Què fou del pla de viabilitat?

Amb un pla de xoc baix el braç va saltar als titulars Javier Gómez, després del colp que va deixar de costat al insidiós Soriano, víctima de les seues pròpies mentides i enganys. La seua irrupció en l'actualitat valencianista va portar un colp d'aire fresc, “per fi ens diuen la veritat”, era el comentari més repetit per aquells dies. No obstant això, dos anys després de la seua efímera presidència, on ens va presentar el famós pla de viabilitat, aquell discurs sincer s'ha transformat en una gran mentida. Llençar la vista arrere i bussejar per l'hemeroteca pot arribar a posar en risc la salut mental, donada la quantitat de contradiccions que en tot just quatre mesos – de Març de 2009 a Juliol d'eixe mateix any - van arribar a dir-se.

La seua presentació, de la mà d'un pla estratègic ideat per Bancaixa -això es deia-, era tan dur com idíl·lic. Les primeres paraules per a vendre'ns l'ampliació de capital ja tancaven una malvada mentida. El 04 de Març, ungit ja com conseller delegat, va anunciar que havien empreses molt importants disposades a ajudar al VCF, tant comprant accions com invertint en patrimoni: “si fem una ampliació de 92 milions és perquè estem convençuts que es va a cobrir.” Encara no havíem acceptat Bancaixa com animal de companyia.

Soles un mes i mig després, ja amb el “Junts fem força” a les seues esquenes, Gómez va continuar amb les seues excel·lències: “completar l'ampliació ens permetrà aconseguir finançament bancari per a emprendre les obres del nou estadi (Abril de 2009)” Una afirmació sorprenent, ja que en 2009 no soles la situació immobiliària era precària, sinó que la banca internacional començava a ser rescatada pels principals governs del món capitalista. que va ser de tot allò.? parlava sabent el que deia? per aquell temps era conscient de la situació financera mundial?

El gran baptisme com a president es va produir el 07 de Juny, en una junta d'accionistes on el seu pla exposat de forma formidable, amb gràfics a colors inclosos, lluny d'espantar-nos ens va infondre esperança. Aquell dia vaig tindre l'honor d'acudir a la junta, per primera i ultima vegada en la meua vida. Donada la situació que se'ns venia, preferia assabentar-me per boca del consell de la situació del club més que per les habituals transcripcions mediàtiques, generalment tergiversades i centrant la seua atenció en aspectes superflus, majorment, fent-li el joc a soflames populistes d'algun mandatari, sense incidir en l'econòmicament important al·legant un suposat desinterès de la massa social per eixos temes.

“sabien vostès que en els últims quatre anys han eixit de la caixa del València 300 milions més que han entrat?” Aixi va iniciar pujat en el púlpit la seua intervenció. En un escenari pessimista, és a dir que l'equip no jugara competició europea en cinc anys, la situació del VCF estaria estabilitzada en 2013, any ideat per al dèficit 0, un objectiu al que arribaríem just una temporada després de la inauguració del Nou Mestalla: “Amb este pla, si ho complim de forma rigorosa i gràcies a l'ampliació de capital, tenim previst tindre acabat el nou estadi al febrer de 2011.” Soles fruit de la bona fortuna, uns mesos després, Llorente en roda de premsa ens venia “el gran gir que hem aconseguit donar als comptes del club”. L'objectiu dèficit 0 en 2013, s'havia aconseguit en 2010 jugant simplement l'Europa League i classificant-se tercers en la lliga.

Seguint en escenaris pessimistes, un Javier Gómez embravit va poder afirmar: “com data límit, hem de tindre venudes les parcel·les abans de desembre de 2011.” Un punt que encara no es pot dir que no s'haja complit, simplement li queden set mesos per davant, superar un mercat mort, i una re-negociació del crèdit amb Bancaixa pendent. L'escenari pessimista ens situava en 2012 amb l'estadi finalitzat, les parcel·les venudes i amb un deute net en 2013 de tot just 196 milions d'euros, sufragables amb els beneficis econòmics obtinguts del nou recinte en corts valencianes, grácies al qual en 2015 el VCF podria gaudir d'una salut de ferro, sense deutes ni amortitzacions que afrontar. Un escenari pessimista que dos anys després sona molt millor de lo que la realitat ens ha oferit.