Però ho som de veritat.? Anys duem rebent descrèdit, menyspreus, incomprensió i fins a burles gratuïtes per part de la premsa madrilenya sobre la nostra peculiar idiosincràsia com massa social, un sambenito que conta amb molta llegenda urbana, alimentada des de la pròpia Madrid, i basada en gran part en exageracions sobre fets puntuals, quan no, invencions de gran importància que ningú, ni ací ni allí, no s'ha preocupat en desmentir. Aquell video de CUATRO sense so subtitulant un “Benitez vete ya" que mai va existir (donem-li les gràcies a Morata, autor intel·lectual d'esta frase inventada) encara circula per la xarxa per a major vergonya de l'espècie periodística. Que més dóna, el nostre pa ho aguanta tot, fins acusacions gratuïtes de dopatge, que són regades amb excelses preferències per part del club quan l'emissora agressora allotja el seu catòlic i real cul en la ciutat, àvida de protagonistes, per als ja típics saraos nocturns que fabriquen les ràdios nacionals viatjant per les espanyes de tant en tant, exercitant aixi el dissimul sobre el seu madridisme arribista.Habitualment era un comentari comú que es podia llegir en fòrums d'aficionats o en tertúlies amistoses amb altres seguidors, iniciades sempre amb el tòpic fabricat en PRISA i estés al GURPO Z, que acabava sempre amb un “però ser així vos ha portat a ser grans...” entonat amb cert gest de queixa interna cap a la seua mateixa militància. Però fins ara eixa espècie de recriminació transvestida en reconeixement mai havia donat el salt als mitjans de comunicació. De forma tímida Enrique Marquès duu tot l'any a través de les múltiples plataformes en els quals col·labora deixant píndoles sobre l'excessiu caràcter mans de l'entorn Atlético i la beneficiosa bel·ligerància del valencià envers el seu equip “que li esperona per a mantenir-lo en tensió, evitant la complaença de jugadors i directius.” Estem deixant de ser uns apestats marginals, per a convertir-nos en un model a imitar.? Últimament llegint certs comentaris pareix que a "l'exemplar" afició matalassera ja no li serveix amb juntar 5000 persones en un fons animós per a contar amb la benedicció papal que atorga el paper mediàtic.
El més sorprenent de tots ho ha redactat Javier Matallanas en elconfidencial.com. Este home, especialment motivat a l'hora de menysprear a l'entitat blanquinegra i la seua massa social, pareix haver vist la llum.. o potser haja patit un colp en el cap, que tot pot ser. En un extens article lloant la gestió de Manuel Llorente (no amb massa encert en quant a xifres i situacions) va tancar el seu escrit reservant els dos últims paràgrafs parlant sobre l'exitós caminar de l'entitat i els seus aficionats d'esta forma:
Pero quizás esa exigencia, esa presión que ejercen los hinchas sobre su equipo provoca los éxitos deportivos. En el Atlético de Madrid, el club más afín al Valencia por muchos aspectos en la actualidad, su fiel y ejemplar afición no tiene ese espíritu crítico y no presiona ni exige, ni a los dueños ni a los jugadores, como lo hace con los suyos la peculiar y severa afición valencianista. Por eso, y bastantes cosas más, el Valencia es el gran campeón de la otra Liga. Y el Atlético el cuarto (séptimo en la ‘real’) cuando debía ser también el campeón o el subcampeón, por detrás de Madrid y Barça.No hauria yin sense yang. En este punt és inevitable somriure comparant “opinions” externes e internes. El patit treball de l'aparell mediàtic durant anys va aconseguir instaurar cert grau de complexe (si, tenim molts però van potenciar alguns) entre molta gent sobre la seua pròpia afició. Les sucursals valencianes de la caverna han contribuït fidelment a això. Ja és habitual llegir sorprenents soflames sobre “la merda d'afició que som” entre les nostres pròpies files, lo que no havia succeït mai. Graciosament eixe discurs d'auto-odi sempre acaba(va) amb la sempiterna comparança amb altres aficions.. com no, la del Calderón (on confonem “Frente Atlètico” amb estadi, quan sense ells el Vicente Calderón seria un cementiri). Ara ells fan el mateix però utilitzant-nos a nosaltres com exemple a seguir per a evitar dictadures gilistas, una pau mansa després de patir situacions ridícules, equips acomodats i jugadors que visquen còmodes rendint per baix del seu potencial. Ells volen semblar-se més a nosaltres.. nosaltres ens volem semblar més a ells, però auto-odiant-nos.
Les gents del futbol no són meravelloses.?
3 comentaris:
Que digan lo que quieran pero a mi la afición del atletico no me parece nada del otro mundo, estan bastante hinchados mediaticamente.
Me imagino un tipo como Gil Marin en el VCF y me meo, el pobre hombre en valencia no viviria tranquilo, y allí lo pasean bajo palio por todos los medios..
al final tendrá guasa que de tanto decirnos ahora acaben "envidiandonos"
Yo mismo he criticado actitudes de nuestra afición y es duro porque el que paga tiene derecho a expresarse en el campo lo que pasa es que a veces no veo correctos determinados pitos y demás.
Pero lo que nos achacan desde fuera es todo para desestabilizar de una manera u otra. Hay que seguir sin hacerles caso y siendo más duros contra las falsas acusaciones.
Jo sóc un radical de la teoria que diu que en el punt medi està la virtut.
Però no deixa de ser graciós, còmic o trist, que estem en esta situació d'auto-insult-menyspreu gracies a un treballat discurs parit des de un sector de la premsa, sobre tot de la SER/AS en valència que porta ja anys, des de quique (del qual vivien gracies al aïllament que van patir de Soler) menyspreant a la massa social.. de lo que no s'han salvat ni Marca ni Radio9 (quan estava Damià, i sense ell algún contertuli)
I que els demés estiguen farts de ser "una afición ejemplar" m'entres dirigents i jugadors els prenen el pél de mala manera immersos en la mediocritat pura i dura.
No sabem ni lo que som, ni lo que volem... és lamentable que alguns repetesquen com a lloros lo que escolten en una radio sense parar-se a pensar en altres coses.
Publica un comentari a l'entrada