El VCF estadístic.

Virtut o defecte. Cadascú ho veurà d'una manera, depenent de les seues idees preconcebudes o de les preferències futbolístiques que atresore. Però el que no es pot negar de cap de les maneres, més enllà de filies i fòbies, és que este equip és d'una regularitat sorprenent, un segur de vida, que podria fer rics a aquells que viuen d'analitzar patrons numèrics amb els que preveure moments idonis d'inversió en borsa. La seua escassa tendència per la improvisació ho fa tan avorrit com previsible, un equip que es veu vindre a kilòmetres de distància .

Arribat ja el primer terç de la temporada i fent una simple comparativa amb els tres anys anteriors es pot esbrinar, amb poc marge d'error, quin serà el final d'esta pel·lícula. Ho hem viscut dos vegades seguides, i una tercera, que no va arribar gràcies al embastador i la seua doctrina kafkiana. Però ahi estan els números per a indicar-nos que els inicis de campionat segueixen tots la mateixa línia: grans arrencades, menuts sots que ens allunyen de somnis impossibles, i un retorn a la senda del triomf per avançar, coincidint amb el cap d'any, part del treball planificat.

En totes i cadascuna de les quatre temporades en les quals Unai Emery ha dirigit l'equip veiem que en les cinc primeres jornades s'han sumat una quantitat de punts similar. En el seu primer any (08/09) el València va tancar la cinquena jornada amb tretze punts en el seu caseller, els mateixos guarismes que en la 10/11. Per contra en el seu segon curs soles es van aconseguir vuit - el seu pitjor registre - pels deu actuals.

2008/09 → 13 punts en la Jornada 5

2009/10 → 8 punts en la Jornada 5

2010/11 → 13 punts en la Jornada 5

2011/12 → 10 punts en la Jornada 5

Quantitats que podrien comparar-se amb les millors si el penal errat per Banega a Sevilla haguera trobat encert, podent donar pas a un remuntada que mai va arribar. A pesar que les xifres en la classificació han anat en concordança, les quantitats golejadores si que han patit un acuitat descens. En el mateix període de temps – 10 jornades – el VCF ha anotat vuit gols menys que durant el primer curs amb Unai al capdavant del roster. Un descens paulatí que troba major distància conforme van passant les temporades:

2008/09 → Jor.5: 12 a favor, 4 en contra. Jor.10 23 a favor, 9 en contra.
2009/10 → Jor.5: 11 a favor, 9 en contra. Jor.10 19 a favor, 10 en contra
2010/11 → Jor.5: 9 a favor, 3 en contra. Jor.10 14 a favor, 11 en contra.
2011/12 → Jor.5: 8 a favor, 5 en contra. Jor.10 15 a favor, 9 en contra.

En este aspecte entrem en una complexa contradicció. Podem veure que quant pitjor davantera ha tingut l'equip les xifres golejadores han anat reduint-se a poc a poc. No obstant eixa tendència, com seria lògic, no es reflecteix en les xifres defensives, on a pesar de contar amb millors jugadors en dites línies, la quantitat de gols encaixats són pràcticament calcades any rere any. El que denota una evident influència en els dos camps del sistema empleat. A més d'indicar un patró preocupant si fem un cop d'ull a la quantitat de gols en contra al final de cadascuna de les temporades analitzades:

2008/09 → Jornada 38: 54 gols en contra. 68 gols a favor

2009/10 → Jornada 38: 40 gols en contra. 59 gols a favor.

2010/11 → Jornada 38: 44 gols en contra. 64 gols a favor.

Tampoc és esquiu este patró en la classificació. En tots estos anys el València ha arribat al primer terç de campionat ocupant posicions pràcticament idèntiques. La tercera plaça del primer curs va trobar la seua replica negativa el passat any, on l'equip va finalitzar en cinquena posició la jornada 10:

2008/09 → Guanyats 7 , Empatats 2, Perduts 1. Tercer classificat 23 punts
2009/10 → Guanyats 6, Empatats 3, Perduts 1. Quart classificat 21 punts
2010/11 → Guanyats 5, Empatats 2, Perduts 3. Cinquè classificat 17 punts
2011/12 → Guanyats 6, Empatats 3, Perduts 1. Quart classificat 21 punts

La regularitat és esquiva, de difícil consecució, una virtut al abast soles dels millors. I este València si alguna cosa té és regularitat. Una virtud plausible enfoscada per actuacions desastroses en els tornejos per eliminatòries, on també, troba amb una acuitada monotonia, encara que esta, viu banyada en el desastre. En Champions la línia segueix una tendència idèntica. El passat any els únics triomfs aconseguits varen ser davant Bursaspor (6 punts) i Rangers (4 punts) per soles un empat amb el United en l'ultima jornada i sense res en joc. Símptoma que denota una certa incapacitat per a guanyar a equips de nivell similar o superior al nostre.

Camí idèntic s'ha recorregut en la Copa del Rei en les dos ultimes temporades, on s'han deixat escapar eliminatòries amb un 0-2 a favor. Ja és simptomàtic que per a trobar sentit al encriptat joc de l'equip calga recórrer a les estadístiques. Superar eixa tara és l'unica cosa que pot dotar de substància a una sopa aiguada. Una tendència que urgeix trencar, encara que les xifres ens indiquen que és poc probable que ocorrega. Per als optimistes sempre els quedarà aquell dit que diu que "les estadístiques estan per a trencar-les." No es el cas del VCF d'Unai Emery.. de moment.

El Jijijajajisme.

Fins a la secretària del president es va anar d'excursió a Leverkusen. La plana major d'un club que diuen estar tan arruïnat que ha hagut de desmantellar la seua estructura de captació en la pedrera - acomiadar fisioterapeutes, cuineres, entrenadors, i obligar a aquells que no volien engrossar les cues del Servef a reduir en un cinquanta per cent el seu sou - va fer un dispendi econòmic encomiable per a viatjar en família a la glamourosa Alemanya, on soles va faltar la mascota, que a causa de la falta de seients lliures es va veure marginada per la seua condició de ninot de drap errant.

Este és el València de hui, un club en mínims que es permet el luxe de deixar en la graderia a 18 milions d'euros en inversió de futbolistes, de posseir un president i un vicepresident executius, i no contents amb això, adornar-se amb el fitxatge d'un assessor econòmic extern, que per descomptat, percep la seua corresponent remuneració a més de viure tranquil·lament en les ombres, allunyat de tota responsabilitat. Un exercit d'executius financers l'únic remei dels quals, que potser siga l'únic, ha estat vendre any rere any als seus millors jugadors mentre la resta dels mortals ens desdejunem que la solució per la qual suposadament estan tan bé pagats arribarà via bancària i a causa de les exigències de capitalització que ha marcat la Unió Europea a les entitats financeres espanyoles. Visca el vi.

Almenys seria entendible el poc més de milió d'euros que ens costen entre sous bruts i dietes si es potenciaren altres aspectes fonamentals de la SAD, ja que la pedra angular de la seua contractació no correrà a càrrec seu, sinó del creditor i de les seues necessitats peremptòries. Massa tranquils han viscut aprofitant-se de la generositat que ha tingut el públic envers certes gestions, entenent i comprenent les dificultats del moment. Però hi ha coses que ja comencen a olorar massa. Una olor que ens recorda les casposes formes d'altra època, l'època, en la qual estos mateixos personatges dirigirien el València, a pesar de les seues desavinences, des d'un consell d'administració búnqueritzat davant un enemic extern.

Per a entendre la complexitat – i el acomplexament també – d'este club cal retrocedir un parell d'anys arrere, fins al dia que el president va visitar l'entrenament per a exigir-li al seu patit entrenador que havia de comptar amb l'indisciplinat Miguel pel bé de l'equip, i sense més dilació, retractar-se del seu original plantejament de castigar al jugador per la seua enèsima falta de professionalitat. Així s'entén que Topal o Aduriz – bons xics – siguen castigats sense pietat, mentre altres, com Banega, després d'arribar perjudicat a un entrenament, vegen compensada la seua actitud amb la titularitat en un partit d'alta transcendència, acompanyat per un capità, que hores abans, no va dubtar a confessar en una estrambòtica entrevista, on va regar el seu ego i despotisme, que havia acceptat el càrrec perquè gents molt importants de l'entitat així ho havien volgut.

En arenes movedisses, així viu Unai, exigit per la guillotina del resultat, coaccionat a l'hora de prendre decisions disciplinàries per la solitud interna – i també externa - en la qual viu i per la necessitat de trobar una supervivència que soles li atorgarà els objectius complits. Mentre el club perdona multes a uns. El president pose capitans i defense critiques de jugadors cap als seus propis companys, i l'entrenador indulte als demès perquè el següent no té nivell i la seua vida depèn de la peloteta, l'actitud sobre la gespa serà la que és, i les declaracions després d'infàmies com les d'ahir, seran les que van ser. La vergonya alemanya es va multiplicar per tres després d'escoltar a senyors com Albelda entonar allò de “el rival també juga” i al senyor entrenador amb el seu feridor “Estic content amb el partit que hem fet.” Este és el València del Jiji-jaja que tenim.

Sobre el comunicat de l'Agrupació:

il·legítim : Un ens que porta sis anys desaparegut, que no ha fet pràcticament res per les penyes, i que està més pendent de gastar-se els diners en soparots que en organitzar i crear més valencianisme de base, i en ballar-li l'aigua al poder - igual bé Villalonga i van correguent a besar-li els peus, que als cinc dies aplega Soriano i li ballen una jota - te poca legitimitat per a dir res.

il·legítim i bastard: L'Agrupació te una vincualació directa amb el club, depen molt d'ell també, per lo tant es aberrant qe un òrgan oficial amenaçe a entrenador i jugadors , deixant fora de la critica a president o DD, sense tindre l'altura de mires suficients per a vore que lo que han fet es tirar benzina a una situació que és pot tornar virulenta contra els nostres propis interessos.

il·legítim , bastard, i absurd: a banda de que no reuneix els minims gramaticals acceptables per a un ens oficial, ho han fet de forma unilateral, i sense consultar amb els seus afiliats, fent-los particeps d'esta estupidesa que no te peus ni cap.

Jo vaig conèixer la Sèrie A

Intentant rematar un baló impossible. Així es va trencar Del Piero el genoll aquell vuit de Novembre del 98, va ser el presagi d'una vesprada funesta, el pròleg d'un annus horribilis juventí que començaria a escriure's en Udine baix puny i lletra del Pampa Sosa, aquell davanter de metre noranta que va establir el definitiu 2-2 en les agonies d'un partit que abans de la lesió del crack bianconeri anava camí d'un còmode triomf visitant. Era el calcio en el que es penjava el cartell de no hi ha bitllets en els estadis, la Sèrie A en la qual una Fiorentina amb un trident ofensiu compost per Batistuta-Rui Costa-Edmundo golejava en San Siro al Milà de Bierhoff i Weah mentre el incombustible Trapp des de la banda- ja amb el seu tupè en plena retirada - trencava els murmuris de la Fossa dei Leoni amb els seus xiulits a dos mans. Eren els bons temps, uns bons temps que van començar a dissipar-se al mateix ritme que el genoll d'Alessandro entonava el crash.

Aquella retirada en llitera cap a vestuaris - mentre un exercit de maldats fotògrafs envoltaven el cos del penúltim hereu d'aquell futbol fantasiós que va inundar Itàlia en els tardans vuitanta - s'erigeix com l'estampa perfecta per a il·lustrar la separació de dos èpoques, la dolorosa línia que marca l'abans i el després d'un campionat que en aquells anys dominava el món. Anys de regnat mediàtic i futbolístic gracies a la caiguda d'un decadent futbol anglès que havia retrocedit fins a l'edat de pedra. Eren dies del PC Calcio, en que lo cool, era fardar en els patis de col·legi sobre les noves perles d'un incipient Bari – Osmanosvki, Cassano, Henyinnaya i Philemon Masinga – mentre els freakes adolescents, ignorants encara dels encants que atresorava el Stevenage United i les pérfides categories inferiors britàniques, es sentien atrets pel Vicenza del uruguaià Otero, pel glamour del Bolonya de Signori, per l'espontaneïtat del Càller de Roberto Muzzi, pel romanticisme del peculiar Piacenza, i per la irreverent Atalanta de Pirlo i Ventola. Ni tan sols el tràgic i ja oblidat Forest era capaç de restar un mísers simpatitzant a l'estimat Torino.

Sintonitzar la TV en la sobretaula diumengera per a presenciar els derbis romans - o els fratricides duels del nord entre la Fiorentina i l'odiada Juventus dels traïdors Di Livio i Baggio - van fer possible el desconeixement de l'existència de derbi algun en Manchester, deixant aparcat allò dels mighty reds en les velles pàgines de periòdic i en els avorrits relats vespertins de pares que començaven a pentinar canes. Eren temps del si al calcio modern, tan avantguardista que no va dubtar a eliminar els seus històrics emblemes per a donar pas a altres nascuts dels estudis de disseny més punters del moment. Era el futbol que tot el món admirava, el campionat on residien els millors jugadors del planeta, la lliga contra la qual quasi ningú podia competir ni a Europa ni en el mercat de fitxatges, tan gosada, que va convertir la Premier League en el lloc de retir de les seues velles glòries. Aquella Itàlia va tindre la desvergonya de trencar el catenaccio per a inventar la espagueti-samba en el laboratori de Sacchi, trobant profetes de la anarquía en Zeman i la seua Roma “als tres tocs.” Era un calcio que renegava del calcio pur, que va convertir al Milan en Internazionale i al Internazionale en el club de Milano.

L'excel·lència tàctica, la referència en les banquetes d'aquells temps, no prenia te ni apostava en les carreres de cavalls de Ascot, més aviat, menjava pasta i sopava amanida de mozzarella. L'herència del Milà dels holandesos havia trencat amb la vella Itàlia del Verona de Osvaldo Bagnoli i l'Inter dels alemanys per a donar pas a una estirp de re-inventors de les essències pàtries que es van convertir en entrenadors de culte. Zaccheroni després de revolucionar el Udinese amb el seu 3-4-3 va aterrar en el món Berrusconià amb la missió de ressuscitar el joc preciosista d'uns rossoneris que venien d'anys d'infàmia després del últim pas de Capello per la banqueta de San Siro. Un tros de parmesà dirigit per Malesani, - el Wenger italianitzat, amb gavardina i rínxols a lo Colombo - va conquerir Europa i atemorir al país de la bota sense aconseguir teixir la tricolor en el cor de la seua samarreta. Fins la Juve de Lippi guanyava lligues sense Moggi, donant lliçons de futbol al primer toc.

Aquells estadis replets de gent que rebien als seus amb inversemblants tifos que es convertien en sagnants comitès de benvinguda per als seus rivals van ser també la referència de com s'havia d'animar en les graderies, e inclus exemples, de com maltractar als teus quan estos no respectaven l'honor de la samarreta. La Sèrie A era la lliga global, la de tot el món. Aquella que va començar esvair-se aquell Novembre plujós en Udine on va nàixer el primer símptoma d'un canvi que portaria la misèria. Aquella temporada el descens de l'aristòcrata Sampdoria va ser vist com un accident més que com un avís, una pèrdua que va deixar via lliure al aberrant Peruggia de Luciano Gaucci.

L'enfonsada Juventus de Deschamps i Zidane va compartir mitja-taula amb un Inter sense identitat per a permetre a la Lazio quedar-se a un punt d'un campionat que guanyaria anys més tard gràcies a molta mala llet – Cirio – i una tempesta inesperada, que com aquell 1995 en el Bernabéu, va irrompre per a fer naufragar aun equip llançat cap al títol, deixant via lliure, a que el modern poguera posar una mica de sal a la seua insulsa sopa històrica. El genoll de Del Piero va trencar amb l'excel·lència per a donar pas al excés. Després d'aquella vesprada en Friuli, ni el mag juventi, ni la Lega, van tornar a ser el mateix. Amb el genoll del Pinturicchio va començar a morir el calcio modern per a donar pas a una volta a les cavernes, la primera punxada d'una ferida que va ser molt més profunda de lo que en aparença pareixia. Almenys, un parell de generacions podrem dir en estos anys de vergogna, de compra de partits, de pèrdua europea i d'escàndols, que vam conèixer la Sèrie A, la de veritat.

El VCF davant si mateix.

Entre la febla boira que escopirà el Rhein sobre la industrial Leverkusen aniran agafant forma els fantasmes que persegueixen a este València des dels seus dies de bressol per a amenaçar la calma que a estes hores estremeixen les fronteres del remodelat Bay Arena, sobre el qual, es disputarà una fosca vetlada en la que es posaran en joc milions d'il·lusions, prestigi, i euros, una poc clandestína ruleta russa que tindrà un baló com arma executora i dos escuts teixits en tela com a tràgiques víctimes d'un duel incert. Entre el verd aspirina de la Werkself la versió heavy del València Hiddinknià s'enfrontarà a si mateix en una lluita sense caserna per la seua pròpia supervivència, contra la seua pròpia realitat, contra els seus propis temors i complexos. Una batalla per a no dependre de tercers en la Champions.

Soles trencant les barreres de lo comú es podrà superar Gelsenkirchen, La Corunya o El Calderón, no hi ha crèdit per a sucumbir a les primeres de canvi davant la crua realitat. Un empat i la possibilitat d'esmenar l'eliminatòria en un escenari més propici podria considerar-se una prorroga, que sens dubte, es transformarà en un salvavides amb memòria, capaç de recordar-te la marcada incapacitat de competir en terrenys abruptes i de plantar cara a necessitats peremptòries. Ha de ser la nit del pas cap en davant, en cas contrari, la humida boira engolirà als culpables per a fer-los particeps d'un primerenc malson al qual ningú vol assistir, ni tan sols, com espectador.

Sobre negre i roig vestiran alemanys de metre noranta, insinuant qualitats que els servirien a molts d'ells per a ser titulars indiscutibles en el costat blanquinegre. Però ni Schürrle, ni Derdiyok, ni Renato Augusto, ni Kießling són muralles que calguen enderrocar per arribar al objectiu. Més bé, els seus cossos exerciran de danys col·laterals si aquells que salten al terreny de joc amb una ratapenada brodada en el pit aconsegueixen superar les seues pròpies. El dimecres en el cor del Rin alemany la batalla tindrà dos combatents, però soles un enemic: el propi VCF.

Llorente no és alemany.

Es poden reduir costos augmentant la inversió? En aparença pot semblar il·lògic, però sobre eixa premissa es basa el miracle alemany en l'era de les recessions. Mentre en l'Europa de l'euro no cessen de parlar-nos de retallades, acomiadaments, abarataments i altres discursos que amoïnen al més pintat, en el món centreeuropeu la política d'empresa es basa en l'optimització dels recursos i en la modernització de les seues cadenes de producció. Una filosofia representada comunament baix l'al·legoria del foli: no deixes d'invertir en folis per a estalviar... compra de nous i aprofita les dos cares.

Un model que no és aliè al seu futbol, havent trobat en el Borussia Dortmund el primer profeta. El club de Westfalia va evitar la desaparició en 2003, i una vegada estabilitzat, va reorganitzar les seues despeses – ergo no les va eliminar - per a dirigir-les principalment a dos àrees: La professional i l'acadèmica. Menys estructura administrativa però més dinàmica, millor pagada, millor equipada i més qualificada, que es va acompanyar amb una forta inversió per a modernitzar l'àrea esportiva: Una acadèmia amb més professionals i millors recursos en captació i secretària tècnica. Els seus fruits van tardar just set temporades en arreplegar-se, les mateixes que va tardar la primera generació nascuda del nou model a donar el salt al primer equip i guanyar el titol de la Bundesliga.

A esta nova moda s'acaba d'unir el Schalke, - unint-se al grup dels Gladbach, Hamburg, Nürnberg, Stuttgart, Dortmund o Werder - antany famós per les seues grans inversions en la contractació de jugadors. Recentment el CEO del club miner va anunciar fortes mesures econòmiques per a reorganitzar la despesa de l'entitat – atenció al detall, no hi han retallades, sinó reorganització de la despesa - lo que afectarà al primer equip gràcies a una dràstica reducció en el cost de plantilla i en l'adquisició de jugadors – ja no pagaran grans traspassos - per al pròxim curs. El nou model que es pretén implantar es recolza en el mateix decàleg que impregna l'Alemanya de hui dia: Renovar la cadena de producció amb maquinària d'última generació per a una millor, i més eficient, activitat.

L'entitat minera invertirà prop de 13,5 milions d'euros – ací aterra lo que se li retalla al primer equip - en les pròximes dos temporades que seran destinats a contractar personal qualificat per a la seua escola, dotar-la amb l'última tecnologia, augmentar la seua xarxa de captació i a crear una millor i més àmplia secretària tècnica, a més, d'augmentar la seua ciutat esportiva amb millors instal·lacions. Un pla que pretén arribar a el seu colofó final en 2016 amb la construcció d'un estadi per a 10 mil espectadors, per al qual, ja està buscant finançament.

Menys cartera i més pedrera, és el discurs que sobrevola el futbol en crisi i que està calant cada dia més en diverses potències mundials. Encara existint una crua realitat que ens adverteix de que fins per a fabricar talent cal realitzar inversió, però per desgràcia, esta, sempre es traduïda en la majoria d'institucions com una despesa. Darrere de la qual, s'amaga el veritable motiu baix el qual sustenten tota política de reducció i retallades en les escoles.

Curiosament errar per falta de recursos en el seguiment de jugadors, no conèixer la seua cara B, o no conèixer els moviments d'altres competidors, acaben traduint-se en despeses majors, i a més, sense cap retorn. A quants tècnics es podrien haver pagat amb la prima de fitxatge del Chori Dominguez? I amb la seua fitxa? Que beneficis es van a traure d'este jugador, i quants s'han tret per Isco o es van a traure per Jordi Alba?

Ni un comptable, i damunt a temps parcial, pot estar dirigint l'escola del VCF, ni la secretaria tècnica en temps de necessitat pot estar formada soles per quatre persones. En un moment d'estabilitat - i això es desprèn de les eufòriques declaracions del president- deuria de ser el moment idoni per a crear un pla de pedrera amb el qual començar a construir les bases del futur.

El VCF de paper i tinta

Per al tàndem Salvatierra-Llorca el “fé-cé” mai guanyava un partit, doncs sempre aconseguia gestes heroiques al imposar-se als elements més hostils que es pogueren imaginar. Els seus rivals, lluny de mortals humans, eren monstres de tres caps complementats amb virtuts sobrenaturals als quals soles homes de demostrat coratge podien vèncer. Així, els jugadors valencianistes, s'erigirien en el blanc sobre negre com herculis soldats de trinxera, dignes de rebre la major insígnia militar existent pel seu demostrat valor. En eixes condicions, la curiositat despertada per tan bona premsa, va fer inevitable que la gent s'acostara a Algirós, per a contemplar de primera mà, les tan publicitades i celebres qualitats que pareixien estar soles al abast d'un grup de desconeguts i valents xics enrolats en les files d'eixe nounat club, tan gosat, que havia escollit com a propi el nom del cap-i-casal.

L'auge de tan novedós “sport” va donar pas a les inevitables i exacerbades passions futbolístiques que il·lustren de forma fidedigna l'edat daurada del foot-ball Valentí, obligant amb elles tant a cronistes com a mitjos a guardar-se en salut. Era norma que un reconegut partidari de Montes tinguera prohibit - li anava la vida- escriure una sola paraula sobre Cubells, un exercici que es repetia en la disjuntiva València FC - Gimnástic, una guerra entre senyorets i obrers que començava a prendre en els reconvens esportius de la ciutat, fent particeps de tan incipient rivalitat, als medis escrits, obligats, per causa de força major, a dividir la tasca informativa per a evitar suspicàcies. En cas contrari, tant el redactor com l'empresa es veien abocats irremeiablement a entrar en una espiral de cartes, reclamacions, critiques i amenaces de tot tipus que inundaven els despatxos de les editorials. En tals circumstàncies es va donar el brou de cultiu necessari per al naixement de la cultura del pseudònim, que per a tant va servir en aquells temps, i que tan divertides anècdotes ens han deixat per a degustar en els períodes moderns.

El Baró de Llíria i Dr Kick Off – El Mercantil Valenciano – Framalvi i Josimbar – en La Correspondencia de Valencia -. Diminuto, Vijuanma, Caireles i Back – integrant La Voz Valenciana - Sincerator – Las Provincias. – Tots mestres de la línia recta que van trobar acomodament darrere de la seua marca personal per a fustigar sense pietat, unes vegades a la directiva de l'època, i altres, als seus propis companys de professió, embarnillant-se en interminables debats llançats des de llarguísimes columnes que arribaven a mantindre en suspens a uns lectors que esperaven amb ànsies les contra-repliques. Una formula estesa en aquells anys que hi ha qui ho atribueix a la raó periodística, i altres, que ho veuen com un estratagema – baix pacte de cavallers – per a eixir guanyant ambdós contendents amb l'augment en la venda de diaris, i perquè no, també per a adquirir una major notorietat. Rivalitats esportives que es van extrapolar als rotatius, Pueblo Vs Províncias, Diario de Valencia Vs Mercantil Valenciano, La Correspondencia Vs La Voz Valenciana...

Siga com fora amb els seus relats, cròniques, històries i enfrontaments van fer possible l'ambient futbolístic tan necessari després del trasllat d'Algirós a Mestalla. Pioners del periodisme esportiu valencià que a pesar de disposar d'escassos recursos van saber perfilar amb mestratge a personatges com Gaspar Rubio – aquell que jugava amb boina - i el seu peculiar caràcter. Incidint en les primeres divisions entre partidaris i detractors de futbolistes, i també, narrant de forma memorable les peripècies del violent Enrique Salvador. Potser, el jugador que més vegades haja sigut expulsat en la història de l'entitat. Un tipus dur que va arribar a ser acomiadat pel temor a que les seues roines arts provocaren alguna desgràcia, vist el seu zenit a Sevilla, on va arribar a rebre una martellada per part d'un aficcionat local després d'altra de les seues violentes exhibicions sobre la gespa.

Més enllà dels terrenys de joc, i dels èxits conquerits en els mateixos, gran part de la història del València es troba escrita en pàgines de periòdic. Alguns ja extints, uns altres, sobrevivint a dures penes, però tots han contribuït en gran mesura a que el posicionament del club com primera entitat esportiva de la ciutat fora una realitat. Des de les fulles de Valencia Sportiva – primer rotatiu esportiu aparegut en la València del disset sent fundat per Vicente Salvatierra i Jose Llorca Rodriguez, també presents en l'acte fundacional del Bar Torino – passant pel Mercantil Valenciano, i sense oblidar La Hoja del Lunes, s'han anat construint amb el lent pas dels anys sòlids fonaments, que a pesar de quedar ocults baix l'estructura, com és la fi de tots ells, ahí continuen, exercint de base silenciosa en esta història.

« Si és home, diga-me'l vostè a la cara »

La guerra no soles va acabar amb una època d'esplendor literària, periodística i artística, també va posar punt final a una virtuosa capital que gaudia de tanta pluralitat mediàtica com d'identitats futbolístiques havien en els terrenys de joc. Manolo David Estill es va veure privat de la seua tribuna en La Correspondencia – el diari vespertí per excel·lència – convertint-se en prohibició aquella vella costum, tan escassa com seua, de redactar en valencià les seues informacions esportives, amb les quals tant gaudia, potser, per haver-se erigit ja per aquell temps, i fins i tot encara en els nostres dies, com el primer i únic cronista que s'haja atrevit sense complexos, ni excuses de mal pagador, a utilitzar la seua llengua materna com eina de comunicació, sense sufragar amb això peatges de cap tipus, ni vore's relegat a modestos fòrums o a mitjans minoritaris. Estill va ser un referent, tant abans com després, mestre i educador de posteriors asos del periodisme, molts dels quals, arran del conflicte, es van veure obligats a reinventar-se, o en el seu detriment, a transformar-se en un de tants oncles que va vore arribar la novella Amèrica als seus abarrotats ports.

En el nou ordre els joves d'antany es van convertir en els mestres del futur, donant així lloc a la irrupció de Sincerator en Las Provincias per a revolucionar la València mediàtica amb les seues obertes i crues – tan crues com honestes i reals – opinions, que lluny de passar desapercebudes, alçaven furor en uns i veien nàixer mals de cap en uns altres. Amb la seua afiliada, sincera, preparada i critica ploma es va atrevir amb tot i amb tots, dese Luis Casanova fins al mismísim governador civil. Però malgrat els molts problemes que li va comerciejar la seua característica sinceritat – e infrangible independència - cap li va suposar disgust major que el seu enfrontament amb Mundo – al qual va idolatrar de jove – quan l'elèctrica llegenda exercia ja des de la seua faceta d'entrenador en el rebatejat – per decret franquista, i baix pena – València CF.

Va ser en aquelles últimes raneres dels anys seixanta quan el club agonitzava en aspiracions, rómul i convuls, erigit en una caricatura del que va arribar a ser i vivint de les rendes dels bons moments europeus que ens va donar el nàixer de la dècada. Un escenari ideal per activar el recurrent gen auto-destructiu que va fer patir el comú via-crucís mediàtic al bo de Edmundo Suárez, estant tan cansat de ser la diana en la qual tots centraren les seues ires, que va decidir presentar-se en la redacció de Las Provincias a demanar explicacions. A partir d'ací, deixen volar la seua imaginació, perquè versions circulen per a tots els gustos: Hi ha qui ens parla de pipes – de fumar per descomptat – i tota classe d'objectes sobrevolant els caps dels redactors, i altres, apunten que el celebre junta-lletres va ser alçat diversos metres després de ser agarrat per les solapes. Encara que totes coincideixen en el mateix assumpte: Es va arribar a les mans després d'uns minuts d'ardent conversa. Aquell acte no soles va traspassar les fronteres de l'ètica i la decència, sinó també les valencianes, ja que la premsa, en un inusual exercici de corporativisme, va publicar a l'ordre de les seues múltiples associacions, i en tots i cadascun dels diaris editats a Espanya, una nota denunciant l'agressió. (veure ací)

« Però Enrique, ! si sóc admirador teu !»

Fora la premsa un reflexe de la societat, o si la societat era un reflexe de la premsa, és una qüestió de difícil conclusió. El que si és cert és que el medi escrit sempre va gaudir en la València esportiva d'un marcat caràcter critic i tenaç gràcies a que sempre va disposar d'una – hui dia – envejable independència. En aquells anys de postguerra mundial i pla Marshall va destacar La Hoja del Lunes, ungida com una nova facultat de periodisme que pot enorgullir-se d'haver contat entre les seues caòtiques i volàtils plantilles amb les millors signatures que han passat per l'escola valentina. Molts van contribuir en tan peculiar rotatiu per a guanyar-se un sobresou, i altres, senzillament es van iniciar en l'ofici baix la seua capçalera, encara que la singularitat del diari residia en un aparent caos que forçava a fer-se càrrec de seccions que no van ser creades, ni per, ni per a, aquells que es veien obligats a mantenir-les.

En estes circumstàncies un novençà Rafael Brines es va veure pressionat per a mantinde tan famosa i popular secció de critica, que amb voracitat carnívora, consumia un públic que veia en massa ocasions entre aquelles fulles l'únic al·licient a la jornada dominical. “El peor en mi opinión” va ser una d'eixes coses que soles s'entenen des de la peculiaritat genètica resident en esta zona del món, un invent, nascut amb l'única finalitat de criticar al pitjor jugador de la jornada, independentment del resultat, l'acompanyament coral o les circumstàncies en les quals es vera afectat el futbolista o el terreny de joc.

En aquell reducte de sàtira gratuïta va trobar el bo d'Enrique Buqué el seu particular infern, sent abonat a la mateixa fins i tot en aquells moments en els quals la seua figura no era la protagonista del monòleg. Allà, entre aquelles linies, es va impregnar de popularitat aquella llegendària frase que li perseguiria la resta de la seua vida i part de l'altra. Aquell mig-centre de caràcter ofensiu feia gal·la d'una tècnica exquisida i d'una visió de joc formidable, un vuit que es va veure per exigències del guió reconvertit en un deu arribat un determinat moment, però que sens dubte, va ser el millor jugador que van veure els anys cinquanta en aquell gran València que va viure a l'ombra del Barça de Kubala.

Però com la naturalesa no ha dotat a ningú de paciència infinita, així, a pesar d'una tranquil·litat en aparença irreductible, Buqué – com fera 20 anys després Mundo – es va presentar en la redacció de La Hoja del Lunes disposat a declarar, mitjançant les dolentes arts, la guerra al que entenia com el seu pitjor enemic. Però per a sorpresa del propi jugador va trobar en tan abominable monstre a un empedreït admirador, que després de recuperar el color que va perdre de la impressió de vore arrancar cap a la seua posició a tan fornit contrincant, va fer entendre al mag del baló l'obligació que arrossegava el seu càrrec i l'exigència d'haver d'escriure al dictat del seu editor aquelles critiques infames cap a la seua figura. D'un possible altercat, la història va donar pas a una amistat que amb el temps es va convertir en infrangible.. i de passada, ens va deixar per a la posterioritat una referència històrica que es va utilitzar durant un parell de generacions com al·legoria popular.. “Eres més lent que Buqué.”

« Del nostre corresponsal a València. »

Potser per això siga de rebut rescatar de l'oblit la figura de Jose Llorca Rodriguez, un personatge que és de justícia situar al mateix nivell que Milego, un home que no soles va contribuir a l'acte fundacional, sinó que també, va tindre cabdal importància en la posterior estructuració de la societat. De les seues mans van nàixer les famoses jornades olímpiques amb les quals el fe-ze va captar als seus primers talents jovenils, molts dels quals serien els encarregats de consolidar al València en l'elit del futbol nacional. Un visionari en açò del periodisme esportiu que va marcar les directrius a seguir en un ofici que vivia allunyat del profesionalisme, i molt més, de les aules.

Va ser el pare del València en paper i tinta, el primer a editar anuaris estadístics i cròniques d'aniversaris deixant la base sobre la qual a posteriori varen poder treballar els germans Perpinyà per alçar a cotes majors la tasca historiogràfica que tants plaers ens han deixat en format editorial. Este inventor del periodisme esportiu autòcton no soles va parir els primers diaris especialitzats en la nostra ciutat, sinó que a més, va tindre l'honor de convertir-se en el primer corresponsal valencià de la majoria de medis nacionals. Allèn les nostres fronteres va difondre les peripècies i quefers mundans del “seu club” a través de l'agència Eco de Sport, i també, a traves Jornada Sportiva, el primer diari esportiu de nivell nacional.

Una figura, la del corresponsal, que ha contribuït també a la internacionalització del producte València CF. Josimbar, altre mestre de les lletres “sportives”, va iniciar la seua tasca d'enllaç en Mundo Deportivo, obrint així les portes a altres mags de la paraula com Dominguez o Antonio Calvo, autors que han poblat de ressenyes valencianistes les fulles de dit diàri durant estos últims 65 anys. Gràcies a ells després de Barcelona i Espanyol – i fins i tot en alguns moments per damunt d'este – el nostre club ha sigut el més i millor tractat en dit rotatiu, ocupant pagines centrals amb extenses entrevistes, virtuoses cròniques i eficients prèvies regades amb tot luxe de detalls que han arribant a ocupar portades. Fets que hui dia, simplement amb plantejar-los, serien considerats com utòpics.

És principal merit d'aquells periodistes esportius de pre-guerra, com el senyor Salvatierra, Llorca o Esill, recordar que van posar a la disposició de la seua passió tot quant posseïen. Diners, salut, tranquil·litat, família... per exaltar el nom i les fites d'uns colors que van trobar ràpid acomodament entre les seues entranyes. Una estirp de periodistes purs i nobles que igual fustigaven, posant de manifest els errors de la dirigencia de l'època, com mantenien les més dures polèmiques amb els seus companys d'altres regions al intentar escombrar cap als seus clubs, i més concretament, cap a aquell València FC tan romàntic com ells mateixos, sense el qual, el nostre actual no haguera recorregut de forma tan puixant i ferma les etapes que li han conduït a lo que és hui.

En l'imatge d'esquerra a dreta: Jose Manuel Hernàndez Perpinyà, Ramón Fernandez Llacer, Vicente Coello, i portant ulleres, el famós Sincerator.