9 d’oct. 2011

El VCF de paper i tinta

Per al tàndem Salvatierra-Llorca el “fé-cé” mai guanyava un partit, doncs sempre aconseguia gestes heroiques al imposar-se als elements més hostils que es pogueren imaginar. Els seus rivals, lluny de mortals humans, eren monstres de tres caps complementats amb virtuts sobrenaturals als quals soles homes de demostrat coratge podien vèncer. Així, els jugadors valencianistes, s'erigirien en el blanc sobre negre com herculis soldats de trinxera, dignes de rebre la major insígnia militar existent pel seu demostrat valor. En eixes condicions, la curiositat despertada per tan bona premsa, va fer inevitable que la gent s'acostara a Algirós, per a contemplar de primera mà, les tan publicitades i celebres qualitats que pareixien estar soles al abast d'un grup de desconeguts i valents xics enrolats en les files d'eixe nounat club, tan gosat, que havia escollit com a propi el nom del cap-i-casal.

L'auge de tan novedós “sport” va donar pas a les inevitables i exacerbades passions futbolístiques que il·lustren de forma fidedigna l'edat daurada del foot-ball Valentí, obligant amb elles tant a cronistes com a mitjos a guardar-se en salut. Era norma que un reconegut partidari de Montes tinguera prohibit - li anava la vida- escriure una sola paraula sobre Cubells, un exercici que es repetia en la disjuntiva València FC - Gimnástic, una guerra entre senyorets i obrers que començava a prendre en els reconvens esportius de la ciutat, fent particeps de tan incipient rivalitat, als medis escrits, obligats, per causa de força major, a dividir la tasca informativa per a evitar suspicàcies. En cas contrari, tant el redactor com l'empresa es veien abocats irremeiablement a entrar en una espiral de cartes, reclamacions, critiques i amenaces de tot tipus que inundaven els despatxos de les editorials. En tals circumstàncies es va donar el brou de cultiu necessari per al naixement de la cultura del pseudònim, que per a tant va servir en aquells temps, i que tan divertides anècdotes ens han deixat per a degustar en els períodes moderns.

El Baró de Llíria i Dr Kick Off – El Mercantil Valenciano – Framalvi i Josimbar – en La Correspondencia de Valencia -. Diminuto, Vijuanma, Caireles i Back – integrant La Voz Valenciana - Sincerator – Las Provincias. – Tots mestres de la línia recta que van trobar acomodament darrere de la seua marca personal per a fustigar sense pietat, unes vegades a la directiva de l'època, i altres, als seus propis companys de professió, embarnillant-se en interminables debats llançats des de llarguísimes columnes que arribaven a mantindre en suspens a uns lectors que esperaven amb ànsies les contra-repliques. Una formula estesa en aquells anys que hi ha qui ho atribueix a la raó periodística, i altres, que ho veuen com un estratagema – baix pacte de cavallers – per a eixir guanyant ambdós contendents amb l'augment en la venda de diaris, i perquè no, també per a adquirir una major notorietat. Rivalitats esportives que es van extrapolar als rotatius, Pueblo Vs Províncias, Diario de Valencia Vs Mercantil Valenciano, La Correspondencia Vs La Voz Valenciana...

Siga com fora amb els seus relats, cròniques, històries i enfrontaments van fer possible l'ambient futbolístic tan necessari després del trasllat d'Algirós a Mestalla. Pioners del periodisme esportiu valencià que a pesar de disposar d'escassos recursos van saber perfilar amb mestratge a personatges com Gaspar Rubio – aquell que jugava amb boina - i el seu peculiar caràcter. Incidint en les primeres divisions entre partidaris i detractors de futbolistes, i també, narrant de forma memorable les peripècies del violent Enrique Salvador. Potser, el jugador que més vegades haja sigut expulsat en la història de l'entitat. Un tipus dur que va arribar a ser acomiadat pel temor a que les seues roines arts provocaren alguna desgràcia, vist el seu zenit a Sevilla, on va arribar a rebre una martellada per part d'un aficcionat local després d'altra de les seues violentes exhibicions sobre la gespa.

Més enllà dels terrenys de joc, i dels èxits conquerits en els mateixos, gran part de la història del València es troba escrita en pàgines de periòdic. Alguns ja extints, uns altres, sobrevivint a dures penes, però tots han contribuït en gran mesura a que el posicionament del club com primera entitat esportiva de la ciutat fora una realitat. Des de les fulles de Valencia Sportiva – primer rotatiu esportiu aparegut en la València del disset sent fundat per Vicente Salvatierra i Jose Llorca Rodriguez, també presents en l'acte fundacional del Bar Torino – passant pel Mercantil Valenciano, i sense oblidar La Hoja del Lunes, s'han anat construint amb el lent pas dels anys sòlids fonaments, que a pesar de quedar ocults baix l'estructura, com és la fi de tots ells, ahí continuen, exercint de base silenciosa en esta història.

« Si és home, diga-me'l vostè a la cara »

La guerra no soles va acabar amb una època d'esplendor literària, periodística i artística, també va posar punt final a una virtuosa capital que gaudia de tanta pluralitat mediàtica com d'identitats futbolístiques havien en els terrenys de joc. Manolo David Estill es va veure privat de la seua tribuna en La Correspondencia – el diari vespertí per excel·lència – convertint-se en prohibició aquella vella costum, tan escassa com seua, de redactar en valencià les seues informacions esportives, amb les quals tant gaudia, potser, per haver-se erigit ja per aquell temps, i fins i tot encara en els nostres dies, com el primer i únic cronista que s'haja atrevit sense complexos, ni excuses de mal pagador, a utilitzar la seua llengua materna com eina de comunicació, sense sufragar amb això peatges de cap tipus, ni vore's relegat a modestos fòrums o a mitjans minoritaris. Estill va ser un referent, tant abans com després, mestre i educador de posteriors asos del periodisme, molts dels quals, arran del conflicte, es van veure obligats a reinventar-se, o en el seu detriment, a transformar-se en un de tants oncles que va vore arribar la novella Amèrica als seus abarrotats ports.

En el nou ordre els joves d'antany es van convertir en els mestres del futur, donant així lloc a la irrupció de Sincerator en Las Provincias per a revolucionar la València mediàtica amb les seues obertes i crues – tan crues com honestes i reals – opinions, que lluny de passar desapercebudes, alçaven furor en uns i veien nàixer mals de cap en uns altres. Amb la seua afiliada, sincera, preparada i critica ploma es va atrevir amb tot i amb tots, dese Luis Casanova fins al mismísim governador civil. Però malgrat els molts problemes que li va comerciejar la seua característica sinceritat – e infrangible independència - cap li va suposar disgust major que el seu enfrontament amb Mundo – al qual va idolatrar de jove – quan l'elèctrica llegenda exercia ja des de la seua faceta d'entrenador en el rebatejat – per decret franquista, i baix pena – València CF.

Va ser en aquelles últimes raneres dels anys seixanta quan el club agonitzava en aspiracions, rómul i convuls, erigit en una caricatura del que va arribar a ser i vivint de les rendes dels bons moments europeus que ens va donar el nàixer de la dècada. Un escenari ideal per activar el recurrent gen auto-destructiu que va fer patir el comú via-crucís mediàtic al bo de Edmundo Suárez, estant tan cansat de ser la diana en la qual tots centraren les seues ires, que va decidir presentar-se en la redacció de Las Provincias a demanar explicacions. A partir d'ací, deixen volar la seua imaginació, perquè versions circulen per a tots els gustos: Hi ha qui ens parla de pipes – de fumar per descomptat – i tota classe d'objectes sobrevolant els caps dels redactors, i altres, apunten que el celebre junta-lletres va ser alçat diversos metres després de ser agarrat per les solapes. Encara que totes coincideixen en el mateix assumpte: Es va arribar a les mans després d'uns minuts d'ardent conversa. Aquell acte no soles va traspassar les fronteres de l'ètica i la decència, sinó també les valencianes, ja que la premsa, en un inusual exercici de corporativisme, va publicar a l'ordre de les seues múltiples associacions, i en tots i cadascun dels diaris editats a Espanya, una nota denunciant l'agressió. (veure ací)

« Però Enrique, ! si sóc admirador teu !»

Fora la premsa un reflexe de la societat, o si la societat era un reflexe de la premsa, és una qüestió de difícil conclusió. El que si és cert és que el medi escrit sempre va gaudir en la València esportiva d'un marcat caràcter critic i tenaç gràcies a que sempre va disposar d'una – hui dia – envejable independència. En aquells anys de postguerra mundial i pla Marshall va destacar La Hoja del Lunes, ungida com una nova facultat de periodisme que pot enorgullir-se d'haver contat entre les seues caòtiques i volàtils plantilles amb les millors signatures que han passat per l'escola valentina. Molts van contribuir en tan peculiar rotatiu per a guanyar-se un sobresou, i altres, senzillament es van iniciar en l'ofici baix la seua capçalera, encara que la singularitat del diari residia en un aparent caos que forçava a fer-se càrrec de seccions que no van ser creades, ni per, ni per a, aquells que es veien obligats a mantenir-les.

En estes circumstàncies un novençà Rafael Brines es va veure pressionat per a mantinde tan famosa i popular secció de critica, que amb voracitat carnívora, consumia un públic que veia en massa ocasions entre aquelles fulles l'únic al·licient a la jornada dominical. “El peor en mi opinión” va ser una d'eixes coses que soles s'entenen des de la peculiaritat genètica resident en esta zona del món, un invent, nascut amb l'única finalitat de criticar al pitjor jugador de la jornada, independentment del resultat, l'acompanyament coral o les circumstàncies en les quals es vera afectat el futbolista o el terreny de joc.

En aquell reducte de sàtira gratuïta va trobar el bo d'Enrique Buqué el seu particular infern, sent abonat a la mateixa fins i tot en aquells moments en els quals la seua figura no era la protagonista del monòleg. Allà, entre aquelles linies, es va impregnar de popularitat aquella llegendària frase que li perseguiria la resta de la seua vida i part de l'altra. Aquell mig-centre de caràcter ofensiu feia gal·la d'una tècnica exquisida i d'una visió de joc formidable, un vuit que es va veure per exigències del guió reconvertit en un deu arribat un determinat moment, però que sens dubte, va ser el millor jugador que van veure els anys cinquanta en aquell gran València que va viure a l'ombra del Barça de Kubala.

Però com la naturalesa no ha dotat a ningú de paciència infinita, així, a pesar d'una tranquil·litat en aparença irreductible, Buqué – com fera 20 anys després Mundo – es va presentar en la redacció de La Hoja del Lunes disposat a declarar, mitjançant les dolentes arts, la guerra al que entenia com el seu pitjor enemic. Però per a sorpresa del propi jugador va trobar en tan abominable monstre a un empedreït admirador, que després de recuperar el color que va perdre de la impressió de vore arrancar cap a la seua posició a tan fornit contrincant, va fer entendre al mag del baló l'obligació que arrossegava el seu càrrec i l'exigència d'haver d'escriure al dictat del seu editor aquelles critiques infames cap a la seua figura. D'un possible altercat, la història va donar pas a una amistat que amb el temps es va convertir en infrangible.. i de passada, ens va deixar per a la posterioritat una referència històrica que es va utilitzar durant un parell de generacions com al·legoria popular.. “Eres més lent que Buqué.”

« Del nostre corresponsal a València. »

Potser per això siga de rebut rescatar de l'oblit la figura de Jose Llorca Rodriguez, un personatge que és de justícia situar al mateix nivell que Milego, un home que no soles va contribuir a l'acte fundacional, sinó que també, va tindre cabdal importància en la posterior estructuració de la societat. De les seues mans van nàixer les famoses jornades olímpiques amb les quals el fe-ze va captar als seus primers talents jovenils, molts dels quals serien els encarregats de consolidar al València en l'elit del futbol nacional. Un visionari en açò del periodisme esportiu que va marcar les directrius a seguir en un ofici que vivia allunyat del profesionalisme, i molt més, de les aules.


Va ser el pare del València en paper i tinta, el primer a editar anuaris estadístics i cròniques d'aniversaris deixant la base sobre la qual a posteriori varen poder treballar els germans Perpinyà per alçar a cotes majors la tasca historiogràfica que tants plaers ens han deixat en format editorial. Este inventor del periodisme esportiu autòcton no soles va parir els primers diaris especialitzats en la nostra ciutat, sinó que a més, va tindre l'honor de convertir-se en el primer corresponsal valencià de la majoria de medis nacionals. Allèn les nostres fronteres va difondre les peripècies i quefers mundans del “seu club” a través de l'agència Eco de Sport, i també, a traves Jornada Sportiva, el primer diari esportiu de nivell nacional.

Una figura, la del corresponsal, que ha contribuït també a la internacionalització del producte València CF. Josimbar, altre mestre de les lletres “sportives”, va iniciar la seua tasca d'enllaç en Mundo Deportivo, obrint així les portes a altres mags de la paraula com Dominguez o Antonio Calvo, autors que han poblat de ressenyes valencianistes les fulles de dit diàri durant estos últims 65 anys. Gràcies a ells després de Barcelona i Espanyol – i fins i tot en alguns moments per damunt d'este – el nostre club ha sigut el més i millor tractat en dit rotatiu, ocupant pagines centrals amb extenses entrevistes, virtuoses cròniques i eficients prèvies regades amb tot luxe de detalls que han arribant a ocupar portades. Fets que hui dia, simplement amb plantejar-los, serien considerats com utòpics.

És principal merit d'aquells periodistes esportius de pre-guerra, com el senyor Salvatierra, Llorca o Esill, recordar que van posar a la disposició de la seua passió tot quant posseïen. Diners, salut, tranquil·litat, família... per exaltar el nom i les fites d'uns colors que van trobar ràpid acomodament entre les seues entranyes. Una estirp de periodistes purs i nobles que igual fustigaven, posant de manifest els errors de la dirigencia de l'època, com mantenien les més dures polèmiques amb els seus companys d'altres regions al intentar escombrar cap als seus clubs, i més concretament, cap a aquell València FC tan romàntic com ells mateixos, sense el qual, el nostre actual no haguera recorregut de forma tan puixant i ferma les etapes que li han conduït a lo que és hui.

En l'imatge d'esquerra a dreta: Jose Manuel Hernàndez Perpinyà, Ramón Fernandez Llacer, Vicente Coello, i portant ulleres, el famós Sincerator.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

excel.lent

BT

Valent ha dit...

m'alegra comprovar que almenys una persona ho ha llegit.

Gracies senyor BT, no se serà casualitat, però ha escrit a les 19:19 hores.. poesia pura.

Anònim ha dit...

Maravillosa historia. Hay que ver la de cosas que ignoramos de nuestro propi club. La que se montaria hoy en dia si un entrenador del vcf coge por la pechera a un periodista y lo estampa contra la pared. Enorme Mundo, del que siempre dijeron que tenia bastante mala leche y era algo golfo.

Anònim ha dit...

Hola, soc Carmel Roda Llorca, net de Jose Llorca Rodriguez i he de confessar que m'ha emocionat l'articul. Seria possible conèixer més del meu iaio. Al pobre home com a molta gent durant la guerra, va "desapareixer" com aquell que diu després del conflicte, i res ha quedat d'ells en els llibres, pero de segur que va fer milers de iniciatives que han quedat oblidades i que ni els seus familiars coneixem. Seria de justicia cap a ell i cap al Valencia FC, i el valencianisme.
Moltíssimes gràcies! Amunt

Valent ha dit...

Segurament haja un fum de papers per ahi, en l'hemeroteca municipal es podran comprovar els exemplars de València Sportiva, i els semanaris que va editar. "El Rastro" es un bon lloc on trobar publicacions de l'època a bon preu, si saps els semanaris i diaris on va treballar.

Inclús el senyor Sincerator va escriure un llibre en els 70 sobre els 50 anys de periodisme esportiu a València que pot interessar-te.

I probablement, si varen segrestar o furtar-li documents, pots enviar una circular al arxiu de salamanca on poden comprovar si el nom o algun document amb el seu nom està arxivat allà.

Encara que seria més recomanable poder contactar con Hernandez Perpinyá, te un fons documental i un arxiu fotogràfic en la seua casa que es una passada, segurament ho haurà conegut o sentit parlar d'ell i et podrà contar coses, es un home accessible per a estes coses, es presta molt gustosament.

carmel ha dit...

Moltíssimes gràcies.
Pots dir-me el títol del llibre de Sincerator?
De nou, molts gràcies. En qualsevol cas si tobes alguna ressenya important d'ells t'agraïria me la feres aplegar o me la comentares. Et passe un correu on posar-te en contacte en mi: help.elvira.roda@gmail.com
Que no t'extranye, és un e-mail d'ajuda a ma germana (Elvira) que patix una malaltia no reconeguda www.elviraroda.org I mira per a on estem intentant que la memòria de mon iaio no desaparega i inclós li tire una maneta a ma germana des d'el cel.
Amunt i gràcies de nou. Carmel

Valent ha dit...

El llibre es titula

50 AÑOS DE PERIODISMO DEPORTIVO 1922 - 1972

i Sincerator de nom (per si ho tens que buscar) es diu Santiago Carbonell

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...