda capada per un expoli dels drets terciaris del Nou Mestalla, que unit a una contínua proliferació d'inversors estrangers a Europa, que es sumaran als experiments coneguts a Màlaga i Getafe (per iniciar este estiu), farien encara més gran la llosa que llastra a una entitat condemnada a viure en un campionat bi-polaritzat que s'alimenta gràcies a una estudiada i pactada dictadura mediàtica que ha dut a la LFP a patir una caiguda en la inversió per patrocinis sense precedents.

D'on trauen els grans els diner?, entrades relacionades amb la temàtica:

- Diners baix les pedres.

- Patrocinis sostenibles.

- Patrocinis estratègics.

- L'utopia televisiva dels club.

- Si la lliga mor, el VCF també

(*) Els detalls de la situació i realitat del VCF en l'estudi europeu i en el panorama futbolístic mundial seran amplament detallats en una pròxima entrada, acompanyada d'una infogràfia.