Exemples.

Llàstima no competir en una lliga europea, el retorn mediàtic que estaria rebent el VCF per les notícies publicades en el món durant este primer semestre de 2011 ens hauria ajudat a trobar un patrocinador que hui dia ens és esquiu. Antany el club de Mestalla copava les pagines dels mitjans informatius de mig món per les seues gestes, capaç de guanyar títols contant amb la meitat de recursos que els seus competidors, i fent gala d'una increïble superioritat davant els seus rivals europeus que queien com a mosques en les seues visites al vell coliseum de l'avinguda de Suècia. Un moment àlgid que no va ser aprofitat comercialment.

Hui, avorrits ja de televisar la nostra ruïna econòmica, per l'única cosa que s'utilitzen les paraules València CF és per a escenificar la decadència d'una lliga de futbol que agonitza sense remei. El prestigiós rotatiu nord-americà, Sports Illustrated, va llançar un serial de tres articles el passat mes de març, d'una extensió notable, analitzant detalladament la problemàtica del campionat espanyol i el seu irremeiable trànsit cap al model escocès. En tots ells el club va exercir de background. Els trenta punts d'avantatge dels dos primers respecte al supòsat tercer equip d'Espanya és un recurs molt utilitzat, encara que no l'únic. En el segon capitol del serial, SI, no es va tallar al afirmar que “Madrid i Barça fitxen per fitxar, simplement per a que eixos jugadors, sabent que no tindran minuts, no puguen triomfar en els seus rivals. Conformant plantilles de 25 internacionals s'asseguren el seu domini sobre la resta gràcies al seu destacat avantatge, confeccionat per un suculent contracte de TV que fins i tot els situa per sobre de rivals europeus com el Manchester Utd.”

És sorprenent, mentre en territori nacional impera el silenci, vore a rotatius com SI, FourFourTwo, So Foot o France Football dur-se les mans al cap mentre es pregunten airadament com és possible que el València, i el seu homòleg matalasser, signen la seua sentència de mort arribant a un pacte televisiu com el signat fa mesos en la seu de la LFP per al període 2015-2020. És desesperançador llegir en pagines de tant calat afirmacions com les de la revista americana, on assegura que en la lliga perdre per menys de 3-0 davant Madrid o Barça ja comença a ser considerat com un èxit pels seus rivals, arribant al punt en el que alguns equips han reservat als seus millors jugadors davant estos equips vista la impossibilitat de poder competir.

El magazine francès So Foot va més enllà, i qualifica de crim la gula amb la qual conten Madrid i Barcelona, posant com exemple en el seu article titulat “Qui va matar a la lliga?” com Caixa Madrid i el Banc Santander regalen alegrement crèdits per a que Florentino Pérez puga escometre contractacions multimilionaries, mentre estes entitats bancàries li tanquen l'aixeta a aquells clubs que realment necessiten els diners per a sobreviure: “Cap banc vol ser el responsable de l'enfonsament dels dos portaavions”, “En Espanya els dos millors equips són també els més endeutats amb les entitats bancàries, encara que generen riquesa suficient, en condicions normals no podrien aguantar esta situació durant molt més temps, per això ambdós es duran el 60% dels drets de TV durant els pròxims anys. El crim perfecte.” Encara que anteriorment la mateixa revista va dedicar un article en exclusiva al València titulat: “La importància de ser el tercer home”, on elogiava l'interès del club per renàixer a força de gent jove i humil (Soldado, Parejo, Topal, Mata) posant l'accent en la necessitat que el VCF ressuscite la grandesa perduda pel bé d'un campionat que cada vegada interessa a menys gent.

La lenta i agónica mort de la lliga és una realitat irrefutable. El pròxim curs 11/12 donarà eixida amb quasi la meitat dels seus clubs sense patrocinador en les samarretes, i amb l'altra meitat, finalitzant uns contractes que dificilment seran renovats, no al alça al menys. La llei del joc i l'escassa rendibilitat, juntament amb les retallades de l'administració, evaporant-se amb això el patrocini institucional, deixarà orfes d'ingressos a la majoria d'equips. La LFP és l'única lliga europea en la qual els seus ingressos lluny d'augmentar des del 2008 s'han reduït, i no té altre motiu que la nul·la explotació del producte. La dictadura mediàtica nascuda del desembarcament de Mediapro ha aconseguit que el retorn siga nul. Per cada euro que una multinacional inverteix en el futbol alemany, té un retorn de tres, mentre que en la nostra lliga, soles és de trenta cèntims per cada euro destinat a patrocinis. Hem aconseguit que les marques hagen acabat per fugir. També és just posar l'accent sobre la gestió tercermundista de les nostres SAD, encara anclades en models d'explotació més propis dels anys vuitanta.

El València en particular, i la resta de clubs en general, tenen altre problema. El fenomen Xeic (encara que hi ha més americans o russos) està en ple apogeu. Cada compra d'un club per part d'estos magnats és un clau més en la tomba d'equips com el nostre. No soles no podrem competir en el mercat de fitxatges (El PSG ja t'ha furtat un jugador, i el Màlaga està intentant fer-lo amb Cazorla o Isco), sinó que també arrossegaran a les marques que antany es lligaven a entitats com el VCF o Atlètic de Madrid. La passada setmana Al-Jazeera es va fer amb els drets de la lliga francesa aconseguint que la venda global augmentara fins als 520 milions d'euros. Veurem quina multinacional en els pròxims anys estampa el seu nom en les samarretes del Màlaga, mentre la majoria de clubs tindran que recórrer a “mare” institució per a pal·liar la ruïna en la qual s'ha convertit competir en la lliga de futbol professional.

L'últim penal de Gorostiza

«No es posible Gorostiza, tu no puedes estar aquí», amb eixes paraules Manuel Summers posa fi a la seua recerca adulta del mite en “Juguetes Rotos”, un lament que il·lustra l'impacte després de descobrir a un vella glòria de la seua infància passar els seus últims dies reclòs en un asil, sols, despullat de tota glòria i distinció, esborrat dels records del públic que antany el va idolatrar i sense les pertinences que per dret li deurien correspondre a una figura de la seua talla. Però a pesar del seu miser final, Bala Roja va ser, i segueix sent, el millor extrem esquerre que ha donat el futbol nacional, un referent en la història de dos clubs com Athlètic i València i potser també un dels primers jugadors mediàtics de principis de segle XX, que sense saber-ho, es va erigir en la primera icona-pop d'una era on ni el pop, ni les icones, havien sigut cridats a escena.

L'Espanya grisa dels quaranta, que començava a utilitzar l'esport per a fer calar el missatge racial del règim, el va enaltir pels seus mèrits esportius, obviant, de forma conscient, el desdaurament del que feia gal·la fora del terreny de joc. I és que Gorostiza, de forma irònica, fent escola de la irreverència que li va caracteritzar amb el baló en els peus, va anar transformant aquell malnom que li va adjudicar Rafael Gómez Redondo "Rienzi" fins a aconseguir donar-li la volta, per a convertir-se – conscienciosament- en un bala perduda. La versió fosca del seu altre “jo” va ajudar a completar de forma magistral al personatge. Gran alhora que míser, tan coherent com bohemi, facetes impossibles de separar si volem entendre en la seua plenitud a la figura històrica.

Carlista, home de fèrries conviccions, voluntari en la guerra, defensor de la causa nacional i futbolista d'èxit. Ingredients que li van convertir en el candidat ideal per a protagonitzar una de les moltes pel·lícules propagandístiques que abundaven en l'època. “Campeones”, dirigida per Ramón Torrado, no va ser més que altre intent d'implantar els ideals falangistes entre la joventut. Treta?, parany?, picada d'ullet del director?, casualitat?.... fora el que fora el desdeny cinematogràfic que es va projectar en l'Espanya del 42 va presentar de forma fidedigna als espectadors els dos costats d'una mateixa bala. L'actor Jose Maria Seoane va ser l'encarregat d'emular la veritable faceta de l'heroi nacional. “Julio”, dèspota, capritxós, provocador i fanfarrò és el personatge que va tacant la cinta amb aparicions que ens deixen veure situacions d'equip que es van viure en els vestuaris del vell Mestalla.

I és que Bala Roja va ser l'ariet d'eixa estirp de genis bojos que dècades després van il·lustrar al futbol, el primer d'una basta col·lecció d'anti-herois que hui no som capaços d'enrolar amb altres figures que no siguen les de George Best o Gasacoigne, supervivents, com ho va ser la bala de Santurtzi, dels seus propis errors, capaços d'alçar-se una vegada i una altra conscients de la dolenta vida però sense la voluntat suficient per a plantar-li cara. És la definició per excel·lència del jugador diferent, la del tipus peculiar que no passa desapercebut, la del odiat i estimat, la del estimat i odiat, l'etern sinó dels mags del futbol. Guillermo - !beneït boig! - era capaç de desaparèixer durant dies sense donar senyals de vida, per a presentar-se, com si tal cosa, una hora abans del partit amb les seues botes penjant del braç, abillat sempre amb carísims tratges fets a mida, m'entre dedicava amb cura el temps que fera falta a repartir abraçades i somriures entre els seus companys buscant amb ells una redempció que mai trobaria.

Com ens mostra el seu personatge apócrif en "Campeones", l'èxit d'aquells que l'envoltaven el turmentava, albirava als seus més de 35 anys el final de la seua carrera i l'escàs futur que tenia fora del terreny de joc, fet que provocava que els tours del plaer es convertiren en més habituals del comú, regressant de cadascú d'ells en pitjor estat. Com una ganyota macabra del destí el final de Gorostiza en Mestalla va ser filmat anys arrere per Ramón Torrado en el seu film. En aquell partit davant el Sevilla va saltar al terreny de joc, com ho havia fet moltes vegades en els últims temps, en un estat de embriagadessa evident. Les burles dels espectadors es van convertir en ira, deixant esta pas a l'estupor que produïa observar a un personatge de la seua talla en tan lamentables condicions. Aquell partit li va regalar un penal, una pena màxima que va voler llançar com comiat, un tir d'onze metres que va emular la seua vida: va eixir bé, va continuar millor, però en l'últim tram es va desviar per a transformar-se en un errada majúscula. Després d'aquell episodi, abandonaria el club per la porta de darrere, bandejat de la glòria i el reconeixement que s'habia guanyat en el camp durant més de sis temporades.

Sobrepassant els quaranta anys - sense importar-li massa jugar en segona o tercera divisió, o tindre que exercir de jugador-entrenador, o fins i tot de figurant en algun partit d'exhibició, qualsevol cosa valia per a mantindre humida la gola- va penjar les botes. Ni tan sols les més de 100.000 pessetes de l'època que l'Athletic Club va recaptar en el seu homenatge -en 1951- van ser suficients per a salvar-li. Goro no tenia solució, la seua addicció a l'alcohol i a la vida fàcil van acabar fent mossa tant en la seua salut com en la seua economia. I així, reclòs en un antre va ser com ho va trobar Summers en 1966, allunyat de tot i de tots, emprenyat amb el món i amb si mateix: “Que faig?, el ridícul, és l'únic que faig.” Contesta a càmera un personatge ja tocat per la mort. Macabre final per a una de les figures més importants del esport espanyol, tan trist com l'oblit posterior al que ha estat sotmesa la seua figura, esborrada de la mística bilbaína – qui sap si per la seua ideologia política – i quasi desconeguda en la valencianista. Summers, desconec si a propòsit, acomiada en el seu documental al seu ídol d'infància donant-li l'oportunitat de llançar un penal, un altre, com aquell que va fallar en una trista vesprada de futbol en Mestalla, regalant-nos amb ell l'ultima pena máxima de la seua vida. En la biografia de Gorostiza mai van haver casualitats, tal volta per això el destí va voler que aquella càmera arreplegara els últims dies del jugador. A l'agost d'aquell any, tot just sis mesos després de gravar l'entrevista per a "Juguetes Rotos", moriria en l'hospital de leprosos de Santurtzi, soles, pobre i oblidat.

El seu últim gest ens regala una estampa per a la memòria, un acte de senzillesa esquinçador. El cadàver va ser trobat en posició fetal, aferrat com clau cremant a un objecte senzill e impolut, però de gran valor. Aquella peça al qual es va agarrar en els seus ultims minuts de vida no era més que un portacigarrets de plata de llei, en la qual, resava una senzilla inscripció: “Del València CF a Guillermo Gorostiza, el millor extrem esquerra del món i de tots els temps.” Va morir unit a alló que realment era, l'unic que li quedava, el record d'haver sigut qui va ser, i la inmortalitat que li profereix l'historia.

La segona pell del poble

La societat sempre ha tendit a cercar símbols, quan no a crear-los, com eina unificadora sobre la qual s'han congregat gents de tota classe, units única i exclusivament pel caràcter identitari del mateix. N'hi han clubs, grups de música, pel·lícules, estadis, pubs.... però també existeixen al món samarretes de futbol que arriben a el rang d'objecte de culte. L'impacte de la senyera entre la massa social valencianista es pot mesurar ara, amb el pas de les dècades, tirant la vista arrere mentre furguem als baguls de centenars de persones anònimes, ja que en tots, trobarem sino una replica, una foto, un pòster o un retall de premsa guardat amb afany on algun jugador - preferiblement Kempes - apareix abillat amb aquella samarreta tricolor que va trobar la maduresa allà pel 1978. L'afecció a dit tros de tela poc té a veure amb la seua estètica, generalment poc agraciada, però aúna tot allò que converteix a objectes insignificants en tresors d'incalculable valor sentimental: Simbologia, identificació i records de temps millors.

Aquell prematur furor sobre la tricolor va inundar la vella València dels setanta deixant seqüeles que han arribat fins als nostres dies. L'impacte social es pot comprovar donant-se una volta pels camps de terra o per les escoles de futbol de mig territori patri. El grau d'afinitat amb aquell retal va dur a centenars de clubs amateurs i a altres de base a adoptar estos colors com seus, fins i tot alçant-los al nivell de primera equipació. Molts d'ells amb el temps van desaparèixer, altres van tornar als seus orígens, encara que una minoria, hui dia, conserva aquella replica com a seua en honor a aquell València - o més bé a la pròpia senyera - lluint-la amb orgull pels sempre complicats camps de la regional-preferent.

Un dels handicaps que va haver de viure el propi club, i la marca encarregada de cosir aquell històric mant, va ser la nul·la cultura del merchandising. En aquells temps on l'esport encara conservava un important component romàntic la venda i distribució de la senyera va ser escassa en alguns casos, e inexistent en altres, el que va provocar que el caràcter enginyós que acompanya des del bressol al valencià mig, i que moltes vegades ens pinta de ridículs, isquera a relluir. Atrafegades mares i àvies amb especial ingeni van crear del no-res les seues pròpies samarretes, que lluirien amb orgull els seus fills als parcs o escoles de tots els nostres pobles, un mercat que tampoc van desaprofitar les tendes de barri, fabricant els seus propis models, contaren o no amb llicència oficial. Estes repliques nascudes des de la calor de la llar i de l'aprofitament puntual del mercat, són les que en la seua majoria han arribat fins als nostres dies intactes e impolutes gràcies al seu guardat com or en drap, convertint-se així en objectes que han estat presents en les vides de diverses generacions.

En festes de disfresses, en comunions o natalicis, no existeix esdeveniment social que haja estat immortalitzat per una càmera de fotos en la que no aparega algú, o alguna cosa, vestit amb aquella segona pell. Estes romàntiques falsificacions han perdurat al pecat, arribant a tindre el títol "d'oficials”, quan poc o res tenen que veure amb l'oficialitat. Fins i tot algunes, amb especial gràcia, s'han colat en tendes de col·leccionistes sent venudes per la no menyspreable xifra de 200 lliures. Una cultura del pillatge amb un símbol, com ha passat amb tots al llarg de la història de la humanitat, que té bona base en e-bay, racó històric on aquells trossos de tela cosits amb amor i dedicació per piadoses mares van trobar una eixida comercial que mai van tindre en els seus anys d'apogeu.

El record de la Copa del 79, o el de la Recopa del 80, la idolatria per les llargues carreres de Kempes i els seus gols impossibles, o fins i tot per la seua vinculació política amb la transició i la posterior reivindicació com a símbol, o pot ser per tot alhora, és el que ha convertit a esta samarreta en alguna cosa més que en un tros de tela amb un escut cosit en el pit. La seua aparició sempre va portar polèmica, alguns en els setanta ho van veure una frivolitat utilitzar un símbol d'eixa manera, altres una provocació. Polèmica que va acabar amb ella al 1976, tornant a veure la llum tot just dos anys més tard, però esta volta, el seu ressorgir fou a petició d'uns socis en en la seua majoria ja captivats per la guerra dels símbols. Encara que efímera la seua aparició es remunta als anys 30 tornant de forma puntual dos dècades més tard, bon compte d'això pot donar el Rangers, víctima d'aquella sèrie d'amistosos en els quals el València va deixar de costat el blanc per a vestir-se de bandera.

Lluny de la indiferència dels anys trenta i de l'acceptació als cinquanta, durant la seua recuperació sempre va ser complicat lluir aquells colors, que en certa manera, pel seu component polèmic, va fer al club perdre molts recolzaments al seu propi territori, contaminades en excés com estaven en aquella època les masses per una bel·ligerància política mal entesa per ambes parts. L'incident més recognoscible patit baix aquells colors va succeir en l'hivern del 78, tenint com escenari el Santiago Bernabéu. El “Super-València” - com es coneixia a aquella amalgama de talentosos jugadors fitxats a força de talonari - va ser rebut amb una monumental brega per part del públic madrileny, que captivats per la falsa creença de que l'estat autonòmic acabaria creant disset països independents, va rebre a l'equip valencianista al crit de “traïdors”, ja que lluir una bandera que no fora “la que déu mana” sempre va ser vist (i encara ho és) com un desacatament a la unitat nacional.

A pesar de la seua desaparició el símbol i el record van quedar, els seus colors es veien, cada vegada més tímidament, però ahí estava l'esperit d'una samarreta que va arribar a ser més que això. Potser per a les noves generacions no supose tant, captivades ara per altre color, altra indumentària, que també va saber alçar l'autoestima del valencianista, el taronja. Símbol substitutiu de tres colors que segueixen hui dia contant amb un suport popular aclaparant, a pesar que esta ja no la vesteix Kempes, ni la portem per Europa, i ho es per culpa seua, per estar lligada, a pesar d'incontables anys d'ús, a eixa melena i eixes carreres amb el 10 a l'esquena. Eixa samarreta sempre serà seua, nostra.

«Dorm-te xiquet…

...dorm-te ja que vindrà Laurent Blanc i et menjarà» València ja té un nou enemic amb el qual entretenir-se, una d'eixes figures creades al calor de la papilla mediàtica per a cautivar a les masses i distraure-les d'altres realitats. Un nou anti-valencianista que turmentarà les nostres vides durant uns dies per a evitar la tasca de pensar per nosaltres mateixos. No hi ha res que li agrade més al valencianisme, tant polític com esportiu, que el crear-se enemics externs per a tapar les seues pròpies vergonyes. L'evolució de l'entorn en els últims temps ha patit un canvi radical. La premsa valenciana va demanar amb ira la dimissió de Paco Roig per patir un contratemps similar amb Djorkaeff. Aquell frustrat fitxatge, que fins arribà a ser anunciat, va acabar amb més d'un responsable de la secretària tècnica, simples caps de turc que calia oferir en safata per a mantindre el just equilibri de forces. Inutilitat manifesta va ser el que es va denunciar anys més tard amb episodis com els del Lucho González, Kim Kallström o Van der Vaart, fins van arribar a exigir el cessament immediat de Carboni per viatjar a Buenos Aires per tancar al estudiantil Sosa i acabar el jugador enrolat en les files del Bayern de Munich. Que li pregunten a Fernando Gómez Colomer, el lloc del qual va ser amortitzat per deixar escapar a Chicharito al no realitzar dies abans del inicialment previst un viatge a Mèxic. L'exdirector esportiu es va dormir i el Man.Utd ens va guanyar la partida. La perdua de Gameiro no obstant, lluny de recriminacions i erosions d'imatge publica, ha trobat parabens entre la critica. Una evolució sorprenent que finalitza sense amortitzacions de cap tipus.

Ahí tenim, gràcies a déu, a la premsa francesa per a donar-nos llum a una història que en certs mitjans s'ha venut de forma torticera. És significatiu que el rotatiu bretó, Le Télégramme, parle "d'errada històrica” al creure el VCF que amb el simple acord amb el futbolista podria aconseguir la seua contractació per un cost baix. I és que, el principal error comès pel club, va ser sestejar durant setmanes per a iniciar activitat intentant estalviar-se un milió d'euros per un traspàs que es va arribar a vendre com segur. Una perdua de temps que va permetre al PSG rearmar-se i aprofitar el seu avantatge geogràfic per a treballar-se al jugador, una guerra psicològica que van guanyar en a penes tretze dies. Altre element silenciat és la jugada mestra que va elaborar el president del Lorient des del mateix moment en el qual va conèixer que Gameiro s'havia compromès amb el València a esquenes del club. Eixe dia Loic Féry va jurar venjança i la seua victima soles seria una: Llorente. Emery Taisne, periodista de L’equipe, és prou clar després de la seua conversa amb el president del Lorient: “El PSG va seguir les vies normals que cal seguir un club per a la contractació d'un futbolista.” Un missatge dirigit a certs navegants que segurament no trobarà destinatari.

Hui la premsa parisenca obri les seues seccions esportives amb una sorprenent història: Kombouaré, director esportiu del PSG, va viatjar a Londres en la vesprada el divendres i va permanéixer en la capital britànica durant tot el matí del dissabte tancant l'acord amb els lluços. Mentre Llorente oferia 10 milions d'euros, més el 50% d'un futur traspàs – recordem que ara ens diuen que Gameiro no era prioritari ni feia cap falta – de forma contigua el club del Parc dels Prínceps llançava una oferta final de 12 milions, més tres en objectius de fàcil compliment, incloent en l'operació al jugador Nicolas Douchez, segons publica France Football. Una jugada que retrata com home de poc honor al president de Lorient, que no va fer més que utilitzar al València per aconseguir que el PSG es llançarà d'una vegada (coneixent el seu major potencial econòmic) a pel jugador. El viatge del club a Londres va alertar als dirigents de Saint Germein segons es comenta en la França mediàtica, fent-los pujar la seua inicial oferta d'onze milions - que va ser rebutjada com va indicar L’equipe divendres passat – fins als quasi 16 amb els quals s'han dut al futbolista. Altre dels punts negres d'este estrambótic afeir fou la reunió pactada amb el VCF, ja que va ser a petició dels bretons, enviant el passat divendres a les vuit del matí un fax al club establint lloc i hora, un fet estrany si es té en compte que fins a eixe moment es van negar durant dies a rebre a la delegació valenciana. Per lo que es desprèn, que Llorente va viatjar a Anglaterra estant tot el peix venut.

El club va perdre un temps vital intentant contractar al jugador per menys de set milions, per a acabar reaccionant i posant damunt de la taula 10, una oferta que d'haver presentat dies abans hauria tingut un final molt distint. És lògic i normal que tot comprador intente reduir els costos del traspàs, però en este assumpte el València, que tenia al jugador lligat des de fa mesos, es va dormir. I eixa és potser l'única critica que calga fer-li, ja que en la guerra dels diners va perdre a un futbolista pel qual s'havia arribat primer, una extrapolació futbolística de la història de la llebre i la tortuga que ens deixa compostos i sense un jugador, que com bé es va cansar a recalcar Braulio durant mesos, ens hauria ajudat a donar un salt de qualitat com equip. Altre assumpte sorprenent de tot açò és que l'amortitzat Fernando va triar a Gameiro com a substitut de Villa, i per un cost sensiblement inferior al que es va pagar per Soldado, que finalment va ser el triat per Llorente, potser, per a no regalar-li cap medalla pòstuma al exdirector esportiu. Història curiosa la d'este club.

Volen ser com som.

Però ho som de veritat.? Anys duem rebent descrèdit, menyspreus, incomprensió i fins a burles gratuïtes per part de la premsa madrilenya sobre la nostra peculiar idiosincràsia com massa social, un sambenito que conta amb molta llegenda urbana, alimentada des de la pròpia Madrid, i basada en gran part en exageracions sobre fets puntuals, quan no, invencions de gran importància que ningú, ni ací ni allí, no s'ha preocupat en desmentir. Aquell video de CUATRO sense so subtitulant un “Benitez vete ya" que mai va existir (donem-li les gràcies a Morata, autor intel·lectual d'esta frase inventada) encara circula per la xarxa per a major vergonya de l'espècie periodística. Que més dóna, el nostre pa ho aguanta tot, fins acusacions gratuïtes de dopatge, que són regades amb excelses preferències per part del club quan l'emissora agressora allotja el seu catòlic i real cul en la ciutat, àvida de protagonistes, per als ja típics saraos nocturns que fabriquen les ràdios nacionals viatjant per les espanyes de tant en tant, exercitant aixi el dissimul sobre el seu madridisme arribista.

Habitualment era un comentari comú que es podia llegir en fòrums d'aficionats o en tertúlies amistoses amb altres seguidors, iniciades sempre amb el tòpic fabricat en PRISA i estés al GURPO Z, que acabava sempre amb un “però ser així vos ha portat a ser grans...” entonat amb cert gest de queixa interna cap a la seua mateixa militància. Però fins ara eixa espècie de recriminació transvestida en reconeixement mai havia donat el salt als mitjans de comunicació. De forma tímida Enrique Marquès duu tot l'any a través de les múltiples plataformes en els quals col·labora deixant píndoles sobre l'excessiu caràcter mans de l'entorn Atlético i la beneficiosa bel·ligerància del valencià envers el seu equip “que li esperona per a mantenir-lo en tensió, evitant la complaença de jugadors i directius.” Estem deixant de ser uns apestats marginals, per a convertir-nos en un model a imitar.? Últimament llegint certs comentaris pareix que a "l'exemplar" afició matalassera ja no li serveix amb juntar 5000 persones en un fons animós per a contar amb la benedicció papal que atorga el paper mediàtic.

El més sorprenent de tots ho ha redactat Javier Matallanas en elconfidencial.com. Este home, especialment motivat a l'hora de menysprear a l'entitat blanquinegra i la seua massa social, pareix haver vist la llum.. o potser haja patit un colp en el cap, que tot pot ser. En un extens article lloant la gestió de Manuel Llorente (no amb massa encert en quant a xifres i situacions) va tancar el seu escrit reservant els dos últims paràgrafs parlant sobre l'exitós caminar de l'entitat i els seus aficionats d'esta forma:

Pero quizás esa exigencia, esa presión que ejercen los hinchas sobre su equipo provoca los éxitos deportivos. En el Atlético de Madrid, el club más afín al Valencia por muchos aspectos en la actualidad, su fiel y ejemplar afición no tiene ese espíritu crítico y no presiona ni exige, ni a los dueños ni a los jugadores, como lo hace con los suyos la peculiar y severa afición valencianista. Por eso, y bastantes cosas más, el Valencia es el gran campeón de la otra Liga. Y el Atlético el cuarto (séptimo en la ‘real’) cuando debía ser también el campeón o el subcampeón, por detrás de Madrid y Barça.

No hauria yin sense yang. En este punt és inevitable somriure comparant “opinions” externes e internes. El patit treball de l'aparell mediàtic durant anys va aconseguir instaurar cert grau de complexe (si, tenim molts però van potenciar alguns) entre molta gent sobre la seua pròpia afició. Les sucursals valencianes de la caverna han contribuït fidelment a això. Ja és habitual llegir sorprenents soflames sobre “la merda d'afició que som” entre les nostres pròpies files, lo que no havia succeït mai. Graciosament eixe discurs d'auto-odi sempre acaba(va) amb la sempiterna comparança amb altres aficions.. com no, la del Calderón (on confonem “Frente Atlètico” amb estadi, quan sense ells el Vicente Calderón seria un cementiri). Ara ells fan el mateix però utilitzant-nos a nosaltres com exemple a seguir per a evitar dictadures gilistas, una pau mansa després de patir situacions ridícules, equips acomodats i jugadors que visquen còmodes rendint per baix del seu potencial. Ells volen semblar-se més a nosaltres.. nosaltres ens volem semblar més a ells, però auto-odiant-nos.

Les gents del futbol no són meravelloses.?

Futbol entre la mort

En algun moment durant el període de temps que va transcorre entre 1943 i 1945 el FC Viena va caure derrotat per 10-4 davant el Hagiborg-Theresienstädter. Seria un resultat anécdotic de no tractar-se de dos “clubs” pertanyents a la lliga de futbol de Terezin, un dels camps de concentració més sanguinaris alçats pel règim nazi en l'Europa del est. Recentment el periodista Martin Krauss i l'escriptor hongarès Imre Keretész - premi nobel en 2002 i supervivent de Auschwitz - han destapat a través d'un extens article publicat en el magazine alemany 11Freunde l'existència de campionats de futbol organitzats pels presoners en els camps d'extermini. Un espai de llibertat que va conviure de forma tenebrosa amb la mateixa mort, degut a que en el camp polonès, el terreny de joc es va construir al costat dels crematoris, fins i tot, com relata la historiadora jueva Veronika Sprignamm en un dels seus diaris personals: “es disputaven partits mentre queien sobre els nostres caps les cendres de centenars de companys.” Un sorprenent relat que ens deixa veure la necessitat del ser humà de trobar reductes de normalitat en situacions extremes amb els quals poder sentir-se lliure, evadir-se de la constant tragèdia, encara que siga de forma efímera.

Estes lligues es van estendre per tot el mapa del terror, en alguns camps, competien entre si guàrdies contra cuiners, treballadors de la pedrera contra el grup de metges que “van rescatar” els oficials de les SS per a ús personal. Tant en Matthausen - camp de concentració amb aclaparant majoria de presos polítics - com en Machau, els equips es van organitzar per nacionalitats, a espècie de mundialet, on els republicans espanyols van veure extrapolades en el terreny de joc les seues enemistats amb el sector catòlic-polonès. El furor va ser enorme segons ens desvetlen centenars de testimonis rescatats de diaris personals i cartes trobades en els arxius històrics del holocaust. Alguns fins i tot apleguen a parlar d'assistències de més de tres mil espectadors. Una mostra de l'arrelament de les lligues entre els reclusos és la creació del “Rim-Rim-Rim” un diari esportiu clandestí redactat per xiquets-fantasma de Terezin que vivien ocults al recompte oficial, com tan magníficament ens va mostrar Roberto Benigni en “La Vida es Bella.” Encara que l'escassesa de paper i les dificultats de l'empresa sols van fer possible l'edició de sis exemplars durant tot un any.

Dits campionats tenien una doble funció, durant la disputa dels partits era l'únic moment en el qual els presos de diferents punts d'un mateix camp podien veure's, intercanviar informació, material i notícies. Un complex sistema d'apostes basades en el truc va arribar a generar tota una indústria entre els reclusos que van ajudar a salvar més d'una vida. Però si per alguna cosa es va caracteritzar el règim nazi va ser pel seu temible cinisme. Vista la popularitat entre els presoners estos partits van ser filmats per les càmeres del ministeri de propaganda i utilitzats pertinentment per a fer callar a Europa, i en el propi Reich, els incipients rumors sobre l'extermini jueu. Un fet que com va il·lustrar Costa-Gavras en “Amén” era una pràctica més que coneguda per les jerarquies eclesiàstiques i pels governs de tot el món, que no van fer més que mirar cap a altre costat davant el problema, agafant-se com clau cremant a qualsevol comunicat propagandístic llançat pel govern alemany i justificar aixina la seua postura inmovilista: “vegen que feliços viuen, fins i tot juguen al futbol entre riures i rebombori” era el missatge utilitzat en les cintes distribuïdes pel ministeri de Goebbels.

Premis nobel, músics, afamats actors...ningú es va lliurar dels camps de concentració. Fridtjof Nansen , fill del conegut Fridtjof Nansen, Premi Nobel de la Pau en 1920, va relatar amb especial detall en un dels seus diaris la sempiterna actitud cínica dels oficials de les SS davant el menut reducte de normalitat que suposaven els partits de futbol. Segons ens compta van arribar a ordenar la construcció de tribunes per a major gloria de les autoritats, que arribaven a amenaçar als jugadors durant la disputa dels encontres com esperó per a no fer-los perdre sumes dineràries en les apostes que havien realitzat prèviament. “En una ocasió dos guàrdies transportaven en un carretó un cadàver, després de dipositar-lo en una pira, els van calar foc. Tot seguit es van asseure a presenciar el partit mentre l'olor a carn cremada envaïa el camp” Este és un dels fragments més durs rescatats per Martin Krauss e Imre Keretész de les notes escrites per Nansen junior.

El futbol no va ser aliè a la guerra.

Potser les històries més conegudes siguen la dels jugadors del Dynamo de Kíev que van preferir morir a deixar-se perdre per ordre d'un equip integrat per soldats alemanys. O la dramàtica història de Matthias Sindelar, capità de l'Àustria de Viena, que es va suïcidar al costat de la seua dona per a evitar ser capturat pel règim nazi. Però també existeixen històries de persecució i tragèdia en el costat contrari. Les autoritats alemanyes van utilitzar als seus esportistes més famosos com a ganxo per a augmentar el reclutament entre la població més jove, estrelles futbolístiques del moment van ser enviades al front com un recluta més, trobant la seua tomba entre les trinxeres, sense opció a triar. Bé sap d'això el ja extint FV Zuffenhausen on la majoria dels seus integrants van perdre la vida en el front rus, donant motiu a Robert Schlienz, supervivent d' Stalingrad, a poder fitxar pel Stuttgart una vegada acabada la guerra i convertir-se així en el millor jugador alemany del seu temps. Altre club marcat pel conflicte va ser l'Unió Saint-Gilloise - el gran club belga de tots els temps - i d'origen jueu, que va acabar amb gran part dels seus integrants en camps d'extermini. Després de la creació de l'estat d'Israel es va quedar sense classe dirigent ni massa social a causa del èxode semita cap al nou estat, a pesar d'això, i de la seua letargia per la segona i tercera divisió, va ser el club belga amb més títols fins ven entrada la dècada dels 80, trobant-se encara hui dia en el podi d'honor.

Mai deixa de sorprendre el caràcter balsámic que arriba a tindre el futbol en períodes de tragèdia, ja siga col·lectiva o personal. En plens bombardejos soviètics sobre Berlín, s'aprofitaven els escassos alts el foc per a disputar partits en l'Estadi Olímpic, i encara que puga pareixer el contrari, registrava plens històrics per a veure a 22 temerosos i famolencs homes jugar un “derby” sense res més que oferir al respectable que escassos 90 minuts de pau i normalitat, una via d'escapatòria per a temperar les seues pors i oblidar-se per un moment del soroll de les bombes, i de les seues ferides en l'ànima. El futbol a voltes és tan insignificant com enorme és la seua grandesa.