Que torne Rufete.

Si hi ha alguna cosa que em cansa del futbol són els jugadors de playstation. Aquells que perden el temps en filigranes inútils i en regats impossibles per a intentar fins a cansar-se sobrepassar a mig equip contrari i colar-la per l'escaire, o en el seu defecte, traure una passada o paret que faça les delícies del públic. Lo pitjor d'eixos futbolistes no és la seua nul·la aportació a l'equip, resten més que sumen, sinó lo prestidigitadors que són de cara a la graderia. Generalment es duen immerescudes ovacions, i conten amb la immunitat d'un respectable entabanat. Les ires i critiques van a parar a qui no toca.

Si d'alguna cosa ha pecat el VCF de les ultimes temporades és en contar amb massa jugadors d'esta índole. Podem presumir de tindre les bandes més marxoses del món, però són poc o res incisives. La cultura de treball i esforç que atresoren és tan escàs com la seua capacitat de lectura. El qualificatiu de punyal amb el qual es va batejar a Vicente no és gratuït, per a ser un jugador de la seua qualitat no era res ostentós, fugia del preciosisme, fent sang a la mínima oportunitat. Sense oblidar el treball defensiu que realitzava, no per voluntat pròpia, sinó per imposició del director d'orquestra. Aquells jugadors han passat a la història, i el València ho ha notat. Qui m'anava a dir a mi que trobaria a faltar a Joaquin.

Sense Rufetes ni Angulos no ens queda altra que esperar que el temps sane els seus vicis. Encara que el sanador deuria ser altre, en possessió d'un carnet nacional d'entrenador, per a ser més concrets. Així és com entenc jo el futbol. No vol dir, ni de bon tros, que siga el correcte, i se per endavant que la immensa majoria prefereix estes coses a lo que jo promulgue. Però la meua cultura futbolistica és altra, i es basa més en el talent col·lectiu que en l'individual. I probablement en això tinguen tanta culpa entrenador com jugadors.

I parlant de col·lectivitats arribem a Emery. Ningú entén el perquè de l'equip que va traure el dissabte en Mestalla. Potser va menysprear al Mallorca, qui sap. Però lo més greu de l'assumpte no és això, sinó l'habilitat que té per a crear-se ell a soles els problemes. Mallorca i Saragossa eren dos partits propicis per a sumar sis punts i continuar amb l'idíl·lic inici de campionat, afrontant amb optimisme la visita al Pizjuan. Ara, amb l'entorn mosca, es veu tot més costa per amunt, fins i tot els agorers ja s'atreveixen a eixir a predir la fi del món.

Tot, per un atac d'entrenador. Que Unai haja caigut en una absurdessa, no ens dóna dret a nosaltres a incidir en altra. De cop i volta les rotacions han passat a ser dolentes, quan són més necessàries que mai. Lo del passat cap de setmana no va ser rotar, sinó tirar-se un rot. No confonguem termes. Ni tampoc ens posem a exigir titulars per decret. Llevat que allà pel mes d'Abril vulguem tindre arguments per a no renovar a l'entrenador, criticant-li això que ara molts li demanen, que juguen sempre els mateixos. Es lo que te tindre un entrenador que encara porta la "L" , que te fa coses com estes.

Per a no ser complaent amb ell, que no es diga, deu de fer acte de constricció. Deixar d'utilitzar un dibuix nou a cada partit jugat, i solidificar un estil. L'única cosa que va aconseguir amb este ball de sistemes es tornar bojos als jugadors, a ell mateix i als aficionats. I no es algo que li convinga a una figura amb l'escàs suport popular que arrossega Unai Emery.