Arturo, gràcies per tot.

El salve's qui puga és el lema del qual fan gala els covards. Soles els grans líders són capaços en moments de caos i desesperació infondre tranquil·litat, confiança i seguretat. Es fan càrrec de la situació i amb temprança, van netejant de pols i mugre les ruïnes que han heretat per a començar una nova aventura que retorne l'esplendor perdut a la societat de la qual formen part. Un d'eixos homes és Arturo Tuzón. El pare del València CF modern.

Quan ningú volia saber res del VCF, ahí va estar ell. Quan ningú s'atrevia a posar un peu en el club, ell ho va fer. Quan tots fugien com a rates del vaixell en ple enfonsament, ell es va posar a traure aigua i a tapar forats, dirigint amb mà ferma un timó que no coneixia patró algun. Sense ajuda de cap tipus, sense blindatges ni suports polítics, Tuzón va salvar a la institució d'una més que probable desaparició, i tot des de la més absoluta de les soletats.

L'entitat per aquell 1986 no podia fer front ni al miser lloguer d'un autobús per a que l'equip poguera disputar els seus encontres lluny de Mestalla. Per tindre, no tenia ni jugadors que traspassar per a alleujar els deutes. Era mera supervivència. Un autentic miracle gestat per titans.

Per sort de tots nosaltres Paterna va donar sinó la millor una de les millors generacions de futbolistes que han eixit de l'escola. Amb jugadors de just 17 i 18 anys, sustentats per veterans com Arias i comandats per un vell rocker com era Di Stéfano, l'equip va tornar a l'elit, emprenent un dur camí cap a la consolidació, portant amb si els primers raigs de sol.

Va arribar quan ningú volia ser president, i es va anar quan fins i tot l'apuntador tenia aspiracions. Aquells que van fugir en moments de caos, regressaren al calor de la bonança reclamant el seu tros de pastís. Per a major vergonya del valencianisme ho van aconseguir a costa de Tuzón.

Ací entrem en la seua època més fosca. La gestió de la conversió en SAD no va ser el més encertat del seu mandat. Es va equivocar, i eixe error ho ha pagat el club. D'això han nascut les múltiples guerres accionarials que han esquitxat a la societat durant tots els anys 90 i gran part del nou mil·lenni. Un esborrall en el seu historial que ens recorda la humanitat del personatge, allunyant-nos de l'habitual mitificació del ser humà en el dia del seu epitafi.

La primera estocada que va patir Don Arturo la va viure la nit de l'homenatge a Kempes. Eixe mateix dia, diversos dels seus directius, algun d'ells de la seua major confiança, van intentar tancar el fitxatge de Romario, que va visitar València amb el PSV, a esquenes del club. Tuzón va ser capaç de parar un colp d'estat en tota regla, però no li va servir per a salvar la seua presidència. Uns mesos més tard acabaria presentant la seua dimissió després de patir una campanya d'assetjament cuinada en el sè de l'entitat.

Hui seu a la dreta de Luis Casanova. Dos referències històriques que han marcat un abans i un després. Molts diran que Tuzón no va aconseguir res a nivell esportiu, però que millor triomf hi ha que mantindre amb vida una institució ferida de mort per la qual ningú apostava. El seu llegat no es mesurarà en copes de plata, però és molt més important que totes elles foses en una sola.