Jo vaig conèixer la Sèrie A

Intentant rematar un baló impossible. Així es va trencar Del Piero el genoll aquell vuit de Novembre del 98, va ser el presagi d'una vesprada funesta, el pròleg d'un annus horribilis juventí que començaria a escriure's en Udine baix puny i lletra del Pampa Sosa, aquell davanter de metre noranta que va establir el definitiu 2-2 en les agonies d'un partit que abans de la lesió del crack bianconeri anava camí d'un còmode triomf visitant. Era el calcio en el que es penjava el cartell de no hi ha bitllets en els estadis, la Sèrie A en la qual una Fiorentina amb un trident ofensiu compost per Batistuta-Rui Costa-Edmundo golejava en San Siro al Milà de Bierhoff i Weah mentre el incombustible Trapp des de la banda- ja amb el seu tupè en plena retirada - trencava els murmuris de la Fossa dei Leoni amb els seus xiulits a dos mans. Eren els bons temps, uns bons temps que van començar a dissipar-se al mateix ritme que el genoll d'Alessandro entonava el crash.

Aquella retirada en llitera cap a vestuaris - mentre un exercit de maldats fotògrafs envoltaven el cos del penúltim hereu d'aquell futbol fantasiós que va inundar Itàlia en els tardans vuitanta - s'erigeix com l'estampa perfecta per a il·lustrar la separació de dos èpoques, la dolorosa línia que marca l'abans i el després d'un campionat que en aquells anys dominava el món. Anys de regnat mediàtic i futbolístic gracies a la caiguda d'un decadent futbol anglès que havia retrocedit fins a l'edat de pedra. Eren dies del PC Calcio, en que lo cool, era fardar en els patis de col·legi sobre les noves perles d'un incipient Bari – Osmanosvki, Cassano, Henyinnaya i Philemon Masinga – mentre els freakes adolescents, ignorants encara dels encants que atresorava el Stevenage United i les pérfides categories inferiors britàniques, es sentien atrets pel Vicenza del uruguaià Otero, pel glamour del Bolonya de Signori, per l'espontaneïtat del Càller de Roberto Muzzi, pel romanticisme del peculiar Piacenza, i per la irreverent Atalanta de Pirlo i Ventola. Ni tan sols el tràgic i ja oblidat Forest era capaç de restar un mísers simpatitzant a l'estimat Torino.

Sintonitzar la TV en la sobretaula diumengera per a presenciar els derbis romans - o els fratricides duels del nord entre la Fiorentina i l'odiada Juventus dels traïdors Di Livio i Baggio - van fer possible el desconeixement de l'existència de derbi algun en Manchester, deixant aparcat allò dels mighty reds en les velles pàgines de periòdic i en els avorrits relats vespertins de pares que començaven a pentinar canes. Eren temps del si al calcio modern, tan avantguardista que no va dubtar a eliminar els seus històrics emblemes per a donar pas a altres nascuts dels estudis de disseny més punters del moment. Era el futbol que tot el món admirava, el campionat on residien els millors jugadors del planeta, la lliga contra la qual quasi ningú podia competir ni a Europa ni en el mercat de fitxatges, tan gosada, que va convertir la Premier League en el lloc de retir de les seues velles glòries. Aquella Itàlia va tindre la desvergonya de trencar el catenaccio per a inventar la espagueti-samba en el laboratori de Sacchi, trobant profetes de la anarquía en Zeman i la seua Roma “als tres tocs.” Era un calcio que renegava del calcio pur, que va convertir al Milan en Internazionale i al Internazionale en el club de Milano.

L'excel·lència tàctica, la referència en les banquetes d'aquells temps, no prenia te ni apostava en les carreres de cavalls de Ascot, més aviat, menjava pasta i sopava amanida de mozzarella. L'herència del Milà dels holandesos havia trencat amb la vella Itàlia del Verona de Osvaldo Bagnoli i l'Inter dels alemanys per a donar pas a una estirp de re-inventors de les essències pàtries que es van convertir en entrenadors de culte. Zaccheroni després de revolucionar el Udinese amb el seu 3-4-3 va aterrar en el món Berrusconià amb la missió de ressuscitar el joc preciosista d'uns rossoneris que venien d'anys d'infàmia després del últim pas de Capello per la banqueta de San Siro. Un tros de parmesà dirigit per Malesani, - el Wenger italianitzat, amb gavardina i rínxols a lo Colombo - va conquerir Europa i atemorir al país de la bota sense aconseguir teixir la tricolor en el cor de la seua samarreta. Fins la Juve de Lippi guanyava lligues sense Moggi, donant lliçons de futbol al primer toc.

Aquells estadis replets de gent que rebien als seus amb inversemblants tifos que es convertien en sagnants comitès de benvinguda per als seus rivals van ser també la referència de com s'havia d'animar en les graderies, e inclus exemples, de com maltractar als teus quan estos no respectaven l'honor de la samarreta. La Sèrie A era la lliga global, la de tot el món. Aquella que va començar esvair-se aquell Novembre plujós en Udine on va nàixer el primer símptoma d'un canvi que portaria la misèria. Aquella temporada el descens de l'aristòcrata Sampdoria va ser vist com un accident més que com un avís, una pèrdua que va deixar via lliure al aberrant Peruggia de Luciano Gaucci.

L'enfonsada Juventus de Deschamps i Zidane va compartir mitja-taula amb un Inter sense identitat per a permetre a la Lazio quedar-se a un punt d'un campionat que guanyaria anys més tard gràcies a molta mala llet – Cirio – i una tempesta inesperada, que com aquell 1995 en el Bernabéu, va irrompre per a fer naufragar aun equip llançat cap al títol, deixant via lliure, a que el modern poguera posar una mica de sal a la seua insulsa sopa històrica. El genoll de Del Piero va trencar amb l'excel·lència per a donar pas al excés. Després d'aquella vesprada en Friuli, ni el mag juventi, ni la Lega, van tornar a ser el mateix. Amb el genoll del Pinturicchio va començar a morir el calcio modern per a donar pas a una volta a les cavernes, la primera punxada d'una ferida que va ser molt més profunda de lo que en aparença pareixia. Almenys, un parell de generacions podrem dir en estos anys de vergogna, de compra de partits, de pèrdua europea i d'escàndols, que vam conèixer la Sèrie A, la de veritat.