«Dorm-te xiquet…

...dorm-te ja que vindrà Laurent Blanc i et menjarà» València ja té un nou enemic amb el qual entretenir-se, una d'eixes figures creades al calor de la papilla mediàtica per a cautivar a les masses i distraure-les d'altres realitats. Un nou anti-valencianista que turmentarà les nostres vides durant uns dies per a evitar la tasca de pensar per nosaltres mateixos. No hi ha res que li agrade més al valencianisme, tant polític com esportiu, que el crear-se enemics externs per a tapar les seues pròpies vergonyes. L'evolució de l'entorn en els últims temps ha patit un canvi radical. La premsa valenciana va demanar amb ira la dimissió de Paco Roig per patir un contratemps similar amb Djorkaeff. Aquell frustrat fitxatge, que fins arribà a ser anunciat, va acabar amb més d'un responsable de la secretària tècnica, simples caps de turc que calia oferir en safata per a mantindre el just equilibri de forces. Inutilitat manifesta va ser el que es va denunciar anys més tard amb episodis com els del Lucho González, Kim Kallström o Van der Vaart, fins van arribar a exigir el cessament immediat de Carboni per viatjar a Buenos Aires per tancar al estudiantil Sosa i acabar el jugador enrolat en les files del Bayern de Munich. Que li pregunten a Fernando Gómez Colomer, el lloc del qual va ser amortitzat per deixar escapar a Chicharito al no realitzar dies abans del inicialment previst un viatge a Mèxic. L'exdirector esportiu es va dormir i el Man.Utd ens va guanyar la partida. La perdua de Gameiro no obstant, lluny de recriminacions i erosions d'imatge publica, ha trobat parabens entre la critica. Una evolució sorprenent que finalitza sense amortitzacions de cap tipus.

Ahí tenim, gràcies a déu, a la premsa francesa per a donar-nos llum a una història que en certs mitjans s'ha venut de forma torticera. És significatiu que el rotatiu bretó, Le Télégramme, parle "d'errada històrica” al creure el VCF que amb el simple acord amb el futbolista podria aconseguir la seua contractació per un cost baix. I és que, el principal error comès pel club, va ser sestejar durant setmanes per a iniciar activitat intentant estalviar-se un milió d'euros per un traspàs que es va arribar a vendre com segur. Una perdua de temps que va permetre al PSG rearmar-se i aprofitar el seu avantatge geogràfic per a treballar-se al jugador, una guerra psicològica que van guanyar en a penes tretze dies. Altre element silenciat és la jugada mestra que va elaborar el president del Lorient des del mateix moment en el qual va conèixer que Gameiro s'havia compromès amb el València a esquenes del club. Eixe dia Loic Féry va jurar venjança i la seua victima soles seria una: Llorente. Emery Taisne, periodista de L’equipe, és prou clar després de la seua conversa amb el president del Lorient: “El PSG va seguir les vies normals que cal seguir un club per a la contractació d'un futbolista.” Un missatge dirigit a certs navegants que segurament no trobarà destinatari.

Hui la premsa parisenca obri les seues seccions esportives amb una sorprenent història: Kombouaré, director esportiu del PSG, va viatjar a Londres en la vesprada el divendres i va permanéixer en la capital britànica durant tot el matí del dissabte tancant l'acord amb els lluços. Mentre Llorente oferia 10 milions d'euros, més el 50% d'un futur traspàs – recordem que ara ens diuen que Gameiro no era prioritari ni feia cap falta – de forma contigua el club del Parc dels Prínceps llançava una oferta final de 12 milions, més tres en objectius de fàcil compliment, incloent en l'operació al jugador Nicolas Douchez, segons publica France Football. Una jugada que retrata com home de poc honor al president de Lorient, que no va fer més que utilitzar al València per aconseguir que el PSG es llançarà d'una vegada (coneixent el seu major potencial econòmic) a pel jugador. El viatge del club a Londres va alertar als dirigents de Saint Germein segons es comenta en la França mediàtica, fent-los pujar la seua inicial oferta d'onze milions - que va ser rebutjada com va indicar L’equipe divendres passat – fins als quasi 16 amb els quals s'han dut al futbolista. Altre dels punts negres d'este estrambótic afeir fou la reunió pactada amb el VCF, ja que va ser a petició dels bretons, enviant el passat divendres a les vuit del matí un fax al club establint lloc i hora, un fet estrany si es té en compte que fins a eixe moment es van negar durant dies a rebre a la delegació valenciana. Per lo que es desprèn, que Llorente va viatjar a Anglaterra estant tot el peix venut.

El club va perdre un temps vital intentant contractar al jugador per menys de set milions, per a acabar reaccionant i posant damunt de la taula 10, una oferta que d'haver presentat dies abans hauria tingut un final molt distint. És lògic i normal que tot comprador intente reduir els costos del traspàs, però en este assumpte el València, que tenia al jugador lligat des de fa mesos, es va dormir. I eixa és potser l'única critica que calga fer-li, ja que en la guerra dels diners va perdre a un futbolista pel qual s'havia arribat primer, una extrapolació futbolística de la història de la llebre i la tortuga que ens deixa compostos i sense un jugador, que com bé es va cansar a recalcar Braulio durant mesos, ens hauria ajudat a donar un salt de qualitat com equip. Altre assumpte sorprenent de tot açò és que l'amortitzat Fernando va triar a Gameiro com a substitut de Villa, i per un cost sensiblement inferior al que es va pagar per Soldado, que finalment va ser el triat per Llorente, potser, per a no regalar-li cap medalla pòstuma al exdirector esportiu. Història curiosa la d'este club.