28 de juny 2011

Exemples.

Llàstima no competir en una lliga europea, el retorn mediàtic que estaria rebent el VCF per les notícies publicades en el món durant este primer semestre de 2011 ens hauria ajudat a trobar un patrocinador que hui dia ens és esquiu. Antany el club de Mestalla copava les pagines dels mitjans informatius de mig món per les seues gestes, capaç de guanyar títols contant amb la meitat de recursos que els seus competidors, i fent gala d'una increïble superioritat davant els seus rivals europeus que queien com a mosques en les seues visites al vell coliseum de l'avinguda de Suècia. Un moment àlgid que no va ser aprofitat comercialment.

Hui, avorrits ja de televisar la nostra ruïna econòmica, per l'única cosa que s'utilitzen les paraules València CF és per a escenificar la decadència d'una lliga de futbol que agonitza sense remei. El prestigiós rotatiu nord-americà, Sports Illustrated, va llançar un serial de tres articles el passat mes de març, d'una extensió notable, analitzant detalladament la problemàtica del campionat espanyol i el seu irremeiable trànsit cap al model escocès. En tots ells el club va exercir de background. Els trenta punts d'avantatge dels dos primers respecte al supòsat tercer equip d'Espanya és un recurs molt utilitzat, encara que no l'únic. En el segon capitol del serial, SI, no es va tallar al afirmar que “Madrid i Barça fitxen per fitxar, simplement per a que eixos jugadors, sabent que no tindran minuts, no puguen triomfar en els seus rivals. Conformant plantilles de 25 internacionals s'asseguren el seu domini sobre la resta gràcies al seu destacat avantatge, confeccionat per un suculent contracte de TV que fins i tot els situa per sobre de rivals europeus com el Manchester Utd.”

És sorprenent, mentre en territori nacional impera el silenci, vore a rotatius com SI, FourFourTwo, So Foot o France Football dur-se les mans al cap mentre es pregunten airadament com és possible que el València, i el seu homòleg matalasser, signen la seua sentència de mort arribant a un pacte televisiu com el signat fa mesos en la seu de la LFP per al període 2015-2020. És desesperançador llegir en pagines de tant calat afirmacions com les de la revista americana, on assegura que en la lliga perdre per menys de 3-0 davant Madrid o Barça ja comença a ser considerat com un èxit pels seus rivals, arribant al punt en el que alguns equips han reservat als seus millors jugadors davant estos equips vista la impossibilitat de poder competir.

El magazine francès So Foot va més enllà, i qualifica de crim la gula amb la qual conten Madrid i Barcelona, posant com exemple en el seu article titulat “Qui va matar a la lliga?” com Caixa Madrid i el Banc Santander regalen alegrement crèdits per a que Florentino Pérez puga escometre contractacions multimilionaries, mentre estes entitats bancàries li tanquen l'aixeta a aquells clubs que realment necessiten els diners per a sobreviure: “Cap banc vol ser el responsable de l'enfonsament dels dos portaavions”, “En Espanya els dos millors equips són també els més endeutats amb les entitats bancàries, encara que generen riquesa suficient, en condicions normals no podrien aguantar esta situació durant molt més temps, per això ambdós es duran el 60% dels drets de TV durant els pròxims anys. El crim perfecte.” Encara que anteriorment la mateixa revista va dedicar un article en exclusiva al València titulat: “La importància de ser el tercer home”, on elogiava l'interès del club per renàixer a força de gent jove i humil (Soldado, Parejo, Topal, Mata) posant l'accent en la necessitat que el VCF ressuscite la grandesa perduda pel bé d'un campionat que cada vegada interessa a menys gent.

La lenta i agónica mort de la lliga és una realitat irrefutable. El pròxim curs 11/12 donarà eixida amb quasi la meitat dels seus clubs sense patrocinador en les samarretes, i amb l'altra meitat, finalitzant uns contractes que dificilment seran renovats, no al alça al menys. La llei del joc i l'escassa rendibilitat, juntament amb les retallades de l'administració, evaporant-se amb això el patrocini institucional, deixarà orfes d'ingressos a la majoria d'equips. La LFP és l'única lliga europea en la qual els seus ingressos lluny d'augmentar des del 2008 s'han reduït, i no té altre motiu que la nul·la explotació del producte. La dictadura mediàtica nascuda del desembarcament de Mediapro ha aconseguit que el retorn siga nul. Per cada euro que una multinacional inverteix en el futbol alemany, té un retorn de tres, mentre que en la nostra lliga, soles és de trenta cèntims per cada euro destinat a patrocinis. Hem aconseguit que les marques hagen acabat per fugir. També és just posar l'accent sobre la gestió tercermundista de les nostres SAD, encara anclades en models d'explotació més propis dels anys vuitanta.

El València en particular, i la resta de clubs en general, tenen altre problema. El fenomen Xeic (encara que hi ha més americans o russos) està en ple apogeu. Cada compra d'un club per part d'estos magnats és un clau més en la tomba d'equips com el nostre. No soles no podrem competir en el mercat de fitxatges (El PSG ja t'ha furtat un jugador, i el Màlaga està intentant fer-lo amb Cazorla o Isco), sinó que també arrossegaran a les marques que antany es lligaven a entitats com el VCF o Atlètic de Madrid. La passada setmana Al-Jazeera es va fer amb els drets de la lliga francesa aconseguint que la venda global augmentara fins als 520 milions d'euros. Veurem quina multinacional en els pròxims anys estampa el seu nom en les samarretes del Màlaga, mentre la majoria de clubs tindran que recórrer a “mare” institució per a pal·liar la ruïna en la qual s'ha convertit competir en la lliga de futbol professional.

4 comentaris:

cheblogvalencia ha dit...

Tanto en Fútbol como en Política, tenemos un país de pandereta. Y así nos va.

THB ha dit...

hui he al·lucinat al llegir a certa gent que Madrid i Barça deurien de guanyar encara més de lo que guanyaran per TV.

Imperant esta fèrria dictadura mediàtica al final aconseguiran els 200 milions per televisió que tant anhelen.

Serà més rentable abandonar la lliga.

Ferran ha dit...

Benvolgut Valent,

Totalment d'acord amb tu quan apuntes que pel València seria més interessant competir en una mena de lliga europea (o mediterrània) que agrupés equips Portugesos, Espanyols, Italians, turcs.... crec que no té cap interés un Hèrcules-Getafe, i per això els seus ingressos televisius no són tan abundants com els dels dos "supergrans".

Ara bé, hi ha una cosa en la que no estic d'acord: el FCB no fitxa per fitxar, ni llença els diners (més enllà del gol per l'esquadra que ens vau ficar amb la venda de Gerard fa uns anys , tot i que nosaltres us vam vendre en Óscar, així que en paus). Al FCB s'ha forjat un model d'èxit basat en La Masia i la contractació de dos o tres bons jugadors a l'any a un cost mai superior a 45 Milions € (excepte el fiasco Ibrahimovic).

El VCF ha d'optimitzar els seus ingressos. Això és ben cert! Però també ha de creure més en els seus jugadors de la cantera, capaç de generar joies com David Silva, Albelda o Pablo Hernández i creure més en si mateix. El VCF seria capaç de guanyar la lliga italiana, i plantar cara a qualsevol de l'anglesa, com es va veure a la Champions. Ànims i Amunt!

THB ha dit...

jo no dic que fitxa per fitxar, ho diu Sports Illustrated, estava cintant, per això està entre cometes i en cursiva.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...