La senzillesa del davanter

«Dejemosnos de tonterias y empezemos a hacer lo que sabemos». Amb eixes paraules es va destapar Soldado no més finalitzar l'encontre que va parir la tercera derrota estival del equip en apenes dos setmanes. Per aquell temps els dubtes sobre el sistema de joc començaven a convertir-se en negres nubarrons que amenaçaven descarregar amb força sobre el futur curs, pròxim a estrena. Eixa declaració prompte va trobar acomodament entre altres que mesos abans havia efectuat Villa, que al igual que estes, van generar certa polèmica. Aquella vesprada italiana del mes d'Agost ens va deixar veure públicament la personalitat que atresorava qui estava cridat a ser el nou home gol del València.

I és que no és comú trobar en el món del futbol tipus com ell, capaços de parlar sense embuts sobre si mateix, arribant a qualificar la seua magnifica ratxa en les ultimes jornades com “mer maquillatge” als seus registres, als quals el propi davanter valencià va arribar a considerar "d'insuficients” per al que ell mateix esperava aconseguir en un equip top. La seua peculiar fixació per la perfecció li ha conduït en moltes ocasions a ser víctima de la seua pròpia ansietat, fent-li entrar en una estreta espiral de desesperació de la qual sempre va saber eixir amb singular encert i elegància.

Els bons moments no han abundat durant l'any, este ariet de casta, auto-exigent i fanàtic del gol va viure dies negres en l'equador del curs futbolístic, quan va ser relegat a la banqueta en detriment del seu amic Aduriz, convertint-se en llunyanes les nits europees que li van dur a erigir-se com un dels màxims golejadors de la competició. Durant dit himpas el nou del Don Bosco va haver de lluitar contra fantasmes propis i preguntes sense resposta que anava trobant en cada cantó, fent augmentar amb fi comptagotes la seua frustració la caiguda del equip en Gelsenkirchen, potser a la qual podem atribuir sense equívocs l'autoria del deliri anotador – que curiosament- va veure la llum en l'Alfonso Pérez de Getafe.

Esta explosió de ràbia continguda ens ha deixat veure la millor versió de Soldado, un davanter murri que destaca per la seua senzillesa en el joc - i per la seua normalitat fora del camp- allunyat del regat impossible, d'adorns estèrils i de supèrbies inútils que caracteritzen tan fidelment a altres nous. La seua principal virtut, la col·locació, li fa estar en el lloc idoni en el moment just. Un aspecte que soles està a l'abast d'aquells que saben llegir amb antelació les jugades, un signe pel qual ha destacat durant anys Raúl, altre “caçagols” l'única habilitat del qual era estar situat en el lloc precís per a rematar amb classe elaborades jugades de gol. Maquillatge o no, Roberto viu un moment dolç que li ha servit per a posar en dubte, amb la fineza que precisa un cirurgià, els registres anotadors de l'antic set de l'onze blanquinegre, aquell que per a molts la seua marxa seria sinònim de catàstrofe, deixant en impossible un simple triomf de l'equip en un torneig de juvenils.

Pot ser que la seua tardana adaptació retarde el seu debut com internacional, o pot ser que ni amb eixes - vist el anquilosat sistema de castes que ha tornat a instal·lar-se en el combinat nacional- se li permeta vestir la samarreta roja. Siga com siga el jugador amb personalitat s'haurà d'enfrontar a un major repte el pròxim curs, no soles pel major nivell de competència que es presumeix que tindrà, sinó també per les expectatives que ha alçat en els últims temps. De moment la seua explosió s'ha dut per davant altre malfari local, el davanter senzill està triomfant amb el nou en l'esquena, un fita que no aconseguia cap jugador des dels temps de Penev.