Futbol entre la mort

En algun moment durant el període de temps que va transcorre entre 1943 i 1945 el FC Viena va caure derrotat per 10-4 davant el Hagiborg-Theresienstädter. Seria un resultat anécdotic de no tractar-se de dos “clubs” pertanyents a la lliga de futbol de Terezin, un dels camps de concentració més sanguinaris alçats pel règim nazi en l'Europa del est. Recentment el periodista Martin Krauss i l'escriptor hongarès Imre Keretész - premi nobel en 2002 i supervivent de Auschwitz - han destapat a través d'un extens article publicat en el magazine alemany 11Freunde l'existència de campionats de futbol organitzats pels presoners en els camps d'extermini. Un espai de llibertat que va conviure de forma tenebrosa amb la mateixa mort, degut a que en el camp polonès, el terreny de joc es va construir al costat dels crematoris, fins i tot, com relata la historiadora jueva Veronika Sprignamm en un dels seus diaris personals: “es disputaven partits mentre queien sobre els nostres caps les cendres de centenars de companys.” Un sorprenent relat que ens deixa veure la necessitat del ser humà de trobar reductes de normalitat en situacions extremes amb els quals poder sentir-se lliure, evadir-se de la constant tragèdia, encara que siga de forma efímera.

Estes lligues es van estendre per tot el mapa del terror, en alguns camps, competien entre si guàrdies contra cuiners, treballadors de la pedrera contra el grup de metges que “van rescatar” els oficials de les SS per a ús personal. Tant en Matthausen - camp de concentració amb aclaparant majoria de presos polítics - com en Machau, els equips es van organitzar per nacionalitats, a espècie de mundialet, on els republicans espanyols van veure extrapolades en el terreny de joc les seues enemistats amb el sector catòlic-polonès. El furor va ser enorme segons ens desvetlen centenars de testimonis rescatats de diaris personals i cartes trobades en els arxius històrics del holocaust. Alguns fins i tot apleguen a parlar d'assistències de més de tres mil espectadors. Una mostra de l'arrelament de les lligues entre els reclusos és la creació del “Rim-Rim-Rim” un diari esportiu clandestí redactat per xiquets-fantasma de Terezin que vivien ocults al recompte oficial, com tan magníficament ens va mostrar Roberto Benigni en “La Vida es Bella.” Encara que l'escassesa de paper i les dificultats de l'empresa sols van fer possible l'edició de sis exemplars durant tot un any.

Dits campionats tenien una doble funció, durant la disputa dels partits era l'únic moment en el qual els presos de diferents punts d'un mateix camp podien veure's, intercanviar informació, material i notícies. Un complex sistema d'apostes basades en el truc va arribar a generar tota una indústria entre els reclusos que van ajudar a salvar més d'una vida. Però si per alguna cosa es va caracteritzar el règim nazi va ser pel seu temible cinisme. Vista la popularitat entre els presoners estos partits van ser filmats per les càmeres del ministeri de propaganda i utilitzats pertinentment per a fer callar a Europa, i en el propi Reich, els incipients rumors sobre l'extermini jueu. Un fet que com va il·lustrar Costa-Gavras en “Amén” era una pràctica més que coneguda per les jerarquies eclesiàstiques i pels governs de tot el món, que no van fer més que mirar cap a altre costat davant el problema, agafant-se com clau cremant a qualsevol comunicat propagandístic llançat pel govern alemany i justificar aixina la seua postura inmovilista: “vegen que feliços viuen, fins i tot juguen al futbol entre riures i rebombori” era el missatge utilitzat en les cintes distribuïdes pel ministeri de Goebbels.

Premis nobel, músics, afamats actors...ningú es va lliurar dels camps de concentració. Fridtjof Nansen , fill del conegut Fridtjof Nansen, Premi Nobel de la Pau en 1920, va relatar amb especial detall en un dels seus diaris la sempiterna actitud cínica dels oficials de les SS davant el menut reducte de normalitat que suposaven els partits de futbol. Segons ens compta van arribar a ordenar la construcció de tribunes per a major gloria de les autoritats, que arribaven a amenaçar als jugadors durant la disputa dels encontres com esperó per a no fer-los perdre sumes dineràries en les apostes que havien realitzat prèviament. “En una ocasió dos guàrdies transportaven en un carretó un cadàver, després de dipositar-lo en una pira, els van calar foc. Tot seguit es van asseure a presenciar el partit mentre l'olor a carn cremada envaïa el camp” Este és un dels fragments més durs rescatats per Martin Krauss e Imre Keretész de les notes escrites per Nansen junior.

El futbol no va ser aliè a la guerra.

Potser les històries més conegudes siguen la dels jugadors del Dynamo de Kíev que van preferir morir a deixar-se perdre per ordre d'un equip integrat per soldats alemanys. O la dramàtica història de Matthias Sindelar, capità de l'Àustria de Viena, que es va suïcidar al costat de la seua dona per a evitar ser capturat pel règim nazi. Però també existeixen històries de persecució i tragèdia en el costat contrari. Les autoritats alemanyes van utilitzar als seus esportistes més famosos com a ganxo per a augmentar el reclutament entre la població més jove, estrelles futbolístiques del moment van ser enviades al front com un recluta més, trobant la seua tomba entre les trinxeres, sense opció a triar. Bé sap d'això el ja extint FV Zuffenhausen on la majoria dels seus integrants van perdre la vida en el front rus, donant motiu a Robert Schlienz, supervivent d' Stalingrad, a poder fitxar pel Stuttgart una vegada acabada la guerra i convertir-se així en el millor jugador alemany del seu temps. Altre club marcat pel conflicte va ser l'Unió Saint-Gilloise - el gran club belga de tots els temps - i d'origen jueu, que va acabar amb gran part dels seus integrants en camps d'extermini. Després de la creació de l'estat d'Israel es va quedar sense classe dirigent ni massa social a causa del èxode semita cap al nou estat, a pesar d'això, i de la seua letargia per la segona i tercera divisió, va ser el club belga amb més títols fins ven entrada la dècada dels 80, trobant-se encara hui dia en el podi d'honor.

Mai deixa de sorprendre el caràcter balsámic que arriba a tindre el futbol en períodes de tragèdia, ja siga col·lectiva o personal. En plens bombardejos soviètics sobre Berlín, s'aprofitaven els escassos alts el foc per a disputar partits en l'Estadi Olímpic, i encara que puga pareixer el contrari, registrava plens històrics per a veure a 22 temerosos i famolencs homes jugar un “derby” sense res més que oferir al respectable que escassos 90 minuts de pau i normalitat, una via d'escapatòria per a temperar les seues pors i oblidar-se per un moment del soroll de les bombes, i de les seues ferides en l'ànima. El futbol a voltes és tan insignificant com enorme és la seua grandesa.